Ha mort el PRESIDENT HERIBERT BARRERA, un home treballador, capàç, tenàç, afable, bona persona, amb idees clares, que sempre va parlar sense embuts i sense mossegar-se la llengua. Ha mort un dels primers que va gosar parlar d'independència des dels inicis de la democràcia; una persona que ha posat sempre el país per davant dels seus interessos personals o polítics; una persona que ha apostat decididament per la unió de tots els nacionalistes i que ha parlat del perill d'aniquilació de la nació, la qual cosa va suposar haver-se vist apartat del seu propi partit.
Necessitem molta gent com ell per tirar endavant com a nació. Vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment al president Barrera en la legislatura 1991/1995 en la que vaig ser Regidor de Cultura i Informació a l'Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Va ser durant el mes de novembre de 1992 quan, amb el també malaurat Magí Travesset vam organitzar un cicle de conferències a l'auditori de can Cortès amb motiu del recent aprovat conveni internacional de Maastrich que, en definitiva va constituir la base de l'actual unió econòmica, política i monetària europea.
Hi van participar quatre ponents: la sra. Concepció Ferrer, el Sr. Ferran Pont, el Sr. Jordi Portavella i el president Heribert Barrera explicant diferents aspectes del tractat i la seva futura afectació a catalunya.
Recordo amb emoció el dia de la seva xerrada. Recordo la seva amabilitat, el gran nivell intelectual a l'abast de molt pocs; la seva autoritat moral i la claredat en l'exposició. En acabar la xerrada, vam convidar-lo a sopar, a nivell personal al restaurant can Joan. I aquí vam tenir l'oportunitat de parlar d'una forma més íntima, parlant del nostre poble, la seva història, la raó de la seva denominació, i profundint més tard en aspectes de caire més nacional i de l'evolució del país.
Ja havia coincidit amb ell durant la manifestació en suport al president Pujol amb motiu de la intervenció del govern socialista a banca Catalana.
Ara, quan ens ha deixat, he topat amb aquest article d'en Quim torra al Matí Digital, que, com a homenatge, reprodueixo a continuació:
Ha mort el president Barrera. Desolat, només puc consolar-me pensant que pocs com ell representen el millor del que s'ha vingut a dir la generació republicana: esforç, compromís, cosmopolitisme, valors ètic, unit a un patriotisme cívic i a una radical defensa per les llibertats individuals i col·lectives.
En els temps de la pàtria errant, quan l'exili i la resistència interior ens van salvar alguna cosa més important que la vida, la dignitat com a poble, Barrera va destacar sempre per una tenacitat de ferro, per una fidelitat insubornable a la democràcia i a la llibertat.
Per la meva generació, que ratlla els 50 anys, Barrera ha estat sempre present, com un vell baluard que resistia el temps i et protegia de tota malastrugança, una roca de conviccions inamovibles on recuperar la confiança, un refugi on trobar consol a l'hora de les decepcions i les renúncies. Què serà de nosaltres, sense la seva determinació, sense el seu convenciment, sense la seva esperança?
Estimats lectors, em disculparan que recordi una conferència que vaig tenir el gran honor de fer plegat amb ell, el passat 14 d'abril, a la seu d'Òmnium.
En acabar la meva intervenció, el president Barrera va agafar el micròfon. Em va sorprendre la seva lucidesa, intel·ligència i elegància política de sempre. Sense papers i de manera impertorbable, va traçar en poc menys de vint minuts una tesi formidable del que hauria de ser una lectura contemporània dels fets ocorreguts fa 80 anys.
Per Heribert Barrera calia audàcia i lideratge. La mateixa que va demostrar Macià en aquella hora clau. Però audàcia cap a on? Doncs, naturalment, cap a la transgressió de la legalitat espanyola. Aquest va ser, per mi, el punt clau de la seva intervenció. Sota unes formes avellutades i afables, el president demanava ferèstega intransigència a cedir un mil·límetre en la conquesta de les nostres llibertats, coratge de no acovardir-se davant de totes les dificultats,la decisió de no capitular davant res ni ningú, ferma oposició i denúncia a qualsevol degradació del poder, voluntat de plantar cara, valentia per a la insubmissió i la transgressió.
