PLE MUNICIPAL SETEMBRE 2019: RECUPERANT EL TEMPS PERDUT!

Dijous passat es va celebrar el Ple ordinari a l’Ajuntament corresponent al mes de setembre. Escoltant-lo per la Ràdio, va resultar insuls i gairebé inhumà! Va començar a les set de la tarda, i amb la necessitat de fer un parell de pauses, com mai abans s’havien hagut de fer, va finalitzar cap a tres quarts de dues de la matinada! Jo, quan van ser les dotze tocades, ho vaig deixar estar, limitant-me a contactar amb amics i coneguts perquè m’expliquéssin com va acabar la “pel·lícula. De fet, si pensem una mica, entenc que resultés fins i tot necessari fer-ho d’aquesta manera. I és que, calia recuperar el temps perdut durant anys i anys de majories socialistes i, perquè no dir-ho també, espanyolistes, que han impedit d’una forma reiterada tirar endavant amb iniciatives que sí han estat aprovades a l’immensa majoria d’ajuntaments catalans. Així, a banda de les qüestions pròpies del dia a dia de l’Ajuntament, que ara comentarem, calia posar damunt la taula qüestions de gran importància i que ja han estat aprovades a pràcticament vuit-cents ajuntaments del país. Com l’adhesió del nostre consistori a l’AMI, Associació de Municipis per la Independència, la col·locació d’una estelada amb vocació de permanència al castell de Plegamans, o d’una pancarta amb la paraula “Llibertat” i el corresponent llaç groc col·locats al balcó de la casa consistorial, una moció en suport dels presos polítics catalans, els exiliats i represaliats exigint la seva posada en llibertat i el retorn respectivament, moció a favor de la sobirania fiscal instant a que l’ajuntament, quan sigui tècnicament possible, liquidi els impostos a l’Agència Tributària catalana i no a l’espanyola, o una altra demanant l’eliminació de les delegacions i subdelegacions del govern espanyol a Catalunya. Totes aquestes propostes van ser presentades, o bé pel Govern municipal que l’integren els grups d’ERC i JxP-siP (la majoria), o bé pel Grup de Primàries per la república, la majoria d’elles, normalment les presentaven uns amb l’adhesió dels altres o l’altre. Em va cridar molt l’atenció, (potser massa) una mena de bel·ligerància, que considero del tot innecessària, del propi Alcalde i en general dels representants d’ERC cap a l’única regidora de Primaries. No ho entenc. Sobretot, quan es debatia sobre la pancarta al balcó de l’ajuntament amb la paraula Llibertat, que des de Primàries, i en això penso el mateix, es defensava que el text seria millor que digués: Llibertat presos polítics, exiliats i represaliats. El debat sempre es bo, però acabar retraient a Primàries el fet d’haver-se presentat a les eleccions municipals amb la bandera de la unitat, dividint més el vot i a sobre deixant anar que potser el que hi havia era un excés de protagonisme per part de la persona que encapçalava aquella llista, em sembla una mica de falta de respecte als més de quatre-cents electors de Primàries. No cal pas que us recordi que jo no era partidari tampoc d’una llista més en el terreny independentista. Però, ells així ho van decidir. Atacarem ara a la CUP per presentar-se a les eleccions espanyoles del 10N? Dividiran encara més el vot independentista o potser el d’aquells que de sobte demanaran unitat perquè això els perjudica?

 

Dit això, cal deixar clar que el ple es va desenvolupar amb total respecte per part de tothom, amb lleialtat  i debat democràtic. Si tot plegat es va allargar tant, va ser perquè, des dels grups de l’Oposició, que recordem són PSOE, Ciutadans i, encara que sembli mentida, Primàries, es va demanar en Junta de Portaveus que a cada proposta hi hagués debat de set minuts en un primer torn i de tres en el segon. Si això ho multipliquem per quinze mocions, ja sabeu per quina raó el plennari va acabar gairebé a les dues de la matinada!

 

Encara en el terreny independentista, es va aprovar també que el parc que s’està acabant de construir a la zona del Mas Pla rebi el més que merescut nom de 1 d’Octubre! Penseu que totes aquestes mocions, com també la denominació d’un parc o d’una plaça del poble a la data del Referèndum d’Independència, són propostes que durant els dos anteriors mandats, es a dir, des del juny de 2011, ja s’havien presentat en més d’una ocasió. Per això dic que ara s’ha hagut de recuperar el temps perdut!

 

En el terreny de les mocions, van ser també d’altres temàtiques les que van conformar l’ordre del dia d’un plenari de trenta punts. Una en suport de les ONG que treballen al Mediterrani pel salvament de víctimes que escapen de la misèria i la persecució. Moció exigint a Endesa que deixi d’amenaçar a les famílies vulnerables amb tallar la llum si no s’abona el deute pendent i perquè s’apliqui la llei 24/2015 contra la pobresa energètica i l’emergència habitacional. La moció que cada any veníem presentant de Suport al Correllengua, en aquest cas per a l’any 2019. Els socialistes van presentar també mocions: Una pel restabliment de la memòria històrica dels palauencs assassinats pel franquisme. Una altra a favor de revertir la “greu” situació financera de les Universitats catalanes (ho diuen els que potser podrien fer alguna cosa per dir-li al seu cap Sánchez que cumpleixi amb les lleis i l’Estatut d’Autonomia i aboni tot el que deu a la generalitat de catalunya). I una moció d’aquelles que es presenten quan et saps minoritari i que no pots lluitar contra l’evidència, com és la de garantir, segons ells, que per això s’hi va adherir el grup de C’s, la neutralitat de l’espai públic i el respecte al pluralisme polític.

