PLE MUNICIPAL D'OCTUBRE 2019: MÉS GESTIÓ QUE POLÍTICA

Som a dia 4 de novembre i ja hi ha qui troba a faltar l’habitual crònica del darrer ple municipal. Concretament la sessió ordinària corresponent al mes d’octubre d’enguany.

 

Entre que es va celebrar el dimecres en lloc de dijous, que és quan tocava, però coincidia amb la Castanyada, que l’he anat escoltant a troços, una part en directe i l’altra en diferit, i que obligacions professionals van impedir-me seguir-lo d’una forma més concentrada, unit tot plegat al pont de Totsants, és la raó per la qual no és fins ara que m’hi he posat.

 

De totes formes, penseu que, per una banda, d’un total de disset regidors/es, només n’hi van assistir quinze. Faltava la nova regidora socialista que, pel que sembla encara no s’ha rebut el seu nomenament per part de la Junta Electoral Central (tots sabem que la tenim ocupada en qüestions de Lesa Magestad) i que la regidora de Primàries Núria Solà va preferir assistir a l’acte de constitució de l’assemblea de Càrrecs Electes. Clar, el Ple havia de ser dijous. Es va avançar a dimecres per la Castanyada. Després va venir la convocatòria de l’assemblea en qüestió, i els terminis legals de tot plegat no permetien pas avançar més el ple per la celebració prèvia de la Comissió Informativa i la Junta de Portaveus. S’havia de celebrar dimecres. Tampoc es podia retardar més, ja que això no permetria que les Ordenances Fiscals a aprovar entressin en vigor el primer dia de gener, com correspon. Però, és el que té no estar a Govern, que la Núria Solà sí hi va poder assistir. Si ERC hagués acceptat a la regidora de Primàries al govern, ara no sentiríem la cançoneta aquella que la vol fer aparèixer com la més independentista del poble, només pel fet d’haver-hi anat. Si algú de l’equip de Govern hi hagués assistit, és molt probable que les noves ordenances fiscals es possessin en perill.

 

Dit això, la major part de punts del Ple corresponien a qüestions prou importants a tràmits i gestions del consistori. I és que, a banda de les Ordenances Fiscals, de les que ja en parlaré al final, es va aprovar l’actualització preceptiva del Pla Local de Mobilitat, que exigeix el Departament de Territori de la Generalitat, que comporta posar al dia quins són els punts negres pel que fa a la sinistralitat en les nostres vies, permetent atacar problemes que en el futur ens beneficien a tots. Alguna modificació de crèdits que vol canviar diners de partides dels Pressupostos, acabant amb la fébre infrenable d’asfaltats i reasfaltats, que tant agradava als governs socialistes, per destinar-ho a qüestions de més utilitat per als ciutadans, com és la senyalització dels carrers i l’enllumenat públic. També l’aprovació d’uns nous preus públics a iniciativa de la Regidoria de Comerç i Turisme que permetrà instal·lar una pista de gel sintètic durant les properes festes de Nadal que, prèvia invitació dels nostres comerciants als seus clients, els usuaris només hauran d’abonar un preu de 50 cèntims, o de 3 euros si hi acudeixen sense invitació de cap comerç local. O l’aprovació de la població d’habitants de Palau-solità i Plegamans que, a dia 1 de gener d’enguany era d’un total de 14 771 habitants.

 

En relació a les mocions de caire polític, diverses del grup socialista: que si per atacar només a la Generalitat pel que fa a l’infrafinançament de les universitats catalanes, que si instar al Govern municipal perquè organitzi actes i activitats amb motiu de la Setmana o Dia de l’Estudiant, o perquè es declari una “injustificada” emergència climàtica al nostre poble. Socialistes i C’s, (Sí, ho dic bé) van presentar una moció sobre la problemàtica dels porcs senglars al nostre poble. Em va semblar impressionant la capacitat del Regidor Jordi Plaza en consensuar un acord de tots en el que, en definitiva, s’acaba passant el “mort” a la generalitat, i com que aquesta àrea al Govern no la porta pas ERC, ja hi anirem a trucar i reclamar quan correspongui!

 

Finalment, una més que impresentable moció de Ciutadans sobre la violència independentista que, com que no tinc ganes d’escalfar-me, no cal ni comentar. Tenim majoria independentista, i això vol dir que, ja poden anar presentant les seves falses i més que inútils proclames, que només els hi votaran els del PSOE palauenc…, que no sumaran mai per molt que s’hi esforcin. És ben bé que el riure va a estones…, i ara a Palau, riem nosaltres!

 

Com us deia, he deixat pel final el tema de les Ordenances Fiscals. El Ple d’octubre és un dels dos més importants de l’any. Aquest perquè s’aproven els impostos, taxes i tributs de l’Ajuntament, i el del proper mes de novembre, perquè s’ha d’aprovar el Pressupost per a l’any vinent. Crec que no m’equivoco si dic que, gràcies a la presència de Junts per Palau al Govern, els canvis en els impostos per al 2020 no han estat del tot desorbitats. Al final, a banda d’alguns ajustos administratius i petits canvis en algunes taxes, les dues grans modificacions han estat, per una banda un increment del 15% de l’IBI en immobles no residencials, corresponents la majoria a grans empreses, grans comerços i algun gran solar, cosa que comportarà un increment en els ingressos municipals de gairebé dos-cents mil euros pel proper any. I l’altra canvi important correspon a l’eliminació de les bonificacions als vehicles de més de vint-i-cinc anys, sota l’argument que són els que més contaminen. També podrien pensar que, en molts casos, són els vehicles que utilitzen les persones amb menys recursos. Però, en tot cas, m’he quedat tranquil en veure com no passa el que sí està passant en d’altres municipis governats per Esquerra on s’han aprovat pujades importantíssimes no només de l’IBI, sino també de l’IAE i de les escombraries.  Cal que agraïm doncs a Junts per Palau la seva gran tasca en impedir que la cosa no hagi anat a més.

