PLE MARÇ 2020: GALÀCTIC, VIRTUAL, TELEMÀTIC..., EXCEPCIONAL!

Ahir era dilluns 30 de març. No era pas l’últim dijous del mes, però es va celebrar, i de quina extraordinària i excepcional manera, el Ple municipal ordinari corresponent al mes de març que avui s’acaba. Amb tothom a casa, en ple confinament, però amb totes les garanties, va tenir lloc el Plenari. La preparació, per part dels excel·lents tècnics informàtics de l’Ajuntament i l’assistència de l’empresa que el consistori disposa per atendre totes les seves necessitats informàtiques, fent els canvis i instal·lacions tecnològiques necessàries per tal d’habilitar que els plens municipals, però abans també tots els altres òrgans col·legials que garanteixen un adequat funcionament del dia a dia de l’ajuntament, es puguin reunir de una forma efectiva i legal. Cert és també que, primer, va ser el Govern de Catalunya, l’anomenat Consell Executiu, qui aprovés que les diferents administracions territorials catalanes poguessin celebrar les seves reunions amb plena eficàcia de forma telemàtica. I és així que, mitjançant la mateixa aplicació que els advocats hem hagut d’instal·lar per poder portar a terme actes i assistències judicials, també l’Ajuntament del nostre poble va procedir en el mateix sentit. La culminació absolutament exitosa va ser quan ahir, a partir de les set de la tarda, les conexions van funcionar a la perfecció, fent que els disset regidors/es, la Secretària i l’Interventor municipal, es conectessin a la vegada, tal com si al Saló de Sessions municipals estiguessin, i celebressin, gairebé amb total normalitat un Ple, el del mes de març, que entenc que, per ser el primer que es feia d’aquesta manera, i ves que no sigui l’últim, només va tractar qüestions de tràmit i gestió municipal, sense debats, sense mocions i, sense cap vot en contra per part de ningú!

 

Realment, el fet que el plenari es desenvolupés en aquestes condicions, amb totes les garanties legals i de participació, junt a que fos retransmès íntegrament tant per Radio Palau com pel canal de l’Ajuntament del Youtube, em va impressionar i reconec que emocionar moltíssim. Una de les grans diferències respecte dels plens pressencials al mateix consistori, era en les votacions de cada punt. I és que, calia que cada regidor/a havia de verbalitzar de forma individualitzada el seu posicionament, el seu vot, davant de cada punt tractat de l’ordre del dia. Per la resta, total normalitat. Cadascú des de casa seva, a excepció de l’Alcalde, la Secretària i l’Interventor, que sí es trobaven al Saló de Plens, la sessió d’ahir va començar amb un parlament i salutació de l’Alcalde oferint el suport municipal a les persones confinades, a les aïllades, amb paraules d’ànims cap a tothom i crides a no sortir de casa si no és del tot imprescindible, així com donant el condol a les persones i familiars que el malaït virus s’ha emportat, seguit de la intervenció de cadascun dels disset representants municipals amb paraules en el mateix sentit que l’alcalde ho acabava de fer. A partir d’aquí, inici del plenari amb aprovació de l’acta de la sessió anterior com la resta de punts que integraven l’ordre del dia.

 

