Enguany el Club de Futbol Palau-solità i Plegamans, celebra el seu Centenari. cent anys d'història per a qualsevol entitat té una importància i transcendència pública, social, cultural, i en aquest cas, esportiva, prou remarcable com per portar a terme tota mena d'activitats encaminades a que tothom conegui, ja no només el fet en sí, sino la realitat d'un club que ha conegut, patit i gaudit de totes les circumpstàncies per les que ha passat el nostre poble. I, entre elles, la que, en ple franquisme, també va voler aportar el seu granet de sorra en la lluita per les nostres llibertats i per la catalanitat, fent que la samarreta de l'equip de futbol portés les quatre barres que conformen la bandera de Catalunya.
Suposo, i no és pas intenció d'aigualir res, que una cosa és tenir constància de l'existència d'un grup de persones que jugaven a futbol formant un equip, i l'altra és disposar de documents que acreditin al club com a entitat legalment constituïda. sigui com sigui, el cert és que hi ha fotografies que demostren que al 1913 un grup de palauencs i plegamanins van disputar un partit de futbol contra un equip de Caldes de Montbui. Per tant, aquest fet és prou destacable com perquè s'organitzin tota mena d'actes per celebrar els cent anys del nostre equip de futbol.
Per poder-vos il·lustrar al respecte, us recomano la lectura del llibre que en Joan Ventura va escriure explicant, d'una forma rigurosa i prou detallada la història del nostre club.
Però, lluny de l'intent de voler ser rigurós, jo també vull fer la meva particular aportació i homenatge al nostre club de futbol. I ho faré explicant les meves experiències personals i els records d'infantesa. I en aquest sentit, recordo com la temporada 1972-1973 fou l'escollida per celebrar les Nosses d'or. Direu: Si això és així, com és que ara celebrem el Centenari? Doncs, perquè documentalment es tenia constància de l'existència del club a l'any 1922. I va ser, a conseqüència dels preparatius per a les Nosses d'or, és a dir, pels cinquanta anys, que es van descubrir les fotografies i altres evidències que la cosa havia començat abans; concretament al 1913. Per això, malgrat que al 1972/73 es van celebrar les Nosses d'or, ara és quan toca celebrar el centenari i no d'aquí deu anys.
I ho recordo, perquè en aquella època, (i jo parlo de finals dels seixanta principis dels setanta), el meu pare, que era Delegat d'Esports de l'Ajuntament, que avui seria el regidor d'Esports, em portava cada diumenge al futbol, als partits en aquell camp de terra de la Riera. Recordo com feien les reunions de la Junta del Club al pis superior del bar Agut, que estava al costat de l'actual Bar del Poble. Recordo les persones que treballaven intensament per tirar endavant el club: EN ramón Llanes, en Bartomeu Aguilar, de la Vaqueria, en Cisquet Truyols, pare de l'amic i regidor actual d'ERC Miquel Truyols, en Miquel Mas, i molts d'altres com qui ha estat tants i tants anys president del Club, en Francesc Serracanta, qui va començar d'entrenador i va acabar convertint-se en l'autèntic artífex de la gran trajectòria de l'equip durant els darrers quarenta anys.
Recordo com el meu pare va encarregar al Miquel Truyols, sí el mateix, que dibuixés l'alzina per il·lustrar les banderoles amb motiu de les nosses d'or. Fins i tot, jo mateix, essent molt menut, havia fet el xut d'honor a l'inici d'algun dels partits que van servir de celebració dels cinquanta anys. Recordo al malaurat Josep Maria Mas, que molts coneixereu per un altre sobrenom, fent de massatgista oficial per quant algun jugador prenia mal. I recordo aquella rivalitat extrema entre Palau i Caldes que, tot s'ha de dir, no sempre acabava bé.
El que més em satisfà de tot plegat, és recordar com el meu propi pare i el del Miquel Truyols, se les van empescar per poder canviar els colors de la samarreta del nostre club fent que pasés de l'antiga bicolor a les quatre barres catalanes. Després de parlar amb el president del Sant Andreu, que era l'amic Josep Vivancos, veient que aquell club sí lluía la bandera catalana a la samarreta, van tenir clar que, l'única manera de poder posar la senyera al camp era fent que els nostres jugadors vestíssin amb aquells colors. Havent obtingut el permís del Sant Andreu, van acudir a la botiga d'un antic jugador del Barça a Barcelona, que era qui suministrava l'equipament al Sant Andreu, i aquest, un cop comprovat que el Palau gaudia del permís del president Vivancos, va proporcionar l'equipació al nostre club. Quina joia en ple franquisme, quan, fins i tot, la Guàrdia civil controlava que a les reunions de la Junta del futbol no fossin més de tres persones per estar prohibides les reunions de tanta gent, es va poder fer lluïr la bandera de Catalunya sota l'excusa que no era tal bandera sino la dels colors del club.
Recordo també, com tots els dilluns el terrat de casa meva era ple de totes les vestimentes de l'equip esteses al sol, després que la meva mare fos l'encarregada de rentar-les, assecar-les i plegar-les per a la propera jornada. També la mare d'en Miquel Truyols feia el mateix però amb l'equipació dels equips infantils i juvenils.
I és així com jo he viscut una part de la història del nostre club de futbol. Un club que compleix cent anys, que cal celebrar-ho amb totes les forces i ganes. Que, caldria tinguessin present l'esforç de tanta gent anònima, de tanta lluita, també per les nostres llibertats! visca el Palau i tots els que l'han fet possible!
