Doncs que, com deia la meva àvia, fent referència a un famós joc de cartes: "Tots plegats, set i mig"!, que no vol dir altra cosa que entre tots, uns pels altres i els altres pels uns, no sabem on som, on anem o què volem!
I és que, com que ja tenim clar com en som de complicats els catalans, en molts casos, sembla que no siguem del tot conscients de qui tenim al davant. Bé, sí que en som, i més ara des que hem tastat l'ofensiva represora i violenta del dia 1 d'octubre, però també d'ençà dels empresonaments dels Jordis, del Vicepresident Junqueras, el conseller Forn i els anteriors, ara ja en llibertat provisional, a banda dels més de mil encausats en relació a l'organització o participació en diferents graus, del referèndum del 1 d'octubre. O del mig govern a l'exili sense possibilitat de retorn, tot i que amb plena llibertat de moviments a la resta del món per inexistència fora de les fronteres espanyoles del delicte de rebelió.
I, potser tampoc vam ser prou conscients del fet que, en el concert internacional, també tothom va per ell, que això dels drets humans, civils, socials i polítics està molt bé en els papers, en els convenis internacionals, en els manifestos..., però que, a l'hora de la veritat, com passa en d'altres àmbits com per exemple amb l'acollida als refugiats, ningú es mou per res. I es fa més visible que mai, aquella dita que diu que en política internacional (i potser en molts més àmbits) no hi ha amics, sino que només hi ha interessos.
A la vista de tot això, al final, arribes a la conclusió que, amb tant en contra com tenim, és extraordinari i admirable que haguem arribat tant i tant lluny. I si hem arribat aquí, peti qui peti, no ho enviarem tot enòrris per quatre discussions de pati de col·legi entre dues bandes d'amics que persegueixen el mateix objectiu comú.
Perquè, el que està passant, és que vam fer el referèndum amb tota la maquinària d'un Estat com l'espanyol en contra. Amb tota la violència emprada per aquest. Amb tota la maquinària judicial fent política de vol gallinaci. amb tots els mitjans espanyols i els d'aquí sota capital espanyol, atacant a tothora "el desafío independentista". amb un Estat franquista i demòfob que, malgrat tot, va imposar unes eleccions convençut de la seva victòria però que no s'en va sortir, pensant que amb allò de la "mayoría silenciosa" aquest cop mataria el seu mal son. I no. Resulta que, amb tot un país convençut de voler votar, va votar. amb tot un país convençut d'aconseguir la llibertat plena, va fer que el Parlament de Catalunya recuperés la majoria absoluta independentista, Va deixar presentar a llistes als qui estan empresonats i a l'exili, però ara resulta que no saben com fer-ho per evitar que el president Puigdemónt, guanyador a les eleccions, no pugui ser president de nou. Diuen que si ho vol ser, que torni de l'exili. Però, que si torna, l'empresonaran. Conscients en tot moment del resultat del referèndum i de les eleccions imposades, però també, o potser sobretot, de la República proclamada i no desplegada el passat 27 d'octubre.
el que està passant, és que no ens vam presentar units a aquelles eleccions trampa. Si els independentistes haguéssim fet una nova llista única, encara seríem més imparables. Si no fos per les qüestions personals. Si no fos perquè, sempre volem ser més i millors que el del costat. Si no fos perquè, sóc jo el que vull guanyar i ara estic convençut que ho aconseguiré i deixaré en ridícul a aquests que van d'independentistes però que no ho són tant com jo que ho sóc des de fa vuitanta anys. si no fos per tanta pretesa estratègia de curta volada, tot això ja estaria enllestit. El President Puigdemont tornaria a ser President i estaríem desplegant la República. ara resulta que ens acollonim, que tenim por de l'ofensiva brabucona, maldestra, violenta i opresora d'un estat franquista, demòfob i autoritari com l'espanyol. I resulta que no es convoca el ple d'investidura per la por a represàlies o a incriminacions. Doncs, no. si hem arribat fins aquí, és perquè els nostres objectius són clars, i els perseguirem fins a les últimes conseqüències. Clar que potser ens arrisquem a més empresonats, a més encausats, a més represió. Però, o ens hi posem del tot, o pleguem!
Molts ens adonem que, potser sí que el dia 27 d'octubre ens hauríem d'haver plantat. D'haver fet realitat allò "dels carrers seran sempre nostres". Que hauríem d'haver blindat, amb els dos milions de ciutadans disposats a tot, tant el Palau de la Generalitat com les Conselleries del Govern. Que hauríem d'haver ordenat als Mossos d'Esquadra que es poséssin a les ordres del President de la República. Vist des d'ara és així. I no cal torturar-nos en el que hauria pogut ser i no va ser.
ara és urgentíssim deixar-nos d'una vegada de les baralles de pati de col·legi. Si el president del Parlament no s'atreveix, que s'hi posi algú altre disposat al que calgui. I qui no vulgui pols que no vagi a l'hera!
M'ha agradat sentir a la cupaire Mireia Boia amb aquesta mateixa transparència i convicció que acabo d'expressar. Per tant, tinguem-ho clar: O tirem endavant amb totes les conseqüències de represió conegudes i desconegudes, o senzillament, deixem-ho estar per d'aquí a tres-cents anys més, a veure si ja ens han passat les manies! I tinguem clar també, que si ara no ho aconseguim, no serà perquè el poble no hi hagi posat tot el necessari. Ni tampoc perquè l'Estat espanyol actüi d'una manera tant violenta i antidemocràtica... No. Haurà estat, només, per culpa nostra i només nostra, conseqüència de rebequeries de nen petit sense explicacions raonables comprensibles pel poble, fruit d'intents de lluïment entre iguals del tot injustificats davant d'un objectiu tant colosal!
