Abans de seguir llegint, us recomano que escolteu aquest excel·lent reportatge dels Serveis Informatius de Ràdio Palau de divendres passat, on s'intenta reflectir, amb gran encert, la realitat del nostre poble ara fa quaranta anys:
Escoltant-lo m'ha vingut al cap tot el que vaig viure durant aquells dies.
Just un any abans, pel novembre de 1974, vaig ingressar en un dels quatre col·legis que l'ONCE tenia repartits per l'estat espanyol, com a conseqüència de la pèrdua de visió que jo estava patint des dels set anys d'edat i de forma ininterrompuda. Un centre modern, exemplar i amb tots els avenços tecnològics i materials necessaris com perquè els nens i nenes invidents poguessin assolir els coneixements i preparació necessària per a un futur digne. Un col·legi situat a Alacant (els altres tres es trobàven a Sevilla, Pontevedra i Madrid) que, regentat per unes monges que al cap de mig any van desaparèixer, responia al nom de Colegio Espíritu Santo. I, com no podia ser d'una altra manera, l'ensenyament era únicament en castellà, havent rebut, des d'un bon principi l'ordre de prohibició de parlar en català amb els altres nens catalans; però, resulta que jo hi vaig arribar procedent de l'escola Marinada que, al menys en aquells anys, responia a una inquietud clarament catalanista, on sí que pràcticament només s'ensenyava en català.
Amb tot, el meu entorn familiar vivia tot el que es referia a la defensa de la nostra llengua i de les llibertats de Catalunya, amb especial intensitat. Es donava la circumpstància, potser contradictòria, que el meu pare, essent regidor d'un Ajuntament predemocràtic, dedicava una gran part de les seves hores a la lluita contra el règim franquista i la defensa dels nostres drets com a poble que volia ser lliure i democràtic. I en aquest sentit, recordo reunions clandestines a casa meva, recordo com escoltàvem tots els discos d'en Lluís Llach, d'en raimon, de la Trinca i de tants altres. Recordo com estàvem subscrits a la Gran Enciclopèdia Catalana, subscriptors d'inici del Diari Avui que maldava per sortir al carrer, cosa que va aconseguir el 1976. Recordo com el meu pare va aconseguir que el Club de Futbol Palau, essent ell el Regidor d'Esports lluís una samarreta amb les quatre barres, o com aconseguia que els diferents carrers del poble fossin rotulats en català.
I, sobretot, pensant en el 20N, el que sí recordo és el gran dramatisme en el que veia immers a tothom en aquell col·legi llunyà. On tots ploràven i jo recordava al meu pare dins de casa maleïnt aquell règim dictatorial i desitjant la fi d'aquell sinistre personatge assassí que comanava els destins d'Espanya tot reprimint la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra gent.
Com no podia ser d'una altra manera en un nen d'onze anys com jo, recordo especialment la setmana sencera de festa que va comportar la mort "del porc" com així ho havia sentit a dir a casa. I com aquell mateix dia al vespre, el meu pare es va presentar al Col·legi, amb aquell sinca 1200 amb les lletres BP a la matrícula, després d'haver fet els sis-cents quilòmetres des de Palau a Alacant, recollir-me i venir cap a casa tot seguit durant la nit. Una nit en la que en el radiocassete del cotxe només vaig escoltar cintes d'en Llach, d'en Raimon i en serrat, però també una altra que jo guardo d'una forma especial, on es pot escoltar el discurs del president Macià proclamant la República Catalana!
I si aquesta és només una petita historieta del que jo he viscut durant la meva infància. Si ara que fa quaranta anys que va morir qui ens va voler eliminar i no va poder. Si hem "gaudit" d'una mena de Democràcia procedent d'aquell principi pronunciat pel dictador l'any 1969 a l'escollir al Borbó Joan Carles com a futur Rei d'Espanya, que deia allò del "Atado y bien atado". Si després d'aquests quaranta anys d'intentar autogovernar-nos i haver constatat que això d'Espanya no funciona, no té solució, sempre serem súbdits i mai tractats com iguals. Després de més de cinc anys demostrant que la nostra voluntat és la de esdevenir un estat Independent. Toca dir prou. Toca acabar d'una vegada amb tanta humiliació vergonyant i tanta explotació inhumana. Toca superar d'una vegada aquells recels i pors que encara molts tenen conseqüència de tants anys d'opressió i de més de tres-cents anys d'ocupació.
El millor homenatge que podem fer a qui tant ha seguit lluitant davant tantes circumpstàncies adverses i difícils, és plantar-nos ja, unir tots els esforços i marxar ja d'aquest estat que només ens vol com a font de riquesa, actuant com a imperi o metròpoli davant la colònia.
Ara ho tenim tot a favor perquè es faci realitat, i no podem defallir.
INDEPENDÈNCIA JA!!!
 | El software de antivirus Avast ha analizado este correo electrónico en busca de virus. |