 

Acabo només amb una reflexió: De veritat creieu que calen augments d’impostos, quan portem anys i anys amb superàvits de prop de cinc milions d’euros i romanents de gairebé tres milions? Potser caldria, en primer lloc, executar adequadament els pressupostos que s’aproven any rere any, per després, si cal i només si cal, estudiar la necessitat o no d’incrementar impostos. De moment, amb l’excusa mediambiental pel que fa als vehicles antics, i que fan pagar més a les empreses i comerços més rics, poca crítica desfermaran. Però, caldrà seguir amatents!

 

ESPANYA, O ÉS FEIXISTA O NO EXISTEIX

I vosaltres direu: “Però quines bestieses diu ara aquest! Que és que s’ha tornat boig o què!”. De fet, n’hi ha per tornar-se’n després d’assistir impàvid a l’espectacle mediàtic d’ahir amb el “Caudillo d’España”, amb aquella mena de funeral d’estat i les reaccions d’una gran part de la premsa i l’opinió espanyoles en relació a la decisió de treure al dictador nazi-feixista de la cosa aquella “autoanomenada o autoproclamada” Valle de los Caídos.

 

L’altre dia ho comentavem a la Ràdio: Cada vegada es veu més clar, que aquella màxima pronunciada per en Josep Pla en el sentit de dir, que “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”, agafa més sentit que mai. Veient l’inexistent tolerància d’espanya en general, els seus principals partits així com els seus grans grups d’influència, a la discrepància, a l’exercici dels drets fonamentals de reunió, d’opinió, d’expressió, de llibertat de premsa, de participació política…, t’adones que l’única manera viable que té espanya per seguir subsistint i unida, és a través de la força, la imposició, les prohibicions i la represió a tot allò que vagi en contra del seu sentit d’una única pàtria unívoca, igual, castellana i tancada al pluralisme.

 

Espanya només entén la Nació (la seva) com un tot en l’universal. I tot aquell que gosi posar-ho en dubte serà atacat, represaliat i el que convingui, sota qualsevol excusa per tal d’imposar els seus inalterables principis d’unitat pàtria.

 

Castella, com a gen embrionari d’una Espanya somniada, però que mai ha acabat de reeixir, s’ha dedicat única i exclusivament a la conquesta, a l’ocupació per la força i l’ajuda militar de territoris i a la imposició sense més de la seva llengua, cultura i tradicions, fent de l’expoli l’element principal sobre el qual ha anat nodrint les seves arques al llarg de la història.

 

Així va conquerir Amèrica, les Filipines, territoris a l’àfrica com el Sahara o Guinea…, i no parlem de les conquestes a Flandes i algunes altres regions d’Europa. Amb el temps, no hi ha hagut qui hagi pogut soportar la seva manera de governar, que vol dir d’explotar econòmicament, però també d’acabar amb les seves llengües, cultures i tradicions, per entendre que l’única cultura, l’única llengua, les úniques tradicions o, l’única religió bona i vàlida, era només la seva.

 

I així els ha anat! Així és com tothom n’ha anat marxant tant aviat com ha pogut. Ara a aquella Castella només li resten els territoris peninsulars…, i no tots, ja que en el seu dia ja va sortir també per cames Portugal i Gibraltar. Malgrat això, mantenen, no sabem benbé per quins setsous, aquelles places de ceuta i Melilla al nort del Marroc o l’arxipèlag de les Canàries.

 

Catalunya mai ha volgut ser espanyola, malgrat tots els intents al llarg de la història d’acabar amb la seva idiosincràssia. Malgrat les prohibicions, les amenaces constants, els intents de neteja ètnica mitjançant les grans onades migratòries. Res d’això els ha funcionat. Catalunya, com a terra d’acollida, assimila i cuida a tot aquell que hi ve per viure-hi i treballar. I és quan arriben temps on, ni que sigui de forma aparent, es toleren certs marges de llibertat, que surt allò que portem a dins. Perquè, som el que som i volem seguir sent el que som. I això no ho han pogut combatre amb els més de tres-cents anys d’ocupació espanyola.

 

Si no hagués marxat Portugal, ho hagués fet Catalunya. Però, ara passaria el mateix, però en lloc dels catalans, serien els portuguesos els que es trobarien en plena revolta pel dret a Decidir i la defensa de les seves institucions, llengua i cultura.

 

Ahir, vam veure amb més claredat que mai, quaranta-quatre anys després, com aquell règim franquista està, no més viu que mai, perquè sempre s’ha mantingut viu, sino que es va manifestar sense cap mena de temor i orgullós del que és i representa. Ahir, les banderes feixistes, la simbologia feixista i els feixistes, es van deixar veure amb altibesa i prepotència, exaltats amb més ènfasi si calia, per totes les televisions espanyoles elevant el que ara hi ha al darrere de VOX, però que es troba també en el PP, C’s i el PSOE, demostrant que això del trasllat del dictador respon només a una estratègia de pur marketing d’aquest personatge, cada dia una mica més encongit, que es diu Pedro Sánchez, que es pensava que convocant eleccions i fent alguna teatralitat com la d’ahir, en tindria prou com per guanyar les properes eleccions. Ell no les guanyarà. Ho farà algun altre que pensa el mateix que ell. I és per això que a nosaltres ens és igual qui guanyi en aquelles contrades. La nostra funció és intentar bloquejar-los tant com poguem, a veure si algun dia se n’adonen que fins que no ens deixin decidir per nosaltres, no viuran tranquils. El problema està en que, com que tot el que no sigui imposició “por cojones”, per la força, mantenint aquesta actitud en tots els estaments del seu estat, ja sigui el polític, el militar, el policial o el judicial, no saben actuar. No entenen de diàleg, de seure, de parlar de cedir, de pausar…. I això només ho poden fer amb les dinàmiques feixistes. Només els serveix la imposició i la violència. La resta els porta directament a l’autodestrucció. I és que, espanya no existeix com a tal. Només perquè les armes l’han feta possible. Però no per la voluntat de la gent que hi habita. Espanya és també insostenible econòmicament, la qual cosa provocarà inevitablement que si Catalunya s’en va, també marxaran Vascos, Gallecs i andalusos, com evidentment Valencians i balears. Tornaran a quedar-se sols. I això, potser no ho veurem nosaltres, però si no canvien les seves formes, el final només pot ser la total i definitiva extinció d’aquell pretès imperi que va viure de l’explotació i la força militar.