 

Sabeu què passa? Que el debat era sempre el mateix. Que si vosaltres dividiu, que si això no representa la majoria…, i què voleu que us expliqui que no sapigueu! Però, aquest debat, repetit quinze vegades i fins a quarts de dues de la matinada!

 

El cas però, és que ara ja hem recuperat el temps perdut amb governs poc respectuosos amb el sentir de la majoria social palauenca i plegamanina. Ara toca governar l’Ajuntament, que feina hi haurà i no serà pas cosa fàcil!

 

Per això, també van ser molts i ben diversos els punts tractats a la part inicial del Ple, que sí toquen del tot aspectes de tràmit d’enorme transcendència per a tots nosaltres. Així, dos punts urbanístics que tocava aprovar definitivament, provinents d’una mena d’extranyes presses socialistes de final de mandat, relatius a suposats errors materials del POUM de les zones de Pedra Llarga i can Llonch, que si voleu més informació, podeu consultar la meva crònica del Ple en aquest bloc del mes d’abril passat. També fou aprovat un sempre necessari, que tocava renovar, Pla de prevenció d’Incendis Forestals i protecció i manteniment d’espais i camins rurals, habitualment redactat per tècnics de la Diputació de barcelona. Es va aprovar, finalment, i és clar que en això també s’ha notat el canvi de Govern, la creació de dues noves places o llocs de treball municipals, com és la del responsable de Recursos Humans i la de Tècnic Jurídic del consistori, adaptant-se la plantilla municipal al nou organigrama conseqüència d’aquesta aprovació.

 

La Regidora socialista Carme sanz ha presentat la seva renúncia al càrrec, provocant que s’hagi de votar que pugui ser substituïda per la següent a la llista. Vagi des d’aquí el meu més sincer suport i reconeixement a la persona de la Carme sanz i la seva dedicació i capacitat de treball absolutament innegables, més enllà de les sempre saludables discrepàncies polítiques.

 

D’altra banda, fou aprovat, també definitivament, el Reglament de Participació Ciutadana, acordat per la unanimitat de les forces polítiques de l’anterior consistori a les que s’han incorporat algunes modificacions de caràcter tècnic proposades des del corresponent departament de la Generalitat.

 

Deixo pel final l’aprovació que es va portar a Ple sobre l’acord entre l’Ajuntament i un treballador municipal, concretament l’Inspector Cap de la Policia Local, Xavier Virgili, pel qual retira les reclamacions encara en marxa contra el consistori, l’anterior Alcaldessa, teresa Padrós, i tècnics municipals, a canvi de rebre vint mil euros de les arques municipals per suposats danys morals. No diré pas que trobi malament l’acord. Menys jo que com advocat sempre intento resoldre els conflictes d’una forma dialogada i amistosa, evitant, sempre que sigui possible el manteniment de reclamacions, contrareclamacions, recursos i querelles. Ara es restitueix a l’Inspector al seu lloc com a cap de la Policia Local, d’on mai se l’hauria d’haver foragitat. En tot cas, cal exigir que faci la seva feina, que la faci bé i que s’estigui vigilant sobre la seva forma de fer i treballar, així com de tractar als seus subordinats. Consti que em sembla perfecte, essent molt però que molt necessari recordar d’on bé el mal. És conseqüència de la més que bruta forma d’actuar dels socialistes, i perquè no dir-ho, en el seu moment de la desapareguda ICV, amb el tema de la Policia, la seva modernització i professionalització amb la contractació d’un nou inspector durant el mandat 2007/2011. Els socialistes i ICV saben perfectament com per tal de fer mal políticament van utilitzar aquest tema. Em fa molta mandra, però segur que algun dia m’entretindré a fer memòria i explicar les raons del perquè es va arribar a extrems absolutament del·lirants en Política. Per què us penseu que els socialistes es van abstenir en la votació d’aquest acord? Ells són els primers interessats en tirar endavant amb uns pactes als que mai haurien pogut arribar si estéssin ells al Govern!

 

I agafeu-vos fort, que ens ve un mes d’octubre entretingut!!!

I QUAN EL MÉS CALENT ÉS A L'AIGÜERA

Si no aconseguim la independència, serà, només, culpa nostra! I quan dic nostra, vull dir, dels catalans. Perquè, n’estic segur que una gran majoria social d’aquest país, si ara mateix pogués votar sí o no a la independència, hi votaria a favor. Però noi, els detalls, els personalismes, les preferències de partit, els càrrecs, la butxaca, la cadira, les mal enteses tàctiques electorals, així com les constants “bronques brabucones hispàniques” que intenten (i aconsegueixen) espantar-nos, fan que el que ja podria ser una realitat, estigui encara molt, però que molt lluny.

