HOLA, SOY ESPAÑOL. A QUÉ QUIERES QUE TE GANE?

No em digueu que no fa riure tot plegat, sino és perquè en realitat fa plorar! És molt bèstia el que està passant amb la Justícia espanyola respecte de les decisions superiors del TJUE. Tenim gent a la presó per delictes inventats, per querelles presentades pel Fiscal General de l’Estat, sota arxius de noms tant imparcials com el de Más dura será la caída, partits de dreta, ultradreta i extremadreta, que no sé benbé quina diferència hi ha, amb no sé quants jutjats, audiències, tribunals superiors de justícia, tribunal suprem, constitucional…., jutjant el mateix. A la cúpula dels Mossos els jutgen per l’Audiència Nacional, que és l’antic Tribunal de Órden Público, una mena d’instància superior i especial que no té parangó en cap sistema democràtic de dret. Al nostre Govern legítim el jutja el Tribunal Suprem via uns magistrats nomenats a dit pels grups parlamentaris majoritaris a les Corts espanyoles, com també els del Tribunal Constitucional. A d’altres membres de la Mesa del Parlament i càrrecs més o menys intermitjos els jutja un òrgan d’instrucció, si cal detenim unes quantes persones sota acusacions inversemblants que no porten enlloc, només per donar sensació de més gravetat. I, en definitiva, el que calgui per atacar l’independentisme, per venjar-se, per destruir famílies si cal. I si resulta que, al final, no hi ha condemna per malversació, habilitem aquell altre cementiri d’elefants anomenat Tribunal de Comptes, per així embargar tots els béns i titularitats dels encausats fins que estiguin a la misèria.

 

Fan i han fet tot el que han pogut contra un poble i uns polítics que, al final, només van fer possible que la gent votés lliurement en un referèndum d’autodeterminació.

 

Espanya, en les diferents besants, ha fet i segueix fent el que està a les seves mans, amparats o no per la llei per tal d’aniquilar la voluntat majoritària d’un poble. Afirmen sense més, que la majoria de catalans no volen la independència. Però, al mateix temps, neguen qualsevol possibilitat als ciutadans d’expressar-ho. Mira que n’és de fàcil! Si no som més els del sí a la independència, tema tancat i no en parlem més! Però, si han arribat fins tant lluny, és perquè saben que la majoria vol la independència. I que si permeten votar, Catalunya s’en va i Espanya quedarà absolutament empobrida, ja que sempre ha viscut de l’explotació econòmica a una evident situació colonial com és la de Catalunya.

 

Són moltes les ocasions en les que, en el dia a dia del meu despatx, em lamento de la lentitud de la Justícia, que és la causa de la majoria de situacions injustes i d’indefensions. I això és també el que passa amb tots els processos relacionats amb les persones encausades pel Procés d’independència i totes les seves variants. Però, l’única certesa i aventatge actuals és la nostra pertinença a la Unió Europea, Nacions Unides, com la subscripcció de diversos convenis internacionals dels que tribunals supranacionals han d’encarregar-se de fer cumplir, ni que sigui a la llarga. I això és el que tot just ha començat. Això és el que s’ha començat a vislumbrar amb la sentència del TJUE sobre l’inmunitat d’Oriol Junqueras, com també del president Puigdemont i del Conseller Comín. Definitivament Espanya està entrant en el ridícul més espantós. Però, tant els és. Ells van a la seva. Ells sempre guanyen perquè les lleis les apliquen sempre en defensa de la més que sagrada unitat del seu estat artificial i imposat. Ells fan i faran sempre el que els doni la gana. Tant seval el que digui aquest o aquell tribunal internacional al que haurien d’obeir. Tant és que Marchena pregunti al TJUE, perquè digui el que digui Europa, ell mantindrà empresonat a Junqueras i a qui faci falta.

 

Mentrestant, hi ha qui s’entesta a fer de la CiU de les “millors èpoques” i, per molt que ho neguin, han agafat el cove, a veure si hi poden ficar algun peix encara que estigui mig podrit. Però, no s’adonen que així no anem enlloc? Que Espanya ha incomplert sistemàticament sempre tots els acords? Tots els pressupostos? Totes les promeses?

 

Tinc clar que només amb el bloqueig a la governabilitat d’Espanya en podrem treure alguna cosa. El bloqueig vol dir també, unitat de totes les forces polítiques independentistes. Voldria dir, com a mínim, mirar de seure i negociar, però anant tots a l’una. Amb acords només de partit, mirant de reüll a qui se suposa que és el teu company de lluites, però a qui en realitat vols anul·lar, només fa que anar-nos desgastant i minant entre nosaltres sense solució de continuitat. Hem de ben diferenciar entre el que són polítiques locals i pactes puntuals, del que és la governabilitat d’Espanya. I més en uns moments de tanta complexitat com l’actual. No ens podem esgargamellar i fer-nos els ofesos davant determinats pactes com els de la Diputació de Barcelona o d’altres acords municipals, per després fer president d’Espanya a qui no només ha aplicat el 155, sino que ha insultat i amenaçat fins fa quatre dies als nostres legítims representants.

