Des del mateix dia que aquell fiscal general de l’estat va presentar la querella criminal contra els nostres presos polítics, quin nom de l’arxiu era allò de “Más dura será la caída”, que sabem que tot el procés seguit contra els jordis i la resta de presos i encausats és una autèntica farsa sense cap fonament ni justificació. Des del primer moment que sabem que per a ells (els aparells de l’estat espanyol) tot val i tot serveix per tal d’escarmentar, venjar-se i castigar com sigui a qui únicament ha optat per cumplir amb els seus compromisos de fer posible que els ciutadans de Catalunya puguin decidir lliurament quin futur polític volen per a la seva nació.
No cal que anem ara repassant el seguit nombrós d’irregularitats, de conculcacions de drets fonamentals, de saltar-se les lleis només per afavorir els seus interesos i per humiliar tant com es pugui als nostres legítims representants. Sabem com s’ha fet la Instrucció, les declaracions, les aportacions de proves via informes emesos per un institut armat amb rang militar com és això de la Guàrdia Civil. Ells fan els informes que volen, s’inventen el que calgui, canvien les versions quan convingui… i així fins a trovar-nos davant d’un judici oral sorprenentment diferent, per la limitació de drets de tota mena que s’hi observen, pervers pel que fa a la pràctica de proves, sempre en perjudici dels acusats, que ja no encausats.
Es tracta senzillament d’anar posant, dia a dia, les condicions òptimes com perquè, sota una falsa aparença amable i respectuosa, s’acabi visualitzant la veritable pell del llop amb un tribunal clarament de part, que provoca constantment que el camí de les acusacions populars, de l’advocacia de l’estat i de fiscalía, tinguin un camí més fácil cap a la definitiva incriminació del nostre Govern legítim.
Darrerament començo a veure alguns advocats intentant plantar cara a tant detestable procedir per part del president de la Sala del Suprem. Però, sempre m’ha semblat que l’actitud de les defenses en general actuava d’una forma excessivament tova davant determinades decisions del tribunal que clarament conculquen els drets fonamentals dels acusats, però sobretot perquè impedeix l’aplicació efectiva del principi de contradicció, tant i tant imprescindible en una vista com aquesta que, a sobre, és transmesa en directe per televisió! Ara, sembla que s’han començat a presentar escrits de queixa, protestes i s’han realitzat algunes intervencions de certa pressió. Però, amb tots els respectes, penso que cal actuar amb molta, i molta vol dir molta, més contundencia que la que fins ara s’ha pogut observar. No pot ser que, davant d’una declaració d’un testimoni que, recordem, actua sota promesa o jurament de dir la veritat, no se li puguin mostrar imatges de les situacions i circumpstàncies sobre les que està declarant. No pot ser que només es pugui preguntar per les altres parts, sobre el que ha preguntat qui ha proposat el testimoni. No pot ser que, com a conseqüència d’aquesta pràctica errònia, s’acabi impedint al fiscal que efectui una pregunta, i que després sigui el propi president del tribunal qui la faci, després d’haver-se vist obligat a imposibilitar que aquell la realitzés. Són moltíssimes irregularitats mai vistes. On és el principi de persecució de la veritat del procés penal? Per quina raó no es pot mostrar un video al guàrdia civil de torn que demostra tot el contrari del que aquest està declarant?
Des de la meva modestia, sí que, amb pràcticament trenta anys d’exercici de l’advocacia, també en l’àmbit penal, mai he assistit a cap judici on no es permeti preguntar sobre aspectes que no hagi preguntat el fiscal o qui sigui que hagi proposat aquell testimoni. Mai m’he trobat amb que no es puguin mostrar imatges, audios o documents a testimonis, quan aquests están declaran diferent del que s’evidencia en aquestes proves documentals. I, sobretot, mai m’he trobat, (repeteixo, en un procés penal) amb aquest nou “invent” anomenat “Fase documental”!