Malgrat fou un ple sense mocions polítiques que, com tothom sap, són les que cada mes allarguen d’una forma, de vegades suporífera i insoportable els plens municipals, el d’ahir sí que va servir per aprovar qüestions d’enorme transcendència per a tots nosaltres. Una Modificació de Crèdits d’aquelles que fan que el Pressupost municipal es vagi adaptant a les necessitats del dia a dia de l’ajuntament, on es treuen diners d’unes determinades partides per destinar-les a unes altres que el Govern vol o ha de prioritzar. No sé si és a mi que em dona aquesta sensació, però ahir, en aquest punt, per donar compliment a un dels grans compromisos del PAM, es va habilitar una partida, que entenc que es van oblidar d’incloure en el pressupost d’enguany, que permet l’anomenada Socialització dels llibres de text. Ja ens ho explicaran millor, però suposo i espero que això signifiqui que a partir del proper curs escolar, les nenes i els nens de les escoles públiques del nostre poble, no hauran de fer front a l’enorme despesa que suposa l’adquisició dels llibres de text. Gran notícia que suposem, a la vista de l’actual política de comunicació i propaganda de l’actual Govern, s’en donarà el ressò que li correspon. També es va donar compte de diversos punts, com del compliment sobre la legislació de morositat en el pagament de les factures per part del consistori dins dels terminis legals establerts, també sobre quines han estat les accions i actuacions de l’Ajuntament, amb els seus corresponents costos, dels efectes de l’anomenat Temporal Glòria, o l’adhesió de tot el consistori al manifest del món local, a iniciativa de les entitats com l’associació catalana de Municipis i Comarques, o la Federació catalana de Municipis, respecte de la situació i els efectes a conseqüència de l’actual pandèmia per la Covid-19. Però, sobretot, es va donar compte de la Liquidació del Pressupost de l’any passat que, sorprenentment, malgrat ser any electoral, sembla que els socialistes no s’ho van pas gastar tot, deixant inclús diverses obres en marxa que ha anat culminant el nou Govern. I és que, s’observa un romanent positiu, sí, allò que en una empresa privada denominem com Superàvit, d’un total de 5,3 milions d’euros! Malgrat les limitacions imposades per la legislació espanyola que, molt probablement s’haurà de deixar sense efecte a conseqüència de l’actual crisi per la Covid-19, de ben segur permetrà a l’equip de Govern endegar grans iniciatives socials i d’inversió que reportaran, de ben segur, grans beneficis de tota mmena per a la gent de Palau-solità i Plegamans. Aquests números positius, van fer possible que, en el darrer punt d’ahir, via Proposta d’Urgència, s’aprovés destinar cap a tres-cents mil euros a ajudes socials que complementen els vuit-cents mil que aproximadament ja destinava el Pressupost d’enguany a l’àmbit dels Serveis socials. Tothom hi va estar d’acord, com no podia ser d’una altra manera, ara que, de ben segur les necessitats en aquesta àrea municipal s’incrementaran d’una forma exponencial. Les ajudes en el pagament de suministres, lloguers, menjadors escolars, alimentació, residències, impostos i taxes municipals, activitats extraescolars, hipoteques i un llarg etcètera, centraran una enorme feinada a les extraordinàries Tècniques de serveis socials qui, a banda de necessitar l’ajuda i col·laboració constant de les del Consell Comarcal, caldrà que també s’incrementi la plantilla de l’edifici del carrer Anselm Claver 11. Aprovada, tant la urgència com la proposta per unanimitat.

 

Dona gust veure aquest ànim constructiu, aquest anar a la una tots plegats amb independència del color polític. Quina enveja que sento!

 

El Ple, després d’algunes preguntes i precs (pocs) relacionats amb l’actual situació de confinament i l’actuació municipal que s’en deriva, va acabar, amb una petita pausa a les vuit del vespre per tal que els diferents representants poguessin dirigir-se a finestres i portals a oferir el més que merescut aplaudiment a tots els sanitaris i persones que en aquests moments històrics tant difícils i complexos que ens ha tocat viure, lluiten dia a dia contra tanta adversitat i malvestat.

 

Un Ple que sempre recordarem, al menys els que ens agrada la política en general i la municipal en particular, pel fet que la tecnologia ha permès fer quelcom impensable no fa pas masses anys. Per cert, de bon rotllo, que algú li digui a l’Oriol, que això d’estossegar posant-se la mà davant la boca i després tocar-se la cara, no és gens recomanable!

 

Ànims a tothom, salut i endavant!!!