 

Amb aquesta gent només hi podem seure un cop s’hagin alliberat els presos polítics i hagin reconegut el dret de Catalunya a l’autodeterminació. A partir d’aquí, podem negociar els termes per exercir-la, les condicions i els terminis. Però, si qui mana a la Fiscalia i a l’Advocacia de l’Estat no demostra la seva clara i decidida determinació, què és el que s’està negociant? Més competències? Més inversions? Més i millors infrastructures? Que és que no sabem que tot això ho incumpliran com sempre han fet?

 

Ara en Sánchez ja té el que volia. Ara, que ens demostrin on són capaços d’arribar a la famosa taula de negociació i què és el que volen sotmetre a consulta.

 

Només bloquejant ens en sortirem. Només amb Tsunamis, amb CDR i amb mobilitzacions. I quan dic mobilitzacions, no em refereixo pas a concentracions, manifestacions i d’altres simbolismes. Tot això ja ho hem fet. Ja portem massa temps amb manifestacions de milions de persones, amb concentracions per cantar a favor de la llibertat dels presos i no sé quantes coses més. Necessitem més Urquinaona, més aeroport, més Jonquera i més dilatat en el temps, perquè tothom s’adoni del que realment volem. Els partits no ens trauran d’on som, com tampoc unes noves eleccions. No hem passat pel 9N, per 1 O, pel 3 O, pel 27 O, per la presó, per la ignomínia ni per la lluita jurídica davant tots els tribunals europeus que ens han donat la raó, per fer president d’Espanya a un dels nostres botxins, que evidència que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Hem arribat aquí per dir prou i per deixar clar que no en passem ni una més. Ahir que si mantenen en presó al vicepresident Junqueras, avui que si deixen sense escó al president Torra…, i encara algú comença a dir que qui el substituirà. Aquests tribunals i pseudotribunals com la JEC no tenen ja legitimitat sobre nosaltres i només ens resta plantar-nos i dir prou. Mentre anem fent el préssec amb abstencions que permeten fer president a caragirats com el tal Sánchez, no ens en sortirem pas.

 

Llegeixo que la família d’en Junqueras s’ha decidit a presentar un Habeas Corpus davant el jutge de Manresa per considerar que l’Oriol es troba detingut, retingut o “segrestat” per la Justícia espanyola de forma il·legal. Això és el que el mateix dia 20 de desembre va proposar el professor Pérez Royo. Ya era hora!

 

Algun dia tocarà repassar tot el que hem hagut de soportar alguns per part dels qui ara abanderen pactes de governabilitat espanyols. Però, això millor ho deixem per més endavant!

PLE EXTRAORDINARI DELS INNOCENTS: PUGEN IMPOSTOS I L'OPOSICIÓ NO HI ÉS!

Mireu si en deuria estar ahir a la nit d’avorrit, o potser més aviat per combatre el meu insomni quasi crònic, que em vaig decidir a escoltar la sessió del Ple municipal que amb caràcter extraordinari es va celebrar dissabte 28 de desembre a les 10 del matí a l’ajuntament. Això d’escoltar els plens per Ràdio o a l’àudio que resta penjat tant al lloc web de Ràdio Palau com al del propi ajuntament (més enllà del vídeo, ja sigui en directe o en diferit que trobem al You Tube), fa que et perdis algun detall important. Tant és així que, per una banda sembla que no hi eren presents tots els regidors d’ERC, cosa perfectament comprensible en aquestes dates però que no s’explicava als oients, i per una altra que, havent-se convocat el plenari per tal de resoldre i desestimar les Al·legacions que s’havien presentat en temps i forma contra l’aprovació de les Ordenances Fiscals per al 2020, tamppoc s’explicava ben bé qui eren els que havien “gosat” presentar-les. S’intuïa però, que els que van formular al·legacions a unes taxes i impostos que comporten una pujada substancial de l’IBI als propietaris de solars industrials que superin un valor cadastral de poc més de nou-cents mil euros i de gairebé dos-cents mil euros en els terrenys destinats a usos comercials, eren representants d’entitats que agrupen empresaris i comerços del nostre poble. I pel que fa al caràcter extraordinari del Ple municipal, només iniciar-se la sessió, com que cal votar per validar la convocatòria del Ple, davant la pregunta de la raó de la urgència d’aquella convocatòria, l’Alcalde es va limitar a contestar que, com que s’havien presentat al·legacions a les Ordenances Fiscals, doncs que calia fer el Ple per resoldre-ho. I ja està. Potser caldria informar, no ja a la resta de representants polítics, sino a la població en general, que si es convoca amb tanta premura el plenari és per tal que, un cop desestimades les al·legacions en qüestió, es pugui publicar aquesta resolució encara dins de l’any actual i així fer possible que els nous impostos i tributs entrin en vigor a partir del dia 1 de gener. És a dir, no hi ha cap obligació de fer aquest Ple ni ara ni amb aquesta urgència. Es podria fer perfectament en el Ple del mes de gener. Però, si així es fa, es només per permetre l’entrada en vigor de la nova fiscalitat municipal des del primer dia de l’any.