No sé què sentirem a dir aquests dies que venen, no sé si caldrà recordar que el president Barrera no va votar la Constitució que ens té tancats a la gàbia, ni va dubtar en donar el seu suport al president Pujol l'any 80 per garantir un govern nacionalista, ni ha deixat de proclamar en tot moment que si “Si Catalunya vol ser una nació amb tots els ets i uts, forçosament ha d'aspirar a esdevenir un estat”.
Si mai algú us pregunta per què a Catalunya el tractament protocolari usa l'expressió “Honorable”, parleu-li del President Barrera. Ell i els homes com ell són els que donen sentit a la idea de pàtria, que ens interpel·len, que ens obliguen a continuar. Els estem perdent: Josep Benet, Joan Solà, Víctor Torres. La generació que va salvar la nostra dignitat va desapareixent. La responsabilitat del futur de Catalunya és nostra, no queden excuses.
Plora, Pàtria, els qui t'han imaginat i somiat lliure. Per tu han viscut. No els oblidis mai, perquè ells són el baluard de la nostra llibertat.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
dimarts, 30 d’agost del 2011
dijous, 15 d’abril del 2010
14 D'ABRIL I LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA
14 d´abril. DIA DE LA REPÚBLICA CATALANA. Per Catalunya / Editorial / El Matí, 16.4.1931
Ha estat proclamada la llibertat de Catalunya, en un moment que ha fet propici greus vicissituds de la política general espanyola. Però ara aquesta llibertat cal consolidar-la. La història no acredita sempre el seny polític dels catalans. I les nostres mateixes discòrdies recents potser tenen bona part de culpa en la determinació de la gravetat extrema de l’hora present. Doncs bé, si ara els catalans de tota condició i de tot estament no sabem mostrar-nos units, absolutament unànimes en la defensa de la llibertat de la nostra terra, dins la Federació de pobles hispànics, és possible que deixem escrit, en aquesta data memorable, un nou episodi dels més tristos, dels més desoladors de la nostra història. La sent prou intensament, prou vivament, aquesta responsabilitat gravíssima l’actual generació catalana, els homes d’aquest país dels nostres amors que vivim aquests instants d’arborada febre?
El sentiment patriòtic és un dels més nobles i dignificadors. Quan aquest s’ofereix pur, sencer, no entelat ni minvat per petites passions, rancúnies personals, enveges, obra prodigis. I és perquè patriotisme vol dir, purament i simplement, amor a la pàtria; i ja sabem que l’amor crea i edifica, mentre que els odis i els personalismes intransigents no poder fer sinó destruir. Poques vegades, tot al llarg de l’existència del nostre poble, un patriotisme viu i abnegat ens ha estat més necessari. En ben comptades ocasions haurà estat, com en la present, la sort de Catalunya en les nostres pròpies mans. Si hi hagués uns catalans, qualssevol que fossin, per culpa dels quals aquesta ocasió fos deploradament perduda, damunt d’ells cauria l’anatema de tota la nostra raça. Sentim-nos, doncs, en aquests instants solemnes, veritablement decisius, fèrvidament patriotes, netament catalans. Posant-nos tots la mà al pit, trèmuls de l’emoció de l’hora, disposem-nos a mostrar-nos a l’altura, en la forma que convingui, de les presents circumstàncies, prenent per lema aquella dita de l’immortal patriota irlandès, el gran O´Connell: “Ni feblesa, ni delicte”
Editorial El Matí, 16 d’abril de 1931.