 

No us creieu mai el rotllo aquell de la Constitució. Que si no permet que els catalans votem en referèndum i tota la retòlica restant, Només llegiu-vos l’article 10, com també el 92. “No hase falta desir nada más”! I si penseu en les raons per les quals ningú s’ha volgut dedicar a desenvolupar la definició que l’anomenada Carta Magna fa de les “Nacionalidades y regiones”, no haureu de pensar massa més!

 

Veient aquell lamentable espectacle d’ahir amb el dictador, n’hi ha prou per arribar a aquesta conclusió. Per cert, no permeteu que ningú parli de “Nostàlgics del franquisme”, són simplement Feixistes!

 

LA SENTÈNCIA DE LA IGNOMÍNIA!

Un dia com ahir de 1940, fa 79 anys, el nazi/feixisme exercit pel franquisme, va cometre un crim d’Estat pel que mai encara avui ha demanat perdó. Lluís Companys va ser el primer president d’un Govern escollit democràticament assassinat, després d’una detenció il·legal i de la celebració d’un judici sumaríssim sense garanties de cap mena.

 

El President Companys, just abans de ser executat i cridar “Per Catalunya, Visca la Llibertat”, amb els peus descalços en aquell fosar de santa Eulàlia del Castell de Montjuïc cap a dos quarts de set del matí, va pronunciar unes altres paraules que ens han de servir de guia sobretot a partir d’ara. Ens va dir que valors i principis tant fonamentals i universals com la Justícia, la Llibertat o la Igualtat, tenen moltes persones, molts pobles, molta gent per defensar-los. Però que catalunya, només ens té a nosaltres!

 

Dilluns el Tribunal Suprem espanyol, va dictar una sentència infame que suposa l’empresonament del primer Govern escollit democràticament després de la segona Guerra Mundial. Un Tribunal que es va irrogar unes competències que no té per jutjar a persones o càrrecs catalans, ha conculcat tota mena de lleis i drets fonamentals per tal de poder empresonar per la comisió d’un delicte inexistent i inventat, com és el de sedició. Es va detenir, prèvia citació irregular i arbitrària, al vicepresident Oriol Junqueras, el Conseller de Presidència Jordi Turull, a cinc membres més d’aquell Govern que no va fer altra cosa que donar compliment als seus compromisos electorals, com també a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de les entitats cívico-culturals més importants del país. Tot plegat amb una tramitació mancada de tota mena de garanties jurídiques i processals que en cap cas van aplicar el principi de presumpció d’innocència, fent que els inculpats s’hagin vist obligats a demostrar la seva innocència, quan tant les Nacions Unides com el Pacte europeu sobre drets civils i polítics imposen que el que cal demostrar no és pas la innocència sino la culpabilitat i la participació efectiva en la comisió d’un delicte.

 

Catalunya, després de més de tres-cents anys d’ocupació espanyola amb la conseqüent represió, encara hi és. Encara resisteix. I som aquí per demostrar que, si amb tots aquests anys, ni la força militar ni la seva intol·lerància i manca de respecte a qualsevol dret o principi universal, no ha acabat amb nosaltres, tampoc ara ho aconseguiran!

 

Si amb la sentència de l’Estatut d’autonomia de catalunya del Tribunal (més polític encara) Constitucional, una inmensa majoria de ciutadans d’aquest país es va adonar que tots els esforços d’encaix a l’Estat espanyol havien esdevingut inútils, generant un seguit de mobilitzacions multitudinàries encaminades, primer a aconseguir un millor i més beneficiós finançament per a Catalunya, a la vista de l’expoli que sempre hem patit, però després a treballar amb totes les seves forces perquè el poble de catalunya pogués decidir lliurement, és a dir, votant, el seu futur polític. I és aquesta voluntat democràtica d’exercir el dret a decidir, que ha portat al nostre Govern legítim a la presó o a l’exili, primer amb una presó preventiva del tot injustificada i desproporcionada, i ara amb unes condemnes a llargs anys de presó per intentar fer que la gent votés pel futur de catalunya.

Ens trobem ara, davant d’una sentència que condemna a llarguíssims i injustos anys de presó als nostres líders polítics per la comisió d’un delicte de sedició inexistent a la resta de codis penals dels països de la Europa democràtica. No només és una sentència injusta, conseqüència de la celebració d’un judici polític, ple d’irregularitats i amb total manca de garanties processals, sino que ens trobem davant d’una venjança. D’un intent d’escarment i escarni encaminat a que la gent d’aquest país sàpiga quina és la força d’un estat guiat per la raó de la força i no pas per la força de la raó. Un Estat, l’espanyol, que no coneix ni la paraula Diàleg i encara menys el seu significat. Un Estat represor, que es va autoenganyar amb una transició democràtica que no va ser. Un Estat que segueix sota l’influència i mandat d’estaments que no s’han democratitzat, com els cossos i forces de seguretat, com l’exèrcit, però també la Justícia. Uns Tribunals, els espanyols, supeditats absolutament al poder executiu i als grans partits del règim, encarregats d’anomenar i destituir si convé als seus màxims responsables. Un Estat, per tant, sense separació de poders i al servei, només, dels interessos dels que els manen.

 

Les grans mobilitzacions populars, les manifestacions dels onzes de setembre d’ençà del 2010, les majories socials i polítiques tant al Parlament de Catalunya com a la major part d’ajuntaments catalans, la Consulta del 9 de novembre de 2014 i el referèndum d’autodeterminació de catalunya del dia 1 d’octubre de 2017, ens refermen en la nostra clara i decidida voluntat d’esdevenir definitivament un nou Estat independent d’europa en forma de república. El Poble està decidit a lluitar fins al final. Nosaltres, els catalans independentistes, expressió de la majoria social a Catalunya, hem de seguir lluitant per tal d’aconseguir els anhels de llibertat nacional. I cal que seguim participant en tota mena d’actes en suport als nostres presos polítics, exigint la seva immediata posada en llibertat. Cal que, també el Govern municipal del nostre poble formi part de l’Assemblea de Càrrecs Electes, i del Consell per la República. Al que convé seguir treballant perquè la gent s’hi adscrigui, i en tot el que calgui, al costat del Govern de la generalitat per fer efectiva la República, tornar a la gent el poder que li fou sostret després del referèndum del 1 d’octubre, alliberar els presos i fer que puguin tornar els exiliats i exiliades…, i sobretot, ens hem de conjurar a no defallir. És imprescindible que la gran majoria independentista que ara està representada a l’Ajuntament, sempre estigui al costat de la gent amb la mirada posada a la ja inevitable independència de catalunya!!!