En el debat sobre aquest punt, vaig sentir de tot: Que si els que han fet les al·legacions estan polititzats, que si apliquen normes ja derogades, que si el que es vol evitar és que paguin els que més tenen, i altres argumentacions que gairebé sí que em fan venir la sòn definitivament. El cert és que l’equip de Govern, ha decidit pujar aquest tram d’impostos que, recordem no afecta pas als industrials o als comerciants en sí, sino als propietaris dels solars amb us industrial o comercial, que no vol dir que siguin pas necessariament empresaris d’aquests sectors econòmics, i així es pot incrementar el Pressupost en els quatre-cents mil euros que ja consta aprovat inicialment en el Ple del mes de novembre. Han pensat que aquesta era la millor manera d’aconseguir més recursos afectant el mínim possible a les famílies i no cal donar-hi més voltes. Que, potser amb els superàvits i grans romanents derivats de les liquidacions dels pressupostos anteriors no caldria aquesta pujada, és un debat que el podeu mantenir durant les sobretaules d’aquestes festes amb un gintònic a la mà. Però, quan es governa s’han de prendre decisions. Sino, no es farà res, com ja estàvem acostumats fins ara.

Encara en relació a les Ordenances Fiscals, crida l’atenció això de Primàries. La Regidora Solà no la van voler els d’ERC al Govern, però, malgrat s’esforça en debatre els diferents punts, segueix oferint un suport gairebé incondicional a l’equip de Govern des de l’oposició estant. I, pel que fa a C’s, resulta extraordinari escoltar les seves intervencions que mai superen el minut de durada: “Nosotros, como estamos en contra de que suban los impuestos, lo votamos en contra”. I aquí acaben! És evident que l’única oposició la fan els socialistes de la mà d’en Marc Sanabria. Però, com he dit tantes vegades, ja t’hi pots esforçar, que l’oposició és molt trista, i a més, hi fa molt fred!

Aprofitant que s’havia de convocar aquest Ple, es va incorporar una moció dels Grups municipals de Junts per Palau i Esquerra Republicana per demanar l’inmunitat d’Oriol Junqueras arran de la sentència del TJUE, la retirada de les euroordres per a Puigdemont i Comín, la llibertat de tots els presos i preses polítiques, l’anul·lació de la sentència del Procés, així com exigir la no inhabilitació del President Torra. Com era d’esperar, s’hi va adherir la regidora Solà de Primàries. El fart de riure ve dels dos Martínez de C’s, que, després de tant insistir que les sentències s’han de cumplir, van abandonar el plenari per manca absoluta d’arguments davant d’una sentència que serà la primera de moltes que aniran caient. Parlen poc, però al pas que anem, aviat ni assistiran als Plens! Els socialistes també es veien que no sabien per on tirar, dient que en aquest ple això no tocava, que no s’havia avisat amb prou antel·lació i no sé què més. Però, res d’entrar tampoc en el contingut de la moció.

I aquí es va acabar el Ple del dia dels Innocents. Per cert, va prendre possessió el nou regidor d’ERC, Sergi Plaza en substitució de la regidora Portillo. Diuen que és el més jove de la història del nostre Ajuntament amb 23 anys. Jo en tenia 27 quan, el dia 11 de juny de 1991 vaig entrar per primera vegada com a regidor i em van dir que era el més jove fins aleshores. Després han vingut d’altres, com en Julià Montero o el mateix Marc Sanabria, amb edats molt properes als 25 anys. Que tingui molta sort el nou regidor i que tingueu tots un feliç any 2020!!!

EVIDÈNCIES

Moltes, masses, diverses, clares… Són les evidències que ens esclaten als morros en aquestes hores prenadalenques, quan alguns ja havien fins i tot perdut la fe i les conviccions en les nostres pròpies forces com a poble, com a Nació, com a col·lectiu organitzat dins del càos i el desori ideològic i de partits.

