DUES SELECCIONS

Jo, que sóc d’aquells que no tenen cap inconvenient en reconèixer que, més enllà de si m’agrada més o menys el futbol, del que sí sóc, sento i m’agrada, és el Barça, Club del que en sóc soci des de l’any 1987; reconec que també segueixo aquesta febrada del Mundial de Futbol que enguany s’organitza entre EUA, Canadà i Mèxic. I no és que tingui cap predilecció per algun dels combinats nacionals que hi participen, sino pel pur interès de seguir les evolucions d’un fenòmen que trascendeix l’esport i que té derivades cap a complexos elements socials i sobretot polítics, que em fan entendre d’una manera molt més diàfana la raó de tantes i tantes realitats geopolítiques que, encara que sembli mentida, queden perfectament reflectides en onze contra onze corrent d’arrera una pilota.

 

Evidentment, hauria de sentir simpatia per un equip on, d’una forma abrumadora i majoritària hi participen jugadors del Barça, com són, Cubarsí, Joan garcia, Eric Garcia, Gabi, Pedri, Olmo, ferran Torres o Lamine Yamal. I en aquest sentit, també n’hauria de sentir per altres seleccions com la de França, Anglaterra, Països baixos o Uruguai, per les mateixes raons.

 

Però aquest no és pas un argument convincent. Si sóc independentista català, i parteixo de la base que Espanya és un país que d’ençà del 1714 ens va ocupar militarment per la força, ens oprimeix, ens domina, ens impedeix l’exercici dels nostres drets fonamentals, ja no només com a nació, sino simplement com a col·lectivitat. Si considerem l’expoli fiscal i econòmic permanent, o la política immigratòria com a arma d’anorreament de la nostra llengua i cultura pròpia, entre tantes i tantes altres opressions que no cal tornar a repetir, entendreu fàcilment que, per molt bé que em caiguin Cubarsí, Garcies i companyia, aquests estan fent la feina afavorint els interessos de qui pretén la nostra extinció com a poble i com a cultura. I això no vol dir que pugui arribar a entendre que ells no poden fer altra cosa que estar i defensar a l’anomenada “Roja”, bàsicament per les conseqüències de tota mena que comportaria la seva negativa a formar-ne part.

 

Per tant, de les 48 seleccions participants en aquest Mundial, si n’hi ha una a la que en cap cas puc defensar, aquesta és la d’Espanya. Tinc simpaties per seleccions ja eliminades com la d’Escòcia o Coraçao, per tractar-se de combinats que defensen nacions sense cap estat al darrere.

 

La meva selecció és i serà sempre la de Catalunya, tot i que, entre altres coses, per culpa de la nostra classe política, no va més enllà d’un grupet de jugadors a qui hom s’atreveix a ajuntar per fer algun partit de costellada, com si es tractés de fer passar l’estona entre una colla de solters contra una altra de casats. Catalunya és també pel que cal lluitar en el futur, a fi que sigui reconeguda com passa en altres disciplines esportives, entre altres coses, perquè la Federació Catalana de Futbol fou fundada molt abans que l’espanyola, i per tant, tindria, com passa amb les federacions de les quatre nacions de la Gran Bretanya, tot el dret internacional a ser reconeguda com una selecció més, i amb una qualitat esportiva i competitiva indiscutible.

 

Espanya és una de les millors seleccions des d’un punt de vista futbolístic i té moltes opcions de fer un bon paper en aquest Mundial. I en condicions normals, em resultaria fins i tot simpàtica i formaria part de l’univers de seleccions a admirar entre moltes d’enorme qualitat com ara argentina, frança, Noruega o Anglaterra. Però, a la vista del que acabo d’exposar, és la que menys defenso i la que menys voldria que sortís victoriosa d’aquesta competició. Aquest divendres s’enfrontarà contra Bèlgica, país que, malgrat tot, ha frenat tantes i tantes envestides judicials espanyoles contra polítics elegits democràticament pels catalans, que només pretenien donar veu als ciutadans sobre el futur polític de catalunya. Més que mai, defensaré la selecció dels belgues, i és que, volguem o no, allà ens han defensat també d’atacs de tota mena, impedint per exemple que el President Puigdemont hagi estat deportat a Espanya. I això cou molt als nostres veíns, que només els falta ara ser derrotats també en el terreny esportiu, on sí estan començant a exhibir el seu patriotisme desacomplexat, que no consisteix en res més que atacar a les realitats que consideren oposades als seus interessos, com és la cultura, la llengua i la Nació catalanes.

 

Vist que Noruega és un exemple a seguir pel que fa a com va assolir la independència respecte de Suècia, amb un referèndum pactat l’any 1905, i com ha sabut defensar la seva identitat, cultura i llengua, serà aquesta, remant tots a la una, com ens ensenyen cada dia, a qui defensaré fins al final d’aquest insuls Mundial, al que fins i tot el president Trump s’atreveix a ficari mà!

 

Per tant, seguiran essent dues les meves seleccions: la de catalunya i la que en cada moment jugui contra Espanya!

 

L'OPORTUNITAT PEL NOSTRE POBLE DE L'ANOMENADA LÍNIA ORBITAL FERROVIÀRIA

Ja sabeu que això de la política (sí, sempre en minúscules), massa sovint consisteix en anar canviant de discurs i justificacions en funció de si el vent bufa d’un cantó o d’un altre i, sobretot, de què és el que més convé en cada moment, encara que això suposi dir tot el contrari del que fa quatre dies constituïa l’element vertebrador de l’exercici del poder.

 

Arran d’aquesta “novetat” que de cop i volta ha irrumput com a notícia principal en els mitjans públics i privats subvencionats per tal de justificar l’aprovació, sempre de fireta, dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, com és això de la “línia orbital ferroviària”, que ve a substituir el que no fa tant fou la base que condicionava l’existència del Govern Illa, o que fins i tot va fer-lo possible, com va ser l’assumpció total de la recaptació del IRPF per part de la Generalitat, després substituït per aquella mena “d’invent” del “Finançament Singular”, sí, que venia a no fer altra cosa que fer veure que, també a Catalunya disposaríem d’una mena de Concert a la basca o a la navarresa; doncs després de tot això, resulta que ara aquells magnífics i intrèpids negociadors. en tindran prou en que en el text dels pressupostos figuri un trist paràgraf on consti, si convé en negreta, majúscules i cursives, que el Govern de Catalunya es compromet a tirar endavant amb els estudis previs i aprovació del projecte d’aquesta mena de línia ferroviària que rodejarà tota la conurbació de l’àrea metropolitana, fent-la encara una mica més gran, per donar així compliment als somnis més humits de la progressia dels anys vuitanta, quan Pujol i Maragall es repartien el país entre ruralitat/burgesia i urbanitat/obrerisme. Sí, allò de Generalitat-Diputació, Teatre Nacional-Ciutat del Teatre, Catalunya Ràdio-COM Ràdio… i moltes més. I ara s’aprovaran uns pressupostos en els que ni la total recaptació del IRPF, ni el Finançament Singular, ni res del que ja sabien que no es cumpliria, serà important, per substituïr-ho per un compromís d’anar fent bullir l’olla afirmant que d’aquí a quinze o vint anys disposarem d’una línia de tren que cosirà i recosirà el territori de tal manera que, sense haver d’entrar a Barcelona, podrem anar per les principals ciutats de Catalunya que l’envolten.

 

Aquest projecte, que ja existeix des de fa més de vint anys, del que ja es van fer i publicar els corresponents estudis i avantprojectes, ja fou discutit i posat damunt la taula durant el mandat municipal 2007/2011. I aquí es recomanable recordar com aquella bona gent de CiU, sí, que es va atrevir a governar l’Ajuntament amb ERC i PP, es van enfrontar al seu o seus propis partits en contra del “Quart Cinturó”. Tant és així, que al considerar que no calia anar trinxant el nostre poble amb tota mena de vials i carreteres, calia apostar per aquesta mateixa proposta, que s’estava discutint a nivell nacional, en el que una de les opcions, es plantejava que aquest tren no només passés per Palau-solità i Plegamans, sino que hi tingués parada, en el seu pas per la línia procedent de Sabadell i Castellar del Vallès en direcció a Granollers. Com sabeu, aquesta l’ínia uneix les principals ciutats del voltant de la gran capital, des de vilanova i la Geltrú fins a Mataró, passant per Terrassa, Sabadell i Granollers, entre d’altres.

 

Actualment, sembla que la proposta existent passaria per Santa perpètua de Mogoda, on hi faria aturada, i no pel nostre poble. Però, caldria pensar que els nostres veïns del sud ja disposen de conexions de tota mena, entre les que hi compta una estació de Rodalies Renfe, cosa que Palau no té.

 

Potser sí que ara, aprofitant aquesta suposada gran força negociadora, mitjançant una força política que també governa P-siP amb una majoria molt folgada, seria el moment de fer servir tota aquesta influència per tal d’aconseguir que no es perdi l’oportunitat de disposar d’una línia de ferrocarril que ens conectaria amb les capitals d’ambdós vallesos i la resta d’àmbit metropolità que tanta falta ens fa a la vista del nostre gran potencial industrial,demogràfic i de serveis.