 

Ahir, molt encertadament, es va celebrar un Ple municipal, amb caràcter extraordinari i urgent, convocat per l’alcalde el mateix dilluns, després de suspendre tota mena d’activitat institucional fins que no es celebrés l’esmentat plenari. Es va debatre i votar una moció de rebuig a la sentència dictada contra els nostres presos i preses polítiques. Fou aprovada pels deu regidors independentistes, l’assistència respectuosa del PSC, tot i no voler participar a la votació, i l’absència injustificada i insultant dels dos regidors de C’s, que deixant sense veu i representació als seus votants, prefereixen amagar-se i no donar la cara en uns moments tant transcendents per al país. Ells sabran el què fan. Els seus responsables els deurien dir que si no hi ha bronca, no cal que hi vagin. Que això del diàleg i del debat no va pas amb ells.

 

Ara, només cal que ens afegim a les anomenades Marxes per la Llibertat i a tota mena d’actes i accions cíviques i pacífiques, anant en compte amb els infiltrats que volen convertir les nostres reivindicacions en el que mai han estat, és a dir, violentes!

 

O pleguem o lluitem fins al final. I ara ja no podem defallir!

 

SOBRE ESTUDIS I ACORDS MUNICIPALS, AMB ELS SEUS EFECTES

Hi ha notícies que reconforten. L’altre dia sentia a les notícies de Radio Palau (la meva principal font d’informació sobre el nostre poble) que l’Ajuntament havia encarregat a una d’aquestes, sembla que mig reconegudes empreses dedicades a tota mena de consultories, la realització d’una auditoria encaminada a conèixer les necessitats reals del personal municipal, ja sigui com a funcionari o per relació laboral, en el que es troba actualment el nostre Ajuntament. A la informació en qüestió es deia, com a exemple d’un elevat nombre de situacions de necessitat, causa de moltes de les mancances de servei existents que provoquen que s’assoleixin nivells de precarietat mai vistos fins ara, que la plantilla de l’Ajuntament havia disminuït en prop de quaranta persones des de l’any 2012 fins avui.

 

Aquesta és una d’aquelles situacions que sempre em va preocupar, sobretot quan formes part de l’equip de Govern i constates que les iniciatives que es volen tirar endavant no són possibles com a conseqüència del colapse existent en determinades àrees municipals. Durant el mandat 2011/2015, on per cert vaig exercir de Portaveu de CiU i Cap de l’Oposició, vam recolzar al Govern municipal en tot allò que estigués encaminat a denunciar limitacions al principi constitucional de l’Autonomia Municipal, com així es va començar a perpetrar tant en les successives lleis dels pressupostos generals de l’Estat com en aquella atemptatòria llei contra les administracions locals, com fou la famosa LRSAL, Ley de Racionalización y sostenibilidad de l’Administración Local, que restringia d’una forma absolutament temerària, desproporcionada i injustificada, la capacitat d’exercir les competències que li eren pròpies als ajuntaments. No només ho vam recolzar sempre, sino que també vam presentar mocions en contra d’aquelles legislacions del PP.

 

Amb tot però, calia tenir molt en compte que aquelles restriccions i limitacions legislatives, en aquest cas pel que es refereix a la impossibilitat de contractació de nou personal, tenia importants i aprofitables escletxes de sortida en els que hom s’hi podia agafar per tal de poder resoldre grans mancances a nivell municipal, I és que, si bé era cert que en general no es podien cobrir baixes, ni jubilacions i altres buits que per diversos motius es poguéssin produir, també ho era que la pròpia llei LRSAL i la dels pressupostos generals de l’Estat permetien cobrir aquests llocs de treball, si quedaven degudament justificats i aprovats pel Ple municipal. Quan amb la llei a la mà demostraves aquests extrems, rebies per part d’Alcaldia la resposta consistent en afirmar que per part dels tècnics responsables d’Intervenció I RRHH s’havia informat desfavorablement al respecte i que per tant no es podia procedir a cubrir determinades baixes de les que el servei que s’en derivava responia a autèntiques i perentòries necessitats del servei públic municipal.

 

No m’agrada atavalar amb articles i preceptes jurídics. Però sí que la llei especificava que si, previ informe tècnic, el Ple de l’Ajuntament considerava com essencials determinats serveis a prestar pel consistori, quedava lliure per poder crear noves places en plantilla, cobrir baixes temporals o definitives, com també les que es produïen a conseqüència de jubilacions o incapacitats permanents. De la simple lectura de la llei, semblava que això només era possible en determinats àmbits com el de la Policia Local, els serveis socials, arquitecte municipal, secretari/a, interventor i probablement algun altre. Però això no era del tot cert.

 

Quan observaves com altres ajuntaments, consells comarcals i diputacions, sí que contractàven nou personal, cobrien baixes i convocàven nous concursos per oferir nous serveis, no acababes d’entendre res. Més si, els que se suposava que hi entenien et donàven com a resposta que totes aquelles administracions ho estàven fent malament i que algun dia s’els obriria expedient que podia acabar en sanció, que per això aquí no es volia correr aquest risc.

 

Tot plegat va fer que en una ocasiò, ara deu fer un any i mig aproximadament (ja de nou a l’oposició, després de sortir del Govern a causa de la ja coneguda actitud del PSC amb el referèndum del 1 d’octubre) m’adrecés al responsable tècnic municipal per demostrar-li que aquell no era el procedir correcte. Al final, va haver de reconèixer que si el Ple municipal aprovava l’informe sobre serveis Essencials del consistori, sí que es podien fer aquestes noves contractacions, però que, d’acord amb la llei, l’informe en qüestió el redactava el referit tècnic sense elevar-lo al Ple i era l’alcaldia qui li donava la conformitat. A més em va reconèixer que si rebia instruccions al respecte, no tenia inconvenient en redactar l’informe en qüestió perquè fos elevat al Ple.