 

El cas és que, just ara, pocs dies abans de Nadal, el TJUE, Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ha dit l’única cosa que podia dir: que Oriol Junqueras disposa d’inmunitat des del mateix dia en que fou elegit eurodiputat. Per tant, des que es trobava en ple judici del Procés, engarjolat de forma provisional. Deixo a banda ara unes altres evidències, les que es deriven d’un judici injust, sense garanties processals i per uns delictes inventats en els que en cap cas concórren ni els requisits ni les circumpstàncies que el Codi Penal regula en la tipificació de les infraccions de rebel·lició, sedició ni els de caire econòmic que també es persegueixen per aquesta mena de Tribunal que, a mode de “cementiri d’elefants” constitueix l’anomenat Tribunal de Comptes. Si el 26 de maig Oriol Junqueras ja era eurodiputat, el judici s’hauria d’haver suspès, deixat en llibertat, no només a l’Oriol sino a tota la resta d’investigats, també empresonats de forma irregular provisionalment, esperar a tramitar el Suplicatori davant l’eurocambra i, en tot cas, seguir amb les sessions de la vista al Suprem un cop aprovat, si així s’acordava, el referit Suplicatori. Però no, el Suprem, sempre polititzat i no tant professionalitzat i expert com alguns volen fer veure, ni tant sols va permetre que Junqueras anés a prometre la seva tant preciada Constitució, provocant així que no pogués prendre posessió com a eurodiputat per no haver promès la seva Carta Magna. Realment, no és pot ser més inútil! O més antidemocràtic, o més anticatalà, o més irrespectuós amb la legalitat europea que forma part integrant de l’ordenament jurídic espanyol!

 

Espanya ha manipulat, ha targiversat, ha enredat la troca fins a límits delirants. Però, a l’Europa democràtica, més enllà dels interessos dels Estats i dels grans partits, encara resta alguna llum del que Montesquieu va deixar escrit. I això és el que ha fet el TJUE en aplicar la normativa europea sense més.

 

Aquells que proclamàven que Catalunya vagaria per l’espai sideral, són els mateixos que ara no volen saber res d’Europa. Però, una altra evidència ens diu que també són els mateixos que mai n’han volgut saber res d’Europa, més enllà d’aprofitar els seus diners, recursos i subvencions en interès propi. Catalunya ha sigut sempre Europa, essent la seva projecció europeista quelcom que ha caracteritzat la seva forma de ser i de fer, en molts casos a disgust d’uns altres.

 

Veurem quines són les avantatges d’una investidura socialista, ara que ens diuen que tot depèn del que digui l’Advocacia de l’Estat en relació a la nova situació derivada de la sentència del TJUE. Però, si en el mes de juny ja va dir que calia que Junqueras sortís en llibertat pel tema de la inmunitat! Però, què espereu que digui ara? La Fiscalia, en canvi, la que Sánchez deia que controlava, s’ha demostrat, no que és independent, sino que també es guia per la ràbia i la rancúnia contra tot el que no sigui la “sagrada unidad de la patria”.

 

Ara, no passarà res que no sapiguem. El Suprem mantindrà a Junqueras i tota la resta de presos polítics empresonats, després que va preguntar al TJUE si Junqueras tenía inmunitat. No va parar el judici, va córrer a dictar sentència, també abans no finalitzessin els dos anys de presó provisional…, i així ara dirà que ja no l’afecta la resolució europea, perquè tot això tenia la seva eficàcia abans de la seva sentència. Una trampa darrera l’altra. De moment però, el President Puigdemont, el Conseller Comín i ben aviat la consellera Ponsatí, ja són eurodiputats de ple dret i Espanya no s’en sap avenir, després d’haver-se cregut les seves pròpies mentides.

 

M’agradaria que no hi hagués investidura de Sánchez. Ja sabeu la meva opinió respecte que a Madrid només cal anar-hi a boicotejar si no s’aconsegueix un clar compromís per l’autodeterminació i la llibertat immediata de les preses i els presos polítics. No puc entendre que es critiquin pactes de governs locals, de consells comarcals o diputacions, si després, a canvi d’absolutament res i de promeses sempre incomplertes, afavorim la formació d’un govern a Espanya que seguirà fent el que sempre ha fet amb Catalunya. Que és que no tenim ja prou experiència amb polítiques de peix al cove i d’inversions que mai s’han executat? Escolti, vostè alliberim els presos, acordem un referèndum d’autodeterminació i jo ja l’investiré amb la resta d’acords econòmics i socials.

 

En tenim moltes i molt diverses més d’evidències de tot plegat. De que això nostre amb Espanya ni funciona ni funcionarà mai. Però ara és Nadal i més val que gaudim de la família, dels amics i de la companyia de les persones que estimem.

 

Que tingueu unes molt bones Festes!!!