 

Si tot això és una proposta seriosa, que no hagi de quedar substituïda per alguna altra de compliment incert i a un termini encara més distant, caldria posar-hi ganes, incloure-ho en els programes electorals que vindran i, sobretot, treballar per fer-ho viable i possible!

 

COM QUEDA ARA LA SEGURETAT INTERNACIONAL?

Us deixo aquí algunes conclusions extretes del darrer butlletí del Catalonia Global Institute, respecte de la crisi generada pels atacs d’Israel i EEUU contra la República islàmica de l’Iran:

 

Esclata el conflicte de nou a l’Orient Mitjà amb la segona operació militar contra l’Iran en menys d’un any, després de l’acostament paulatí de les forces estatunidenques a la regió en coordinació amb Israel. Durant el cap de setmana van realitzar atacs sobre infraestructura militar i contra líders polítics i militars iranians, incloent el líder suprem Ali Khamenei, del qual el règim iranià ja ha confirmat la mort. Els objectius principals dels EUA i d’Israel són frenar parcialment o totalment els programes nuclears i balístics de l’Iran, reduir la seva marina i pressionar per un canvi de règim.

La resposta iraniana va ser immediata, amb llançaments de míssils i drons sobre Israel, bases nord-americanes al Golf Pèrsic, així com objectius civils a països com Qatar o els Emirats. La guerra planteja dues grans incògnites: el pla de sortida del costat del binomi EUA-Israel, i la capacitat d’Iran d’ampliar i sostenir el conflicte, tancant l’estret d’Hormuz o mobilitzant aliats regionals.

Per entendre per què la guerra era inevitable cal analitzar el context estratègic posterior a la guerra dels dotze dies (juny de 2025), el fracàs de les negociacions nuclears i la profunda feblesa de la República Islàmica.

Els objectius no assolits de la guerra dels dotze dies

La guerra era inevitable i, per comprendre-ho, cal atendre el resultat del darrer enfrontament directe entre les parts. Després de la guerra dels dotze dies del juny de 2025, va quedar clar que els objectius fixats per Israel i pels Estats Units —la destrucció del programa nuclear iranià— no s’havien assolit. Igualment, tampoc no s’havien complert plenament els objectius addicionals d’Israel relatius a la neutralització del programa de míssils balístics, mentre l’Iran es trobava en ple procés de producció i ja disposava d’un arsenal proper als 2.500 míssils balístics.

El fracàs de les negociacions nuclears

Les negociacions obertes entre els Estats Units i l’Iran per assolir un acord sobre el programa nuclear iranià difícilment podien prosperar. Les exigències nord-americanes passaven, en la pràctica, per la renúncia gairebé íntegra tant al programa nuclear com a bona part del programa de míssils balístics, una pretensió que Teheran no estava disposat a acceptar en cap cas, especialment en un context de màxima fragilitat del règim de la República Islàmica.

La profunda feblesa de la República Islàmica

En l’àmbit intern, la contestació és més intensa que mai, i el règim ha respost a les darreres mobilitzacions amb una repressió sense precedents que han causat desenes de milers de morts. En l’àmbit extern, la xarxa de proxies finançada durant anys per la República Islàmica ha quedat pràcticament neutralitzada per part d’Israel: la reducció de Hamàs i de la Gihad Islàmica a estructures de guerrilla arran de la invasió de Gaza iniciada el 2023; la decapitació de Hesbol·là; la caiguda de Bashar al-Assad el desembre de 2024; i els forts atacs contra els houthis el 2025 han deixat el règim exposat als atacs d’Israel i dels Estats Units. Si abans podia projectar dany directe sobre Israel a través dels seus aliats regionals, avui aquesta capacitat s’ha vist severament erosionada. A tot això s’hi afegeix la disponibilitat de l’espai aeri sirià, que atorga a Israel un avantatge estratègic sense precedents.

En aquest context, l’acceptació d’una renúncia de facto al programa nuclear era percebuda per la República Islàmica com una amenaça existencial.

L’objectiu israelià: canvi de règim

Israel no tenia interès a assolir cap acord i treballava activament perquè no prosperés. Des de la seva perspectiva, el canvi de règim a Teheran constitueix un objectiu estratègic central, atès que considera inviable qualsevol forma de coexistència amb la República Islàmica, percebuda com una amenaça existencial, en la mesura que la destrucció de l’Estat hebreu forma part dels seus postulats fundacionals i un fonament ideològic clau. En conseqüència, Israel pressionava els Estats Units per aprofitar la conjuntura de feblesa del règim i intentar assestar-li un cop decisiu, partint de la premissa que la seva mera existència, amb o sense capacitat nuclear, és inacceptable.

Els primers dies de guerra i les incògnites que planegen

Els èxits assolits pels Estats Units i Israel en els primers dies de la campanya són, ara com ara, incontestables. Tanmateix, caldrà seguir amb atenció l’evolució del conflicte. Si bé Israel està disposat a assumir un cost elevat per eliminar el que percep com una amenaça existencial, un eventual allargament de la guerra pot resultar molt més onerós per als Estats Units, que difícilment en poden suportar els costos polítics i econòmics en els mateixos termes.

L’Iran n’és plenament conscient i ha reaccionat amb el tancament de l’estret d’Hormuz i amb atacs contra infraestructures d’aliats nord-americans al Golf. Les conseqüències econòmiques potencials d’aquestes accions, així com eventuals baixes americanes, poden generar una pressió considerable sobre Donald Trump, especialment davant d’un sector de la seva base, de perfil aïllacionista, que qüestiona la implicació dels Estats Units en conflictes que no afecten directament els seus interessos. En aquest context, no és descartable que Trump es vegi temptat a explorar una sortida negociada en qualsevol moment, malgrat haver promès un canvi de règim.

Les dificultats objectives del canvi de règim

L’objectiu declarat de canvi de règim presenta dificultats objectives elevades, malgrat la profunda feblesa de la República Islàmica. El descontentament majoritari de la població no s’ha traduït en l’articulació d’una oposició estructurada i amb capacitat efectiva de presa del poder, tal com han evidenciat els diversos cicles de protesta, inclòs el darrer, el més massiu fins ara. La repressió sistemàtica del règim n’ha estat un factor determinant.

D’altra banda, una part significativa de la societat iraniana, tot i el cansament respecte del règim, manté una forta sensibilitat envers la sobirania nacional i pot percebre amb recel un canvi de règim impulsat des de l’exterior, especialment amb participació dels Estats Units. El record del cop d’Estat contra Mohammad Mossadegh el 1953, que va desembocar en la dictadura del Xa, continua pesant de manera rellevant en la memòria col·lectiva.

Les implicacions per a Rússia i la Xina

Rússia, que havia tingut un alineament estratègic important amb Teheran, especialment en matèria de seguretat, —per exemple, intercanviant drons per sistemes de defensa antiaèria—, ha mostrat, un cop més, la seva incapacitat d'ajudar un aliat clau, mentre es troba empantanada a Ucraïna. La pèrdua del règim de la república islàmica seria un cop molt dur, atès que la provisió de drons i míssils és ara mateix clau per sostenir la guerra a Ucraïna.

Pel que fa a la Xina, la caiguda de la República Islàmica seria important en termes estratègics: la seva mera presència obliga els Estats Units a mantenir una presència rellevant a l'Orient Mitjà. Sense ella, els Estats Units podrien centrar-se encara més en la competició amb la Xina a l'Àsia-Pacífic, fet que seria altament perjudicial per a les ambicions xineses en el seu entorn regional immediat.

LA INDEPENDÈNCIA NO ÉS NI DE DRETES NI D'ESQUERRES, COM TAMPOC ÉS NI MONÀRQUICA NI REPUBLICANA

Hi ha moments en els que ens perdem en debats inútils, en crear conflictes artificials, en inventar motius de debat sense objectius clars, que, potser, i només potser, en gran mesura responen a interessos del tot perversos que, sota l’aparença de cercar una finalitat encomiable, no pretén altra cosa que la d’entretenir-nos amb discussions sobre “el sexe dels àngels”, que no fan altra cosa que dividir-nos, enfrontar-nos i, en definitiva, provocar que en cap cas poguem avançar cap allò que de ben segur tots coincidim en que cal assolir.

 

Aquests dies, tots aquells que des de fa tants i tants anys ens hem esforçat en crear les condicions perquè, junts, units, com un de sol, lluitem per la Independència de Catalunya, hem assistit atònits a l’enèssim enfrontament entre Junts i ERC, ara amb motiu de si cal actuar com un sol grup i amb un sol objectiu en el Congrés espanyol dels diputats. I com sempre, si un diu blanc, l’altre respon que res de res, que és negre, perquè la culpa és del primer, que ells ja ho havien proposat abans, i que si tú més!

