diumenge, 19 d’abril del 2020

SI AIXÒ ÉS UNA GUERRA, L'ESTEM PERDENT

I no em refereixo pas a la més que pressumptuosa “guerra” a la que fa referència el president espanyol i tots els seus aplaudidors a sou cada vegada que parla de com combatre la pandèmia de la Covid-19. Parlo de nosaltres, dels catalans, de Catalunya. Que el Govern espanyol de torn, sigui de dretes o d’esquerres, que pel que fa a sentiment patriòtic i aniquilació de qualsevol idea o iniciativa catalanes, són exactament iguals, aprofiten el que sigui, el que calgui i quan convingui, per reduir-nos, anul·lar-nos, dividir-nos, enfrontar-nos i, si poguéssin, eliminar-nos. Em refereixo a la nostra lluita, la de l’autodeterminació, la de la independència.

 

I ara és quan, alguns de vosaltres dieu allò de: “Ja està aquest un altre cop amb les seves disertacions filopatriòtiques somniatruites”. Doncs sí, efectivament. Però si ho escric és perquè ho penso i no pas per jugar a passar l’estona, ara que el confinament ens permet arribar a conclusions poc plausibles, o no!

 

Amb independència del debat, o debats, que podríem tenir respecte de com uns i altres, els d’aquí i els d’allà, afronten les diferents fórmules per contenir la pandèmia, entenc que cal centrar-nos en com la Declaració de l’estat d’Alarma, ha aconseguit conquerir més terreny encara del que havia controlat d’ençà del 1 d’octubre de 2017 amb l’aplicació del famós 155, els empresonaments arbitraris, les conculcacions de drets fonamentals, l’atac constant a les nostres llibertats, l’exili, el judici farsa, la sentència infame, la represiò a les protestes populars per la sentència, les actuacions policials, el tractament dels presos polítics per les nostres pròpies institucions actuant sempre sota la por i l’amenaça…, i podria seguir.

 

Vull dir, que això de la Covid, pel que fa només a la progressiò dels compromisos sobiranistes, ha suposat un frè definitiu del que ens costarà molt, massa, redreçar-nos. I és que, si no havíem perdut prou terreny en les batalles posteriors als fets d’octubre de 2017, és a dir, al referèndum d’autodeterminació, a l’aixecament popular del 3 d’octubre, al Ple del Parlament de Catalunya del 10 d’octubre, i com no, a la Declaració d’independència, suspesa i no publicada, del 27 d’octubre, amb tot un poble disposat a deixar-ho tot per defensar el que s’havia aprovat a les urnes, malgrat les atrocitats d’un Govern colonial com l’espanyol que no va aconseguir aturar un referèndum per les armes ni requisar prèviament ni una sola urna.

 

Aquell era el moment. Ho vam tenir a tocar, però no ho vam saber aprofitar, o no ho vam voler, o no vam poder, tot i que d’això en tinc els meus dubtes. Ara ja no sabrem mai si ens n’haguéssim sortit. Però, sí que he arribat a la conclusió que ara, potser és quan caldrà esperar uns quants anyets i que sigui la propera generació la que, a la vista de tot el que hem passat i patit des de la tardor de 2017 fins avui, ho torni a intentar sense caure en els errors nostres.

 

Recordeu que n’hi va haver uns que es dedicaven a enviar presidents a la paperera de la història. Després van condicionar l’investidura d’un nou president i la formació d’un Govern que es comprometés a fer la independència en divuit mesos. Vam fer l’u d’octubre. Alguns van arriscar les seves vides i la de les seves famílies i patrimonis per aconseguir la fita proposada. Són a la presó o a l’exili. Com en seria de diferent si els tinguéssim actualment al capdavant de les nostres institucions! La manca d’unitat, sempre la manca d’unitat, ens ha destrossat. Em podeu dir el que volgueu, que si ideologies, que si valors republicans, que si integracions mal enteses, que si no sé què de la base, o que si tu o que si jo, perquè, és clar, jo sóc millor que tu, perquè tu provens d’una mena de gent que fa que no em cregui que vols el que diu que vols….. Sí, tot això i molt més. La manca d’unitat ens ha frenat, junt amb les ànsies de protagonisme d’alguns, el victimisme dels altres i les ganes d’esdevenir herois per la història d’aquells de més enllà. Però, a partir del 27 d’octubre de 2017, tot han estat derrotes. Fins i tot, aquella batalla guanyada el 21 de desembre de 2017, amb la renovada victòria independentista, no va servir de res. Vam acabar formant Govern, després que gairebé la meitat dels independentistes elegits no volguéssin que el president legítim Puigdemont fos investit. Aquí Espanya ja va començar a veure que podia amb nosaltres. Al final, escollim a un home honrat, que poc en sabia de Política i crec que segueix sense voler entrar en el joc dels polítics “professionals”, perquè tirés endavant un Govern efectiu, del que molts dels seus membres no estan disposats pas a arriscar el que van arriscar els seus predecessors per proclamar la independència. Alguns van voler aprofitar aquell Govern per intentar lluir unes polítiques “socials” que els farien ampliar la base, cosa que volia dir obtenir la majoria en unes eleccions futures, i res més que això. La independència ja no és en els seus plans. Pretenen abatre a qui sigui per esdevenir majoritaris en un àmbit sobiranista que, amb l’excusa de que cal ampliar la base, podran fer el que tota la vida havien fet els Pujols i els Duran i Lleida d’antuvi.

 

Però la Covid ens ha obert de nou els ulls a tots. Hem vist com s’ha seguit ampliant, no la base sino l’aplicació del 155, com s’ha centralitzat tot novament a Madrid i el nostre Govern només s’ha dedicat a la pataleta diària: Que si no ens donen això, que si no ens faciliten allò, que si no ens deixen fer no sé què, que si 1714 mascaretes, que si ara no us deixem confinar o desconfinar fins que no ho diguem nosaltres, que si us requisem el material…. I així fins a la vergonya total i definitiva. Rodes de premsa diàries queixant-nos del que nosaltres volem però no ens deixen. Sí, hem perdut. No hem sabut ni plantar cara a això. No hem sabut ni fer com el que vam fer amb les urnes. Estem tocats i enfonsats. Però, n’estic segur que ens en sortirem, de la Covid-19, és clar, però també d’aconseguir la independència. Perquè diu que divendres s’aprovaran uns pressupostos que res tindran a veure amb la realitat del país de quan es van elaborar i negociar, la qual cosa vol dir que si no s’aprovéssin, tampoc passaria gran cosa. Deia el President Torra, l’únic que ha sabut mantenir la dignitat del càrrec i que si no ha fet més ha estat per la gent que l’envolta, que quan s’aprovéssin els pressupostos convocaria eleccions. Doncs, potser que les convoqui, a poder ser pel proper dia 1 d’octubre de 2020. Que es presenti una candidatura comprometent-se només, a Declarar la Independència si guanya les eleccions. Si s’en surt, endavant. Si no, haurem perdut la guerra i serà una altra generació la que ho haurà de tornar a intentar, aquesta vegada sabent el que pot i el que no pot fer i amb la lliçó ben apresa!