 

PRESSUPOSTOS MUNICIPALS, GESTIÓ, AVORRIMENT GENERAL I BLOQUEIG DE PAÍS

Us ho haig de confessar: Cada dia em costa més escoltar els plens municipals. I no és pas que hagi deixat d’interessar-me tot el que es refereix tant a la política local com al dia a dia del nostre poble. Hi ha qui diu que cal que l’Ajuntament s’obri més al poble, fins i tot, n’hi ha que presenten mocions (tot i que al final la van retirar) demanant que els plens se celebrin en espais grans on hi pugui assistir força públic. De fet, actualment, ja em direu quanta gent està disposada a anar a veure i escoltar disset persones durant quatre hores parlant, en molts casos, sobre qüestions que poc tenen a veure ni amb el poble ni amb res sobre el que l’Ajuntament hi tingui competència ni tan sols una mínima influència. Més, ara que no només es pot escoltar via radio Palau, sino també en directe, i en diferit, pel You Tube! Però, res. Que si cal demanar a la generalitat (perquè els socialistes estan obsessionats amb presentar mocions que ataquin per damunt de tot a la Generalitat) que faci polítiques de protecció i reconeixement a les persones discapacitades, que si cal treballar perquè no s’estigmatitzi a les persones que pateixen VIH, que si ens hem d’adherir a una ben poc reixida xarxa per treballar contra la prostitució i més encara de menors d’edat…, i ara ja no les recordo pas totes.

 

I és que ahir es va celebrar el Ple corresponent al mes de novembre. Jo diria que el més important de l’any. Ja us he comentat molts cops que, des que no sóc regidor, em limito a escoltar-ho per la ràdio, mentre intento fer feina assegut al despatx. Porto anys i anys sentint als grups de l’oposició de torn, queixant-se pel fet de no haver disposat de tota la informació i documentació necessària per tal de conèixer els Pressupostos municipals que s’aproven aquest mes. Ahir ho vaig sentir gairebé d’esquitllada. Vaig pensar: quin “txollo” que té aquest Govern amb una oposició que sí, deixa anar que no ha tingut prou temps per preparar-s’ho, però que a veure si l’any vinent els lliuren la documentació no deu o quinze dies abans del ple, sino amb més temps d’antel·lació. Em ve al cap quan ens demanaven que s’ajornés l’aprovació dels pressupostos perquè deien que necessitaven com a mínim dos mesos per estudiar unes xifres de més de disset milions d’euros! Ara, ho enllestim ràpid, no tenim notícia de cap procés participatiu del que tant i tant ens parlaven alguns que ara conformen l’equip de Govern, i com a molt sentim a dir que, com que no s’ho han pogut mirar bé, que s’abstindran. Si voleu que us digui la veritat, d’un tros lluny i a les fosques, ben bé em va donar la sensació que ni el propi Govern s’ho havia preparat massa, De fet, són molt semblants, pel que em va donar la sensació, als de l’any passat, si bé amb un increment en despesa corrent i inversió, en uns quatre-cents mil euros conseqüència de l’increment d’una part de l’IBI que es va aprovar el mes passat i l’eliminació d’algunes bonificacions amb l’excusa, sempre recorrent del medi ambient. Veig que s’acaba amb les desorbitades xifres de pressumptes arranjaments en via pública que no s’acabaven executant. I m’alegra veure com s’incrementen les partides destinades a Comerç, Turisme, Salut Pública, Empresa, Ocupació i manteniment d’espais i vies públiques gestionades pels bons amics de Junts per Palau. I si dic que la sensació era que ni el Govern s’ho havia preparat bé, és perquè la Regidora Portillo d’Economia, a qui no conec pas personalment i que ahir mateix va presentar la seva renúncia al càrrec, es va limitar a llegir el Programa electoral d’ERC en lloc de contestar a les sempre encertades reflexions del Portaveu socialista Marc Sanabria.

 

Però res, que ja tenim Pressupostos pel 2020, que ara sí que el nou Govern podrà desplegar plenament els seus propòsits…, i no hi haurà “mala gent” com ho erem nosaltres a l’Oposició, que es dediqui a presentar al·legacions contra els mateixos, ja que fins i tot els socialistes deuen estar contents de veure com, amb algunes modificacions, es prorroguen els mateixos pressupostos aprovats per ells en el seu últim mandat.

 

A partir d’aquí, es van tractar qüestions d’estricta gestió municipal. Que si modificacions de crèdit necessàries pel dia a dia municipal, que si nomenament de representants a diferents òrgans, consells i consorcis, que si l’aprovació d’aquella famosa modificació del perímetre al voltant de la falla on es pot construir que ja es va aprovar inicialment el passat mes d’abril, que si un retoc tècnic al POUM per permetre una edificabilitat d’una empresa del polígon, o l’aprovació definitiva del Progecte de clavegueram de la zona de can Clapés. Perfecte. A partir d’aquí, mocions. Algunes d’importants, com demanar que la Sardana sigui declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Altres d’interessants, com la que va presentar Primàries per declarar al Rei dels espanyols Persona non grata al nostre municipi…, que està bé, però potser que marxem ja d’una vegada d’Espanya i ja s’ho faran aquella gent amb el seu estimadíssim rei! Unes altres mocions d’aquelles que el partit et mana que les presentis, com fan els socialistes, per demanar la lluna en un cove, o les de aquesta gent de C’s, que demanen que es faci un estudi per si cal posar un reductor de velocitat al carrer la Plana de la Sagrera, com si no disposés l’ajuntament d’un bon estudi de viabilitat del municipi, o una altra que demanava, per una banda, que s’equipari a les parelles de fet i les casades pel que fa al dret a la pensió de viduitat, però per una altra, instàven a que el Govern espanyol reguli les parelles de fet per equiparar-les a les casades. Es veu que encara no saben que això és Catalunya i que aquí disposem d’una normativa, que es concentra bàsicament a l’article 234 del Codi Civil català que regula les parelles de fet de tal manera que constitueix una de les legislacions més modernes d’Europa en aquest camp. Però, deixeu-los, que a ells això de Catalunya cada cop els queda més lluny!