 

Espanya, amb la seva represió, però també amb el saber-nos dividir i enfrontar entre nosaltres, ens fa ballar la seva música i es fa un tip de riure amb com de babaus arribem a ser. Hi va haver un moment, sobretot després de la sentència del Constitucional amb motiu de l’estatut d’Autonomia de Catalunya l’any 2010, que ni nosaltres ens crèiem aquella unitat que es va començar a desfermar als carrers. Es va iniciar una lluita, que va arrossegar als partits que s’han fet dir independentistes cap a la més que suposada creació d’unes bases que ens van fer creure que la cosa anava de debò. Vam arribar a unir esforços amb allò del Junts pel Sí l’any 2015, amb la consecució d’una majoria absoluta si hi sumàvem la CUP, qui, al final, amb l’absurd debat sobre dretes i esquerres, es va encarregar de trinxar tota possibilitat d’èxit sota excuses que cap independentista pot arribar a comprendre si ho analitza de manera objectiva i sense vicis ideològics invalidants. Que si ara enviem aquest President a la Paperera de la Història, que si no votem a l’altre, tot i saber que l’endemà entraria a la presó, i tants exemples podríem anar recordant, que es fa innecessari ni que sigui per evitar entrar en noves depressions.

 

Amb tot, mentre semblava que hom caminava de forma unitària, la realitat era molt diferent. No tinc gens de ganes de recordar situacions prèvies i posteriors al 1 d’octubre de 2017, on quan uns ens proposàvem fer determinades actuacions, els altres responien amb ultimàtums, condicions o contrapropostes inacceptables. I, sí, em sap greu, però estic parlant del meu poble, però que es venia produïnt a tots i cadascun dels municipis del país.

 

Hauríem de reflexionar amb l’exemple escocès, on un sol partit independentista aglutinava la lluita. Així, en el moment en que s’escindeix i comencen a aparèixer grupuscles per raons ideològiques o de plantejament, l’independentisme perd tota la seva força i la gran feinada portada a terme s’en va annòrris.

 

Llegia l’altre dia una d’aquestes enquestes que algú vagarós deu encarregar, sobre si una Catalunya independent hauria de disposar o no d’exèrcit. Algú pensa realment que podem arribar a l’independència amb un lliri a cada mà, que tothom serà amic nostre i que tots som bona gent? Com el famós debat sobre si s’ha d’aconseguir la independència només si aquesta ha de ser socialista o d’esquerres. O allò tant poc nostrat i repetit fins a l’avorriment, de la República Catalana. Qui diu que no podem ser una monarquia, com ho són els països amb gran solidesa democràtica, com Gran Bretanya, Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i tants altres? Que és que no venim d’una cultura i arrels monàrquiques? Que no volíem l’arxiduc Carles d’Àustria quan ens van ocupar els castellans comanats per un borbó francès?

 

Catalunya ha de ser allò que vulgui, perquè així ho ha de decidir el poble de forma democràtica. La independència no s’ha de plantejar en termes ideològics de dretes ni d’esquerres, com tampoc en termes de República o Monarquia. Sento parlar, i cada vegada em venen ganes de riure, d’allò dels “Valors Republicans”. Però, què vol dir Valors Republicans, pressupostos republicans i no sé quantes mandangues més? La república, com la Monarquia, pot emparar-se en valors i principis com; la Igualtat, la Justícia Social, la Participació Ciutadana, la Llibertat i, per què no, com diu la Constitució americana, La FELICITAT!

 

De tot el procés viscut a catalunya fins l’any 2017, de tota la represió posterior, de tota l’acció, o més aviat inacció, dels més que suposats polítics independentistes, de les seves absurdes col·laboracions amb els governs de Madrid, siguin del color que siguin, només es pot concloure que així no ens en sortirem. Que els que ens van portar a l’octubre del 17, ja no ens serveixen, que aquells partits tampoc, que els independentistes de veritat n’estem farts, que no volem més acords o pactes vergonyants, que a Madrid no cal anar-hi a fer ni a pactar res. En definitiva, que la força, com sí s’ha demostrat, la té el poble. I el poble deslliurat de polítics cercant càrrecs o influències malenteses i absolutament inútils. Necessitem algú que uneixi, que aglutini forces, que ens faci trempar amb els valors de la catalanitat, la nostra cultura, les nostres essències, que no podem baixar del burro amb la llengua i cal utilitzar-la amb tot i per a tot sense excepcions. Que ens hem de plantar, que cal dir prou i cal començar de nou, si convé des de zero, amb tot el que hem après del mal anomenat Procés i post-procés. Que la gent al carrer té molta més força que quatre polítics barallant-se i fent veure que negocien escorrialles. Que, si volem l’independència l’hem de lluitar, de forma tant pacífica com calgui i sigui possible, però des de la força de la gent i sense limitacions ni polítiques ni ideològiques. Aquell dia, el que ens plantem, ja tornaran a venir els partits a dir-nos que sí, que faran el que demanem, però aquell dia tindrem ben apresa la lliçó i no ens deixarem enredar. I tot això ho dic des del respecte personal que em mereixen els que han patit i encara ho fan ara, amb la represió, la presó o l’exili. Però cal superar aquell escull d’una vegada i tornar a començar amb la convicció que aquesta vegada ho farem nosaltres i no ho deixarem a les seves mans. Això requerirà temps. Però si ens mantenim ferms amb qüestions tant elementals com la llengua, la cultura, les tradicions i institucions pròpies, els nostres descendents veuran aquest país lliure i sense el jou espanyol que fa més de tres-cents anys que ens esclavitza i intenta aniquilar per tots els mitjans. Serà aleshores quan tocarà decidir si som més de dretes o d’esquerres, o si volem una República o una Monarquia!

 

CINQUANTA ANYS DE LA MORT DEL PORC!

No us espanteu. Aquesta expressió és la que, amb onze anys d’edat, vaig sentir al cap d’uns mesos del 20 de novembre de 1975, dia en que va morir el criminal dictador espanyol Francisco Franco, en un acte organitzat per l’assemblea de Catalunya al que em va portar el meu pare, que va tenir lloc al que actualment coneixem com el Teatre de la Vila, que anys abans va rebre també la denominació de local de la Cooperativa, o el Centre Recreatiu. En aquell acte que, només recordo dos dels tres presentadors: Ramon Trias Fargas i Josep verde Aldea, reunien a un gran nombre d’assistents amb moltes proclames que no recordo pas, però el que sí em va quedar gravat per a sempre, és l’expressió repetida fins a l’extenuació: “S’ha mort el porc!!!”. I aquesta és la raó del títol de la present publicació.

 

M’ha vingut de gust, després de tant temps sense escriure aquí, i amb motiu dels cinquanta anys de la desaparició d’aquell infecte dictador, de recordar com vaig viure aquella jornada i les subsegüents.

 

20 de novembre de 1975. Colegio Espíritu Santo de la Once a Alacant. Centre escolar on em trobava intern junt amb més de dos-cents nens i nenes cecs des del 24 de novembre de l’any anterior, ens comuniquen la notícia de la referida mort, amb la conseqüència de la suspensió de les classes durant tota una setmana. Això va fer que el meu pare agafés el cotxe, sí, aquell cinca 1200 per venir-me a buscar a mes de sis-cents quilòmetres. Em va recollir a la tarda-vespre, i seguidament vam emprendre el camí de tornada, per unes carreteres que res tenen a veure amb les actuals, i que si no recordo malament, l’autopista en prou feines arribava a València des de Barcelona.

 

Aquell camí de tornada durant la nit, no va resultar gens farragós per a ell conduïnt al llarg d’hores i hores sense pràcticament aturar-nos. Fou un camí amb radiocaset al cotxe escoltant sense parar a Lluís Llach, Raimon, la Trinca…, i quelcom que també reservo ben present a la memòria: El discurs del President Macià de Proclamació de la República.

 

Res d’això em sorprenia. Sabia perfectament dels ideals clarament nacionalistes (així en dèiem aleshores) del meu pare, qui, contradint aquests plantejaments, formava part com a Regidor en representació de la Sección Sindical, a l’Ajuntament. Primer amb l’Alcalde Payola (el pare) i després amb en Josep Castells de can arimon. I allà, a l’Ajuntament, és on va aprofitar per aplicar subtilment algunes de les idees que defensava. Ell va fer que els noms dels carrers del nostre poble apareguéssin en català. Ell va fer que a la Festa Major, a banda de l’obligada bandera espanyola pels nostres carrers, també hi figurés la senyera catalana. Ell, com a Delegat d’Esports, és qui, juntament amb en Cisquet Truyols, i prèvia autorització del Club de Futbol Sant Andreu, presidit aleshores per en Josep Vivancos, demanéssin a aquell exjugador del barça, Mariano Martín, que tenia una botiga de roba esportiva a Barcelona, que elaborés les camisetes del Club de Futbol del nostre poble, que encara avui llueixen. Aquesta fou l’excusa perfecta per lluïr la senyera arreu del país, al·legant que es tractava dels colors del club i que res tenien a veure amb la bandera catalana.

