En tota tertúlia on es parli de política, sempre hi ha qui treu aquella dita o afirmació que diu: “La Democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. Dit d’aquesta manera, el que volem constatar és que tots els sistemes polítics són dolents. I no estic pas gens d’acord en això. La Política, no és que sigui necessària, sino que resulta imprescindible a l’hora de gestionar l’exercici del poder i per tant, de garantir una adequada convivència dins qualsevol comunitat o societat, en la que es preciï que la presa de decisions es fonamenti en la voluntat popular i en el respecte a tothom, però sobretot a les minories.
Suposo que era a la Universitat, en l’etapa d’estudiant de dret que en els primers cursos de Dret Polític ens explicàven allò que en Democràcia són bàsicament dos els sistemes electorals predominants en qualsevol sistema democràtic modern. El sistema majoritari i el proporcional. Aquest darrer és el nostre, el que ens serveix per escollir als representants a les cambres legislatives de l’estat espanyol, el Parlament de Catalunya, però també els ajuntaments. Basada en l’anomenada Llei d’Hondt, d’acord amb una prèvia atribució d’escons vinculat a la població per territoris en les cambres legislatives, però unificat en el cas dels ajuntaments, es distribueix la representació obtinguda en funció dels vots emesos,de tal manera que s’intenta afavorir, per una banda, a les formacions més votades, i per una altra, a fer que zones amb menys població vegin compensat amb representants polítics en detriment de les ciutats o conurbacions més habitades.
Ara, com cada quatre anys, assistim a un lamentable espectacle d’equilibris, suports, “venjances”,condicions inversemblants i el que volgueu, a l’hora de fer pactes per formar els diferents governs. I això, és especialment cridaner, a banda de sensible, en el cas dels ajuntaments. És quan ens adonem que, per evitar que aquest o aquell sigui alcalde o alcaldessa, n’hi ha un que, potser amb un sol representant, pot evitar que el que ha resultat més votat esdevingui el nou alcalde o alcaldessa. O que es puguin ajuntar formacions tradicionalment enemistades i del tot incompatibles des d’un punt de vista ideològic per evitar que qui ha estat més votat acabi gestionant els afers municipals. D’exemples en tenim molts i diversos més lluny o més aprop. I també és evident que el paper ho aguanta tot i per tant, tot es pot justificar d’una manera o altra. Però, no em negareu que qui guanya les eleccions ha de tenir dret a esdevenir l’alcalde o l’alcaldessa. I penso que aquest és un canvi imprescindible en el nostre sistema electoral. El que guanyi, ni que sigui per un sol vot, ha de poder ser l’alcalde del municipi. A partir d’aquí, negociem el que calgui amb qui faci falta, però aquest hauria de ser un element prou clarificador de que el o la més votada ha de ser el proper alcalde. De fet, el legislador, en el seu moment, ja va insinuar aquesta circumpstància, en el benentès que el cap de llista de la formació més votada esdevindrà l’alcalde encara que hi hagi qui el superi en vots en el ple d’investidura, sempre que no obtingui la majoria absoluta en el plenari. És a dir que, pensant en el nostre poble, si l’Oriol Lozano obtingués el vot només del grup d’ERC (sis) i un altre candidat n’obtingués vuit, l’alcalde seria l’Oriol. Per tant, perquè no sigui l’Oriol Lozano l’escollit, l’altre candidat hauria d’obtenir nou vots en el plenari, ja que el total de regidors en el nostre cas és de disset.
Un altre plantejament és el del sistema anomenat Majoritari, que funciona amb prou eficàcia en el nostre veí del nort. A França, a banda que els mandats no són de quatre sino de sis anys, la qual cosa també garanteix unes majors possibilitats de desplegar el pla de Govern compromès, també existeix el règim de segona volta, que comporta que, per molts grups o candidatures que es presentin, són dos els que s’acaben imposant, els quals normalment han rebut el suport de les formacions que han resultat descartades en la primera volta. I això, al mateix temps, també suposa que de les dues llistes que s’enfronten en segona volta, la més votada serà qui es farà amb l’alcaldia.
A mi, què voleu que us digui. Em sembla que aquest sistema vigent a frança seria una molt bona garantia d’estabilitat política, al menys a nivell municipal. Només crec que ens manca un nou graó de perfeccionament democràtic, del que tothom parla però cap partit hi està interessat. Es tracta de les anomenades Llistes Obertes. Això, que a l’hora de votar obligaria als electors a fer el que ja fem quan votem per a la cambra legislativa més inútil creada mai a l’Estat espanyol com és el Senat, és el que caldria fer quan anem a votar per l’alcalde del poble. Així, la persona més votada, que més s’hagués marcat a les butlletes seria l’alcalde. I aquest ja s’espabilarà a formar el seu govern amb la resta de representants escollits amb independència de la seva ideologia.
Potser sí que penseu que estic filosofant massa. És de les utopies que el món ha avançat. I depenem només de nosaltres. Això d’aquest nou Grup creat per en Jordi graupera amb el suport de l’ANC, (Primàries per la república), nés un bon exemple de com aplicar el mateix sistema a les eleccions municipals. Llàstima que aquest “invent”, al final, només haurà servit per dividir encara més el vot independentista i no per aconseguir una sola força unitària independentista. Però això, ja és un altre tema!