CRÒNICA D'UNA GUÀRDIA EN PANDÈMIA

Ja portem una setmana sencera de confinament. El més important, que seguim bé i no patim cap dels símptomes de l’apestat virus que ens té a tots atemorits. Una setmana, que s’allargarà no pas vuit dies més, com inicialment es va disposar, sino que ves a saber quant de temps haurem de seguir amb aquesta reclusió que, de ben segur, canviarà per sempre les nostres vides en molts sentits. Ara fa una estona parlava amb una amiga catalana que viu i treballa a Itàlia, a la zona confinada des del primer moment, que m’explica que ja porten un mes recluïts, sense sortir de casa, sense escoles i treballant com poden entre el teletreball i petites sortides imprescindibles per a la més estricta supervivència, sense que es puguin allunyar en cap cas més de dos-cents metres d’on viuen. I em diu també que les previsions apunten que les escoles no tornaran a funcionar amb normalitat fins a començaments del mes de maig, tot i que oficialment es diu que es tornaran a obrir el 6 d’abril. Doncs, que ens serveixi per anar-nos fent una idea del que ens espera encara. I no sabem pas la sort que tenim els que podem gaudir d’una casa amb pati i, en el meu cas, accés directe al despatx que, com sabeu, ha de romandre tancat al públic a la vista de les disposicions del decret d’Estat d’Alarma. Per cert, em crida l’atenció veure a les xarxes determinats companys advocats explicant com d’enfeinats n’estant treballant a porta tancada. No sé si sentir enveja o llàstima; ja que, amb tots els judicis, vistes, actes, compareixences, llençaments i terminis suspesos, no sé pas d’on els ve la feina! El que sí és cert, és que en el meu cas, he mantingut els horaris de feina, atenent trucades, sobretot relacionades amb com cal interpretar el Decret declarant l’Estat d’Alarma pel que fa a l’aplicació del Règim de visites, estades i comunicacions dels fills menors vers els seus progenitors mentre duri aquesta situació, extrem aquest que ja analitzarem un altre dia, però, que sí he volgut seguir una rutina, ni que sigui per aprofundir més en qüestions que tinc damunt la taula o analitzar jurisprudència diversa.

 

Amb tot, com advocat adscrit al Torn d’Ofici d’assistència al Detingut, TOAD, aquest dijous dia 19, Sant Josep i dia del Pare, em tocava estar de Guàrdia en l’àmbit de Violència sobre la Dona al partit judicial de Cerdanyola del Vallès. Durant els dies previs, vaig rebre un seguit de comunicacions del meu Col·legi professional, el de l’Advocacia de Sabadell, informant-me sobre els acords assolits amb Mossos, Jutges i Fiscals de Sabadell, per tal que, tant l’assistència als detinguts inicial davant els Mossos, com la posterior declaració davant el Jutjat, es podia fer per mitjans telemàtics, havent-se habilitat la corresponent aplicació en video per si era necessari efectuar l’assistència al detingut amb totes les garanties, incloent la signatura digital dels documents. Tot plegat em feia preveure una jornada de guàrdia prou segura sense la necessitat d’haver-me de moure de casa o del despatx. La sorpresa vingué quan, parlant amb una companya advocada el dia anterior, em comenta i confirma que tot aquest dispositiu i acords assolits, no era aplicable al partit judicial de Cerdanyola del Vallès. Desconec si la negativa prové de la Jutgessa Degana o de discrepàncies entre els òrgans i cossos actuants; però el cert és que, si es produïa alguna detenció, en el meu cas per Violència sobre la Dona, (penseu que aquests dies sembla que hagin desaparegut de cop els delinqüents i que no es perpetrin maldats més enllà de l’àmbit domèstic), calia anar a les corresponents dependències policials i judicials.

 

Dit i fet. Cap a les tres de la tarda rebo trucada de Mossos de cerdanyola per una detenció. Per tant, que calia que acudís a entrevistar-me amb el detingut així com realitzar la resta de diligències. Ja em van advertir, que no disposaven de mascaretes, ni gel amb alcohol per netejar les mans, ni guants. Que calia que anés prou previngut al respecte. Jo que, com us podeu imaginar, acudeixo sempre als llocs acompanyat de la meva dona, extrem aquest justificable, també pel decret d’estat d’Alarma donada la meva condició de discapacitat, vam dirigir-nos a la Comissaria de Mossos de cerdanyola, amb qui, a la vista de les excepcionals circumpstàncies i la precarietat que pateixen, vam acordar com procediríem. Així, un cop conegudes les raons de la detenció i els detalls de la mateixa, ens vam entrevistar amb el detingut en el mateix calabós. A continuació se li van tornar a llegir tots els seus drets en presència meva. I havent optat per no declarar, vam signar la declaració i els drets en els mateixos calabossos, separats per la reixa de contenció. Les circumpstàncies del cas, van fer que pogués quedar en llibertat sense necessitat d’haver d’acudir a presència judicial. Els Mossos disposaven de guants i mascaretes, perquè uns nois xinesos els hi van donar. Les mans se les rentaven amb Sanitol, que tenien ben visible damunt la taula. Sort que nosaltres ja veníem de casa ben proveïts de guants, mascaretes i gel. Diuen que ens podem negar a portar a terme l’assistència si no ens faciliten aquest material. Però, quina culpa en té el detingut d’aquesta precarietat de les nostres administracions? A partir d’aquí, cap a casa i, com aquell qui diu, donant per acabada la Guàrdia.