 

Tots sabíem des del mateix 28A a la nit que es repetirien eleccions a espanya. Més encara des que els inocents seguidors socialistes cridàven allò de: “Con Rivera no!” I ara ja ho tenim. El proper dia 10 de novembre, se suposa que haurem de tornar a anar a votar per unes cambres de representació espanyoles que s’han demostrat del tot inútils i inservibles per a nosaltres.

 

Llegia dissabte a l’Ara un article que intentava analitzar això que anomenem Unitat. I arribava a la conclusió que al davant tenim dos tipus d’Unitats. Una, la del famós 80%, que aglutinaria a totes les formacions, entitats i col·lectius que defensen la lluita per les llibertats bàsiques, els drets civils dels pobles i les persones i, per damunt de tot, el dret a l’autodeterminació de Catalunya. L’altra, seria la Unitat que ajuntaria als partits, col·lectius, entitats i persones partidaris clars i ferms de la independència de Catalunya.

 

Realment, algú creu que és possible la unió de forces tant dels uns com dels altres? Realment, algú creu que serien capaços uns i/o els altres d’unir forces per lluitar junts i com un de sol per qualsevol d’ambdós objectius? Realment, algú creu que hi haurà algun partit disposat a renunciar a retribucions, indemnitzacions i/o privilegis que eleccions i composicions de governs en tota mena d’administracions comporta? Realment, algú creu que, ni tan sols hi ha possibilitat d’unir forces en l’àmbit ideològic? Són moltes preguntes que, si de veritat el que volem és la independència, serien relativament fàcils de respondre. Però, si ni la represió, ni les porres, ni els jutges i tribunals, ni el 155 i més han aconseguit unir-nos, realment algú creu que ara ho farem?

 

Si JxCat, ERC, la CUP, l’ANC, Òmnium, Front republicà i algun altre estiguéssin disposats a fer el que calgui per aconseguir la Independència, ja ens hauríem d’haver presentat junts a totes les eleccions hagudes i per haver i així bloquejar qualsevol iniciativa espanyola i tirar endavant pressupostos fent efectiva la república des de fa molt de temps. Si voleu, podríem estar només per l’autodeterminació i als anteriors hi afegim a Comuns, per allò del 80%, mireu com en serien de diferents les coses!

 

Ara tornem a tenir una gran oportunitat d’unir esforços per seguir bloquejant l’Estat espanyol fins que no s’avingui a negociar, ni que sigui perquè des de l’exterior se li imposa, l’opció d’un Referèndum acordat. Però, molt em temo que ni d’això serem capaços. Uns perquè, retornant a les polítiques del “peix al cove” volen practicar pragmatismes falsos propis d’altres èpoques liderades per Duran i Lleida i similars; i d’altres perquè, recolzant-se en justificacions estrictament ideològiques, per allò de les esquerres, no volen seure al costat de qui no pensa com ells en matèria social i econòmica. Així no farem República ni ara ni mai!

 

Sóc dels que pensa que, la Llei del Referèndum i la de transitorietat ja van ser clara i decididament aprovades pel Parlament de catalunya amb grans majories, diguin el que diguin. Sóc dels que pensen que, agradi o no, el referèndum ja el vam fer i el resultat va ser el que va ser. Sóc dels que penso que el Parlament de catalunya ja va votar i aprovar la Declaració d’Independència. Doncs, què ens cal ara? Publicar-ho al DOGC i tirar endavant, a partir del moment en que es faci pública la sentència sobre els nostres presos polítics. A les eleccions espanyoles no cal que s’hi presenti cap formació independentista. Un cop publicada i promulgada la declaració d’Independència, alliberem els presos abans no s’els tornin a emportar cap a espanya. Comptabilitzem els Mossos que es posin a disposició de la república, posem en marxa definitivament la ja existent Hisenda Catalana i actuem com un nou país independent en el concert internacional dels estats i les nacions.

 

Què sí, que tot plegat no estarà exemp de dificultats enormes, d’un clar embogiment d’espanya, del que volgueu! Però, ara és el moment. Aprofitem la debilitat dels nostres botxins per tirar pel dret. Que es barallin, discuteixin i que votin el que vulguin que, amb petites excepcions com determinats representants d’Unides Podem, la resta és tot del mateix. Pel que fa a catalunya, cap diferència entre PSOE, PP, C’s i fins i tot Vox.

 

Aquesta hauria de ser la reacció a la sentència, independentment de la lluita pacífica i no violenta als carrers, places, fronteres, ports i aeroports del país. Ara és el moment. Si no, també sóc dels que penso que la independència de catalunya ha entrat en un camí de no retorn i que per tant s’acabarà aconseguint. Però probablement haurem d’esperar a una nova generació que la farà possible amb una major convicció i capacitat d’unir esforços a tot nivell.

 

Si no passa res d’això, potser no caldrà molestar-se en anar a votar el dia 10 de novembre i trobarem maneres més interessants d’aprofitar aquell cap de setmana!

 

BEN TROBATS!