 

Però, nois, no vaig tenir prou forces ni per acabar d’escoltar el Ple. Pel desembre no s’en celebrarà cap, a no ser que hi hagi qui presenti al·legacions o bé a les ordenances fiscals o bé als pressupostos. Si algú s’hi atreveix, pot ser que sigui titllat de “traidor a la pàtria” perquè, diran, que convocar un ple costa diners, i que què s’han cregut aquests!

 

Amb tot, seguim amb el país embarrancat. L’independentisme segueix creixent i dividit. I n’hi ha que s’asseuen a parlar de no sé exactament què. Com que els van preguntar si estarien d’acord en investir al tal Sánchez si es constituia una taula de negociació, ara ja tenim taula amb gent asseguda. N’hi ha algun que, de tant seriós que surt a la tele, se li nota massa que “lo suyo es puro teatro”. Però, vaja, que seguim endavant, que això és imparable, que acabarem votant, que els partits cada cop ens importen menys, que serem independents…, i que aleshores, ja ens podrem dividir del tot i que cadascú defensi el seu model de país.

 

Per cert, n’hi ha que em diuen que com és que no dic res sobre aquesta pressumpta problemàtica derivada de la doble direcció del carrer Folch i Torres a l’alçada del pabelló Maria Victor. No sé què dir. Faré com el Govern: si els tècnics i tots els informes diuen que així és millor, doncs potser que deuen tenir raó. Jo què voleu que us digui!

 

SIEMPRE DENTRO DE LA CONSTITUCIÓN...

Quantes vegades heu sentit aquesta cançoneta? Cada vegada que sentiu aquesta màxima inalterable que sembla impedir qualsevol iniciativa encaminada a fer possible l’exercici del legítim dret dels catalans a ser consultats sobre el seu futur polític, només cal que els recordeu que tot es redueix única i exclusivament a una qüestió de pura voluntat política.

 

I, sense necessitat de fer cap comentari, perquè es comenta sol, només us reproduiré tres articles d’aquell text “sagrat”, (que nos dimos entre todos), entre tots els que avui tenen 59 anys o més, que és la Constitució espanyola de 1978 que, per segons què, sí que s’ha modificat en poques hores.

 

Són aquests tres articles:

 

Artículo 10.2. Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce, se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de los Derechos humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.

 

Artículo 92.- 1. Las decisiones políticas de especial trascendencia podrán ser sometidas a referéndum consultivo de todos los ciudadanos.

2. El referéndum será convocado por el Rey, mediante propuesta del Presidente del Gobierno, previamente autorizada por el Congreso de los Diputados.

3. Una ley orgánica regulará las condiciones y el procedimiento de las distintas modalidades de referéndum previstas en esta Constitución.

 

Artículo 150.- 2. El Estado podrá transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se reserve el Estado.

 

Conclusió:

 

Es pot convocar un referèndum sobre el futur polític de catalunya per tal d’iniciar, o no, qualsevol negociació sobre la concreció de la voluntat majoritària dels catalans.

 

Si es vol, es pot!

 

DE 23 A 27. AQUESTA ERA LA QÜESTIÓ!

De la xerrameca aquella de que “Si les forces independentistes es presenten per separat, representen millor la diversitat del país, que són més veus i més per a la lluita per la independència, i bla, bla bla”, només cal que us fixeu en aquesta xifra: 23 diputats al Congrés dels Diputats espanyol anant per separat, o 27 si s’hagués configurat una llista única! Però, com que som així, sense solució de continuïtat, com que hi ha qui prefereix, no ja el matís, que si aquest fos el tema, rai, sino que els partits prefereixen el múscol, la força dels uns sobre els altres, sempre sota l’excusa ideològica, doncs estem com estem. I sort en tenim de la gent que, per damunt d’interessos i partits, estan pel país. I és la gent i només la gent als carrers, a les places, a les autopistes…, qui ens traurà de l’etzucac.

