Arriba un moment a la vida, que un ja no sap benbé si les coses que passen al seu voltant, no és ja que tinguin una lògica, sino si realment responen a cap criteri raonable. Arriba un moment en el que els dubtes s’apoderen del teu cervell i ja no saps ni on pares. I això es palpa a cada moment. I és que, seguint l’actualitat política, sobretot des que els jutges són els qui marquen les directrius dels afers importants del país, t’adones que les coses, com deia aquell: no és que, “son com són i no com sembla que són”, sino que són exactament tot el contrari del que hauria de ser.
A la Universitat, quan estudiavem Dret ens van ensenyar com qui diu des del primer dia, allò de la Pressumpció d’Innocència. Sí, allò de “In dubio pro reo”. Ens van ensenyar que si no hi ha unes proves concluents, el jutge ha de veure en la persona acusada que té al seu davant, com un individu que no ha comès cap dels delictes dels que és imputat. Mireu bé totes les acusacions fetes sobre els nostres presos polítics i exiliats. Ens van ensenyar que el dret penal en cap cas tenia la finalitat de càstig, d’escarment, d’exemplificar d’alguna manera les conseqüències d’haver actuat d’una forma penalment reprotxable. Que la principal funció d’un procés penal no era cap altra que recuperar a la persona per a la societat. Penseu (i no cal que hi esmerceu masses esforços) en quin d’aquests elements es compleixen, no ja amb els presos i exiliats polítics, sino amb tota la gent represaliada com a conseqüència del procés, o de les manifestacions contra la sentència, o contra tots els detinguts en les diverses ràtzies practicades per la policia sota les ordres de jutges i fiscals, com tots els detinguts el 23 de setembre acusats de terrorisme sense proves i sense ni tan sols indicis de cap mena. On es la famosa Tutela judicial efectiva?
Penso també en el raper mallorquí exiliat a Bèlgica i em crida l’atenció com es pot demanar la seva extradició emparant-se en que la nova regulació penal, posterior a la seva condemna, ha augmentat la pena de presó pel delicte d’enaltiment del terrorisme. Però, que no ens ensenyaven a Dret que les lleis no favorables al reu mai podien tenir efectes retroactius? Però, que no ens van dir que només les normes favorables tenien retroactivitat?
D’exemples en tenim a cavassos. No acabaríem. Ja no parlo de la riota internacional que deu provocar veure com a un president de la Generalitat s’el inhabilita per penjar una pancarta! Només cal fer una lectura ràpida de l’article 9 de la més que “sagrada” Constitución, per adonar-se que tots aquells principis bàsics d’un Estat de dret són reiterada i sistemàticament conculcats. Diu aquest precepte: “3.- La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos”.
Doncs això. Que hi aneu pensant. En el que he dit, en governar via decret per a tot i en interpretar les lleis de la manera que convingui en cada moment. I, si bé és cert que totes les normes són interpretables, també ho és que ni els principis d’igualtat, llibertat i seguretat jurídica han primat en cap de les actuacions respecte dels nostres represaliats polítics.
Sincerament, m’agradaria molt pensar que tot això canviarà. Que amb el nou Govern les coses seran molt diferents. Que, al menys, des de la Fiscalia i l’advocacia de l’Estat es donarà un enfocament més d’acord amb una interpretació extensiva dels principis democràtics i constitucionals.
Però tot plegat em desconcerta. De vegades penso que no calia estudiar tant per acabar veient com aquells a qui hauria de tenir com a veritables referents en l’àmbit jurídic, com són jutges i magistrats i més si pertanyen al Tribunal Suprem o al Superior de Catalunya, exhibeixen un nivell d’una mediocritat que, ni un odi visceral cap als qui han de jutjat pot en cap cas justificar.
Però, si això em desconcerta, també ho pateixo veient com qui tant t’ha atacat en d’altres èpoques exigint coses inassumibles, ara es mostra orgullós de la seva activitat dialogant i respectuosa amb els del 155. Però, més val que ho deixi estar. I ja no diguem res de la que em diu que si només escolto els plens quan tinc sòn o m’avorreixo, que em manca una percepció de la realitat. Ja li agradaria a ella que els plens municipals hi hagués més gent que prestés tanta atenció com jo, que fins i tot vaig aguantar el ple del mes de setembre fins a les dues de la matinada! I això que jo ja portava dotze anys seguits assistint als plenaris sense haver d’absentar-me per anar a no sé quina assemblea!
Per desconcertar, ja només ens resta parlar de la directiva del Barça i la seva més que erràtica trajectòria. Gràcies a Déu ha marxat, de la pitjor manera possible, una bona persona i mal entrenador com era en Valverde, qui mai ha cregut en l’estil de joc del Barça. Amb en Setién no sé què guanyarem, però jugarem bonic. Més val això. Però, potser que aquest tema el deixi per un altre dia!