 

Però no! A l’hora de sopar rebo nova trucada per una altra detenció. Necessitant el detingut la presència d’un intèrpret, quedem per a dos quarts d’onze de la nit. Vam procedir de la mateixa manera que amb l’anterior, però ara hi calia afegir a la intèrpret en un espai prou reduït que incompleix qualsevol mínim distanciament del metre i mig recomanat per a no contagiar-nos del Covid-19. Però, no quedaria pas en llibertat, ja que l’endemà divendres dia 20 hauria de declarar davant el jutjat de guàrdia de Cerdanyola del vallès per diversos delictes. I ja ens tens ahir divendres cap al Jutjat. Allà, exactament el mateix: entrevista als calabossos dels jutjats amb nosaltres i la intèrpret i cap al despatx de la jutgessa a prestar declaració, això sí, tots amb guants i mascaretes, amb la presència del detingut, les dues mosses que el conduïen amanillat, la intèrpret, la jutgessa, així com la meva dona i jo. Tots en un sol despatx de dimensions reduïdes, incomplint qualsevol mínim protocol de seguretat sanitària dels que tant ens insisteixen els uns i els altres.

 

Aquesta ha estat la primera de les experiències en estat d’Alarma per l’actual pandèmia. Em donava la sensació que estigués veient una pel·lícula de ficció, o potser de terror, que mai m’hauria imaginat de viure. Però, aquesta és la realitat d’avui. Espero que la propera sigui a la zona de Sabadell, on sembla que sí impera el seny i les més elementals condicions i garanties de seguretat per a tots i totes.

 

Per cert, vam sentir un testimoni de primera mà de com funcionen en aquests moments les UCI d’hospitals molt propers amb els criteris de selecció dels malalts. Qui era que deia que “esto no es Uganda”? Doncs això!

 

UTILITAT PÚBLICA, INTERÈS SOCIAL, O... INTERÈS POLÍTIC?

Quart dia de confinament a casa, o al despatx. I és que, en el meu cas, no haig ni de sortir al carrer per anar a treballar, la qual cosa a vegades és positiu, com ara, però en ocasions, potser no ho

Es tant, tot i que la comoditat ho compensa.

 

Feina, ben poca, després que s’hagin suspès terminis, actes, judicis i tota tramitació o diligència de les que podríem considerar ordinàries. Altra cosa seran les urgències, les guàrdies (com la d’aquest proper dijous) que ja veurem com les afrontem! Aquí, seguim treballant tancats, amatents al telèfon, al mail o a les reunions telemàtiques, si cal, preparats per atendre, assessorar a qui ho necessiti i per a formalitzar els contractes i/o documents que resultin necessaris.

 

Però, des de la tranquil·litat del despatx, no deixo de pensar en com els uns i els altres, actuen amb o sense sentit de la responsabilitat davant d’una situació d’emergència global com és la que es deriva de la pandèmia provocada pel Covid-19. Els uns, els del Govern de Catalunya, sense distingir en cap cas si aquest és d’aquest partit, de l’altre o és independent, preocupats en tot moment pel benestar de la població, per preservar-la de la pandèmia, aïllant aquí o allà, actuant d’acord amb les seves competències, o fins i tot més enllà, al menys, donant consells i instruccions perquè tothom faci el que els altres no acaben d’acordar. I, els altres, com deia, que són els del Govern espanyol, preocupats només per la pàtria, pel sentiment d’espanyolitat sempre imposat, amarats de propaganda patriòtica, lemes sense més, però no fent el que realment convé per aïllar un virus que s’està desenvolupant d’una forma més ràpida que a Itàlia o fins i tot que a la Xina en els primers temps d’expansió.

 