Mireu, en un procediment penal, hi ha dues fases: la d’instrucció i la del judici oral. Doncs bé, després d’una querella, denuncia o inici d’un procediment per haver-se comès un pressumpte (i dic pressumpte) delicte, s’inicia la fase d’instrucció mitjançant l’intervenció d’un jutge que la dirigeix. En aquesta fase es pren declaració al o als encausats, a testimonis, es recopila documentació i proves de tota mena… videos, audios i el que calgui, si el jutge ho considera aclaridor dels fets investigats…, i al final, es tanca aquesta fase d’instrucció amb una interlocutòria obrint la nova fase de judici oral, instant a les parts, primer a fiscal i acusacions i després a les defenses, perquè demanin també l’obertura d’aquesta nova fase i facin les seves calificacions acusatòries o demanant l’absolució les defenses…, com també podrien sol·licitar l’arxivament si consideren que no hi ha prous proves o indicis que permetin visualitzar que s’ha comès aquell delicte.
A partir d’aquí, partint de la base que s’han efectuat acusacions, es passa l’expedient a un altre jutjat o tribunal, que és qui s’encarregarà de portar a terme el judici. I aquí, tot i que han estat jutges diferents, també hem assistit a una nova irregularitat, ja que instrucció i judici s’han tramitat davant el Tribunal suprem espanyol. També s’ha conculcat de forma flagrant un altre dret fonamental dels acusats, en el moment en que, un cop es dicti sentencia, que com tots sabem será de condemna, els nostres legítims representants no tindran dret a presentar un recurs d’apel·lació. És a dir, no tindran dret a la segona instancia judicial, com sí té qualsevol ciutadà. I només podrán acudir davant el tribunal Constitucional amb un recurs d’empara, cosa que també poden fer tots els ciutadans de l’estat.
Però, el que mai, mai mai, he vist en cap procés penal, es una anomenada “fase documental”. La documentació que integra l’expedient del sumari és perquè tots, jutges, fiscals i advocats la tinguin a l’abast en tot moment. És perquè es pugui mostrar i contrastar en tot moment durant el procés i examinar amb profunditat a l’hora de fer les oportunes valoracions per pasar a dictar sentencia. Però, sobretot, és perquè davant determinades declaracions, encara més si són sota jurament o promesa, es puguin mostrar a qui sembla evident que està faltant a la veritat!
Com veieu, no hi ha res que ens faci pensar en que els acusats presos polítics tindran un judici just, en que la sentencia no será condemnatòria, en que potser faran veure que els podrien condemnar per delictes més greus, però que al final ho han deixat en cinc, set o deu anys. Ni un sol dia de presó o d’inhabilitació és aceptable davant d’un judici farsa en el que, per no respectar-se ni tan sols es preserva el fonamentalíssim dret a la presumpció d’innocència!
En els propers dies, setmanes i mesos seguirem assistint a aquesta farsa. Cada vegada veurem més irregularitats. Tinc moltes ganes de veure a grans advocats com en Jordi Pina i en Benet salellas com es planten i no en deixen pasar més!!! Ells, encara que grans professionals del Dret, també són en aquests moments, la veu de més de dos milions de persones a qui representen els seus clients! Em refereixo a aquests, perquè sé com són i pensen. No puc evitar criticar practiques erràtiques com les de prestar-se al simple míting polític i no contestar a les acusacions de fiscalía i advocacia de l’estat per part d’alguns acusats.. Però, això ja ho comentarem un altre dia!
Sí que, passat el judici, amb la sentencia que tots sabem que es dictarà, hem de deixar definitivament de fer el paperina, de discutir-nos per imbecil·lades, de no estar per la feina. O ens plantem davant d’aquest estat represor, assumint-ne les conseqüències, o ho deixem estar. Ens pensàvem que Europa i el món reaccionarien, que la nostra força majoritària a Catalunya provocaría que l’estat intentés acostar posicions. Ja sabem que amb aquesta gent no hi ha res a fer. I sabem que, a partir del proper 26 de maig europa será encara una mica més feixista que ara. Ho va dir el president Companys: “La llibertat, la justicia, la igualtat, la fraternitat, tenen molta gent que les defensa. Però els catalans, només ens tenim a nosaltres”!