 

De moment, molt a pesar del PDECAT, sembla que només hi ha una formació política que està decidida a treballar per la unitat independentista. Li resta només acabar amb les petites remores d’aquell partit i les restes fumejants de l’antiga Convergència, per poder esdevenir l’única i veritable força al voltant de la qual ha de girar l’independentisme. S’ha demostrat que acaba d’iniciar-se el seu gran ascens que s’ha de consolidar en els propers mesos, quan espero que Junts per Catalunya assoleixi definitivament aquest rol de força aglutinadora de tot l’independentisme, prioritzant per damunt de tot el país i deixant de banda les petiteses d’un partit polític qualsevol. Ha de ser Junts per Catalunya, colze a colze amb el que és i representa la Crida Nacional per la República, el que ha d’acabar conformant aquest mapa polític de futur que ens permeti unir forces fins a la definitiva proclamació de la independència o, com hom ho prefereix dir: Fer efectiu el mandat del 1 d’octubre. Veurem properament la fi d’aquest sistema de partits, que s’haurà de tornar a articular un cop la independència esdevingui real i efectiva.

 

Jo, que ja no milito ni estic associat a cap partit, més enllà de la Crida, com a eix vertebrador d’aquesta futura unitat independentista, estic molt més que esperançat amb la força de la gent que, dia rere dia es mostra als nostres carrers o places.

 

Desconfio d’aquells que es passen el dia parlant de República, d’independència i de democràcia, però que no estan disposats a bloquejar el sistema polític espanyol i acabar amb el règim del 78. Desconfio d’aquells que, fa encara no dos mesos, sortien a tots els mitjans manifestant que per ells no quedaria si el tal Sánchez i el tal Iglesias arribaven a un acord de govern. Ara faran veure, potser que s’ho han de pensar, però tots sabem que el final serà el mateix, no sé si a canvi de les sempre incomplertes promeses. De CiU ja n’hi va haver una, amb èxits i desgràcies, segons com es miri. Però, qui vulgui tornar a fer de CiU, ha de saber allò que diuen els castellans de: “que nunca segundas partes fueron buenas”.

 

Mireu. El camí és la unitat. I això ho sap tothom. Només units aconseguirem l’objectiu de la independència. Mentre hi hagi qui faci veure que no, que separats som més i més diversos. Que l’altre independentista, en el fons, és el meu adversari. Mentre no es busqui la unitat real, fent veure que pactem amb uns independentistes però no amb els altres (mireu sino l’Ajuntament de P-siP…, o mentre no vigilin alguns que, amb segons quins pactes es vulgui acabar amb l’altre. Mentre aquesta erràtica estratègia, que no cerca la lluita unitària sino el partit per damunt del país, això no podria acabar bé. Però, l’esperança està en la gent. La que es mobilitza, la que tant li fot si el del seu costat és més lliberal, socialdemòcrata o comunista, la que sap que l’únic objectiu és la independència. Això només s’ha començat a vislumbrar en aquestes eleccions espanyoles de diumenge, que per cert, encara són molts els que consideren que no cal anar a votar per escollir els representants d’un Estat, l’espanyol, que ens oprimeix i ens humilia.

 

Per votar a favor de la formació d’un nou govern a Espanya, només s’han de posar dues condicions damunt la taula: Amnistia de tots els presos, processats i represaliats, retorn dels exiliats i referèndum d’autodeterminació. Tot el que no passi per aquí, s’ha de traduir necessàriament en el bloqueig constant i permanent a la governabilitat d’aquell país. Així, fins a la victòria final!

 

PLE MUNICIPAL D'OCTUBRE 2019: MÉS GESTIÓ QUE POLÍTICA

Som a dia 4 de novembre i ja hi ha qui troba a faltar l’habitual crònica del darrer ple municipal. Concretament la sessió ordinària corresponent al mes d’octubre d’enguany.

 

Entre que es va celebrar el dimecres en lloc de dijous, que és quan tocava, però coincidia amb la Castanyada, que l’he anat escoltant a troços, una part en directe i l’altra en diferit, i que obligacions professionals van impedir-me seguir-lo d’una forma més concentrada, unit tot plegat al pont de Totsants, és la raó per la qual no és fins ara que m’hi he posat.

 

De totes formes, penseu que, per una banda, d’un total de disset regidors/es, només n’hi van assistir quinze. Faltava la nova regidora socialista que, pel que sembla encara no s’ha rebut el seu nomenament per part de la Junta Electoral Central (tots sabem que la tenim ocupada en qüestions de Lesa Magestad) i que la regidora de Primàries Núria Solà va preferir assistir a l’acte de constitució de l’assemblea de Càrrecs Electes. Clar, el Ple havia de ser dijous. Es va avançar a dimecres per la Castanyada. Després va venir la convocatòria de l’assemblea en qüestió, i els terminis legals de tot plegat no permetien pas avançar més el ple per la celebració prèvia de la Comissió Informativa i la Junta de Portaveus. S’havia de celebrar dimecres. Tampoc es podia retardar més, ja que això no permetria que les Ordenances Fiscals a aprovar entressin en vigor el primer dia de gener, com correspon. Però, és el que té no estar a Govern, que la Núria Solà sí hi va poder assistir. Si ERC hagués acceptat a la regidora de Primàries al govern, ara no sentiríem la cançoneta aquella que la vol fer aparèixer com la més independentista del poble, només pel fet d’haver-hi anat. Si algú de l’equip de Govern hi hagués assistit, és molt probable que les noves ordenances fiscals es possessin en perill.