 

La conclusió era evident: Si bé és possible que per part dels tècnics es vulgui actuar en molts casos amb excés de zel, també ho és que qui pren decisions és l’equip de Govern amb l’Alcalde o l’Alcaldessa al capdavant.

 

Ara finalment, disposarem d’una auditoria. Honestament penso que els prop de tretze mil euros que costarà es podien haver evitat si s’hagués encarregat a la Diputació, com així ho vaig fer jo mateix l’any 2010 en relació a la plantilla i organització de la Policia Local. El que està clar, és que això no podia seguir així. Que el canvi de Govern haurà pogut desbloquejar quelcom que resultava incomprensible davant els ulls de tothom. I és que, hi ha algú que pugui entendre quelcom tan senzill com és, per exemple, no poder cobrir la plaça de la telefonista de l’Ajuntament per defuncio? Com és possible que aquesta mena de baixes les hagin cobert mitjançant els famosos i mai prou ben valorats Plans d’Ocupació? A banda d’il·legals, no pot garantir mai un servei òptim a la ciutadania!

 

Amb independència de tot això, també cal pensar en el fet que el no poder contractar, ha fet inflar d’una forma desorbitada l’anomenat Capítol II dels Pressupostos municipals, que són els que es deriven de contractacions de serveis via concursos, acabant per disposar de personal aliè a la plantilla municipal que fan com un treballador propi però que factura a l’Ajuntament pels serveis que hi presta. I això ho veiem a l’àrea de Comunicació i Disseny, però també a d’altres com a la d’Urbanisme. Finalment, ara es disposarà d’un criteri clar que permetrà cobrir determinats llocs que ofereixen serveis essencials als veïns i veïnes de Palau-solità i Plegamans.

 

Vull acabar comentant una altra bona notícia. És la de l’acord amb l’Inspector Cap de la Policia Local, Xavier Virgili posant fi a totes les reclamacions que aquest havia interposat contra l’Ajuntament, l’anterior alcaldessa i tècnics superiors del consistori, que es van iniciar amb la famosa querella criminal per assetjament que va resultar arxivada. La reclamació ha passat de la més que desproporcionada quantitat de mig milió d’euros a l’acord definitiu per vint mil. No saben pas els socialistes del que s’han lliurat! No sé si sabran agraïr prou els beneficis que això els comporta. Ells que van utilitzar des del primer dia del mandat 2007/2011 la modernització de la Policia, l’especialització, la professionalització i la proximitat, com a arma política llancívola contra el Govern. Ells que van jugar tant i tant brut amb l’aplicació d’un nou model de policia que ens recomanava la pròpia Generalitat, per cert comanada per un Conseller d’ICV. Ells que van fer de la policia el millor instrument d’atac polític contra el Govern, provocant accions i situacions que algun dia explicarem, ara podran veure com aquesta qüestió ja no els podrà afectar en un futur.

 

Ara caldrà començar de zero. Socialistes i ICV van treballar molt brut i amb totes les seves forces per carregar-se de dalt a baix tota la gran feinada portada a terme durant aquell mandat de 2007/2011. I de veritat que ho van aconseguir! A excepció de l’edifici de la nova comisaria, s’ho van carregar tot. Que tingui sort el Govern en aquesta nova etapa! No ho tindran gens fàcil. Caldrà deixar ben clares quines són les tasques i competències de cadascú a la Policia, des de dalt fins a baix. És el moment d’aprofitar la nova dinàmica i fer de la Policia Local un autèntic cos al servei de la gent!!!

 

PLE MUNICIPAL SETEMBRE 2019: RECUPERANT EL TEMPS PERDUT!

Dijous passat es va celebrar el Ple ordinari a l’Ajuntament corresponent al mes de setembre. Escoltant-lo per la Ràdio, va resultar insuls i gairebé inhumà! Va començar a les set de la tarda, i amb la necessitat de fer un parell de pauses, com mai abans s’havien hagut de fer, va finalitzar cap a tres quarts de dues de la matinada! Jo, quan van ser les dotze tocades, ho vaig deixar estar, limitant-me a contactar amb amics i coneguts perquè m’expliquéssin com va acabar la “pel·lícula. De fet, si pensem una mica, entenc que resultés fins i tot necessari fer-ho d’aquesta manera. I és que, calia recuperar el temps perdut durant anys i anys de majories socialistes i, perquè no dir-ho també, espanyolistes, que han impedit d’una forma reiterada tirar endavant amb iniciatives que sí han estat aprovades a l’immensa majoria d’ajuntaments catalans. Així, a banda de les qüestions pròpies del dia a dia de l’Ajuntament, que ara comentarem, calia posar damunt la taula qüestions de gran importància i que ja han estat aprovades a pràcticament vuit-cents ajuntaments del país. Com l’adhesió del nostre consistori a l’AMI, Associació de Municipis per la Independència, la col·locació d’una estelada amb vocació de permanència al castell de Plegamans, o d’una pancarta amb la paraula “Llibertat” i el corresponent llaç groc col·locats al balcó de la casa consistorial, una moció en suport dels presos polítics catalans, els exiliats i represaliats exigint la seva posada en llibertat i el retorn respectivament, moció a favor de la sobirania fiscal instant a que l’ajuntament, quan sigui tècnicament possible, liquidi els impostos a l’Agència Tributària catalana i no a l’espanyola, o una altra demanant l’eliminació de les delegacions i subdelegacions del govern espanyol a Catalunya. Totes aquestes propostes van ser presentades, o bé pel Govern municipal que l’integren els grups d’ERC i JxP-siP (la majoria), o bé pel Grup de Primàries per la república, la majoria d’elles, normalment les presentaven uns amb l’adhesió dels altres o l’altre. Em va cridar molt l’atenció, (potser massa) una mena de bel·ligerància, que considero del tot innecessària, del propi Alcalde i en general dels representants d’ERC cap a l’única regidora de Primaries. No ho entenc. Sobretot, quan es debatia sobre la pancarta al balcó de l’ajuntament amb la paraula Llibertat, que des de Primàries, i en això penso el mateix, es defensava que el text seria millor que digués: Llibertat presos polítics, exiliats i represaliats. El debat sempre es bo, però acabar retraient a Primàries el fet d’haver-se presentat a les eleccions municipals amb la bandera de la unitat, dividint més el vot i a sobre deixant anar que potser el que hi havia era un excés de protagonisme per part de la persona que encapçalava aquella llista, em sembla una mica de falta de respecte als més de quatre-cents electors de Primàries. No cal pas que us recordi que jo no era partidari tampoc d’una llista més en el terreny independentista. Però, ells així ho van decidir. Atacarem ara a la CUP per presentar-se a les eleccions espanyoles del 10N? Dividiran encara més el vot independentista o potser el d’aquells que de sobte demanaran unitat perquè això els perjudica?

