Ja portem una setmana sencera de confinament. El més important, que seguim bé i no patim cap dels símptomes de l’apestat virus que ens té a tots atemorits. Una setmana, que s’allargarà no pas vuit dies més, com inicialment es va disposar, sino que ves a saber quant de temps haurem de seguir amb aquesta reclusió que, de ben segur, canviarà per sempre les nostres vides en molts sentits. Ara fa una estona parlava amb una amiga catalana que viu i treballa a Itàlia, a la zona confinada des del primer moment, que m’explica que ja porten un mes recluïts, sense sortir de casa, sense escoles i treballant com poden entre el teletreball i petites sortides imprescindibles per a la més estricta supervivència, sense que es puguin allunyar en cap cas més de dos-cents metres d’on viuen. I em diu també que les previsions apunten que les escoles no tornaran a funcionar amb normalitat fins a començaments del mes de maig, tot i que oficialment es diu que es tornaran a obrir el 6 d’abril. Doncs, que ens serveixi per anar-nos fent una idea del que ens espera encara. I no sabem pas la sort que tenim els que podem gaudir d’una casa amb pati i, en el meu cas, accés directe al despatx que, com sabeu, ha de romandre tancat al públic a la vista de les disposicions del decret d’Estat d’Alarma. Per cert, em crida l’atenció veure a les xarxes determinats companys advocats explicant com d’enfeinats n’estant treballant a porta tancada. No sé si sentir enveja o llàstima; ja que, amb tots els judicis, vistes, actes, compareixences, llençaments i terminis suspesos, no sé pas d’on els ve la feina! El que sí és cert, és que en el meu cas, he mantingut els horaris de feina, atenent trucades, sobretot relacionades amb com cal interpretar el Decret declarant l’Estat d’Alarma pel que fa a l’aplicació del Règim de visites, estades i comunicacions dels fills menors vers els seus progenitors mentre duri aquesta situació, extrem aquest que ja analitzarem un altre dia, però, que sí he volgut seguir una rutina, ni que sigui per aprofundir més en qüestions que tinc damunt la taula o analitzar jurisprudència diversa.
Amb tot, com advocat adscrit al Torn d’Ofici d’assistència al Detingut, TOAD, aquest dijous dia 19, Sant Josep i dia del Pare, em tocava estar de Guàrdia en l’àmbit de Violència sobre la Dona al partit judicial de Cerdanyola del Vallès. Durant els dies previs, vaig rebre un seguit de comunicacions del meu Col·legi professional, el de l’Advocacia de Sabadell, informant-me sobre els acords assolits amb Mossos, Jutges i Fiscals de Sabadell, per tal que, tant l’assistència als detinguts inicial davant els Mossos, com la posterior declaració davant el Jutjat, es podia fer per mitjans telemàtics, havent-se habilitat la corresponent aplicació en video per si era necessari efectuar l’assistència al detingut amb totes les garanties, incloent la signatura digital dels documents. Tot plegat em feia preveure una jornada de guàrdia prou segura sense la necessitat d’haver-me de moure de casa o del despatx. La sorpresa vingué quan, parlant amb una companya advocada el dia anterior, em comenta i confirma que tot aquest dispositiu i acords assolits, no era aplicable al partit judicial de Cerdanyola del Vallès. Desconec si la negativa prové de la Jutgessa Degana o de discrepàncies entre els òrgans i cossos actuants; però el cert és que, si es produïa alguna detenció, en el meu cas per Violència sobre la Dona, (penseu que aquests dies sembla que hagin desaparegut de cop els delinqüents i que no es perpetrin maldats més enllà de l’àmbit domèstic), calia anar a les corresponents dependències policials i judicials.
Dit i fet. Cap a les tres de la tarda rebo trucada de Mossos de cerdanyola per una detenció. Per tant, que calia que acudís a entrevistar-me amb el detingut així com realitzar la resta de diligències. Ja em van advertir, que no disposaven de mascaretes, ni gel amb alcohol per netejar les mans, ni guants. Que calia que anés prou previngut al respecte. Jo que, com us podeu imaginar, acudeixo sempre als llocs acompanyat de la meva dona, extrem aquest justificable, també pel decret d’estat d’Alarma donada la meva condició de discapacitat, vam dirigir-nos a la Comissaria de Mossos de cerdanyola, amb qui, a la vista de les excepcionals circumpstàncies i la precarietat que pateixen, vam acordar com procediríem. Així, un cop conegudes les raons de la detenció i els detalls de la mateixa, ens vam entrevistar amb el detingut en el mateix calabós. A continuació se li van tornar a llegir tots els seus drets en presència meva. I havent optat per no declarar, vam signar la declaració i els drets en els mateixos calabossos, separats per la reixa de contenció. Les circumpstàncies del cas, van fer que pogués quedar en llibertat sense necessitat d’haver d’acudir a presència judicial. Els Mossos disposaven de guants i mascaretes, perquè uns nois xinesos els hi van donar. Les mans se les rentaven amb Sanitol, que tenien ben visible damunt la taula. Sort que nosaltres ja veníem de casa ben proveïts de guants, mascaretes i gel. Diuen que ens podem negar a portar a terme l’assistència si no ens faciliten aquest material. Però, quina culpa en té el detingut d’aquesta precarietat de les nostres administracions? A partir d’aquí, cap a casa i, com aquell qui diu, donant per acabada la Guàrdia.
Però no! A l’hora de sopar rebo nova trucada per una altra detenció. Necessitant el detingut la presència d’un intèrpret, quedem per a dos quarts d’onze de la nit. Vam procedir de la mateixa manera que amb l’anterior, però ara hi calia afegir a la intèrpret en un espai prou reduït que incompleix qualsevol mínim distanciament del metre i mig recomanat per a no contagiar-nos del Covid-19. Però, no quedaria pas en llibertat, ja que l’endemà divendres dia 20 hauria de declarar davant el jutjat de guàrdia de Cerdanyola del vallès per diversos delictes. I ja ens tens ahir divendres cap al Jutjat. Allà, exactament el mateix: entrevista als calabossos dels jutjats amb nosaltres i la intèrpret i cap al despatx de la jutgessa a prestar declaració, això sí, tots amb guants i mascaretes, amb la presència del detingut, les dues mosses que el conduïen amanillat, la intèrpret, la jutgessa, així com la meva dona i jo. Tots en un sol despatx de dimensions reduïdes, incomplint qualsevol mínim protocol de seguretat sanitària dels que tant ens insisteixen els uns i els altres.
Aquesta ha estat la primera de les experiències en estat d’Alarma per l’actual pandèmia. Em donava la sensació que estigués veient una pel·lícula de ficció, o potser de terror, que mai m’hauria imaginat de viure. Però, aquesta és la realitat d’avui. Espero que la propera sigui a la zona de Sabadell, on sembla que sí impera el seny i les més elementals condicions i garanties de seguretat per a tots i totes.
Per cert, vam sentir un testimoni de primera mà de com funcionen en aquests moments les UCI d’hospitals molt propers amb els criteris de selecció dels malalts. Qui era que deia que “esto no es Uganda”? Doncs això!