 

Aquella època, vivia aquesta compartició del meu pare entre tasques a l’Ajuntament i reunions clandestines a casa, amb total normalitat.

 

Per això, aquella setmana de vacances escolars amb motiu de la mort del dictador, no fou pas un periode trist, sino ben al contrari, essent jo perfectament conscient del que podia dir i fer en públic sobre qüestions polítiques, malgrat la meva curta edat.

 

Amb tot el que està caient després de cinquanta anys, observem com tantes i tantes coses segueixen igual. Que ara hi ha qui es sorpren de situacions com les que han tingut lloc aquests dies a Madrid, quan nosaltres ja ens ho coneixem prou, sobretot des del 1 d’octubre de 2017 ençà.

 

Ni que sigui com a homenatge a qui em va inculcar les idees de catalanitat i de lluita per la independència de catalunya, he volgut recordar aquesta efemèride, ara que demà tornarem també al Camp Nou, on tantes i tantes tardes de futbol i reivindicació havíem compartit!

 

PER A L'ABEL: DESCANSA EN PAU!

Ahir a la nit, just arribar de la Ràdio, em va sorprendre un missatge al mòbil informant-me de la més que trista notícia del traspàs de l’Abel Julien. Són moments els posteriors a saber de la mort de qui fou company i, per què no dir-ho, amic durant uns quants anys, i amb qui darrerament només havíem tingut alguna trobada esporàdica, però sempre intensa. El 27 de desembre de 2008 vaig escriure un apunt al meu bloc personal, que ara m’agradarà reproduir, tot i que també va venir a Ràdio Palau a fer-la petar el 26 d’octubre de 2020 al programa “Una Altra Mirada” dels dilluns al vespre, que podeu tornar a escoltar aquí:

https://www.radiopalau.cat/radio-a-la-carta/pln5/am-26-d-octubre-2020

 

La darrera vegada que vam parlar fou arran d’una de les visites a la nova biblioteca municipal organitzades per l’Ajuntament durant la passada primavera. En aquell moment, amb aquella extraordinària vitalitat que sempre ens mostrava, ja em va dir de la seva més que precària salut, conseqüència d’aquesta maleïda malaltia que tantes vides s’ens emporta de forma injusta.

 

M’ha vingut de gust reproduir de nou aquell petit apunt al bloc, després de saber de la primera de les grans intervencions quirúrgiques a les que es va haver de sotmetre que, com a membre de l’equip de Govern d’aquell moment, tant vam patir també, a la que crec que com a companys vam saber estar a l’alçada, malgrat les dificultats que arribàven a tot nivell.

 

Aquest fou l’apunt, que reprodueixo com a homenatge a qui sempre em va atrapar per la seva saviesa, intel·ligència, tarannà i bon fer. Descansa en Pau, abel!

 

PER A L'ABEL

No et coneixia abans del juny del 2007 quan vam iniciar junts aquest projecte de govern municipal per a Palau-solità i Plegamans, que ens ha de dur a executar

un bon grapat d’iniciatives conjuntes durant tota la legislatura.

 

Poc pensava que des d’una àrea com la de Governació es pogués actuar amb Medi Natural i Sostenibilitat com així ho hem fet amb la posada en marxa de la

UMA, Unitat de Medi Ambient de la Policia Local, observant-se el gran èxit d’aquesta transversalitat a la vista dels resultats obtinguts com a conseqüència

de l’actuació de la UMA en qüestions com els abocadors incontrolats, els sorolls, els fums, el control d’animals domèstics, etc.

 

Però, no és d’això del que et volia parlar. Sé que no és fàcil afrontar situacions com la que estàs passant i la complexitat d’intervencions com les que

has d’afrontar. Però, amb el poc temps que fa que et conec, sé perfectament que la teva gran personalitat, el teu coratge, la teva capacitat d’esforç i

superació personal, així com la teva força interior, faran que tot plegat sigui un pur tràmit del que d’aquí a poques setmanes poguem comentar sense més.

 

Tú ets d’esquerres i jo no; tot i que els valors basats en un ideari fonamentalment humanista, son molt coincidents amb els que provenen d’una esquerra

social i nacional com la que tu defenses. Però sí que ets independentista com jo, i també sé que la teva vida es fonamenta en una educació eminentment cristiana

com la meva. I per això, tots dos sabem, que amb l’esforç d’un mateix, amb l’ajuda indispensable de la família i amb la fe en déu, farem que aquest procés

al que t’enfrontes esdevingui un estímol més per a seguir vivint i treballant per tot allò que ens hem proposat!

Publicat per

Bloc d'en Jaume Oliveras Malla                            

1 D'OCTUBRE DE 2017: VAM VOTAR, VAM GUANYAR. I ARA QUÈ?

                        

La cosa ja venia de lluny, quan, als anys 2007 i següents, quan CiU i ERC al nostre poble treballàven a l’una, braç a braç, amb confiança i objectius clars, que a nivell nacional es va despertar tota aquella onada reivindicativa sobre les infrastructures i les seves mancances i falta d’inversions a Catalunya per part dels governs espanyols, que desenvocà en allò que es va anomenar “El català emprenyat”, i una mica la fi d’allò de “L’oasi català”, que tant i tant lluny queda. En Pasqual Maragall, com a President de Catalunya, també tenia clar que amb l’estatut d’Autonomia no podíem anar massa més enllà que una Múrcia o rioja qualsevol dins l’Espanya autonòmica. Van tancar un acord entre els grans partits catalans amb l’Artur Mas, que més tard esdevindria President. El PP espanyol, va començar a fer el que mai més ha deixat de fer, que és atiar l’odi cap a Catalunya amb allò de “Una firmita contra los catalanes”; i això ens porta a la primera de les grans manifestacions de l’anomenat Procés, la del 10 de juliol de 2010, que és quan comença tot, amb el que va desfermar la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra aquell estatutet que ens havia quedat després de tota mena de retallades, (recordeu el ribot que hi va fer passar l’ínclit alfonso Guerra…, per acabar amb un Referèndum on la gent ja no sabia què votava exactament, però que el TC es va encarregar de deixar a zero.

 

A partir d’aquí comencem a cridar Independència pels carrers, com a conseqüència, en molts casos, ja no per un sentiment patriòtic sino pel maltracte rebut d’Espanya, l’expoli fiscal, el robatori permanent, la manca d’inversions, les restriccions de drets, els intents d’aniquilació de la llengua catalana a les escoles i arreu. I així fins ara.

 

Que Espanya viu dels catalans, que ens maltracta, que cada any marxen vint-i-dos mil milions que no retornen, i tantes i tantes coses més, ja ho sabem. Però si no s’ha assolit la independència,només és culpa nostra. Nostra i de ningú més. Som nosaltres els que hauríem d’haver treballat com un de sol des del primer dia del Procés, i no ho vam fer. Sempre amb els individualismes, els personalismes, les dretes, les esquerres, les terceres vies i les històries de la vora del foc. Va semblar ja un miracle poder celebrar la Consulta del 9N l’any 2013. Primer que un diu que sí, l’altre que no i el de més enllà que s’ho havia de pensar. Al final es fa amb les conseqüències i els efectes que tots coneixem. I és aquí quan es va veure que: o ens hi posàvem de veritat i seriosament o no aniríem enlloc. Ja ens va avisar el tal Aznar que “Antes se romperá Cataluña”, com així va ser. Però tot semblava possible, quan es va produir el gran miracle del Junts pel Sí. Semblava mentida que haguéssim estat capaços d’ajuntar totes les forces independentistes a excepció de la CUP, que deien que era una altra cosa, tot i que ara han vist que volen ser un partit més com els altres.

 

Les eleccions municipals de 2015 van deixar uns resultats a Palau-solità i Plegamans que, diguin el que diguin, només podia unir als dos partits majoritaris, PSC i CiU al Govern (i algun dia hom hauria d’explicar què va passar amb ERC, i sobretot com va passar, que potser s’entendrien moltes més coses), però no em feu xerrar, que després m’esvero!. En aquell pacte de govern municipal, i en un dels seus punts es feia referència al reconeixement del carácter plebiscitari de les eleccions catalanes del 27 de setembre. Eleccions que vam guanyar, tot i que hi va faltar la CUP per anar a l’una com a Escòcia en una sola força independentista.

 

Però, entre papereres de la història i totes aquelles mandangues que fan que ens l’agafem amb paper de fumar, un altre miracle va tenir lloc, com fou que la convicció de tots: ERC, Junts i els no adscrits políticament, (també la CUP), van aconseguir organitzar el Referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Ja sé que si haguéssim mantingut aquella convicció, si els responsables polítics amb el President Puigdemont al capdavant, no s’haguéssin arronsat, si ens haguéssim mantingut ferms, amb la gent al carrer, al Parlament, a sant Jaume, amb la vaga del 3 d’octubre, amb les mobilitzacions següents, incloses les posteriors a la sentència del Suprem, hauríem tingut reconeixement internacionals. Potser sí que hi hauria hagut violència i algun mort. Però les independències s’han de guanyar i ningú pot esperar regals que caiguin del cel.