Sembla que les prop de mil cinc-centes entrades mensuals a aquest blog han baixat exponencialment al ritme de publicacions durant el mes d’agost. Sempre m’ha cridat molt l’atenció com és possible que tantes persones visitin aquest lloc web que, en molts casos, masses, constitueix una mena de teràpia de desfogament per a mi davant determinades situacions o sensacions personals. Si bé és cert que el mes d’agost durant molts anys encara tenia més inspiració per parlar dels temes que ja sabeu que m’agraden, enguany ha estat diferent. No sé si el fet d’haver-me apartat de l’activitat política a nivell municipal hi ha pogut influir, però certament la mandra m’ha envaït durant les vacances i és aquesta la raó per la qual no he publicat cap més apunt des de finals de juliol.

 

La veritat és que, recuperada l’activitat professional i el que entenem per normalitat quotidiana, sí que he tornat a sentir aquesta mena de necessitat d’explicar coses. Ara mateix, són molts i diversos els temes que em volten pel cap i sobre els que voldria reflexionar-hi. Per això, poc a poc aniré desgranant-los en els propers dies, setmanes o mesos. Parlaré de Dret, de Justícia, que no és pas el mateix encara que ho sembli. Parlaré de país i de l’irreversible camí empès cap a la independència per molt cansament que es detecti en les converses de amics i coneguts. Ara més que mai és l’hora del poble, de la ciutadania, de la societat en general. L’hora dels polítics i que les diferents administracions es posin al capdavant de les nostres reivindicacions, ja ha passat. Ara, veient les conseqüències d’allò hem de ser nosaltres els qui, més que mai, prenguem el carrer, les places i el país…, i que vinguin, que aquí els esperem democràtica, pacíficament, però convençuts que no podran amb nosaltres, que sabem que podem desbordar-los i acabar amb la seva prepotència, els seus tribunals i els seus exèrcits i policies. Em deia un amic aquest estiu una frase que cal interpretar en el seu sentit més metafòric: “No vull anar a cap més concentració, mobilització, a cantar o a fer no sé quina performance. Quan hagi de tornar a sortir, que sigui per anar a cremar….”. Doncs això, que ha arribat l’hora de desbordar i portar Espanya al límit. Només així ens en sortirem! I és d’això del que us vull seguir parlant. Però, també de Palau, com a persona, veí, ciutadà del municipi. I per què no, també de futbol, del barça i les seves vergonyes, tot esperant que s’acabi el mandat d’una directiva nefasta i que finalment s’incorpori un entrenador que sàpiga aplicar els nostres valors al camp sense manies. I sort que no ha vingut el “cantamanyanes” d’en Neimar!

 

L’estiu ha estat plaent, amb una calor fora de control, que només et permetia mantenir-te en remull si volies aconseguir un nivell d’estabilitat mental i emocional adequada. Enguany, amb les obres de renovació del Parc del dt Robert de davant de casa, amb la impossibilitat que els joves l’ocupéssin durant la nit, hem gaudit d’un nivell de silenci i tranquil·litat extraordinaris, que hem volgut aprofitar al màxim. Em preocupa el nivell de seguretat que pot comportar tantes cordes, pals, ganxos i tirabuixons que els socialistes ens van dir que la canalla demanava. Sort que, al final, la tirolina va anar a parar a un altre parc, que ara sembla que es veuran obligats a retirar. De la festa Major, com a ciutadà “privilegiat” que viu al centre, vam pensar que, amb una mica de sort, potser un altre any tot això tant bonic de les matinades, timbals i coets a les set i vuit del matí, ho aniran repartint pels diferents barris del poble. I com que preferia dormir una mica més de les dues hores que van del “chumba chumba a les Matinades, vam preferir tornar diumenge, participar una mica de l’ambient de festa del carrer, algun bon àpat amb amics, el rebujito del Centro Cultural Andalús, o el concert de jazz, sense jazz d’enguany del dilluns. De totes formes, esperem que de cara al futur hi hagi algun canvi substancial a la festa Major, ja que si no no cal ni que reparteixin el programa, doncs ja ens l’hem après de memòria després de tants anys amb els mateixos actes, grups, artistes i/o activitats. Ah, que és fruit de la participació? Perdoneu, que tot segueixi igual! Però, al menys, el castell de focs en memòria d’en Josep Maria Vilardell, el meu tiet Josep, potser que el dignifiquin una mica més i estigui a l’alçada del que ell va fer pel nostre poble!

 

I res, que tot torna a començar. I caldrà també restar amatents a l’activitat política municipal. Ara a participar en tots els actes de la diada, sobretot anant, si és possible amb les conviccions més reforçades que mai, a la mani de dimecres a barcelona. Després, restarem també molt pendents de si finalment el Govern independentista municipal porta al ple i aprova d’una vegada les mocions d’adhesió a l’AMI, la de la sobirania fiscal i la de declarar al rei espanyol Persona non grata al nostre poble. M’ha agradat que desaparegués la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament, encara que només fos durant els dies de la Festa Major, o l’estelada al castell de Plegamans, amb l’autoexclusió dels dos regidors de C’s. Com m’ha agradat que els representants del PSC hagin seguit participant a tots els actes sense posar el crit al cel, entenent que la majoria social vol que les coses vagin així a partir d’ara. I, finalment, em preocupen els meus amics de Junts per Palau. Encara és aviat, però he tingut la sensació que la política comunicativa del Govern no ha mostrat un interès massa remarcable en fer-los sortir a la foto. Estem a començament de mandat i tot té solució. Però cal mantenir-se vigilants davant determinades actituds que en cap cas són innocents. També els aconsellaria que, per molt que ERC vulgui mantenir apartada a la regidora de Primàries (i ja sabeu la meva opinió contrària a que es formés aquella candidatura) des de JxP-siP cal que segueixin treballant per la unitat i comptant i col·laborant amb ella i el que representa d’ara en endavant!

