Ja em coneixeu. Això dels partits, de les etiquetes, dels encotillaments, de les disciplines de vot mal enteses, del amb mi o contra mi..., tot això s'allunya molt de la meva forma de ser i pensar. Potser precisament per aixó m'agrada molt i em sento molt còmode amb la idea formulada pel President Puigdemont del Junts per Catalunya de les darreres eleccions que, ara no dubta pas en superar la primera idea de candidatura transversal per esdevenir una veritable nova formació política que aglutini el pensament majoritari del poble de Catalunya, allunyada de les limitacions i estructures sempre ferragoses dels partits polítics enteses en els termes tradicionals de compartiments estancs amb militants associats o com s'en vulgui dir, sotmesos a uns principis inalterables, en molts casos de ben poc recorregut, que obliguen als seus membres a unes disciplines i/o gerarquies que res tenen a veure en la majoria de casos amb la realitat actual del país.
També sabeu que els qui hem arribat fins aquí, també hi hem de ser per exercir la resistència i la desobediència fins a les últimes conseqüències. La dignitat personal, política i de Catalunya no ens permet arronsar-nos per la misèria del 155 o per l'amenaça d'acabar investigats o a la presó.
Per tot aixó no dubtaré en afegir-me a una proposta de formació política com la de Junts per Catalunya si es fa realitat com sembla. I jo que vinc d'un partit com Demòcrates de Catalunya, (que ara es deu estar penedint d'haver-se incorporat en un projecte com el d'ERC, a la vista dels últims posicionaments públics) on es proposa un funcionament horitzontal, sense gerarquies, sense grans estructures i amb voluntariat més que militants i associats, m'agrada molt la idea transversal de Junts per Catalunya i la seva fermesa total en la defensa de la República sense pors ni encongiments.
Crec que ha arribat l'hora, respectant totes les mobilitzacions, concentracions, simbolismes, llaços grocs i el que faci falta, de passar a l'acció. Però, el principal problema, com molts pensen i diuen, no és pas la CUP, qui mai s'ha mogut ni un milímetre de les seves pretensions. el problema som nosaltres i només nosaltres. Començant per no haver sabut, pogut o volgut confeccionar una llista unitària pel 21 de desembre que, entre altres moltes coses, hagués tapat la boca als qui parlen d'haver guanyat les eleccions. Però també ens hagués permès tirar pel dret, tal com així ho prometíem durant la campanya. Havíem (i hem) d'estar disposats a anar a la presó si el que volem és fer efectiva la República tal i com consta aprovat en les lleis del referèndum i de desconexió respectivament.
Ho va dir la setmana passada el President a la Ràdio. Que probablement es va equivocar el 10 d'octubre no havent proclamat la independència com manava la referida legislació. Tots ens equivoquem. Va passar el que va passar el dia 27 d'octubre, com el cap de setmana del 28 i 29, així com els empresonaments i l'exili de els dies successius. Però, tant seval. Vam anar a unes eleccions imposades, il·legals i il·legítimes i les vam guanyar! On és doncs el problema?
Tots n'estem farts de les politiqueries dels partits, de les seves misèries, dels retrets entre nosaltres. Que no podem mantenir dins les nostres ments la dignitat de tots aquests anys de grandioses mobilitzacions de les diades? Del 9N? Del 27S? del 1O? Del 21D? Què més cal fer?
Hem d'acabar amb la dinàmica de les protestes i concentracions o simbolismes que no fan ni pessigolles als nostres adversaris. Cal passar a l'acció, com ho vam fer el 3 d'octubre passat o el 8 de novembre següent!
El President Puigdemont va ser el més votat de les forces independentistes, i ara li correspon a ell ser president, estigui o no a l'exili. Prou d'informes dels lletrats del Parlament, que fan la seva feina amb la Constitució i Estatut damunt la taula. Prou d'acollonir-nos amb les resolucions del tal Llanera, la tal Lamela, la Sala d'Apel·lacions del Tribunal Suprem espanyol o el propi Tribunal Constitucional que fan de poder executiu d'un estat sense separació de poders i sense respecte als drets humans ni als convenis internacionals sobre drets civils i polítics subscrits pel propi estat. Tot això cal superar-ho i tirar pel dret fins a les últimes conseqüències.
Sí que cal formar govern per superar el 155. Però no un govern autonòmic. Hem de desobeir, de resistir les envestides d'un estat represor i opresor. El que vam demostrar tots plegats el dia 1 d'octubre, vol dir que estem disposats al que calgui. No hem arribat fins aquí per arronsar-nos d'aquesta manera! La nostra dignitat com a persones i com a nació no ens ho permet. I si seguim així, els nostres fills mai ens ho perdonaran!
Amb una llista unitària el 21D, ens haguéssim estalviat molts mal de caps, corredisses i posicionaments de partit de vol gallinaci. Prou d'anar proposant presidenciables, com si això fos el joc del gat i la rata. Puigdemont va guanyar les eleccions i és a ell a qui li correspon ser president. Encara hi som a temps. La gent encara hi és, tot i que no sé si per molt temsp. Ara o mai, som-hi!!!