 

Aquí, al nostre poble, estant a Govern vam aconseguir que s’obríssin els col·legis, vam estar al peu del canó, tant els tres regidors com la gent dels partits. Però em resulta dur haver de recordar els problemes, els entrebancs de tota mena, no ja d’una alcaldessa socialista i la resta del seu partit, que es va limitar a observar i mig deixar fer. Sino que els nostres adversaris van resultar ser els companys de lluita. Els que a les reunions preparatòries ens posàven ultimàtums, els que ens volien deixar en evidència, els que ens volien fer fer el ridícul. Ells, que volien aparèixer com els únics i veritables independentistes; i als que mai vam deixar sols en res. Tenien un sol objectiu, que era acabar amb nosaltres. L’endemà de l1 d’octubre vam convocar assemblea per preguntar a la nostra militància si calia sortir del Govern, tot i que nosaltres sempre hem considerat que hi érem molt a gust i que estàvem fent una gran feina. Però això no s’entenia i vam deixar el Govern municipal, això sí sota retrets de tota mena dels mateixos de sempre, els que perseguien la nostra eliminació.

 

Recordo la nit anterior sencera del 1 d’octubre al pati de l’escola Folch i Torres, facilitant taulons i cavallets perquè els presents poguéssin organitzar jocs i activitats de tota mena. Recordo com els Mossos d’Esquadra van demanar dos persones a identificar com a responsables d’allò. Hi va haver qui, alegant molta vinculació amb les AMFA de l’escola, i a qui no li agradava gents la nostra presència, actualment regidora a l'Ajuntament,     va escaquejar-se, quedant per identificar-nos només en Jordi Méndez de la CUP i jo mateix. Recordo tothom a les cinc de la matinada a la porta de l’escola, l’emoció amb l’arribada del cotxe amb les urnes…, i tants i tants moments inoblidables, com quan a primera hora de la tarda va córrer el rumor que venia una patrulla de la Policia Nacional espanyola i vam retirar les urnes ràpidament a fi que no les poguéssin requisar. Al final vam votar i vam acabar a l’Institut amb aquella emoció indescriptible i sobretot aquell esprit unitari que d’haver seguit així, hauria esdevingut invencible.

 

La resta ja la sabeu. Però tingueu clar que la culpa, com diu aquell, no és de Madrid, ni del Suprem, ni del Constitucional, ni de la represió, les sentències, les garrotades de la policia espanyola, ni del 155 que ara governa Catalunya de la mà d’aquells suposats companys de lluita que tant mal ens van arribar a fer. La culpa és nostra i només nostra. El dia que entenguem això, el dia que ens mantinguem ferms en les nostres idees i conviccions i no ens deixem espantar ni acollonir per ningú, el dia que parlem només en català i ens mantinguem en la nostra llengua, sense responsables ni regidors que es diuen independentistes però que no pronúncien una sola paraula en català…, el dia que ens fem grans i no pensem que aquell destaca més que jo, ni tinguem la necessitat d’ensenyar a quin partit pertanyem, ni aixecar banderes que no siguin la senyera o l’estelada, el dia que ens deixem de dretes i esquerres i de cordons sanitaris contra no sé qui i no sé què, i que ningú dels nostres es dediqui a atacar-nos i cercar la nostra eliminació per considerar-nos adversaris…., aquell dia guanyarem! Perquè aquell dia no ens assenyalarem, no ens culparem de res i anirem a l’una, amb un objectiu clar, com és el que deia que sí a la pregunta del referèndum: Vols que Catalunya esdevingui un Estat independent en forma de República?

     

UNA PETITA GRAN LLUM EN LA FOSCOR

De fet, ja fa molt de temps que no escric aquí sobre aspectes relacionats amb la política local del meu poble; i és que no m’agrada fer-ho, ja que sóc dels que penso, que massa sovint es fa un soroll desfermat des de l’Oposició, però, mira que n’és de diferent quan et toca a tu gestionar la cosa pública! Des de casa, del carrer, tot es veu d’una manera, però quan ets dins, mira que n’és de diferent!

 

De totes formes, sí que, un cop passat l’estiu i superada aquesta mena de rave de cinc dies més o menys institucionalitzada que constitueix la festa Major, així com la més que meritòria organització del cap de setmana següent amb això de l’oci alternatiu, m’ha vingut de gust parlar, i sobretot celebrar, la posada en marxa de la nova Biblioteca Municipal durant el passat més de juny. I és que, aquesta sí que és una fita que ens ha ocupat i preocupat a molts durant uns quants anys, i és entre tots que ha estat possible fer-ho. Aquí no ha passat com amb les instal·lacions del complex municipal esportiu amb piscina que ja fou tramitat, aprovat i plenament adjudicat en el seu dia, però que, la política mal entesa, sí aquella que es dedica a destruir el que han fet uns altres, només pel fet que eren els rivals polítics a batre, va fer que es desfés tot el que ja s’havia aconseguit.

 

Em crida l’atenció poderosament llegir opinions de suposades associacions que s’autoproclamen campions d’haverhi treballat, quan en realitat, la seva tasca va consistir en intentar trinxar qualsevol visualització que la biblioteca la tirarien endavant uns “indesitjables convergents”, o també aquells que diuen que al 1999 o el 2003 els ja van posar les bases del no sé què.

 

Sí que us puc dir, sense cap altre interès que no sigui el de fer exercitar la memòria, que l’any 2015, acabats d’estrenar amb aquell govern municipal conformat principalment pel PSC i CiU, (mira ara com ens hem de veure), el dia 15 d’octubre de 2015 sobre les nou del matí aproximadament, en una d’aquelles tantes manifestacions i concentracions de suport a encausats polítics, en aquell cas al President Artur Mas per l’organització del 9N, davant del TSJC al Passeig Lluís Companys de Barcelona, vaig aprofitar una trobada casual amb l’aleshores presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, per adreçar-li unes paraules que, sense cap mena de rubor, vindrien a ser: “Mira Mercè, a CiU hem pactat el Govern municipal amb els socialistes. Però el nostre gran objectiu, perquè així ho hem promès en campanya i en el nostre programa electoral, és que durant la present legislatura es tiri endavant una Biblioteca municipal a Palau-solità i Plegamans. Com saps, no tenir l’alcaldia, vol dir treballar molt però que els mèrits s’els emportin els altres. Per aquest motiu, volem liderar des del primer dia tot el procés de tramitació, aprovació i construcció d’aquest equipament!. La resposta fou immediata en forma de tot un seguit de reunions, trobades i gestions amb els màxims responsables de la qüestió, tant a la Diputació, començant per la Marta cano, com amb la generalitat, amb en Juseph Boia. A partir d’aquí, gran feinada del Regidor Jordi Pujol, sempre amb total confiança amb l’Alcaldessa Teresa Padrós i la resta de membres d’aquell equip de govern qui, de la mà també de la resta de forces polítiques, ha sigut possible que l’actual Govern de l’Oriol Lozano hagi culminat amb tant d’èxit un somni de tants i tants equips de govern i de tantes generacions des que en Lluís Ventura es va fer càrrec a finals dels anys setanta d’aquella petita biblioteca inicial, gràcies a la donació dels dos mil cinc-cents volums que va fer en Joaquim Senties Tarré, amb el seu posterior trasllat a can Cortès l’any 1992.

 

És un gran goig tenir ja aquest extraordinari equipament entre nosaltres, i és també entre tots que l’hem de consolidar a tots els efectes.

 

Penso que el sol fet de disposar ja d’aquesta biblioteca, fa que qualsevol altre aspecte resulti menor. Caldrà ara encarar altres grans objectius, que mirats des de casa, no haurien de ser tant complicats. L’habitatge social és vital, però de vegades les formes i/o les “imposicions”, no són gens recomanables. Aquell projecte de transformació de l’avinguda Catalunya en un veritable eix urbà, elaborat i redactat els anys 2016/17, que ara es deu haver retocat amb això de la Participació Ciutadana…, i tants i tants altres temes, haurien de ser la guia d’actuació d’un Govern a qui, permeteu-me que us digui, no té Oposició. El PSC, mai tant amic d’ERC com ara, és qui hauria de liderar un control des de l’oposició, que em dona tota la sensació que hi ha renunciat; i no em feu dir pas les raons, que suposo us podeu imaginar.

 

Si em diuen que en el darrer exercici s’ha gastat un total de sis milions d’euros més dels pressupostats i ningú diu res, és que no hi ha oposició. Si s’ha signat un conveni del tot ambigu que, suposadament protegeix el Polígon de Llevant de la zona de Gallecs de l’especulació i la super construcció industrial, i des dels col·lectius més o menys ecologistes es diu que es dona un marge de confiança, és que no hi ha oposició. Em reservo l’opinió sobre el tema del Polígon de Llevant, però permeteu-me que us digui que, si aquest conveni l’hagués subscrit un govern de Junts, el poble, hores d’ara, cremaria pels quatre cantons!