 

Seguim!!!

PRIMER PLE MUNICIPAL ORDINARI, DES DE LA DISTÀNCIA!

És curiós. Ahir, des del despatx estant, vaig recordar que tocava celebració del primer Ple ordinari del nou mandat municipal i em va semblar interessant escoltar-lo. Sembla que, també des d’aquest mes, i tal com estava ja previst, els plenaris es poden seguir en directe, com també en diferit per Youtube. Assegut còmodament al despatx, tot fent la meva feina, em va cridar l’atenció, de quina manera poden canviar les coses en tant poc temps! No dic ni en positiu ni en negatiu. Senzillament, tot és diferent. Nous representants, noves formes, canvis sobtats de tarannà i de discurs en segons qui… Hem passat de tenir vuit forces polítiques més un regidor no adscrit a només cinc, amb el que això comportarà d’agilització dels plens, ni que sigui perquè hi haurà moltes menys intervencions. Em va cridar l’atenció la manca de mocions polítiques, la baixada de tensió en les diferents intervencions en relació als mandats anteriors i també el fet que durant quatre anys només el PSC exercirà d’Oposició, donada la més que absoluta irrellevància de C’s. I en aquest punt, caldrà veure l’evolució de la representant de Primàries per la República que, suposo com a conseqüència de la seva inexperiència, encara s’ha d’ubicar i assimilar quin paper ha de jugar davant d’un Govern independentista que, en pura teoria ha de perseguir els mateixos objectius que els que es proclamen des de la candidatura de la Núria solà. Serà en àmbits diferents als estrictament independentistes on es veurà en la necessitat de destacar o aportar propostes, ja que en cas contrari també pot veures avocada a la irrellevància política que, ves que no sigui això el que ja pretenia la gent d’ERC quan no li va ni oferir col·laboració activa en el Govern municipal.

 

Escoltant el Ple de juliol d’ahir, el que tanca curs polític abans de vacances per tal d’engegar definitivament tota la maquinària pel setembre, em va fer adonar que són moltes les formes i maneres que cal pulir per part del Govern. Sentir que, davant la visita al municipi del Delegat del govern de la generalitat de les comarques de Barcelona o del mateix Conseller d’Educació, ni tan sols es va avisar a la resta de representants del consistori, em va fer pensar que tot el relacionat amb les formes té molta importància en Política i que cal prestar-hi sempre una especial atenció. Però també molts altres detalls que van evidenciar que la cosa encara està arrencant i que poc a poc s’anirà agafant velocitat de creuer, ja que a partir del proper mes de setembre s’hauria d’haver acabat aquesta mena de periode d’adaptació.

 

Vaig observar com tots els punts de l’ordre del dia eren qüestions de pur tràmit, compliment de normes legals o regularització d’ordenances d’acord amb la legislació vigent. D’entre aquests punts, destacava l’aprovació del Compte anual de l’ajuntament. És aquell tràmit posterior a la liquidació del pressupost de l’exercici anterior que, un cop passat pel cedàs de la Comissió de Comptes es plasma definitivament en els llibres comptables del consistori, en el patrimoni municipal, l’immobilitzat, etc. I el que vaig ser incapaç d’entendre és la raó per la qual el grup d’ERC es va abstenir en la votació, després que, passat per l’esmentada Comissió de Comptes, ningú hi formulés cap al·legació com tampoc en el tràmit posterior d’exposició pública. Em va agradar sentir que Junts per Palau hi donés suport, ja que així sí que es pot apel·lar a la responsabilitat, no pas fent tot el contrari.

 

Per la resta, res de nou. Només que es va evidenciar que el PSC pensa fer d’Oposició. Va fer forces preguntes al govern, i aquest sabrà que, a partir d’ara, no podrà anar als plens amb les mans al cap, sabent d’antuvi que hi ha qui pensa fer la seva feina. Amb això no vull dir res més que, el govern ha de governar i l’Oposició ha de fiscalitzar. Aquest és el sistema que tenim, i així s’ha de treballar. Sense crispacions però d’una forma efectiva. La gent els ho agraïrem a tots plegats.