 

Dit això, cal deixar clar que el ple es va desenvolupar amb total respecte per part de tothom, amb lleialtat  i debat democràtic. Si tot plegat es va allargar tant, va ser perquè, des dels grups de l’Oposició, que recordem són PSOE, Ciutadans i, encara que sembli mentida, Primàries, es va demanar en Junta de Portaveus que a cada proposta hi hagués debat de set minuts en un primer torn i de tres en el segon. Si això ho multipliquem per quinze mocions, ja sabeu per quina raó el plennari va acabar gairebé a les dues de la matinada!

 

Encara en el terreny independentista, es va aprovar també que el parc que s’està acabant de construir a la zona del Mas Pla rebi el més que merescut nom de 1 d’Octubre! Penseu que totes aquestes mocions, com també la denominació d’un parc o d’una plaça del poble a la data del Referèndum d’Independència, són propostes que durant els dos anteriors mandats, es a dir, des del juny de 2011, ja s’havien presentat en més d’una ocasió. Per això dic que ara s’ha hagut de recuperar el temps perdut!

 

En el terreny de les mocions, van ser també d’altres temàtiques les que van conformar l’ordre del dia d’un plenari de trenta punts. Una en suport de les ONG que treballen al Mediterrani pel salvament de víctimes que escapen de la misèria i la persecució. Moció exigint a Endesa que deixi d’amenaçar a les famílies vulnerables amb tallar la llum si no s’abona el deute pendent i perquè s’apliqui la llei 24/2015 contra la pobresa energètica i l’emergència habitacional. La moció que cada any veníem presentant de Suport al Correllengua, en aquest cas per a l’any 2019. Els socialistes van presentar també mocions: Una pel restabliment de la memòria històrica dels palauencs assassinats pel franquisme. Una altra a favor de revertir la “greu” situació financera de les Universitats catalanes (ho diuen els que potser podrien fer alguna cosa per dir-li al seu cap Sánchez que cumpleixi amb les lleis i l’Estatut d’Autonomia i aboni tot el que deu a la generalitat de catalunya). I una moció d’aquelles que es presenten quan et saps minoritari i que no pots lluitar contra l’evidència, com és la de garantir, segons ells, que per això s’hi va adherir el grup de C’s, la neutralitat de l’espai públic i el respecte al pluralisme polític.

 

Sabeu què passa? Que el debat era sempre el mateix. Que si vosaltres dividiu, que si això no representa la majoria…, i què voleu que us expliqui que no sapigueu! Però, aquest debat, repetit quinze vegades i fins a quarts de dues de la matinada!

 

El cas però, és que ara ja hem recuperat el temps perdut amb governs poc respectuosos amb el sentir de la majoria social palauenca i plegamanina. Ara toca governar l’Ajuntament, que feina hi haurà i no serà pas cosa fàcil!

 

Per això, també van ser molts i ben diversos els punts tractats a la part inicial del Ple, que sí toquen del tot aspectes de tràmit d’enorme transcendència per a tots nosaltres. Així, dos punts urbanístics que tocava aprovar definitivament, provinents d’una mena d’extranyes presses socialistes de final de mandat, relatius a suposats errors materials del POUM de les zones de Pedra Llarga i can Llonch, que si voleu més informació, podeu consultar la meva crònica del Ple en aquest bloc del mes d’abril passat. També fou aprovat un sempre necessari, que tocava renovar, Pla de prevenció d’Incendis Forestals i protecció i manteniment d’espais i camins rurals, habitualment redactat per tècnics de la Diputació de barcelona. Es va aprovar, finalment, i és clar que en això també s’ha notat el canvi de Govern, la creació de dues noves places o llocs de treball municipals, com és la del responsable de Recursos Humans i la de Tècnic Jurídic del consistori, adaptant-se la plantilla municipal al nou organigrama conseqüència d’aquesta aprovació.

 

La Regidora socialista Carme sanz ha presentat la seva renúncia al càrrec, provocant que s’hagi de votar que pugui ser substituïda per la següent a la llista. Vagi des d’aquí el meu més sincer suport i reconeixement a la persona de la Carme sanz i la seva dedicació i capacitat de treball absolutament innegables, més enllà de les sempre saludables discrepàncies polítiques.

 

D’altra banda, fou aprovat, també definitivament, el Reglament de Participació Ciutadana, acordat per la unanimitat de les forces polítiques de l’anterior consistori a les que s’han incorporat algunes modificacions de caràcter tècnic proposades des del corresponent departament de la Generalitat.

 

Deixo pel final l’aprovació que es va portar a Ple sobre l’acord entre l’Ajuntament i un treballador municipal, concretament l’Inspector Cap de la Policia Local, Xavier Virgili, pel qual retira les reclamacions encara en marxa contra el consistori, l’anterior Alcaldessa, teresa Padrós, i tècnics municipals, a canvi de rebre vint mil euros de les arques municipals per suposats danys morals. No diré pas que trobi malament l’acord. Menys jo que com advocat sempre intento resoldre els conflictes d’una forma dialogada i amistosa, evitant, sempre que sigui possible el manteniment de reclamacions, contrareclamacions, recursos i querelles. Ara es restitueix a l’Inspector al seu lloc com a cap de la Policia Local, d’on mai se l’hauria d’haver foragitat. En tot cas, cal exigir que faci la seva feina, que la faci bé i que s’estigui vigilant sobre la seva forma de fer i treballar, així com de tractar als seus subordinats. Consti que em sembla perfecte, essent molt però que molt necessari recordar d’on bé el mal. És conseqüència de la més que bruta forma d’actuar dels socialistes, i perquè no dir-ho, en el seu moment de la desapareguda ICV, amb el tema de la Policia, la seva modernització i professionalització amb la contractació d’un nou inspector durant el mandat 2007/2011. Els socialistes i ICV saben perfectament com per tal de fer mal políticament van utilitzar aquest tema. Em fa molta mandra, però segur que algun dia m’entretindré a fer memòria i explicar les raons del perquè es va arribar a extrems absolutament del·lirants en Política. Per què us penseu que els socialistes es van abstenir en la votació d’aquest acord? Ells són els primers interessats en tirar endavant amb uns pactes als que mai haurien pogut arribar si estéssin ells al Govern!