 

Es veu una oposició ferma des de Junts per Palau, però amb una sola regidora, la Laura Navarro, i un partit al darrere en plena reconstrucció, poca feina es pot fer. Així, l’equip de Govern, amb dotze regidors d’un total de disset, tres regidors socialistes pendents d’altres objectius que el poble en sí, un regidor d’un partit que ja no existeix com Ciutadans, la pobra Laura, no sé pas com s’ho haurà de fer en un consistori en el que, a vegades, sembla que l’oposició l’exerceix l’Informatiu de Palau, no per res, sino perquè amb la retirada de les subvencions per haver publicat un anunci d’un particular amb qui hi ha una gran discrepància, no pot fer altra cosa que defensar la seva Llibertat de Premsa i Opinió!

 

Però tot això són figues d’un altre pané en el que ja comença a saber-me greu haver-m’hi ficat. Volia celebrar que tenim Biblioteca i que és gràcies a tots que ha estat possible. Com diu el títol d’aquest post: Una petita gran llum en la foscor!

 

L'INICI DEL FINAL DEL NO A TOT?

Fa ja unes quantes setmanes que, escoltant les cada vegada més insoportables notícies amb les que ens martellegen a tothora els mitjans públics i els subvencionats, vaig sentir a un polític del Parlament de Catalunya a qui mai votaria ni fart de vi ni de qualsevol altre substància que alterés la meva consciència, dir unes quantes frases encadenades que reflexen fidelment l’estat actual de les coses en una Nació deprimida i derrotada com la catalana, després que, amb la fugida massiva del 1 d’octubre de 2017, l’aplicació del 155 i la submisió perversa a la que ens hem anat avenint i acostumant, ens trobem actualment, sense solució de continuitat. El personatge en qüestió va dir literalment:

“La cultura del no s’ha instal·lat definitivament a Catalunya. I és que, amb “El perroflautisme contemplatiu” que es ve practicant des de les institucions del país, no anirem enlloc. Ni Hard Rock, ni aeroport. No ha tot! Portem deu anys amb el no. Nuclear no, però eòlica tampoc, per la contaminació paisatgística. Nuclear no, però solar tampoc perquè els parcs solars trinxen el territori. Indústria no, però turistes tampoc, que no ens agraden. Agricultura no, que és de terratinents. Intensiva tampoc, que contamina. De què dimonis volen vostès que es guanyi la vida la gent? Perquè del perroflautisme contemplatiu només podran viure els nens de papà. La resta de mortals d’alguna cosa haurem de guanyar-nos la vida!

Ni Hard Rock, ni quart cinturó, ni aeroport! Noves carreteres no, obres hidràuliques, tampoc, nous aroports, tampoc”.

 

Clar, tot dependrà del posicionament ideològic de cadascú, evidentment molt i molt respectable. Però el país no tirarà endavant només amb proclames feministes, ecologistes, igualitàries, integradores i ves a saber què, sense cap plantejament realista al darrere. Només cal que ens fixem en el sorgiment d’alguna idea per a fer progressar el país, o algun sector del mateix, perquè no passin ni “cinc minuts” que aparegui algun grup, grupuscle, plataforma, col·lectiu, (que potser estarà format per tres o quatre individus) convocant actes, manifestacions, recollint signatures o boicotejant el que sigui per tal d’evitar que allò tiri endavant.

 

Mireu, no he entès mai la raó per la qual no es poden tirar endavant instal·lacions d’interconexió entre conques de l’Ebre i les internes. Si som un país i ens el creiem, això no hauria de ser ni motiu de debat. Em recorda això allò del transvassament del Roine que va proposar el President Pujol, mira que s’en van sentir de grosses! Si apostem per energies renovables, alternatives i sostenibles, per què tanta oposició a tot? Quina és la raó perquè no volguem conexions viàries ràpides que millorin l’indústria i l’economia del país? De debò no es pot dur a terme una ampliació de l’aeroport per una petita reserva natural amb quatre ànecs, que poden ser objecte de superprotecció en algun altre lloc del territori? Són molts els interrogants que dia a dia tenim al davant per resoldre. Però sembla que preferim la bronca constant, que tant ens avorreix, que a tants pot portar a l’abstenció. Sempre amb allò del “I tu més”, que sembla que no tinguem remei. Convoquem eleccions sense pensar en la gent, només en si d’aquesta manera podré o no guanyar-les, o pitjor encara, en com puc perjudicar al meu contrincant.

 

El meu independentisme de sempre fa que em miri el panorama amb absoluta desolació. Això no ho guanyarem, no ho aconseguirem, amb les baralles, els insults constants, les marrulleries. Sembla que no haguem après res, que no sapiguem qui són els nostres veritables adversaris. És així com sí que trinxem el país, inclús el poble. La nostra llengua està més en perill que mai, després de voler-nos convèncer a nosaltres mateixos que la immersió lingüística s’estava practicant a les escoles, sense que mai hagi sigut veritat. Només em faltava escoltar els plens municipals i sentir que el castellà hi és més present que mai. Per si això no fos poc, veiem que, també des del Govern s’aproven mocions dels enemics del país perquè s’inclogui el castellà al lloc web municipal, i llegeixo avui les convocatòries de subvencions a entitats sense ànim de lucre publicades en català i castellà. Jo no ho havia vist mai fins ara!

 

Amb el no a tot permanent, mai avançarem cap enlloc. Però no només això, anirem retrocedint fins a ser una Rioja o un Múrcia més. Això sí, essent sempre els que més aportem i els que menys rebem. Però, tampoc es pot dir, que això és un victimisme mal intencionat i subversiu!

 

En uns moments en que hom comença a perdre l’esperança en que tot plegat es pugui revertir, s’ha encès la llum. Tenim unes eleccions que poden posar fi a tanta desídia. Es pot posar fi a un estat de coses fonamentat només en el titular, en la foto, en la mentida, en fer veure una cosa quan s’en practica una altra i en definitiva, en el no fer res. En la manipulació informativa permanent, tant aquí com allà com més enllà, que mai no ho havia vist fins ara. I és que, entre el no a tot dels d’aquí sota un més que fals progressisme, i el no que ve d’Espanya, al que sempre ens hem enfrontat, com creieu que podem tirar endavant?

 

Entre els qui voldrien que encara ens desplacéssim amb carros, que tampoc podrien ser tirats per animals, per allò del maltractament; els que proclamen falsos feminismes tot ensalçant l’islamisme més retrògrad; els que desde l’administració obliguen als petits propietaris a fer contenció de rendes del lloguer, renunciant a fer habitatge públic, o aprofitant els milers de pisos que entre tots vam pagar a la banca perquè al final fóssin totalment destroçats per okupacions delinqüencials, i els que només treballen per mantenir-se en el poder, assegurant-se la pagueta de final de mes per a no fer res i els del no a tot, penseu realment que podem avançar cap a algun lloc?

 

Segueixo somniant en un independentisme unit per assolir la independència i que no s’acolloni davant res ni ningú després de l’experiència acumulada. Però observo que ens seguim dividint cada vegada una mica més. I el que és pitjor, ens barallem entre nosaltres per qualsevol qüestió per poc important i transcendent que sigui. M’agradaria pensar que amb el retorn del President a l’exili això podria començar a revertir. Que comencem d’una vegada a anar junts només per assolir la independència. Un cop assolida, ja ens barallarem, ja ens discutirem i ja crearem vint-i-cinc partits i que el poble decideixi qui vol que el representi. Però ara, amb aquest panorama tant desolador, tant del “i tu més”, tant de si aquest és d’extrema dreta perquè ha dit no sé què i jo no m’hi ajunto, tant de temes tabús com la inmigració o el paper d’aquest o aquell col·lectiu.

 

No. Aquest no és el país que volem, i menys pel que vam sortir tots al carrer des de 2010 fins al 2017 i pel que vam arriscar la pell durant el referèndum del 1 d’octubre. Voldria pensar per tant, que es pot començar a entreveure el principi del final del no a tot!

 

DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO. RECONEIXEMENT A RÀDIO PALAU DES DE LA "MEVA ALTRA MIRADA"

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio. Amb motiu dels cent anys de la primera emisió radiofònica a Catalunya mitjançant l’EAJ1 a Barcelona l’any 1924, enguany es conmemora el Dia Mundial de la Ràdio d’una forma especial.

