divendres, 10 de gener del 2014

LA INDEPENDÈNCIA I ELS ÀPATS NADALENCS

Diu aquest pobre home que es diu Jorge Fernández Díaz, a qui fan fer de Ministre del Interior del Gobierno de España, que mai abans havia viscut quelcom igual, que enguany moltes famílies no s'havien ni reunit com a conseqüència del debat sobiranista i que hi ha una tensió insuperable i una fractura social en la societat catalana.
 
Suposo que expressions d'aquest calat deuen tenir el seu impacte i ressò en allò que s'anomena la Caverna mediàtica española. Però, a Catalunya, amb la serenitat i capacitat de resistència que està caracteritzant aquest procés de transició nacional, expressions com aquestes el que provoquen en realitat és vergonya aliena.
 
La societat catalana, per sort, és molt rica i sap molt bé mantenir una perfecta convivència d'ins de qualsevol discrepància necessària, diversitat ideològica o plantejament del tipus que sigui. Ningú, ni en una família, ni en una entitat, club esportiu o col·lectiu del que sigui, no ha deixat ni deixarà de mantenir la mateixa actitud, convivència, relació, cordialitat, respecte o discrepància amb els altres membres del grup com a conseqüència d'un debat tant ric i arrelat com aquest.
 
El problema està en que, determinades persones poc respectuoses, demòcrates i intolerants, s'han trobat en que fins fa uns anys a taula eren majoria i ara són minoria. Quan, de tres persones, dos pensaven d'una manera i una d'una altra, no passava res; però, quan han canviat les tornes no s'en saben avenir i volen fer veure quelcom incert intentant distorsionar la realitat amb afirmacions que només aconsegueixen el seu objectiu fora del nostre país.
 
Els tranquils, assenyats, serens i que sabem el que volem, som, no ja els independentistes, que també, sino els que demanem només poder votar! Els altres, que podrien optar per defensar legítimament les seves propostes unionistes, en canvi, opten per l'atac, l'amenaça, la desqualificació, el menyspreu, i sobretot sobretot, les prohibicions injustificades.
 
Haurien de veure que a Catalunya hi ha un moviment social majoritari que reclama la independència. Que al 2010 ja va sortir més d'un milió de persones al carrer demanant poder decidir el nostre futur. Que a la Diada del 2012 va ser un milió i mig, i que a la Via Catalana de la Diada del 2013 van ser dos milions les persones que reclamaven obertament la independència.
 
I el que fan els unionistes com el PP i Ciutadans és negar l'evidència. s'emparen en prohibicions, afirmant que una consulta a la ciutadania és il·legal sense més. Només saben dir que, segons la Sacrosanta Constitución, la "soberanía nacional reside en el pueblo español", i d'aquí no surten. No volen veure que no hi ha ni un sol article, ni un sol precepte o paràgraf que realitzi cap prohibició al respecte. Que no ens van preguntar sobre si voliem l'Estatut d'Autonomia que el TC va tombar posteriorment? Parlem molt d'independència, però només demanem poder ser consultats, poder saber quants som els que la volem, o si preferim quedar-nos com estem o optem, en canvi, per un estat sense independència però amb un major grau d'autogovern. Mireu si n'és de senzill tot plegat.
 
Per quina raó s'esforcen tant en dir-nos si quedarem o no fora de la UE, si vindrà l'apocalipsi, si no podrem viure tots solets, i tantes i tantes animalades?
 
El que voldria és que tots aquests arguments els esgrimissin un cop convocada la consulta, i que aleshores tots plegats poguessin defensar amb totes les armes que fossin capaços les raons favorables o desfavorables a la independència. Entendria un debat sobre el tema d'estar o no a la UE davant d'una consulta reconeguda. Però, anar amb aquests arguments defensant que la consulta no es pot fer, el que hauria de comportar és que ens neguessim a participar de cap debat sobre les maldats de la independència. Mirin, Senyors unionistes, terceres vies, etc: deixint-se de romanços, i quan s'hagi convocat la consulta defensin el que creguin més oportú. Ara només ens interessa poder anar a votar; tota la resta és fugir d'estudi, és demostrar el pànic, la por que tenen que la majoria d'aquest país opti per la independència. Estic segur que, si els Fernández Díaz, que pel que veig fins i tot a la seva família hi ha molts independentistes, tinguessin clar que els favorables a la independència som quatre gats, no posarien cap inconvenient en que la consulta es portés a terme. Però, la realitat és que estan aterrits, espantats, malhumorats, etc. I, a sobre, no troben cap argument de pès per defensar la seva oposició al procés.
 
Però, és clar que això és imparable, que cada vegada que parlen segueixen fabricant independentistes, que ens trobem en un procés bàsicament integrador, que votarem peti qui peti el proper dia 9 de novembre i que han perdut el tren de la raó moral, ètica i política.
 
Fa ja uns quants anys que, llegint un llibre de l'Espinàs, aconsellava que en els dinars i trobades familiars, millor no parlar ni de futbol, ni de religió ni de política. Això és una altra cosa. El que passa és que, qui està acostumat a imposar-se, a que ningú li porti la contrària, a prohibir i menystenir als altres, ara es veu davant d'una situació que mai abans s'havia imaginat. I és ara quan s'ha evidenciat el poc sentit democràtic d'una bona colla de personatges que encara tenien ben assumit allò del "atado y bien atado".