El Govern català, des del primer moment va actuar amb responsabilitat i d’una forma coordinada entre els diferents departaments, des de la Consellera de Salut (que no seré pas jo qui la critiqui per haver-se emocionat al parlar de la seva família confinada a Igualada i a qui no podrà veure fins ves a saber d’aquí a quantes setmanes), el President, el Vicepresident, la Consellera de la Presidència, el Conseller d’Interior, a qui, malgrat tot, no perdonaré mai la persecució d’independentistes per part dels Mossos a qui mana i els epissodis estomacant-los en les protestes d’octubre de 2019, així com la resta de responsables polítics. Per un moment, he pensat en les imatges d’unitat que vam veure a l’agost de 2017 o durant el referèndum d’autodeterminació del 1 d’octubre, que tant alt van deixar el llistó de qualitat i eficàcia de la política catalana. En canvi a Madrid, sense fer el que aquí s’ha fet per a Igualada i voltants, han optat pel “Coronavirus para todos”. Del “Café para todos” al “Coronavirus para todos”. Resulta lamentable i causa veritable perplexitat constatar com la declaració d’un Estat d’Alarma, el que realment ha comportat és un escampament d’una infecció concentrada a la capital del seu regne per tota la costa mediterrània, fent del concepte Confinament una mena d’instrucció sense sentit, en la que tothom no és que pugui, sino que ha d’anar a treballar, no confinant Madrid tal i com correspondria, amb improvització, que si ara aquests sí que poden obrir, ara no que millor que tanquin, tancant fronteres tard i malament, però deixant que circulin trens, avions i vaixells sense cap limitació…, i, en definitiva, res que no sapigueu. Catalunya, en canvi, ha tingut les idees clares, deixant missatges clars com el de “Tothom a casa”. Allà, a Espanya, els ha preocupat més la idea política, el missatge patriòtic, el “Todos Unidos”, sense tenir en compte que el virus, abans que ells el fessin o deixessin escampar, no afectava per igual als diferents territoris del seu estat fallit.

 

Hi ha un principi que hauria de ser absolut i inalterable davant qualsevol decisió política. És allò de “La utilitat pública i el interès social”. Res d’això ha imperat en les decisions fins ara preses per un Govern maldestre i dividit com és l’espanyol de Pedro Sánchez. Diuen i s’enriuen del nostre Govern: que si no s’entenen entre ells, que si estan dividits…, i no seré pas jo qui ho negui. Però, el seu Gobierno, el español, el de Pedro Sánchez, en el que els Comuns o Podem o com es diguin no s’en sap ni gall ni gallina, on sembla que amb un parell de mesos n’hauran tingut prou per tirar-se els plats pel cap, després que el comitè d’emergències o com es vulgui dir anomenat pel tal Sánchez, només el conformen ministres socialistes. Veieu com només tenen al cap l’interès polític? Veieu com tant els fot el poble? Veieu com només pensen electoralment, centrípetament i anticatalanament?

 

Potser sí que ens convenen eleccions a Catalunya, tot i que no ho tinc gens clar. S’han d’aprofitar els moments de feblesa de l’adversari per anar units. I ara és una de les grans oportunitats. No sé si ara seria el moment de fer efectiva la DUI i publicar-la al DOGC. El que sí tinc clar, és que ara seria el moment d’exercir la nostra sobirania, tancant carreteres d’entrada al país, vigilant qui arriba en tren, en vaixell o en avió per retornar-lo a casa seva o enviar-lo a algun lloc per fer quarentena o a l’hospital. Fer, en definitiva, el que vam fer després dels atemptats del 17 d’agost de 2017, mostrant a la comunitat internacional el que som i sabem fer nosaltres sols, sempre respectuosos i solidaris amb qui convingui, sigui qui sigui i vingui d’on vingui. Això és exactament l’utilitat pública i l’interès social. El que fan a Madrid és pur interès polític sense més. I segur que acabaran fent el que des d’aquí es reclama, però ja serà massa tard!

 

Acabo. Faig un especial esmén a la política comunicativa del nostre Ajuntament, a la seva unitat d’acció i de missatge, a les decisions preses, sempre d’acord amb les instruccions dimanants del Govern de Catalunya, sempre sense que li tremoli la mà ni a l’alcalde ni a la resta de regidors i regidores, decidint, per exemple la clausura de parcs i jardins o la forma de portar-se a terme el mercat municipal del dissabte a la pista coberta, o assumint la donació de sang que s’havia organitzat en un centre escolar i que s’hauria d’haver suspès pel tancament dels col·legis. Felicitats i seguiu així que, de ben segur, la gent, els ciutadans us ho agraïrem, sense haver de pensar si aquest és d’un partit o de l’altre. El poble, el país, la gent, estan per damunt dels interessos polítics i quan es governa és, senzillament per afavorir l’utilitat pública i l’interès social!

 

PLE FEBRER 2020: PIM, PAM, PUM!