 

Sí que, no em puc estar de comentar quelcom que em crida poderosament l’atenció. Vaig sentir a l’alcalde, Oriol Lozano, dir que estàven pendents de no sé què de la secretària en relació a propostes en favor dels presos polítics i exiliats. Ho va dir davant la pregunta d’un dels Martínez de C’s sobre la pancarta de Llibertat amb el llaç groc al balcó de l’Ajuntament. I és que no entenc quina es la raó per la qual encara no s’ha portat al ple la moció d’adhesió a l’AMI, associació de Municipis per la Independència, que tantes vegades s’ha portat a ple durant els darrers anys i sempre quedava desestimada. Pensava que, a la primera oportunitat, tindríem això al ple i quedaria aprovat pels deu vots independentistes existents. Com també la moció sobre la sobirania Fiscal a fi que s’ingressin els diferents impostos a l’agència Tributària catalana, o la declaració de Persona Non grata al rei d’espanya. Mocions totes elles que ja s’han presentat en diverses ocasions al ple i que ara tenim la grandiosa oportunitat de que prosperin. M’hi va fer pensar la pregunta sobre la pancarta. I és que la solució a les possibles crítiques és molt fàcil. És qüestió d’aprovar una moció pel ple de l’ajuntament acordant que es col·locarà una pancarta que digui Llibertat, sigui pels presos polítics i exiliats o sense més inscripcions, de tal manera, que davant qualsevol crítica la resposta és molt senzilla: És el ple municipal per àmplia majoria qui ha decidit que es col·loqui la pancarta. Com en el seu dia, també el ple va decidir que es retiri la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament durant la Diada Nacional de l’Onze de Setembre.

 

Que tingueu (tinguem) unes molt bones vacances!

 

SI NO FOS...

Si no fos perquè som catalans.

Si no fos perquè som tan complicats que, podent fer les coses fàcils, ho fem ben complex perquè som així i sembla que no tenim remei.

Si no fos per la falta d’unitat independentista.

Si no fos perquè hi ha qui prioritza el seu interès particular o de partit per davant del de país.

Si no fos perquè, encara que pensi el mateix i defensi els mateixos objectius que tu, la meva prioritat és desbancar-te per posar-m’hi jo.

Si no fos perquè, si ens haguéssim posat d’acord el primer dia en anar junts, ara no ens trobaríem amb tantes contradiccions arreu.

Si no fos perquè als Ajuntaments cadascú va per ell i en molts casos les qüestions personals i els interessos particulars acaben anant per davant de l’interès general.

Si no fos perquè els que abans eren els nacionalistes moderats i pactistes ara són els independentistes més convençuts i els que abans eren la gent decididament independentista i d’esquerra ara s’ha transformat en la nova alternativa pactista i moderada.

Si no fos perquè, malgrat aixecar la bandera independentista, hi ha qui està disposat a fer les concessions que calguin a canvi de res.

Si no fos perquè tenim presos polítics.

Si no fos perquè tenim polítics presos.

Si no fos perquè la manca d’unitat independentista provoca acords de tota mena amb aquells que mantenen actituds del tot represores amb l’independentisme.

Si no fos perquè, encara hi ha persones de bona fe que mantenen la lluita per la independència.

Si no fos perquè, aquells que acusàven de fluix i d’enganyar als electors durant la darrera setmana d’octubre de 2017 són els mateixos que ara rebaixen pretensions i que es disposen fins i tot a facilitar les coses als nostres botxins perquè segueixin governant espanya.

Si no fos perquè en l’àmbit internacional no hi han amics sino simplement interessos.

Si no fos perquè els catalans som tant mesells.

Si no fos perquè els espanyols són tant rematadament destralers.

Si no fos perquè els poders públics espanyols cometran les il·legalitats que calguin per acabar amb la voluntat de ser dels catalans.

Si no fos perquè, malgrat haver soportat l’insoportable per part de qui sí va lluitar i defensar les urnes des del Govern municipal, ara s’avé a treballar amb qui tant l’havia atacat.

Si no fos perquè tothom té un passat, per molt que el vulgui amagar.

Si no fos per la pobra i bona gent que tenim a la presó per complir amb els seus compromisos.

Si no fos per tantes i tantes coses. Ara tot seria tant diferent…

Si no fos per tot això i molt més, ara catalunya ja seria un país independent en forma de República.

Però, deixem-nos estar del “Si no fos”. I siguem la gent del carrer la que ens plantem. Ens plantem per la sentència que condemnarà als nostres legítims representants. Ens plantem per desobeir pacífica però decididament.

Deixem enrere el “Si no fos” i siguem nosaltres qui ens empoderem de l’esprit del 1 d’octubre. No sé si ho hem de tornar a fer, o simplement hem d’acabar la feina iniciada, ara que als més radicals d’antuvi els tremolen les cames. És ara quan a nosaltres, a la gent, no ens han de tremolar les cames i demostrar a tothom on podem arribar.

Si no fos pel que hem dit, ja hauríem acabat la feina. Però, com que el “Si no fos” es mantindrà a l’espai i en el temps, demostrem on som capaços d’arribar sense els que fan pactes d’uns contra els altres i no pensen en nosaltres. Si volem, podem i depenem només de nosaltres mateixos.

Preparats per la lluita final?

 

COSTA D'ENTENDRE...

Costa d’entendre…

 

Que la democràcia no consisteixi en que els ciutadans decideixin per tot. Pel seu futur, per la forma de Govern, per com s’organitzen col·lectivament.

