Més enllà de plantejaments estrictament religiosos, el que fa que una parella heterosexual home-dona, es decideixi per iniciar una convivència constituint-se en matrimoni mitjançant el casament, o amb unió estable de parella de fet; és una motivació purament ideològica o de forma de vida.
I és que, a la pràctica actualment i amb la cobertura legal existent, poques són les diferències que comporten les dues modalitats de convivències afectives.
D'ençà que al nostre país es va aprovar la Llei 10/1998 de 15 de juliol d'Unions Estables de Parella, posteriorment integrada i millorada en el Codi civil de Catalunya, s'han equiparat els tractaments legals a ambdues formes essent necessari afegir-hi les parelles homosexuals, que ja gaudeixen en l’actualitat de l’adequada cobertura legal tant pel que fa a la seva vessant matrimonial com en la unió estable de parella.
Les unions home-dona no casades, així com les homosexuals entre homes o entre dones, únicament han de poder acreditar, en el seu cas, que estaven convivint com a tal mitjançant les proves que puguin aportar i que siguin admeses en dret. Vol dir això, que han de poder demostrar que venien mantenint una convivència afectiva, d'un mínim de dos anys consecutius, per gaudir dels drets que la llei els atorga i que els equipara pràcticament al matrimoni casat.
La prova en qüestió, pot ser per exemple, el certificat de convivència i empadronament expedit per l'ajuntament del municipi on tinguin el seu domicili; o bé, acreditant la inscripció a algun registre d'unions de fet que els ajuntaments tenen oberts a aquests efectes i que tant poc s’han consolidat amb els anys, com també el que la Generalitat de catalunya disposa com a registre central d'unions estables de parella, o d'altres proves menors, com testimonis o d’altres...
En aquest sentit, la forma més aconsellable i adequada de constituir-se en parella de fet, és atorgant per part d'ambdós membres de la unió, escriptura pública notarial a l’efecte aprofitant la mateixa, per incloure-hi tots aquells pactes i/o disposicions de comú acord, que es pretén que regeixin durant la vigència d'aquella convivència; establint-hi, a més una regulació de com s'hauria de procedir en el cas de cessament o extinció de la referida unió.
Finalment, cal dir, que pel que fa a la resta de qüestions relatives a aquestes parelles respecte dels matrimonis, són pràcticament inexistents; i una ruptura no consensuada de la vida en comú s'haurà de tramitar judicialment tal com la d'una separació o divorci matrimonial, amb els efectes que els són inherents. Per tant, la sentència a dictar, posarà fi a la relació de parella, i acordarà extrems com: l'atribució de la guardià i custòdia dels fills al pare o la mare; l'establiment de pensions d'aliments pels fills, o si és el cas, per l'altre membre de la parella; pensions periòdiques compensatòries per desequilibri econòmic; repartiment dels béns comuns, o fins i tot, revocació dels poders que s'haguessin atorgat entre ells. I pel cas que no hi hagi fills menors i que ambdós estiguin d’acord en els efectes de la ruptura, des de 2015 es poden fer els tràmits amb molta més agilitat, acudint a la Notaria del municipi on s’ubiqui la vivenda familiar, atorgant la corresponent escriptura que comportarà l’inscripció del divorci en el Registre Civil, d’acord amb el que disposa l’actual Llei de Jurisdicció Voluntària.
Jaume Oliveras Malla.
Advocat.
