Sembla que les prop de mil cinc-centes entrades mensuals a aquest blog han baixat exponencialment al ritme de publicacions durant el mes d’agost. Sempre m’ha cridat molt l’atenció com és possible que tantes persones visitin aquest lloc web que, en molts casos, masses, constitueix una mena de teràpia de desfogament per a mi davant determinades situacions o sensacions personals. Si bé és cert que el mes d’agost durant molts anys encara tenia més inspiració per parlar dels temes que ja sabeu que m’agraden, enguany ha estat diferent. No sé si el fet d’haver-me apartat de l’activitat política a nivell municipal hi ha pogut influir, però certament la mandra m’ha envaït durant les vacances i és aquesta la raó per la qual no he publicat cap més apunt des de finals de juliol.
La veritat és que, recuperada l’activitat professional i el que entenem per normalitat quotidiana, sí que he tornat a sentir aquesta mena de necessitat d’explicar coses. Ara mateix, són molts i diversos els temes que em volten pel cap i sobre els que voldria reflexionar-hi. Per això, poc a poc aniré desgranant-los en els propers dies, setmanes o mesos. Parlaré de Dret, de Justícia, que no és pas el mateix encara que ho sembli. Parlaré de país i de l’irreversible camí empès cap a la independència per molt cansament que es detecti en les converses de amics i coneguts. Ara més que mai és l’hora del poble, de la ciutadania, de la societat en general. L’hora dels polítics i que les diferents administracions es posin al capdavant de les nostres reivindicacions, ja ha passat. Ara, veient les conseqüències d’allò hem de ser nosaltres els qui, més que mai, prenguem el carrer, les places i el país…, i que vinguin, que aquí els esperem democràtica, pacíficament, però convençuts que no podran amb nosaltres, que sabem que podem desbordar-los i acabar amb la seva prepotència, els seus tribunals i els seus exèrcits i policies. Em deia un amic aquest estiu una frase que cal interpretar en el seu sentit més metafòric: “No vull anar a cap més concentració, mobilització, a cantar o a fer no sé quina performance. Quan hagi de tornar a sortir, que sigui per anar a cremar….”. Doncs això, que ha arribat l’hora de desbordar i portar Espanya al límit. Només així ens en sortirem! I és d’això del que us vull seguir parlant. Però, també de Palau, com a persona, veí, ciutadà del municipi. I per què no, també de futbol, del barça i les seves vergonyes, tot esperant que s’acabi el mandat d’una directiva nefasta i que finalment s’incorpori un entrenador que sàpiga aplicar els nostres valors al camp sense manies. I sort que no ha vingut el “cantamanyanes” d’en Neimar!
L’estiu ha estat plaent, amb una calor fora de control, que només et permetia mantenir-te en remull si volies aconseguir un nivell d’estabilitat mental i emocional adequada. Enguany, amb les obres de renovació del Parc del dt Robert de davant de casa, amb la impossibilitat que els joves l’ocupéssin durant la nit, hem gaudit d’un nivell de silenci i tranquil·litat extraordinaris, que hem volgut aprofitar al màxim. Em preocupa el nivell de seguretat que pot comportar tantes cordes, pals, ganxos i tirabuixons que els socialistes ens van dir que la canalla demanava. Sort que, al final, la tirolina va anar a parar a un altre parc, que ara sembla que es veuran obligats a retirar. De la festa Major, com a ciutadà “privilegiat” que viu al centre, vam pensar que, amb una mica de sort, potser un altre any tot això tant bonic de les matinades, timbals i coets a les set i vuit del matí, ho aniran repartint pels diferents barris del poble. I com que preferia dormir una mica més de les dues hores que van del “chumba chumba a les Matinades, vam preferir tornar diumenge, participar una mica de l’ambient de festa del carrer, algun bon àpat amb amics, el rebujito del Centro Cultural Andalús, o el concert de jazz, sense jazz d’enguany del dilluns. De totes formes, esperem que de cara al futur hi hagi algun canvi substancial a la festa Major, ja que si no no cal ni que reparteixin el programa, doncs ja ens l’hem après de memòria després de tants anys amb els mateixos actes, grups, artistes i/o activitats. Ah, que és fruit de la participació? Perdoneu, que tot segueixi igual! Però, al menys, el castell de focs en memòria d’en Josep Maria Vilardell, el meu tiet Josep, potser que el dignifiquin una mica més i estigui a l’alçada del que ell va fer pel nostre poble!
I res, que tot torna a començar. I caldrà també restar amatents a l’activitat política municipal. Ara a participar en tots els actes de la diada, sobretot anant, si és possible amb les conviccions més reforçades que mai, a la mani de dimecres a barcelona. Després, restarem també molt pendents de si finalment el Govern independentista municipal porta al ple i aprova d’una vegada les mocions d’adhesió a l’AMI, la de la sobirania fiscal i la de declarar al rei espanyol Persona non grata al nostre poble. M’ha agradat que desaparegués la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament, encara que només fos durant els dies de la Festa Major, o l’estelada al castell de Plegamans, amb l’autoexclusió dels dos regidors de C’s. Com m’ha agradat que els representants del PSC hagin seguit participant a tots els actes sense posar el crit al cel, entenent que la majoria social vol que les coses vagin així a partir d’ara. I, finalment, em preocupen els meus amics de Junts per Palau. Encara és aviat, però he tingut la sensació que la política comunicativa del Govern no ha mostrat un interès massa remarcable en fer-los sortir a la foto. Estem a començament de mandat i tot té solució. Però cal mantenir-se vigilants davant determinades actituds que en cap cas són innocents. També els aconsellaria que, per molt que ERC vulgui mantenir apartada a la regidora de Primàries (i ja sabeu la meva opinió contrària a que es formés aquella candidatura) des de JxP-siP cal que segueixin treballant per la unitat i comptant i col·laborant amb ella i el que representa d’ara en endavant!
Seguim!!!