 

I agafeu-vos fort, que ens ve un mes d’octubre entretingut!!!

I QUAN EL MÉS CALENT ÉS A L'AIGÜERA

Si no aconseguim la independència, serà, només, culpa nostra! I quan dic nostra, vull dir, dels catalans. Perquè, n’estic segur que una gran majoria social d’aquest país, si ara mateix pogués votar sí o no a la independència, hi votaria a favor. Però noi, els detalls, els personalismes, les preferències de partit, els càrrecs, la butxaca, la cadira, les mal enteses tàctiques electorals, així com les constants “bronques brabucones hispàniques” que intenten (i aconsegueixen) espantar-nos, fan que el que ja podria ser una realitat, estigui encara molt, però que molt lluny.

 

Tots sabíem des del mateix 28A a la nit que es repetirien eleccions a espanya. Més encara des que els inocents seguidors socialistes cridàven allò de: “Con Rivera no!” I ara ja ho tenim. El proper dia 10 de novembre, se suposa que haurem de tornar a anar a votar per unes cambres de representació espanyoles que s’han demostrat del tot inútils i inservibles per a nosaltres.

 

Llegia dissabte a l’Ara un article que intentava analitzar això que anomenem Unitat. I arribava a la conclusió que al davant tenim dos tipus d’Unitats. Una, la del famós 80%, que aglutinaria a totes les formacions, entitats i col·lectius que defensen la lluita per les llibertats bàsiques, els drets civils dels pobles i les persones i, per damunt de tot, el dret a l’autodeterminació de Catalunya. L’altra, seria la Unitat que ajuntaria als partits, col·lectius, entitats i persones partidaris clars i ferms de la independència de Catalunya.

 

Realment, algú creu que és possible la unió de forces tant dels uns com dels altres? Realment, algú creu que serien capaços uns i/o els altres d’unir forces per lluitar junts i com un de sol per qualsevol d’ambdós objectius? Realment, algú creu que hi haurà algun partit disposat a renunciar a retribucions, indemnitzacions i/o privilegis que eleccions i composicions de governs en tota mena d’administracions comporta? Realment, algú creu que, ni tan sols hi ha possibilitat d’unir forces en l’àmbit ideològic? Són moltes preguntes que, si de veritat el que volem és la independència, serien relativament fàcils de respondre. Però, si ni la represió, ni les porres, ni els jutges i tribunals, ni el 155 i més han aconseguit unir-nos, realment algú creu que ara ho farem?

 

Si JxCat, ERC, la CUP, l’ANC, Òmnium, Front republicà i algun altre estiguéssin disposats a fer el que calgui per aconseguir la Independència, ja ens hauríem d’haver presentat junts a totes les eleccions hagudes i per haver i així bloquejar qualsevol iniciativa espanyola i tirar endavant pressupostos fent efectiva la república des de fa molt de temps. Si voleu, podríem estar només per l’autodeterminació i als anteriors hi afegim a Comuns, per allò del 80%, mireu com en serien de diferents les coses!

 

Ara tornem a tenir una gran oportunitat d’unir esforços per seguir bloquejant l’Estat espanyol fins que no s’avingui a negociar, ni que sigui perquè des de l’exterior se li imposa, l’opció d’un Referèndum acordat. Però, molt em temo que ni d’això serem capaços. Uns perquè, retornant a les polítiques del “peix al cove” volen practicar pragmatismes falsos propis d’altres èpoques liderades per Duran i Lleida i similars; i d’altres perquè, recolzant-se en justificacions estrictament ideològiques, per allò de les esquerres, no volen seure al costat de qui no pensa com ells en matèria social i econòmica. Així no farem República ni ara ni mai!

 

Sóc dels que pensa que, la Llei del Referèndum i la de transitorietat ja van ser clara i decididament aprovades pel Parlament de catalunya amb grans majories, diguin el que diguin. Sóc dels que pensen que, agradi o no, el referèndum ja el vam fer i el resultat va ser el que va ser. Sóc dels que penso que el Parlament de catalunya ja va votar i aprovar la Declaració d’Independència. Doncs, què ens cal ara? Publicar-ho al DOGC i tirar endavant, a partir del moment en que es faci pública la sentència sobre els nostres presos polítics. A les eleccions espanyoles no cal que s’hi presenti cap formació independentista. Un cop publicada i promulgada la declaració d’Independència, alliberem els presos abans no s’els tornin a emportar cap a espanya. Comptabilitzem els Mossos que es posin a disposició de la república, posem en marxa definitivament la ja existent Hisenda Catalana i actuem com un nou país independent en el concert internacional dels estats i les nacions.

 

Què sí, que tot plegat no estarà exemp de dificultats enormes, d’un clar embogiment d’espanya, del que volgueu! Però, ara és el moment. Aprofitem la debilitat dels nostres botxins per tirar pel dret. Que es barallin, discuteixin i que votin el que vulguin que, amb petites excepcions com determinats representants d’Unides Podem, la resta és tot del mateix. Pel que fa a catalunya, cap diferència entre PSOE, PP, C’s i fins i tot Vox.

 

Aquesta hauria de ser la reacció a la sentència, independentment de la lluita pacífica i no violenta als carrers, places, fronteres, ports i aeroports del país. Ara és el moment. Si no, també sóc dels que penso que la independència de catalunya ha entrat en un camí de no retorn i que per tant s’acabarà aconseguint. Però probablement haurem d’esperar a una nova generació que la farà possible amb una major convicció i capacitat d’unir esforços a tot nivell.

