De la xerrameca aquella de que “Si les forces independentistes es presenten per separat, representen millor la diversitat del país, que són més veus i més per a la lluita per la independència, i bla, bla bla”, només cal que us fixeu en aquesta xifra: 23 diputats al Congrés dels Diputats espanyol anant per separat, o 27 si s’hagués configurat una llista única! Però, com que som així, sense solució de continuïtat, com que hi ha qui prefereix, no ja el matís, que si aquest fos el tema, rai, sino que els partits prefereixen el múscol, la força dels uns sobre els altres, sempre sota l’excusa ideològica, doncs estem com estem. I sort en tenim de la gent que, per damunt d’interessos i partits, estan pel país. I és la gent i només la gent als carrers, a les places, a les autopistes…, qui ens traurà de l’etzucac.
De moment, molt a pesar del PDECAT, sembla que només hi ha una formació política que està decidida a treballar per la unitat independentista. Li resta només acabar amb les petites remores d’aquell partit i les restes fumejants de l’antiga Convergència, per poder esdevenir l’única i veritable força al voltant de la qual ha de girar l’independentisme. S’ha demostrat que acaba d’iniciar-se el seu gran ascens que s’ha de consolidar en els propers mesos, quan espero que Junts per Catalunya assoleixi definitivament aquest rol de força aglutinadora de tot l’independentisme, prioritzant per damunt de tot el país i deixant de banda les petiteses d’un partit polític qualsevol. Ha de ser Junts per Catalunya, colze a colze amb el que és i representa la Crida Nacional per la República, el que ha d’acabar conformant aquest mapa polític de futur que ens permeti unir forces fins a la definitiva proclamació de la independència o, com hom ho prefereix dir: Fer efectiu el mandat del 1 d’octubre. Veurem properament la fi d’aquest sistema de partits, que s’haurà de tornar a articular un cop la independència esdevingui real i efectiva.
Jo, que ja no milito ni estic associat a cap partit, més enllà de la Crida, com a eix vertebrador d’aquesta futura unitat independentista, estic molt més que esperançat amb la força de la gent que, dia rere dia es mostra als nostres carrers o places.
Desconfio d’aquells que es passen el dia parlant de República, d’independència i de democràcia, però que no estan disposats a bloquejar el sistema polític espanyol i acabar amb el règim del 78. Desconfio d’aquells que, fa encara no dos mesos, sortien a tots els mitjans manifestant que per ells no quedaria si el tal Sánchez i el tal Iglesias arribaven a un acord de govern. Ara faran veure, potser que s’ho han de pensar, però tots sabem que el final serà el mateix, no sé si a canvi de les sempre incomplertes promeses. De CiU ja n’hi va haver una, amb èxits i desgràcies, segons com es miri. Però, qui vulgui tornar a fer de CiU, ha de saber allò que diuen els castellans de: “que nunca segundas partes fueron buenas”.
Mireu. El camí és la unitat. I això ho sap tothom. Només units aconseguirem l’objectiu de la independència. Mentre hi hagi qui faci veure que no, que separats som més i més diversos. Que l’altre independentista, en el fons, és el meu adversari. Mentre no es busqui la unitat real, fent veure que pactem amb uns independentistes però no amb els altres (mireu sino l’Ajuntament de P-siP…, o mentre no vigilin alguns que, amb segons quins pactes es vulgui acabar amb l’altre. Mentre aquesta erràtica estratègia, que no cerca la lluita unitària sino el partit per damunt del país, això no podria acabar bé. Però, l’esperança està en la gent. La que es mobilitza, la que tant li fot si el del seu costat és més lliberal, socialdemòcrata o comunista, la que sap que l’únic objectiu és la independència. Això només s’ha començat a vislumbrar en aquestes eleccions espanyoles de diumenge, que per cert, encara són molts els que consideren que no cal anar a votar per escollir els representants d’un Estat, l’espanyol, que ens oprimeix i ens humilia.
Per votar a favor de la formació d’un nou govern a Espanya, només s’han de posar dues condicions damunt la taula: Amnistia de tots els presos, processats i represaliats, retorn dels exiliats i referèndum d’autodeterminació. Tot el que no passi per aquí, s’ha de traduir necessàriament en el bloqueig constant i permanent a la governabilitat d’aquell país. Així, fins a la victòria final!