Costa d’entendre que en un sistema democràtic no es constati una veritable divisió de poders.

Costa d’entendre que el poder legislatiu no pugui ser independent perquè hi interfereixen els altres dos poders.

Costa d’entendre que el poder judicial esdevingui l’únic i veritable àrbitre del que es pot o no es pot, sempre sotmès al que decideixi el poder executiu.

Costa d’entendre que els mitjans de comunicació, o els seus professionals, quan convé proclamen la seva inalterable independència, però que a la pràctica sempre actuen d’acord amb determinats interessos i/o directrius polítiques.

Costa d’entendre que hom no es pugui informar de forma objectiva o imparcial, acabant per fer-ho sempre acudint als mitjans que més s’acosten a les seves línies de pensament.

Costa d’entendre que davant d’un objectiu comú, es prioritzin qüestions personals en detriment del fi perseguit.

Costa d’entendre que no ajuntem tots els esforços unànimement deixant de banda detalls sense importància.

 

Costa d’entendre la manca d’unitat política i d’acció només per aconseguir objectius polítics de desgast de l’altre.

Costa d’entendre que si tots volem la independència no ens posem d’acord al·legant qualsevol excusa económica, personal o estratègica.

Costa d’entendre com hem arribat tant lluny si no sabem fer altra cosa que tirar-nos els plats pel cap amb qualsevol excusa de mal pagador.

Costa d’entendre les raons per les que la gent no abandona definitivament a partits i polítics per desobeir i col·lapsar el país fins que les altes instàncies europees o espanyoles no s’avinguin a escoltar el clam del poble.

Costa d’entendre com encara hi ha qui es planteja sense vergonya permetre la investidura de qualsevol president d’Espanya que no s’avingui a negociar res de res.

Costa d’entendre per què encara no ens hem decidit a aturar l’Economia de catalunya durant al menys una setmana, com deia algú que ara només parla de negociar i investir a un president socialista que va recolzar l’aplicació del 155 i que segueix perseguint als qui pensem diferent i volem la independència de catalunya.

Costa d’entendre als qui, proclamant la unitat de les forces independentistes, van i creen una nova formació municipal que no fa més que dividir encara més l’independentisme.

Costa d’entendre com, malgrat tot, no s’ajunten totes les forces com una sola per formar el govern municipal, si l’objectiu és el que és sense reticències.

Costa d’entendre com, després de molt soroll polític i mediàtic durant quatre anys, acabem penjant una pancarta (amb el llaç groc sí) però on només es llegeix la paraula Llibertat sense cap referència als Presos Polítics, als exiliats i a la resta de investigats per raons ideològiques.

Costa d’entendre com aquells que han abanderat la radicalitat independentista, apareixent públicament com els únics, veritables i autèntics defensors de la causa, ara siguin els qui moderen el discurs, les formes i la tàctica política.

Costa d’entendre com els que es deien anti sistema, que volien rebentar el sistema per aconseguir un model nou i un país pròsper, ara són els pragmàtics que volen fer el canvi però poc a poc i sense trencadisses.

Costa d’entendre masses coses. Com també que el Govern i els tribunals espanyols siguin tant curts de mires i gambals, que provocaran la més que imprescindible unitat del poble. I només des del poble, amb el poble i les entitats civils, tirarem endavant.

Costa d’entendre, sí. Però, ho aconseguirem!

 

SÍ, N'ESTIC CONTENT!

Fa just una setmana us parlava del darrer dia dels dotze anys com a Regidor a l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Hi ha qui m’ha escrit per expressar sentiments diversos sobre aquest fet, però sobretot, per dir-me que semblava transmetre amb les meves paraules un sentiment de pena, o tristor pel fet de deixar de ser Regidor. De cap manera! Estic molt content d’haver pogut dedicar aquests dotze anys seguits de la meva vida a servir al meu poble. Crec que és quelcom que tothom hauria de poder fer, no només per conèixer les dificultats d’aplicar determinades polítiques que des de fora semblen fàcils, sino perquè el goig de sentir-se protagonista dels canvis, les millores i els avenços pel teu poble, ja us puc ben assegurar que no tenen preu!

 

I en mig de tots aquests comentaris, més enllà d’una persona que sempre s’esforça en transmetre un odi visceral cap a mi, a les xarxes i que mai contesto ni contestaré, mentint d’una forma compulsiva sobre aspectes, que ja us vaig comentar també l’altre dia, relacionats amb les situacions viscudes en el mandat 1991/1995, el cert és que, tant la bona acollida i predisposició de la gent, com la comprensió i sensibilitat amb que una inmensa majoria de ciutadans m’ha tractat, em fa sentir cofoi i orgullós d’aquesta etapa de servei al meu sempre estimat poble.

 

Estic content de tantes coses:

D’haver culminat, com a Regidor de Cultura, la rehabilitació de la masia de can Cortès. D’haver distribuït i adequat els seus espais, d’acord amb les entitats de la vila. D’haver traslladat tant la Biblioteca municipal com el museu parroquial a can Cortès, sota l’atempta mirada i conformitat de l’admirat Lluís ventura. D’haver aconseguit grans donacions de llibres per a la Biblioteca, subscrit conveni amb el Bisbat i equipat tècnicament la masia amb donacions d’empreses privades.