Ha estat proclamada la llibertat de Catalunya, en un moment que ha fet propici greus vicissituds de la política general espanyola. Però ara aquesta llibertat cal consolidar-la. La història no acredita sempre el seny polític dels catalans. I les nostres mateixes discòrdies recents potser tenen bona part de culpa en la determinació de la gravetat extrema de l’hora present. Doncs bé, si ara els catalans de tota condició i de tot estament no sabem mostrar-nos units, absolutament unànimes en la defensa de la llibertat de la nostra terra, dins la Federació de pobles hispànics, és possible que deixem escrit, en aquesta data memorable, un nou episodi dels més tristos, dels més desoladors de la nostra història. La sent prou intensament, prou vivament, aquesta responsabilitat gravíssima l’actual generació catalana, els homes d’aquest país dels nostres amors que vivim aquests instants d’arborada febre?
El sentiment patriòtic és un dels més nobles i dignificadors. Quan aquest s’ofereix pur, sencer, no entelat ni minvat per petites passions, rancúnies personals, enveges, obra prodigis. I és perquè patriotisme vol dir, purament i simplement, amor a la pàtria; i ja sabem que l’amor crea i edifica, mentre que els odis i els personalismes intransigents no poder fer sinó destruir. Poques vegades, tot al llarg de l’existència del nostre poble, un patriotisme viu i abnegat ens ha estat més necessari. En ben comptades ocasions haurà estat, com en la present, la sort de Catalunya en les nostres pròpies mans. Si hi hagués uns catalans, qualssevol que fossin, per culpa dels quals aquesta ocasió fos deploradament perduda, damunt d’ells cauria l’anatema de tota la nostra raça. Sentim-nos, doncs, en aquests instants solemnes, veritablement decisius, fèrvidament patriotes, netament catalans. Posant-nos tots la mà al pit, trèmuls de l’emoció de l’hora, disposem-nos a mostrar-nos a l’altura, en la forma que convingui, de les presents circumstàncies, prenent per lema aquella dita de l’immortal patriota irlandès, el gran O´Connell: “Ni feblesa, ni delicte”
Editorial El Matí, 16 d’abril de 1931.
dimecres, 18 de març del 2009
DÉU N'HI DÓ!
Després d’observar atònit la desvergonya dels qui, no volent ésser fiscalitzats fiscalitzen als fiscalitzadors, no sé què més ens ha de passar per que algú s’en adoni que Catalunya ja no pot caure més baix. Que cada cop ens assemblem més a una provincia de l’Espanya més profunda, que estem perdent tot el prestigi que tant ens ha costat de guanyar, que això ja no arriba ni a mediocritat,…
Què més ha de passar per que els nacionalistes reaccionem, ens unim i lluitem per la nació?
No cal que riguem del que s’han gastat els altres en corbates, ni del que s’en va de cacera i tanta quanta miseria ens envaeix dia rere dia; només hem de veure on érem i on som, com es gasten els diners públics després de rebaixar al màxim les prestacions socials, apujar el transport públic, no congelar sous, etc. I Així és com s’els gasten:
Exemples d’estudis i informes de dubtosa utilitat i/o amb irregularitats
- 1.392 € per un informe sobre “Ambientació olorosa d’un espai circular d’uns trenta metres quadrats de superfície obert per la part superior”. El teòric autor sosté que ell va cobrar per una instal·lació, no per un estudi.
- 11.000 € per un estudi d’assessorament per decidir si el departament d’Agricultura editava una guia gastronòmica sobre plats tradicionals. No té conclusions.
- 1.740 € en un informe sobre productes tradicionals de la terra, que és un compendi d’obvietats.
- Un estudi (Cinema a Internet) encarregat pel departament de Cultura, retribuït dos cops, però amb imports diferents: 10.356,6 € i 8.502,6 €.
- Un informe de 12.000 € encarregat per l’Institut Català de la Dona sobre ‘Campanya de joguines no sexistes’, que va ser modificat i en el qual s’afirma que “una criatura del nostre país veu una mitja de 147 hores setmanals”, és a dir, 21 hores de televisió al dia. Inicialment deia “xx xxxxxx anuncis al dia”.
- 6.600 € per un informe sobre “Models gràfics de pulveritzadors agrícoles” que simplement reprodueix un catàleg de pulveritzadors.
