Jo, que sóc d’aquells que no tenen cap inconvenient en reconèixer que, més enllà de si m’agrada més o menys el futbol, del que sí sóc, sento i m’agrada, és el Barça, Club del que en sóc soci des de l’any 1987; reconec que també segueixo aquesta febrada del Mundial de Futbol que enguany s’organitza entre EUA, Canadà i Mèxic. I no és que tingui cap predilecció per algun dels combinats nacionals que hi participen, sino pel pur interès de seguir les evolucions d’un fenòmen que trascendeix l’esport i que té derivades cap a complexos elements socials i sobretot polítics, que em fan entendre d’una manera molt més diàfana la raó de tantes i tantes realitats geopolítiques que, encara que sembli mentida, queden perfectament reflectides en onze contra onze corrent d’arrera una pilota.
Evidentment, hauria de sentir simpatia per un equip on, d’una forma abrumadora i majoritària hi participen jugadors del Barça, com són, Cubarsí, Joan garcia, Eric Garcia, Gabi, Pedri, Olmo, ferran Torres o Lamine Yamal. I en aquest sentit, també n’hauria de sentir per altres seleccions com la de França, Anglaterra, Països baixos o Uruguai, per les mateixes raons.
Però aquest no és pas un argument convincent. Si sóc independentista català, i parteixo de la base que Espanya és un país que d’ençà del 1714 ens va ocupar militarment per la força, ens oprimeix, ens domina, ens impedeix l’exercici dels nostres drets fonamentals, ja no només com a nació, sino simplement com a col·lectivitat. Si considerem l’expoli fiscal i econòmic permanent, o la política immigratòria com a arma d’anorreament de la nostra llengua i cultura pròpia, entre tantes i tantes altres opressions que no cal tornar a repetir, entendreu fàcilment que, per molt bé que em caiguin Cubarsí, Garcies i companyia, aquests estan fent la feina afavorint els interessos de qui pretén la nostra extinció com a poble i com a cultura. I això no vol dir que pugui arribar a entendre que ells no poden fer altra cosa que estar i defensar a l’anomenada “Roja”, bàsicament per les conseqüències de tota mena que comportaria la seva negativa a formar-ne part.
Per tant, de les 48 seleccions participants en aquest Mundial, si n’hi ha una a la que en cap cas puc defensar, aquesta és la d’Espanya. Tinc simpaties per seleccions ja eliminades com la d’Escòcia o Coraçao, per tractar-se de combinats que defensen nacions sense cap estat al darrere.
La meva selecció és i serà sempre la de Catalunya, tot i que, entre altres coses, per culpa de la nostra classe política, no va més enllà d’un grupet de jugadors a qui hom s’atreveix a ajuntar per fer algun partit de costellada, com si es tractés de fer passar l’estona entre una colla de solters contra una altra de casats. Catalunya és també pel que cal lluitar en el futur, a fi que sigui reconeguda com passa en altres disciplines esportives, entre altres coses, perquè la Federació Catalana de Futbol fou fundada molt abans que l’espanyola, i per tant, tindria, com passa amb les federacions de les quatre nacions de la Gran Bretanya, tot el dret internacional a ser reconeguda com una selecció més, i amb una qualitat esportiva i competitiva indiscutible.
Espanya és una de les millors seleccions des d’un punt de vista futbolístic i té moltes opcions de fer un bon paper en aquest Mundial. I en condicions normals, em resultaria fins i tot simpàtica i formaria part de l’univers de seleccions a admirar entre moltes d’enorme qualitat com ara argentina, frança, Noruega o Anglaterra. Però, a la vista del que acabo d’exposar, és la que menys defenso i la que menys voldria que sortís victoriosa d’aquesta competició. Aquest divendres s’enfrontarà contra Bèlgica, país que, malgrat tot, ha frenat tantes i tantes envestides judicials espanyoles contra polítics elegits democràticament pels catalans, que només pretenien donar veu als ciutadans sobre el futur polític de catalunya. Més que mai, defensaré la selecció dels belgues, i és que, volguem o no, allà ens han defensat també d’atacs de tota mena, impedint per exemple que el President Puigdemont hagi estat deportat a Espanya. I això cou molt als nostres veíns, que només els falta ara ser derrotats també en el terreny esportiu, on sí estan començant a exhibir el seu patriotisme desacomplexat, que no consisteix en res més que atacar a les realitats que consideren oposades als seus interessos, com és la cultura, la llengua i la Nació catalanes.
Vist que Noruega és un exemple a seguir pel que fa a com va assolir la independència respecte de Suècia, amb un referèndum pactat l’any 1905, i com ha sabut defensar la seva identitat, cultura i llengua, serà aquesta, remant tots a la una, com ens ensenyen cada dia, a qui defensaré fins al final d’aquest insuls Mundial, al que fins i tot el president Trump s’atreveix a ficari mà!
Per tant, seguiran essent dues les meves seleccions: la de catalunya i la que en cada moment jugui contra Espanya!
