El seguiment de l'actualitat política catalana, sense saber què passa en altres indrets del món, fa que, de vegades, ens poguem arribar a desmoralitzar, descol·locar, o convertir-nos en uns escèptics professionals. De fet, si ens aturem a analitzar les polèmiques polítiques que ens envaeixen dia rere dia al llarg només d'un periode relativament curt de temps, ens n'adonarem que, cada dia, esmorzem, dinem i sopem, amb informacions diverses sobre tota mena de qüestions que podrien laminar-nos fàcilment la moral. Cada dia tenim al davant casos de corrupció, de pressumpta corrupció amb intencionalitats polítiques i mediàtiques distintes, espionatges, missatges contradictoris en tots els àmbits, declaracions. contradeclaracions, manifestos, etc, que ens situen al límit de la paranòia.
Sabem que som un país petit, on gairebé tots ens coneixem, on sabem de quin peu calça cadascú, on esperem que diu l'altre per tal de sortir a dir-la més grossa. Som un país complex, on quan es fa qualsevol tipus de proposta és rebatuda immediatament per qui sigui, la major part d'ocasions, només per pura notorietat pública.
Si des del govern de torn es proposa la construcció d'una línia de molt alta tensió (MAT), de seguida es constituïran multitud de plataformes denunciant la seva funció o les finalitats poc clares del projecte. el mateix amb els molins de vent per fabricar energía eòlica: que si perjudiquen el paisatge, que si fan mal a determinades espècies d'ocells..... Si pensem en un tren d'alta velocitat sortiran els detractors dient que hi ha mitjans molt més sostenibles; si es planteja la millora de les comunicacions amb un quart cinturó o similar per tal de potenciar una major i més eficaç implantació de zones industrials, toparem amb els mateixos problemes. Si es potèncien les grans superfícies, malament; si es fa amb el petit comerç, tampoc agradarà a uns altres. Si baixem els impostos sobre el joc, s'aixecarà una guerra moral important. I podriem continuar. Si Tot això ens ho mirem de lluny, veurem que, per exemple, a Madrid, l'impost sobre el joc serà del 1%, quan aquí es proposa que sigui del 10%, i no passarà res i ningú ho qüestionarà. Si es permet fumar, ningú ho discuteix. I podriem seguir. Però, nosaltres som així, i així seguirem. Potser és bo i saludable que així sigui. I d'aquesta manera es demostra la nostra pluralitat, diversitat, respecte a l'altre, però sobretot, tolerància i convivència.
Dit això, sigui perquè som com sóm, perquè els altres ho saben i s'en volen aprofitar, o perquè tots volem posar-hi cullerada a tot, que hi ha quelcom en el que sembla que cada dia que passa hi ha més unanimitat: En el Dret a Decidir i les ànsies d'Independència per a Catalunya!
Tot i saber que les enquestes són només enquestes; i, en aquest sentit, només cal veure la majoria d'elles que preveien grans majories per a CiU a les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 25 de novembre, sí que marquen clarament una tendència. I és que, hi ha qui, avui pot pensar en votar a CiU i demà decantar-se per ERC. O avui pensar en votar al PP i demà al PSOE de Catalunya, un cop extingit el PSC.
Després de tots els intents, haguts i per haver, d'acabar amb la nostra Nació, la nostra Cultura, la nostra Llengua i les nostres Institucions, després d'enviar-nos un tipus d'immigració, ara ja del tot integrada, recentment una altra, que curiosament també és perfectament assimilada; ha arribat el moment en el que tots, els de sempre, els que van venir fa molts anys, els seus fills, i els arribats en els darrers anys, tots se n'han adonat, que això no pot seguir d'aquesta manera. Que no pot ser que cada catala (que és qui viu i treballa a Catalunya), pagui 2500 euros a Espanya i que no tornin a Catalunya, amb tots els greuges que no cal pas que repetim ja que coneixem d'una forma sobrada.
Tot plegat fa que, no només tothom formi ja part de la Nació, com un de sol, sino que, tothom es revel·la contra tanta injustícia, contra tant robatori, espoli, menyspreu permanent. La gent no pensa en si és millor aquest o aquell partit. Si en Duran diu coses poc coincidents amb el pla marcat; que l'interès mediàtic fa que quan ho diu ell tingui una repercussió molt més accentuada que quan ho diu en carles Campuzano o en Germà Gordó. Potser sí que és allò que cadascú vol marcar el seu propi perfil, els detalls,els serrells.... allò que, al final, no ens porta enlloc. Tenim un camí traçat, que ens ha de conduir inequívocament a una consulta al poble durant l'any vinent que ens pregunti si volem o no que Catalunya esdevingui un nou estat independent d'Europa. La batalla no està en els partits. Això ja vindrà quan correspongui. No volguem veure el que ara no toca, o el que interessa a segons qui. La realitat, avui per avui, és que, amb una participació del 80%, un 70% de catalans votaria a favor de la independència i un 30% de catalans ho faria en contra.
És en aquesta dada en la que ens hem de fixar. No en quin partit sortiria victoriós d'unes eleccions previstes per d'aquí a tres anys i mig. La victòria de l'independentisme és clara; i ho és més cada dia que passa. El dia que proclamem la independència de Catalunya, ja tindrem temps de discutir-nos sobre si dretes o esquerres, social-demòcrates o social-cristians.... Ja hi haurà temps, i que cadascú lluiti pels seus ideals. ara ens uneix un sol objectiu, en el que el president Mas hi és absolutament imprescindible. Quan caminem junts som imparables, i la independència és a tocar! No ens deixem portar per falsos debats. La realitat és la que és, agradi o no, i avui, el país cerca la seva llibertat; i aquesta no deppèn dels partits sino de la força de la gent!