Permeteu-me que us digui abans de res que jo no era a Palau aquest dijous passat i la celebració del Ple coincidia amb el vol de tornada cap a Barcelona. Alguns m’han dit que si no pensava fer la meva habitual crònica del plenari. Doncs, mireu, no el vaig seguir en directe i, de moment, encara no l’he escoltat en la versió penjada a Internet. Però, a la vista de l’ordre del dia que he pogut consultar, així com el resum fet en el Palau Notícies de divendres a la tarda a Radio Palau, sí que em permetré fer algunes consideracions sobre el fons, ja que sobre el que es va dir i com no puc pas fer, ara per ara, cap aportació.

 

M’alegra veure com finalment, un equip de Govern municipal, més enllà de proclames i mocions de tots colors, omple l’ordre del dia d’una sessió ordinària del Ple de qüestions directament relacionades amb la gestió municipal del dia a dia de l’Ajuntament. No ens podem acostumar a fotos, titulars més o menys encertats i mocions polítiques que, en molts casos, sembla que volguem esdevenir un petit Parlament on debatem sobre extrems respecte dels quals no té l’Ajuntament, ni res a dir que no diguin ja els partits respectius en òrgans de major rang, ni cap competència sobre la matèria.

 

En aquest sentit, sí que resulta interessant constatar com (en això sí que coincideixen tots els governs) com es van aprovant modificacions de crèdits per tal d’anar adaptant els pressupostos municipals a la realitat cotidiana del consistori. Com també veure renovats convenis de col·laboració amb la Diputació, com és el cas del de la gestió informatitzada del padró municipal, o un altra renovació de conveni com és el que ja disposem amb el Síndic de greuges. M’ha cridat l’atenció que sigui aprovada ara i no pas junt amb els pressupostos municipals, com passa arreu, la modificació de la plantilla municipal o també la modificació, en conseqüència, de la relació de llocs de treball. Suposo que tot són maneres i dinàmiques d’actuar en matèria de personal laboral i funcionari, però, jo diria que això té molt més sentit i es pot constatar la seva aplicació pràctica si tot el que es refereix a personal i llocs de treball s’inclou, com un expedient més, en els Pressupostos municipals per a tot l’exercici. I el mateix diria sobre l’equiparació a l’alça de l’anomenat Complement Específic dels treballadors públics, que si no s’inclou en els pressupostos, caldrà la corresponent modificació de crèdits per tal d’habilitar les partides per fer front a quelcom que comporta inevitablement un increment de la despesa en el capítol I dels esmentats pressupostos. Però, s’ha fet així i no seré pas jo qui discuteixi la seva oportunitat o viabilitat.

 

Observo com, segons sembla per manca absoluta de previsió, s’ha hagut d’aprovar un increment considerable de la retribució d’un càrrec de confiança d’ERC, com és el cap de Comunicació, que no seré pas jo qui critiqui aquesta pujada, ja que, a la vista de la que es va aprovar inicialment, la cosa sembla evident i necessària.

 

Un punt que no pot pas passar per alt, és l’adjudicació de la contractació de la recollida d’escombraries, la neteja viària, la Deixalleria, el fibrociment, etc. Sembla que, havent-se ja esgotat el periode de vigència de l’anterior contractació, cal fer aquesta nova adjudicació via el corresponent concurs públic. I si tenim en compte que el nou equip de Govern pretén fer canvis importants en aquest terreny, introduïnt el sistema de recollida Porta a Porta  no només respecte de la fracció orgànica sino també de tota la resta, és la raó per la qual s’ha efectuat una adjudicació per un any a unes noves empreses amb l’objectiu d’anar consolidant aquest nou sistema al que tothom hi estarà obligat en pocs anys per així haver-ho determinat la Unió Europea. Sembla que encara, l’Oposició socialista, segueix parlant de mancomunar tot aquest sistema amb els municipis de Sentmenat i Polinyà, però és tant evident que això no és possible amb uns ajuntaments sense cap experiència en aquest sistema, que si aquesta és l’oposició que té aquest Govern, us podeu imaginar l’enveja sana que sento, després d’anys i anys de crispacions desmesurades amb qualsevol excusa. Penso que, respecte de tot el que es refereix a les escombraries, cal incidir d’una manera molt clara en el civisme d’algunes persones. Es parla dels famosos agents cívics, de campanyes de sensibilització, que clar que fan falta. A veure si l’Ajuntament s’en surt amb el tema de la instal·lació de càmeres de vigilància, que no és cosa fàcil. Si res d’això funciona, ningú em podrà discutir que l’única opció possible a l’hora de combatre l’incivisme, és la policial.

