Des de la tranquil·litat del meu habitual raconet alt empordanenc de vacances, i des de la calma tramuntanal del lloc, llegeixo en la distància a la pàgina web del Palau Informatiu, les cartes d'opinió dels lectors, entre les quals hi ha un exemple del més exacervat ressentiment digne d'una ràbia i impotència pròpies de la més ancestral actitud d'un poble ancorat en latituds molt llunyanes a societats més o menys democràtiques i civilitzades.
Davant d'un meu escrit, en qualitat de Portaveu de Convergència i Unió a l'Ajuntament de Palau explicant d'una forma clara i transparent tot el procés de negociació i formalització dels pactes de govern i investidura durant el passat mes de juny, els Srs. Penón i Grífuls del quiosc del pabelló, en Ramon Nualart i en Quim Marsal, publiquen una mena de reacció, sense solta ni volta al que era només un escrit explicatiu d'un procés negociador i la valoració política des de la formació a la que defenso. La seva reacció només parlant d'una determinada situació ocorreguda ara fa vint anys demostra, un cop més, que els adversaris de Convergència i Unió al nostre poble disposen de tants pocs arguments que han de recórrer a l'atac personal sobre quelcom que va tenir lloc durant el mes de juny de 1991.
No cal que ningú em recordi epissodis dels que em sento orgullós, que vaig optar-hi d'una forma molt conscient i valenta i que tornaria a repetir si es donessin novament aquelles circumpstàncies rebanxistes i poc dignes d'algunes persones. I no penso entrar a debatre res al respecte, doncs suposo que això és el que pretenen ja que no poden recórrer a cap més argument polític en contra de CiU; i això em suposa una gran satisfacció al evidenciar-se que estem en el camí correcte i que la feina feta fins ara és la que tothom acabarà valorant, com ja ho està fent, d'una forma molt positiva.
Dels Srs. Penón i grífuls només puc dir que, un cop perdudes les seves batalles per la Ràdio Municipal i pel Carril bici, s'embranquen a opinar ara sobre situacions que no van viure i que, per tant, no coneixen des de dins. Sobre en Quimet Marsal, penso en la decepció que s'emportaria el meu avi Madeu que tant l'estimava al observar com es deixa enredar pel primer projecte cultural o político-associatiu, més o menys camuflat, que li posen al davant. I d'en Ramon Nualart i les seves habituals excentricitats, què dir que no sigui evident davant els ulls de tothom, de qui no sap signar cap escrit que no vagi seguit de les paraules: i molts d'altres, falsejant la realitat.
També tenim un altre exemple que signa la sra. Bernat que, un cop més, a banda de contradir-se de forma sistemàtica, tornant a l'any 91, a l'anomenat transfuguisme, (que tampoc va conèixer), per barrejar-ho amb un canvi de responsabilitats a l'àrea de Joventut durant la darrera legislatura, o el no sé què diu que jo defensava sobre càrrecs de confiança, que encara no he entès, etc., ens demostra que aquesta gent no saben com fer-ho per criticar la feina que es fa des de convergència i Unió. Que s'han de referir a situacions de fa més de vint anys per intentar fer veure que som gent molt dolenta, que només ells tenen el poder de la raó i que, per tant, també només ells estan en possessió de la veritat absoluta.
Certament, haig de reconèixer, que em satisfà veure l'extrema pobresa dels seus arguments, que em causen llàstima les persones que viuen amb la rancúnia al cor. Però, que hagin optat per tanta infelicitat, no podrà fer que jo no segueixi gaudint de les meves vacances amb plenitud.
Em sap greu però: Bernat, dediquis a les seves importants responsabilitats, que deuen ser moltes. I als altres: que pensin en el present i en el futur; de poc els servirà tanta falsa memòria històrica!
Jo, com ells, m'equivoco i molt. Com a bon cristià no guardo pas rencor a ningú, i també a ells els desitjo sincerament que gaudeixin d'unes bones vacances en companyia dels que més estimen. Malgrat tot, sempre em mantindré a la seva disposició per tot allò que els pugui ser útil dins les meves possibilitats.
