I qui m'havia de dir a mi, pel novembre de 1992, quan vaig entrar a militar a UDC, que al cap dels anys, (vint), el problema principal pel que fa als plantejaments ideològics, seria la qüestió nacional. La veritat és que, no m'ho hauria imaginat mai!
Quan Unió pot presumir de ser una formació política, com poques, amb un perfil ideològic clar, resulta que, tot i que, (i només faltaria) defensem Catalunya com a Nació, no ens acabem d'atrevir a defensar-la lliure, plena i independent d'Espanya, com a garantia per formalitzar els acords, els lligams o l'estatus que més li convingui.
Quan vaig iniciar la meva militància a Unió, estava (i estic) totalment convençut del seu ideari Social-Cristià, de la seva filosofia personalista, de l'aplicació i interpretació més d'acord amb els interessos de cadascun dels ciutadans d'aquest país, de la Doctrina Social de l'Església, de l'individu per damunt del tot, dels valors de la família i, en definitiva, de l'Humanisme Cristià. Partia jo de la base indiscutible que em trobava (i em trobo), davant d'un partit que es proclamava nacionalista, que defensava una Catalunya lliure, que reivindicava una nació plena en tots els sentits i, que recordava als seus fundadors rellegint el manifest publicat a la revista el Matí el dia 7 de novembre de 1931, i feia memòria de la manera com fou assassinat l'advocat i il·lustre militant democristià, Manuel Carrasco i Formiguera amb les seves darreres reflexions i proclames en pro d'una catalunya independent.
L'any 1992, quan vaig iniciar la meva militància a Unió de la mà d'en ferran Pont i de la Concepció Ferrer, quan jo era també regidor independent dins d'un govern municipal de CiU, vaig ser el tercer militant d'UDC a Palau-solità i Plegamans, després d'en Jordi Oliver, que ho era de feia molts anys com a únic militant al poble, i d'en Josep Maria serravinyals, que hi havia entrat feia pocs mesos. Ara ja en som cap a vint-i-cinc. el partit ha crescut i això és pel que hem lluitat tots plegats des del primer dia.
Al llarg dels més de vint anys que fa que milito a Unió, han estat moltes les mocions, manifestos i resolucions aprovats en els diversos congressos del partit, en favor, no ja de l'autodeterminació de catalunya, sino declarant Catalunya com a Nació que havia d'esdevenir lliure, plena i sobirana.
Ara, quan ens trobem davant del moment més important i transcendent de la nostra història com a país, i també com a partit, resulta que, més enllà dels plantejaments ideològics socials, econòmics i morals, trontollem d'allò més en el plantejament nacional. Ja vam passar per una situació extranya durant el darrer Congrés nacional a Sitges. Però, els esdeveniments que han tingut lloc durant el darrer any i mig, i ja no dic, des de la sentència de l'Estatut, no sé si ens han agafat amb el pas canviat, si algú s'ha espantat davant l'evidència d'un país sencer reclamant que vol ser lliure i independent, o què és exactament el que passa. Però, el cert és que no hi ha dia que no donem mostres d'escassa convicció nacional. Ja ens va passar a la manifestació de la Diada de l'any passat, tot i que al final hi van ser els nostres màxims representants, però donant mostres de no saber si el que voliem era la independència, el Pacte fiscal, el Dret a decidir o...... ara, novament, tornem a destacar per demanar que la cadena humana anomenada Via catalana cap a la Independència, sigui pel Dret a decidir.
Si som un partit nacionalista, si el nostre manifest fundacional expressa la voluntat d'esdevenir una nació plena, sobirana i lliure, quina és doncs la raó de tanta confussió i mostra de poca coherència ideològica?
Fins quant, tants i tants militants d'aquest partit ens haurem d'anar justificant pel carrer intentant explicar l'inexplicable? Que no vam presentar-nos a unes eleccions amb un programa que, per damunt de tot, reivindicava constituïr-nos en estat propi prèvia consulta als ciutadans? Què hem de dir als que ens preguntin sobre les raons de la nostra indefinició? si tenim un ideari tan clar i diàfan, per quina raó no el tenim respecte de la qüestió nacional? I, com podem dir que estem manllevant plantejaments propis d'altres formacions i que això ens portarà a la autodestrucció, quan resulta clar que la nostra poca cohesió és el que genera desconfiança fent que es doni suport a qui es mostra sòlid en aquest aspecte?
Sempre he lluitat contra aquells que diuen que els militants d'Unió són uns aprofitats i el que volen és assegurar-se, o bé un lloc a les llistes electorals, o algun càrrec; i que, al ser un partit petit, tothom té assegurada alguna cosa. És per això que segueixo lluitant per fer d'Unió un partit gran i fort. De vegades noto que les forces no són les mateixes d'antuvi. No vaig estar d'acord amb l'amic Josep Maria vila d'Abadal, quan va decidir causar baixa en el partit, doncs penso que la nostra lluita és a dins, i des de dins hem de mirar de canviar el que no ens agradi.
És evident que tot posicionament ideològic (també el nacional) admet matisos; però, sabent-nos dins d'un estat que oprimeix, que explota, que ofega, que menysprea..., podem seguir defensant extranyes confederacions sense haver assolit la llibertat plena?
Tinc la sort de trobar-me en un poble en el que la militància d'UDC és clara, decidida i definitivament independentista. I vull seguir lluitant per la independència de Catalunya des del meu poble i des del meu partit: que no ens ho posin més difícil!