 

Dit això, la major part de punts del Ple corresponien a qüestions prou importants a tràmits i gestions del consistori. I és que, a banda de les Ordenances Fiscals, de les que ja en parlaré al final, es va aprovar l’actualització preceptiva del Pla Local de Mobilitat, que exigeix el Departament de Territori de la Generalitat, que comporta posar al dia quins són els punts negres pel que fa a la sinistralitat en les nostres vies, permetent atacar problemes que en el futur ens beneficien a tots. Alguna modificació de crèdits que vol canviar diners de partides dels Pressupostos, acabant amb la fébre infrenable d’asfaltats i reasfaltats, que tant agradava als governs socialistes, per destinar-ho a qüestions de més utilitat per als ciutadans, com és la senyalització dels carrers i l’enllumenat públic. També l’aprovació d’uns nous preus públics a iniciativa de la Regidoria de Comerç i Turisme que permetrà instal·lar una pista de gel sintètic durant les properes festes de Nadal que, prèvia invitació dels nostres comerciants als seus clients, els usuaris només hauran d’abonar un preu de 50 cèntims, o de 3 euros si hi acudeixen sense invitació de cap comerç local. O l’aprovació de la població d’habitants de Palau-solità i Plegamans que, a dia 1 de gener d’enguany era d’un total de 14 771 habitants.

 

En relació a les mocions de caire polític, diverses del grup socialista: que si per atacar només a la Generalitat pel que fa a l’infrafinançament de les universitats catalanes, que si instar al Govern municipal perquè organitzi actes i activitats amb motiu de la Setmana o Dia de l’Estudiant, o perquè es declari una “injustificada” emergència climàtica al nostre poble. Socialistes i C’s, (Sí, ho dic bé) van presentar una moció sobre la problemàtica dels porcs senglars al nostre poble. Em va semblar impressionant la capacitat del Regidor Jordi Plaza en consensuar un acord de tots en el que, en definitiva, s’acaba passant el “mort” a la generalitat, i com que aquesta àrea al Govern no la porta pas ERC, ja hi anirem a trucar i reclamar quan correspongui!

 

Finalment, una més que impresentable moció de Ciutadans sobre la violència independentista que, com que no tinc ganes d’escalfar-me, no cal ni comentar. Tenim majoria independentista, i això vol dir que, ja poden anar presentant les seves falses i més que inútils proclames, que només els hi votaran els del PSOE palauenc…, que no sumaran mai per molt que s’hi esforcin. És ben bé que el riure va a estones…, i ara a Palau, riem nosaltres!

 

Com us deia, he deixat pel final el tema de les Ordenances Fiscals. El Ple d’octubre és un dels dos més importants de l’any. Aquest perquè s’aproven els impostos, taxes i tributs de l’Ajuntament, i el del proper mes de novembre, perquè s’ha d’aprovar el Pressupost per a l’any vinent. Crec que no m’equivoco si dic que, gràcies a la presència de Junts per Palau al Govern, els canvis en els impostos per al 2020 no han estat del tot desorbitats. Al final, a banda d’alguns ajustos administratius i petits canvis en algunes taxes, les dues grans modificacions han estat, per una banda un increment del 15% de l’IBI en immobles no residencials, corresponents la majoria a grans empreses, grans comerços i algun gran solar, cosa que comportarà un increment en els ingressos municipals de gairebé dos-cents mil euros pel proper any. I l’altra canvi important correspon a l’eliminació de les bonificacions als vehicles de més de vint-i-cinc anys, sota l’argument que són els que més contaminen. També podrien pensar que, en molts casos, són els vehicles que utilitzen les persones amb menys recursos. Però, en tot cas, m’he quedat tranquil en veure com no passa el que sí està passant en d’altres municipis governats per Esquerra on s’han aprovat pujades importantíssimes no només de l’IBI, sino també de l’IAE i de les escombraries.  Cal que agraïm doncs a Junts per Palau la seva gran tasca en impedir que la cosa no hagi anat a més.

 

Acabo només amb una reflexió: De veritat creieu que calen augments d’impostos, quan portem anys i anys amb superàvits de prop de cinc milions d’euros i romanents de gairebé tres milions? Potser caldria, en primer lloc, executar adequadament els pressupostos que s’aproven any rere any, per després, si cal i només si cal, estudiar la necessitat o no d’incrementar impostos. De moment, amb l’excusa mediambiental pel que fa als vehicles antics, i que fan pagar més a les empreses i comerços més rics, poca crítica desfermaran. Però, caldrà seguir amatents!