Si no aconseguim la independència, serà, només, culpa nostra! I quan dic nostra, vull dir, dels catalans. Perquè, n’estic segur que una gran majoria social d’aquest país, si ara mateix pogués votar sí o no a la independència, hi votaria a favor. Però noi, els detalls, els personalismes, les preferències de partit, els càrrecs, la butxaca, la cadira, les mal enteses tàctiques electorals, així com les constants “bronques brabucones hispàniques” que intenten (i aconsegueixen) espantar-nos, fan que el que ja podria ser una realitat, estigui encara molt, però que molt lluny.
Tots sabíem des del mateix 28A a la nit que es repetirien eleccions a espanya. Més encara des que els inocents seguidors socialistes cridàven allò de: “Con Rivera no!” I ara ja ho tenim. El proper dia 10 de novembre, se suposa que haurem de tornar a anar a votar per unes cambres de representació espanyoles que s’han demostrat del tot inútils i inservibles per a nosaltres.
Llegia dissabte a l’Ara un article que intentava analitzar això que anomenem Unitat. I arribava a la conclusió que al davant tenim dos tipus d’Unitats. Una, la del famós 80%, que aglutinaria a totes les formacions, entitats i col·lectius que defensen la lluita per les llibertats bàsiques, els drets civils dels pobles i les persones i, per damunt de tot, el dret a l’autodeterminació de Catalunya. L’altra, seria la Unitat que ajuntaria als partits, col·lectius, entitats i persones partidaris clars i ferms de la independència de Catalunya.
Realment, algú creu que és possible la unió de forces tant dels uns com dels altres? Realment, algú creu que serien capaços uns i/o els altres d’unir forces per lluitar junts i com un de sol per qualsevol d’ambdós objectius? Realment, algú creu que hi haurà algun partit disposat a renunciar a retribucions, indemnitzacions i/o privilegis que eleccions i composicions de governs en tota mena d’administracions comporta? Realment, algú creu que, ni tan sols hi ha possibilitat d’unir forces en l’àmbit ideològic? Són moltes preguntes que, si de veritat el que volem és la independència, serien relativament fàcils de respondre. Però, si ni la represió, ni les porres, ni els jutges i tribunals, ni el 155 i més han aconseguit unir-nos, realment algú creu que ara ho farem?
Si JxCat, ERC, la CUP, l’ANC, Òmnium, Front republicà i algun altre estiguéssin disposats a fer el que calgui per aconseguir la Independència, ja ens hauríem d’haver presentat junts a totes les eleccions hagudes i per haver i així bloquejar qualsevol iniciativa espanyola i tirar endavant pressupostos fent efectiva la república des de fa molt de temps. Si voleu, podríem estar només per l’autodeterminació i als anteriors hi afegim a Comuns, per allò del 80%, mireu com en serien de diferents les coses!
Ara tornem a tenir una gran oportunitat d’unir esforços per seguir bloquejant l’Estat espanyol fins que no s’avingui a negociar, ni que sigui perquè des de l’exterior se li imposa, l’opció d’un Referèndum acordat. Però, molt em temo que ni d’això serem capaços. Uns perquè, retornant a les polítiques del “peix al cove” volen practicar pragmatismes falsos propis d’altres èpoques liderades per Duran i Lleida i similars; i d’altres perquè, recolzant-se en justificacions estrictament ideològiques, per allò de les esquerres, no volen seure al costat de qui no pensa com ells en matèria social i econòmica. Així no farem República ni ara ni mai!
Sóc dels que pensa que, la Llei del Referèndum i la de transitorietat ja van ser clara i decididament aprovades pel Parlament de catalunya amb grans majories, diguin el que diguin. Sóc dels que pensen que, agradi o no, el referèndum ja el vam fer i el resultat va ser el que va ser. Sóc dels que penso que el Parlament de catalunya ja va votar i aprovar la Declaració d’Independència. Doncs, què ens cal ara? Publicar-ho al DOGC i tirar endavant, a partir del moment en que es faci pública la sentència sobre els nostres presos polítics. A les eleccions espanyoles no cal que s’hi presenti cap formació independentista. Un cop publicada i promulgada la declaració d’Independència, alliberem els presos abans no s’els tornin a emportar cap a espanya. Comptabilitzem els Mossos que es posin a disposició de la república, posem en marxa definitivament la ja existent Hisenda Catalana i actuem com un nou país independent en el concert internacional dels estats i les nacions.
Què sí, que tot plegat no estarà exemp de dificultats enormes, d’un clar embogiment d’espanya, del que volgueu! Però, ara és el moment. Aprofitem la debilitat dels nostres botxins per tirar pel dret. Que es barallin, discuteixin i que votin el que vulguin que, amb petites excepcions com determinats representants d’Unides Podem, la resta és tot del mateix. Pel que fa a catalunya, cap diferència entre PSOE, PP, C’s i fins i tot Vox.
Aquesta hauria de ser la reacció a la sentència, independentment de la lluita pacífica i no violenta als carrers, places, fronteres, ports i aeroports del país. Ara és el moment. Si no, també sóc dels que penso que la independència de catalunya ha entrat en un camí de no retorn i que per tant s’acabarà aconseguint. Però probablement haurem d’esperar a una nova generació que la farà possible amb una major convicció i capacitat d’unir esforços a tot nivell.
Si no passa res d’això, potser no caldrà molestar-se en anar a votar el dia 10 de novembre i trobarem maneres més interessants d’aprofitar aquell cap de setmana!