 

Si no passa res d’això, potser no caldrà molestar-se en anar a votar el dia 10 de novembre i trobarem maneres més interessants d’aprofitar aquell cap de setmana!

 

BEN TROBATS!

Sembla que les prop de mil cinc-centes entrades mensuals a aquest blog han baixat exponencialment al ritme de publicacions durant el mes d’agost. Sempre m’ha cridat molt l’atenció com és possible que tantes persones visitin aquest lloc web que, en molts casos, masses, constitueix una mena de teràpia de desfogament per a mi davant determinades situacions o sensacions personals. Si bé és cert que el mes d’agost durant molts anys encara tenia més inspiració per parlar dels temes que ja sabeu que m’agraden, enguany ha estat diferent. No sé si el fet d’haver-me apartat de l’activitat política a nivell municipal hi ha pogut influir, però certament la mandra m’ha envaït durant les vacances i és aquesta la raó per la qual no he publicat cap més apunt des de finals de juliol.

 

La veritat és que, recuperada l’activitat professional i el que entenem per normalitat quotidiana, sí que he tornat a sentir aquesta mena de necessitat d’explicar coses. Ara mateix, són molts i diversos els temes que em volten pel cap i sobre els que voldria reflexionar-hi. Per això, poc a poc aniré desgranant-los en els propers dies, setmanes o mesos. Parlaré de Dret, de Justícia, que no és pas el mateix encara que ho sembli. Parlaré de país i de l’irreversible camí empès cap a la independència per molt cansament que es detecti en les converses de amics i coneguts. Ara més que mai és l’hora del poble, de la ciutadania, de la societat en general. L’hora dels polítics i que les diferents administracions es posin al capdavant de les nostres reivindicacions, ja ha passat. Ara, veient les conseqüències d’allò hem de ser nosaltres els qui, més que mai, prenguem el carrer, les places i el país…, i que vinguin, que aquí els esperem democràtica, pacíficament, però convençuts que no podran amb nosaltres, que sabem que podem desbordar-los i acabar amb la seva prepotència, els seus tribunals i els seus exèrcits i policies. Em deia un amic aquest estiu una frase que cal interpretar en el seu sentit més metafòric: “No vull anar a cap més concentració, mobilització, a cantar o a fer no sé quina performance. Quan hagi de tornar a sortir, que sigui per anar a cremar….”. Doncs això, que ha arribat l’hora de desbordar i portar Espanya al límit. Només així ens en sortirem! I és d’això del que us vull seguir parlant. Però, també de Palau, com a persona, veí, ciutadà del municipi. I per què no, també de futbol, del barça i les seves vergonyes, tot esperant que s’acabi el mandat d’una directiva nefasta i que finalment s’incorpori un entrenador que sàpiga aplicar els nostres valors al camp sense manies. I sort que no ha vingut el “cantamanyanes” d’en Neimar!

 

L’estiu ha estat plaent, amb una calor fora de control, que només et permetia mantenir-te en remull si volies aconseguir un nivell d’estabilitat mental i emocional adequada. Enguany, amb les obres de renovació del Parc del dt Robert de davant de casa, amb la impossibilitat que els joves l’ocupéssin durant la nit, hem gaudit d’un nivell de silenci i tranquil·litat extraordinaris, que hem volgut aprofitar al màxim. Em preocupa el nivell de seguretat que pot comportar tantes cordes, pals, ganxos i tirabuixons que els socialistes ens van dir que la canalla demanava. Sort que, al final, la tirolina va anar a parar a un altre parc, que ara sembla que es veuran obligats a retirar. De la festa Major, com a ciutadà “privilegiat” que viu al centre, vam pensar que, amb una mica de sort, potser un altre any tot això tant bonic de les matinades, timbals i coets a les set i vuit del matí, ho aniran repartint pels diferents barris del poble. I com que preferia dormir una mica més de les dues hores que van del “chumba chumba a les Matinades, vam preferir tornar diumenge, participar una mica de l’ambient de festa del carrer, algun bon àpat amb amics, el rebujito del Centro Cultural Andalús, o el concert de jazz, sense jazz d’enguany del dilluns. De totes formes, esperem que de cara al futur hi hagi algun canvi substancial a la festa Major, ja que si no no cal ni que reparteixin el programa, doncs ja ens l’hem après de memòria després de tants anys amb els mateixos actes, grups, artistes i/o activitats. Ah, que és fruit de la participació? Perdoneu, que tot segueixi igual! Però, al menys, el castell de focs en memòria d’en Josep Maria Vilardell, el meu tiet Josep, potser que el dignifiquin una mica més i estigui a l’alçada del que ell va fer pel nostre poble!

 

I res, que tot torna a començar. I caldrà també restar amatents a l’activitat política municipal. Ara a participar en tots els actes de la diada, sobretot anant, si és possible amb les conviccions més reforçades que mai, a la mani de dimecres a barcelona. Després, restarem també molt pendents de si finalment el Govern independentista municipal porta al ple i aprova d’una vegada les mocions d’adhesió a l’AMI, la de la sobirania fiscal i la de declarar al rei espanyol Persona non grata al nostre poble. M’ha agradat que desaparegués la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament, encara que només fos durant els dies de la Festa Major, o l’estelada al castell de Plegamans, amb l’autoexclusió dels dos regidors de C’s. Com m’ha agradat que els representants del PSC hagin seguit participant a tots els actes sense posar el crit al cel, entenent que la majoria social vol que les coses vagin així a partir d’ara. I, finalment, em preocupen els meus amics de Junts per Palau. Encara és aviat, però he tingut la sensació que la política comunicativa del Govern no ha mostrat un interès massa remarcable en fer-los sortir a la foto. Estem a començament de mandat i tot té solució. Però cal mantenir-se vigilants davant determinades actituds que en cap cas són innocents. També els aconsellaria que, per molt que ERC vulgui mantenir apartada a la regidora de Primàries (i ja sabeu la meva opinió contrària a que es formés aquella candidatura) des de JxP-siP cal que segueixin treballant per la unitat i comptant i col·laborant amb ella i el que representa d’ara en endavant!

 

Seguim!!!