 

Com sabeu, tinc una especial debilitat per aquest mitjà, havent-me vinculat també, des de la mateixa fundació de l’emissora municipal de Palau-solità i Plegamans l’any 1989, a Ràdio Palau. Fou amb motiu d’aquella Fira Palau que els comerciants i entitats del poble orgànitzàven cada any entre els mesos de setembre i octubre. I allà, en aquell antic pabelló d’esports, i amb aquells estudis ubicats en el segon pis de l’edifici del carrer Anselm Claver 11, que cap a finals de la primera dècada d’aquest segle es va haver de refer i reconstruir per una suposada afectació d’al·luminosi, que van tenir lloc aquelles primeres emissions. I és que, en uns moments en els que no es disposava de cap tipus d’equipament per als joves del poble, la Ràdio fou l’element aglutinador d’un elevat nombre de noies i nois que, amb moltes ganes i sobretot il·lusió, ens vam posar a fer i crear una Ràdio d’una qualitat jo diria que envejable.

 

Recordo amb emoció tots aquells primers anys, aquells amics i amigues, aquells programes, aquella Unitat Mòbil amb aquelles conexions i retransmisions en directe de tota mena. Recordo com, entre tots, em van escollir com a encarregat, coordinador, director de facto, o digueu-ne com volgueu d’aquell grup de persones que tantes estones d’entreteniment, informació, i per què no, de servei públic, prestat al nostre poble, vam dedicar el nostre temps a la gent de Palau i a la de Plegamans.

 

Més tard la cosa es va legalitzar i sobretot professionalitzar. Amb gent del ram, que en sap de veritat i que ha fet de l’emissora un autèntic i veritable referent a nivell de Ràdios Locals de Catalunya. Però, hi ha quelcom molt important que s’ha sabut i volgut mantenir. I és el fet de seguir construint poble amb els col·laboradors, ja sigui particulars o com a entitats que segueixen fent d’aquesta Ràdio, la de Palau-solità i Plegamans, un element cohesionador i aglutinador de l’activitat social i cultural de la vila.

 

Em va fer il·lusió, un cop deixada la política local, poder tornar a col·laborar-hi. I em van donar l’oportunitat de fer aquest programa de converses tranquil·les i pausades per anar coneixent cada dilluns de 20 a 21h del vespre a diferents persones del nostre entorn, que també ens ajuda una mica més a entendre i comprendre amb major detall la nostra forma de fer i de ser com a poble. Tothom té coses importants a dir, i és bo que es coneguin. “Una Altra Mirada” és aquest programa que em manté unit a la Ràdio, que vol dir també al meu poble i a la meva gent.

 

Visca doncs la Ràdio, en un dia tant assenyalat com avui, i que em i ens pgogueu anar seguint escoltant, ja sigui en la forma tradicional o en la digital, com ho veniu fent, al menys pel que fa al programa “Una Altra Mirada”, des del 30 de setembre de 2019!

 

Us deixo aquí l’enllaç perquè pogueu accedir directament al programa i escoltar al convidat que més us plagui:

https://www.radiopalau.cat/pl3/programacio/programes/id30/una-altra-mirada.htm

 

LA INSTITUCIÓ D'HEREU A CATALUNYA

 

Tots hem sentit parlar en alguna ocasió de la institució d'hereu a Catalunya, com un dels símbols característics del Dret Civil del nostre país;  i més concretament en allò que es refereix a les successions per causa de mort.  I és que quan pensem en un hereu, és probable que a molts els vingui al cap la imatge del fill gran, que no filla, d'una família de pagès amb grans propietats, qui es fa amb la totalitat del patrimoni familiar deixant sense res, o només amb la Legítima als altres germans, esposa i demés membres de la família.

 

Això, tot i que mai ha estat regulat d'aquesta manera, sí que en canvi, ha estat la pràctica habitual a Catalunya fins fa relativament pocs anys al menys en el món rural. I l'explicació que podia tenir aquesta pràctica no era altra, que l'interès que sempre hi ha hagut en no dividir patrimonis i així poder mantenir íntegres les explotacions agràries i ramaderes, encara que fos en perjudici dels altres aspirants a una pretesa partició del patrimoni.

 

Tot i que qualsevol sistema successori serà criticable per una raó o altra, el cert és que en la realitat de les herències actuals al nostre país, ser hereu no significa precisament ser un beneficiari d'un gran patrimoni sense més;  ja que d'una banda, el cabdal hereditari es veu atacat amb força, diguin el que diguin, per la via impositiva, mitjançant l'impost de successions que cal liquidar duran els sis mesos següents a la mort del causant davant l’Agència Tributària de Catalunya;  i per una altra, per què ser hereu pot voler dir que el que es rep en una determinada herència no són més que càrregues i obligacions de suportar deutes o crèdits dels que n'era titular el causant, o persona que ha mort.

 

Ens podem trobar perfectament amb una herència que, per exemple, la conformi un patrimoni consistent en diverses finques les quals són atribuïdes a diferents persones que es relaten en el testament, i en canvi, sigui nomenat hereu una altra que, a la pràctica el que rep és un deute o l'obligació de pagar un crèdit del que n'era titular el causant.  És a dir, que ser hereu no vol dir necessàriament ésser el receptor d'un gran patrimoni;  tot i que, en general, quan s'institueix un o diferents hereus en una herència, aquest o aquests són els beneficiaris de la totalitat del cabdal hereditari;  tenint com a única limitació el pagament de la Legítima que cal comptabilitzar en una quarta part de tot el patrimoni successori.

 

Amb tot això, cal tenir en compte que qui posa més o menys límits als beneficiaris d'una herència no és un altre que el propi causant, és a dir, la persona que ha mort quan va atorgar testament.  És doncs, en el testament on les persones hem de decidir de quina manera volem que es distribueixi el nostre petit o gran patrimoni per a després de la mort.  I és que, si no s'atorga testament s'obrirà allò que legalment s'anomena la Successió intestada;  i és la llei qui determina com s'ha de repartir el mateix i de quina manera.

 

Convé doncs, que no ens refiem i que en cada moment de la nostra vida tinguem explicitat mitjançant testament què és el que volem fer amb el nostre patrimoni en el cas de mort, ja que la no previsió pot comportar conseqüències no desitjades per a nosaltres.

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

PARELLA DE FET O MATRIMONI

             

                    Més enllà de plantejaments estrictament religiosos, el que fa que una parella heterosexual home-dona, es decideixi per iniciar una convivència constituint-se en matrimoni mitjançant el casament, o amb unió estable de parella de fet; és una motivació purament ideològica o de forma de vida.

 

I és que, a la pràctica actualment i amb la cobertura legal existent, poques són les diferències que comporten les dues modalitats de convivències afectives.

 

D'ençà que al nostre país es va aprovar la Llei 10/1998 de 15 de juliol d'Unions Estables de Parella, posteriorment integrada i millorada en el Codi civil de Catalunya, s'han equiparat els tractaments legals a ambdues formes essent necessari afegir-hi les parelles homosexuals, que ja gaudeixen en l’actualitat de l’adequada cobertura legal tant pel que fa a la seva vessant matrimonial com en la unió estable de parella.

 Les unions home-dona no casades, així com les homosexuals entre homes o entre dones, únicament han de poder acreditar, en el seu cas, que estaven convivint com a tal mitjançant les proves que puguin aportar i que siguin admeses en dret.  Vol dir això, que han de poder demostrar que venien mantenint una convivència afectiva, d'un mínim de dos anys consecutius, per gaudir dels drets que la llei els atorga i que els equipara pràcticament al matrimoni casat.                  

 

La prova en qüestió, pot ser per exemple, el certificat de convivència i empadronament expedit per l'ajuntament del municipi on tinguin el seu domicili; o bé, acreditant la inscripció a algun registre d'unions de fet que els ajuntaments tenen oberts a aquests efectes i que tant poc s’han consolidat amb els anys, com també el que la Generalitat de catalunya disposa com a registre central d'unions estables de parella, o d'altres proves menors, com testimonis o d’altres...

 

En aquest sentit, la forma més aconsellable i adequada de constituir-se en parella de fet, és atorgant per part d'ambdós membres de la unió, escriptura pública notarial a l’efecte aprofitant la mateixa, per incloure-hi tots aquells pactes i/o disposicions de comú acord, que es pretén que regeixin durant la vigència d'aquella convivència;  establint-hi, a més una regulació de com s'hauria de procedir en el cas de cessament o extinció de la referida unió.             

 

Finalment, cal dir, que pel que fa a la resta de qüestions relatives a aquestes parelles respecte dels matrimonis, són pràcticament inexistents;  i una ruptura no consensuada de la vida en comú s'haurà de tramitar judicialment tal com la d'una separació o divorci matrimonial, amb els efectes que els són inherents. Per tant, la sentència a dictar, posarà fi a la relació de parella, i acordarà extrems com: l'atribució de la guardià i custòdia dels fills al pare o la mare; l'establiment de pensions d'aliments pels fills, o si és el cas, per l'altre membre de la parella;  pensions periòdiques compensatòries per desequilibri econòmic; repartiment dels béns comuns, o fins i tot, revocació dels poders que s'haguessin atorgat entre ells. I pel cas que no hi hagi fills menors i que ambdós estiguin d’acord en els efectes de la ruptura, des de 2015 es poden fer els tràmits amb molta més agilitat, acudint a la Notaria del municipi on s’ubiqui la vivenda familiar, atorgant la corresponent escriptura que comportarà l’inscripció del divorci en el Registre Civil, d’acord amb el que disposa l’actual Llei de Jurisdicció Voluntària.