D’haver creat i posat en funcionament el primer servei municipal per als joves del poble, amb el Punt Palau, amb la Montse Montpeyó al capdavant.

D’haver culminat la restauració del Castell de Plegamans, sota la direcció tècnica de l’arquitecte Serrano Codina. D’haver-hi traslladat definitivament l’escola municipal de Música, procedent de les seves primeres dependències a l’altell de la Sala Polivalent.

D’haver organitzat les primeres sis hores de Rock a Palau, de la mà i amb l’ajuda de l’Àngel Requena. I d’haver patrocinat l’enregistrament de la primera maqueta de música per part del extraordinari grup local denominat Beirut! D’haver fet venir als Status quo a fer un concert per la Festa Major del 92 al camp de futbol municipal. D’haver acordat i començat la construcció de les actuals instal·lacions del Tren de Palau al Parc de l’Hostal del Fum, amb els Amics del Tren. D’haver canviat la forma d’organitzar diferents activitats com la mateixa Festa Major, o d’haver fet arribar per primera vegada Als Reis Mags en Helicòpter al camp de futbol, amb la cavalcada subsegüent.

 

Suposo que hi ha moltes més consecucions d’aquella primera època prèvia a 1995. I és a partir de 2007 que també estic content:

 

D’haver contribuït a la posada en funcionament del nou Espai Jove l’Escorxador i haver consolidat l’exitós sistema de cogestió del centre juvenil.

Es digui el que es digui, també d’haver legalitzat, regularitzat i professionalitzat l’emissora municipal de Ràdio Palau, sense deixar de comptar amb entitats i col·laboradors de tota mena.

D’haver construït la nova Comissaria de la Policia Local, reorganitzat el cos i dotar-lo d’una estructura i especialització que responsables posteriors s’han encarregat de destruir. D’haver aconseguit sistemes de negociació col·lectiva amb personal laboral i funcionaris municipals, assolint grans acords que hom va tirar enrere per errònies interpretacions legals i equivocades estratègies polítiques.

D’haver format part d’un Govern que va transformar el poble de dalt a baix amb la vianantització del centre de la vila, la construcció d’un nou edifici per als serveis socials municipals, l’arranjament total i definitiu de la Rambla del Mestre Pere Pou i del carrer Isaac Peral. De les construccions de dos grans col·lectors d’aigua, posant fi als problemes d’inundacions, tant a l’Avinguda Diagonal com al carrer Arquitecte Falguera cap a la riera. De la creació de la Ronda Verda i la consolidació del projecte Riera Viva amb els ajuntaments dels pobles colindants. De la restauració amb la corresponent accessibilitat de l’edifici històric de l’Ajuntament. De la total restauració de la masia medieval de can Falguera. D’haver ajudat a trobar nous sistemes i més àgils per a la contractació pública d’obres. D’haver estat a punt d’iniciar les obres, contractades i adjudicades, de la que havia de ser la Piscina municipal, que politiqueries de vol gallinaci es van encarregar de tirar enrere.

 

Però, també en aquesta última etapa: D’haver aconseguit diners, projecte i aprovació definitiva de la nova Biblioteca municipal que d’aquí a pocs mesos esperem començar a veure maquinària i fonaments! D’haver participat en les decisions que han fet possible una gran baixada en el nombre d’aturats al poble, no només amb nous i més plans d’ocupació, sino amb noves fórmules com les del Prospector d’Empresa que tant ha ajudat a conectar demanda i oferta de treball. O les noves fórmules de col·laboració amb les entitats culturals, socials i cíviques. La implantació d’un nou sistema efectiu de subscripció de convenis amb organitzacions solidàries com Creu Roja, Caritas Palau, Palau solidari i Haribala. Haver posat en funcionament el nou Punt del Voluntariat, o contribuït amb noves fórmules d’aposta per a emprenedors. Haver col·laborat directament amb els comerciants del poble posant a la seva disposició els tècnics i recursos que els proporcionéssin una diagnosi del seu negoci per tal de poder millorar i optimitzar els seus establiments. O, disposar d’un estudi i projecte de gran valor, elaborat per la Cambra de Comerç de sabadell per a la dinamització del comerç local que constitueix un veritable full de ruta per als botiguers palauencs i plegamanins. I parlant de Bokk road, disposar d’un estudi i veritable Pla de turisme que de ben segur ens ajudarà a donar a conèixer d’ara en endavant els enormes atractius que té Palau-solità i Plegamans.

Estic content, d’haver aconseguit que al nostre poble, ningú, que vol dir ningú, estigui descobert pel que fa a assistència social i ajudes de tota mena si es troba en situació de vulnerabilitat!

 

Són tantes i tantes coses, que segur que m’en deixo moltes i, que alguns m’escriureu per recordar-les. Però, tampoc cal fer-ho més llarg, que això sí que sempre m’ho critiqueu, que m’enrotllo massa. Pferò, això no té remei!

 

No em digueu que no és per estar-ne content!!!