- 30.000 € per “Estudi socioeconòmic de les explotacions de l’avellana” encarregat pel departament d’Agricultura a una agència de detectius.
- 11.368 € per un estudi sobre “Disseny de parxís i puzzle de la caseta de cartró retallable”.
- 11.900 € per un estudi encarregat pel departament de Treball per analitzar el fracàs d’una campanya contra els accidents laborals. Escrit a cos de lletra 18 és totalment superficial i per tant, injustificat el seu cost.
- Un assessor proper a ERC –Juan Ignacio Marcos Lekuona- va cobrar 12.000 € per un informe sobre la reorganització del departament d’Innovació, que va ser modificat posteriorment. La primera versió tenia 112 pàgines mentre que en la segona només en tenia 23.
- Aquest mateix assessor també va cobrar 12.000 € per un informe a la secretaria de Polítiques Familiars on 40 de les 46 planes del document són resums de textos acadèmics i extractes genèrics de textos on no se cita la tasca concreta del departament.
- L’economista Núria Bosch va cobrar 6.000 € per un informe sobre finançament econòmic, però en realitat el pagament va ser tasques d’assessorament del Govern en assumptes de finançament.
Què més ha de passar per que els nacionalistes reaccionem, ens unim i lluitem per la nació?
No cal que riguem del que s’han gastat els altres en corbates, ni del que s’en va de cacera i tanta quanta miseria ens envaeix dia rere dia; només hem de veure on érem i on som, com es gasten els diners públics després de rebaixar al màxim les prestacions socials, apujar el transport públic, no congelar sous, etc. I Així és com s’els gasten:
Exemples d’estudis i informes de dubtosa utilitat i/o amb irregularitats
- 1.392 € per un informe sobre “Ambientació olorosa d’un espai circular d’uns trenta metres quadrats de superfície obert per la part superior”. El teòric autor sosté que ell va cobrar per una instal·lació, no per un estudi.
- 11.000 € per un estudi d’assessorament per decidir si el departament d’Agricultura editava una guia gastronòmica sobre plats tradicionals. No té conclusions.
- 1.740 € en un informe sobre productes tradicionals de la terra, que és un compendi d’obvietats.
- Un estudi (Cinema a Internet) encarregat pel departament de Cultura, retribuït dos cops, però amb imports diferents: 10.356,6 € i 8.502,6 €.
- Un informe de 12.000 € encarregat per l’Institut Català de la Dona sobre ‘Campanya de joguines no sexistes’, que va ser modificat i en el qual s’afirma que “una criatura del nostre país veu una mitja de 147 hores setmanals”, és a dir, 21 hores de televisió al dia. Inicialment deia “xx xxxxxx anuncis al dia”.
- 6.600 € per un informe sobre “Models gràfics de pulveritzadors agrícoles” que simplement reprodueix un catàleg de pulveritzadors.
- 30.000 € per “Estudi socioeconòmic de les explotacions de l’avellana” encarregat pel departament d’Agricultura a una agència de detectius.
- 11.368 € per un estudi sobre “Disseny de parxís i puzzle de la caseta de cartró retallable”.
- 11.900 € per un estudi encarregat pel departament de Treball per analitzar el fracàs d’una campanya contra els accidents laborals. Escrit a cos de lletra 18 és totalment superficial i per tant, injustificat el seu cost.
- Un assessor proper a ERC –Juan Ignacio Marcos Lekuona- va cobrar 12.000 € per un informe sobre la reorganització del departament d’Innovació, que va ser modificat posteriorment. La primera versió tenia 112 pàgines mentre que en la segona només en tenia 23.
- Aquest mateix assessor també va cobrar 12.000 € per un informe a la secretaria de Polítiques Familiars on 40 de les 46 planes del document són resums de textos acadèmics i extractes genèrics de textos on no se cita la tasca concreta del departament.
- L’economista Núria Bosch va cobrar 6.000 € per un informe sobre finançament econòmic, però en realitat el pagament va ser tasques d’assessorament del Govern en assumptes de finançament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)