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

EL CONSUM DE BEGUDES ALCOHÒLIQUES ENS POT CONVERTIR EN SIMPLES DELINQÜENTS

 

En moltes ocasions, hem sentit, a través dels diferents mitjans de comunicació, tota mena de recomanacions aconsellant-nos prudència a l'hora de conduir, i més, si hem de consumir algun tipus de begudes alcohòliques.

 

Però, la qüestió no es redueix simplement a considerar la nostra seguretat i la dels altres; és a dir, a vetllar per la salut i l'ordre;  ja que, en molts casos, el fet d'haver consumit, encara que sigui en poca quantitat, algun got de vi o una cervesa, ens pot portar a ser considerats com a presumptes autors d'un delicte contra la seguretat del trànsit, tipificat i castigat a l'art. 379 del vigent Codi Penal.

 

Diuen, i així s'entén des d'un estat social i democràtic de dret, que el dret penal té com objectiu últim la recuperació de l'individu que ha delinquit per a ser reinsertat novament a la nostra societat. I suposo que ningú de nosaltres quan està amb la familia o amics prenent-se una copa pensa en que allò el pot portar a cometre un delicte.  També es diu que l'element essencial per cometre un delicte és la voluntat de dur-lo a terme.

 

Doncs, tot això es posa en dubte, quan després d'un àpat amb un consum relativament normal de begudes alcohòliques o d'una trobada amb els amics, pugem al cotxe disposats a conduir-lo.  I, és que, ja no es tracte de si aquesta actitud posa en perill la vida dels altres o la seguretat del trànsit en general, sinó que, el que també està en joc són els nostres antecedents penals;  doncs, tot i que ens considerem plenament capaços de conduir el nostre cotxe, no vol dir això que com a conseqüència d'una maniobra no del tot adequada o d'una conducció fora de l'habitual, puguem arribar a ser considerats com a presumptes autors d'un delicte contra la seguretat del trànsit, el qual comportarà irremediablement la instrucció d'un procés penal, i prèvia la celebració de judici, la condemna a una multa considerable i a la retirada del permís per a conduir vehicles a motor d'entre un i quatre anys. Actualment, aquest tràmit es redueix a la celebració dels anomenats “Judicis Ràpids”, que vol dir que en poc més de 48 hores podem sortir del Jutjat amb una sentència condemnatòria. Això sí, si hem reconegut els fets i ens hem conformat amb la pena sol·licitada pel Ministeri Fiscal, aquella retirada del permís de conduir i aquella multa seran reduïts en un terç del que preveu el Codi Penal per aquest tipus de conductes.

 

Amb tot, cal saber que quan som aturats pels agents de l'autoritat i se’ns demana sotmetre'ns a la prova anomenada de l'alcoholèmia, ens podem negar a que ens l'efectuïn, però les conseqüències poden ser pitjors que la submissió voluntària, ja que en aquell cas, l'atestat policial informarà sobre indicis al voltant del nostre grau d'ingestió d'alcohol a la sang. Amb tot, mai no es pot descartar del tot que els agents policials ens puguin denunciar també per un pressumpte delicte de desobediència.

 

Finalment, si pensem que el resultat de la prova no coincideix amb les begudes realment ingerides, tenim tot el dret a exigir la realització d'unes anàlisis de sang de contrast, les quals mostraran definitivament i de forma exacte quins són els mil·ligrams d'alcohol per cada litre de sang.

 

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat.

 

EL TESTAMENT VITAL A CATALUNYA

 

El dia 11 de gener de 2001 va entrar en vigor la Llei 21/2000 de 29 de desembre, sobre els drets d'informació concernents a la salut, a l'autonomia del pacient i la documentació clínica.

 

Aquesta llei va culminar definitivament tot l'àmbit normatiu referit a l'ordenació del sistema sanitari de Catalunya;  doncs regulava aspectes tan cabdals com el dret a rebre una informació complerta i adequada de les patologies que afecten al pacient o usuari de la sanitat; o, la prestació del necessari consentiment davant determinats tractaments o intervencions, incloent-hi el que se n’ha anomenat Consentiment per Substitució;  o, també tot allò que fa referència a la documentació que ha d'integrar la Història Clínica de cadascú.              

                    

Però, en el que de veritat vull incidir, és en el que s'ha anomenat Testament Vital o Biològic, i que tècnicament rep el nom de DOCUMENT DE VOLUNTATS ANTICIPADES; essent Catalunya, el primer país del sud d'Europa que ho va regular i un dels primers de la Unió Europea.  Plasmat en la seva totalitat en l'article 8 de la llei, desenvolupat posteriorment en el Codi civil de Catalunya, es disposa que, aquest document s'ha d'adreçar al metge responsable, i en el mateix, la persona major d'edat, amb capacitat suficient i de manera lliure, pot expressar les instruccions a tenir en compte quan es trobi en una situació en què les circumstàncies que concorrin no li permetin expressar personalment la seva voluntat.

 

És a dir, que qualsevol de nosaltres pot manifestar anticipadament com vol ser o no ser tractat davant d'una situació de malaltia greu;  i caldrà, això sí, que s'expressi amb claredat què és exactament el que vol l'atorgant davant d'un determinat tractament o intervenció quirúrgica.  I és que, si no s'ajusten les circumstàncies que concorren a les exactament previstes pel pacient, s'actuarà sempre sota el criteri aconsellat per la pràctica clínica habitual en cada cas.                                

 

Podem, per tant, disposar que no volem ser sotmesos a tractaments agressius que comportin gran patiment;  o, que no volem ésser mantinguts en vida per mitjans artificials, etc.

 

El document de voluntats anticipades, s'haurà d'atorgar davant de notari, o bé, davant de tres testimonis dels quals dos no podran ser ni cònjuge, ni fills, ni pares, ni germans;  i tampoc que mantinguin relació patrimonial amb ell.  Així, també en aquest document es pot designar a la persona que es vol que actuï com a representant de l'atorgant en el supòsit que ell no pugui consentir personalment, essent aquest qui donarà les instruccions oportunes al metge o equip mèdic si s'escau, arribat el moment.

 

Aquest document haurà de ser lliurat, quan correspongui, al centre sanitari on és atesa la persona, al metge o equip mèdic responsable;  i s'incorporarà necessàriament a la història clínica de cada pacient; existint actualment habilitat un Registre de Voluntats anticipades on de forma automàtica es podrà consultar en el moment adequat el que aquell ciutadà hagi disposat.

 

A través d'aquest document es podrà:

 

lista de 4 elementos

· Determinar la destinació del nostre propi cos una vegada mort, podent fixar per exemple que es desitja ser enterrat o bé incinerat.

· Disposar que el nostre cos sigui donat a la ciència per a finalitats de recerca científica.

· Fixar el lloc en què es desitja que el nostre cos sigui enterrat o en el qual hagin de dipositar-se o abocar-se les nostres cendres.

· Autoritzar o no la donació dels nostres òrgans amb finalitats de trasplantaments a altres persones.

fin de lista

 

Pel que fa a les cures mèdic-sanitàries que es desitgen rebre pel cas de patir una malaltia greu i incurable, per exemple, es podrà establir:

 

lista de 3 elementos

· Per al cas que aquesta malaltia anul·li la capacitat natural d'entendre i voler del pacient, de manera que aquest no pugui per si mateix prendre les

decisions que el concerneixin, es podrà nomenar a un representant del malalt davant els professionals sanitaris, el qual serà l'encarregat d'adoptar les

decisions que procedeixin a cada moment, decidint els tractaments mèdics o pal·liatius que cal o no aplicar-se, tot això per descomptat a proposta i

sota la tutela i assessorament de l'equip mèdic corresponent.

· Nomenar fins i tot a un substitut del representant, per al cas que aquell no pugui exercir les funcions encomanades, sigui aquest el que adopti les decisions que calguin sobre la base de les voluntats fixades en el document atorgat.

· Determinar si es desitja, o no, rebre tractaments mèdics que prolonguin la vida quan la situació del pacient sigui ja irreversible.

fin de lista

 

Finalment, diu la llei que el testament vital no podrà contenir previsions contràries ni a l'ordenament jurídic, és a dir, prohibia de forma expressa l'eutanàsia activa, extrem aquest que finalment ha estat ja aprovat i legalitzat per les Corts espanyoles amb l’aprovació recentment de la Llei anomenada de l’Eutanàsia;  ni podrà anar en contra de la bona pràctica clínica.

 

Això, em fa pensar en que el pacient també s’ha de poder negar a signar qualsevol document de consentiment davant d'una determinada intervenció quirúrgica o tractament, que eximeixi de responsabilitat al metge, doncs, les exigències de la bona praxis mèdica ho haurien de fer innecessari.

 

 

Jaume Oliveras Malla.

Advocat