 

I amb això i alguns nomenaments de representants a òrgans col·legiats, s’acaba la gestió municipal, que per alguns ja podria ser el mateix Ple. I és que, a partir d’aquí arriben les mocions. Aquelles proclames, majoritàriament polítiques on cadascú vol treure una mica de pit per fer-se notar amb propostes que, en molts casos, masses, els fan arribar els partits matriu per pressionar aquí o allà o per aconseguir algun posicionament polític en concret. Sempre he pensat que, això de les mocions polítiques, no és que no siguin viables en un plenari que no hi té cap competència. Ara sí, que caldria limitar els debats, per innecessaris, perquè ja sabem el que dirà cadascú i perquè el que acaba trascendint és l’acord o acords presos, així com la brillantor dels intervinents si aconsegueixen aplacar d’alguna manera a l’adversari. Però aquest és un tema, que si la llei no canvia, no cal pas que hi perdem el temps.

 

En les mocions, els Martínez de C’s aquesta vegada han optat per fer veure que els preocupa alguna cosa del poble. Per això van presentar-ne una que es titulava “Per millorar la mobilitat en bicicleta pel nostre poble”. Perfecte! Els acords diuen que cal posar aparcaments de bicicletes en diversos punts del municipi. Qui no hi està d’acord? Junts per Palau i ERC, en tant que equip de Govern, van presentar dues mocions. Una per tal que es pugui implantar algun dia l’anomenat Vot Telemàtic a fi que, com passa ja en el Parlament de Catalunya i alguna altra administració, es pugui conciliar la vida laboral i familiar dels representants electes i es pugui exercir el vot d’una forma telemàtica. També en van presentar una altra per declarar Palau-solità i Plegamans com a municipi lliure de Racisme. Finalment, els socialistes, en la seva dinàmica de presentar quatre o cinc mocions a cada ple, en van presentar una perquè el poble de Palau sigui declarat Vila feminista, una altra, molt encertada, per demanar que no es suprimeixin determinats jutjats de violència sobre la dona, com es pretén fer per part del TSJC, la qual cosa comportaria un colapse important de jutjats especialitzats en aquesta matèria com és el cas del de Sabadell. També van portar davant el Ple una moció relativa a evitar l’instal·lació de cases d’apostes al poble i la proliferació d’aquests tipus de jocs al nostre poble. Res pot regular l’ajuntament, però no els diràs pas que no. A veure si el seu Govern d’esquerres a Espanya s’en surt amb això, no fos cas que els surti el tir per la culata. I la darrera de les mocions, amb una clara, expressa i manifesta intencionalitat política i populista, feia referència al famós conflicte sobre les dues direccions del carrer folch i Torres. S’asseguraven la presència de tots els veïns que lluiten per recuperar l’antiga unidireccionalitat del carrer i així un atac frontal a l’equip de Govern durant els torns de precs i preguntes del públic assistent. Jo no sé si s’en van sortir. I és que, uns parlen que l’anterior Govern socialista ja ho havia previst així, que els tècnics municipals també consideren que la doble direcció és el més correcte, que, segons sembla, la subvenció atorgada per la Diputació era per a fer-ho així i que si es canvia, caldria retornar tots els diners rebuts. I entre bronques, crits i pancartes, que si uns la posen i el Govern la fa retirar, però ara te la torno a deixar posar perquè has demanat permís…, i com si d’un joc de criatures es tractés, el fet és que no sé què dir. Que potser caldria cridar a qui correspongui de la Diputació i fer-lo venir perquè confirmés si es podria mantenir la subvenció canviant alguna cosa o tot, asseures amb tècnics i veïns a fi de trobar una solució. O potser tot això ja s’ha fet. No sé què dir. El que sí sé, és que, analitzant una mica el que ha passat, és clar que els socialistes volien soroll al ple, i això ho van aconseguir, però potser a canvi de donar per acabat el debat. Em sona molt això dels socialistes fent les coses i quan hi ha un canvi de Govern tirar als veïns en contra del nou equip, quan són ells qui han provocat el desori. I penso en Montjuïc.

 

A veure si el proper mes estic en condicions de seguir el plenari d’una forma més acurada. Però, avui encara estic sota els efectes de Perpinyà i vull seguir pensant que ens en sortirem!!!