La gran il·lusió que sentim tanta i tanta gent del poble davant els èxits o consecucions de l'equip d'hoquei patins femení, ja l'any passat amb la participació a la fase final de la Copa de la Reina a Lloret, o la del partit disputat contra les noies del Manlleu el passat dia 19 de març a Manlleu que, d'haver guanyat, hauria suposat jugar la gran final de la Champions europea l'endemà mateix contra el Voltregà; o la seva participació també en la fase final de la Copa de la Reina d'enguany els propers 9 i 10 d'abril a Lloret, fa que tothom parli d'aquestes noies que han sigut capaces d'arribar al cim d'aquest esport. I aquest fet, aquesta fébre que ens envolta, fent que els que no hi poguem anar in situ, ho seguim en directe pels canals de televisió encarregats de les retransmisions dels partits, m'ha fet pensar i recordar sobre les raons, o les causes que ens han portat fins aquí.
I és que, encara recordo quan jo tenia set o vuit anys, com la canalla, ja sigui per alguna moda del moment o per altres raons, vam començar a agafar uns patins, sí, aquells que s'amotllaven a la mesura del peu, que tenien quatre rodetes i que es cordaven amb dues cibelles, i anàvem a patinar a un dels pocs llocs del poble on es podia fer. Era a la placeta que es trobava on ara hi ha la Sala Polivalent, on els dissabtes s'hi feia el mercat setmanal, que al ser perfectament pavimentada, permetia practicar el patinatge en relatives bones condicions. Però, l'afició als patins es va anar incrementant, fins al punt que la direcció de l'escola Marinada va decidir-se per executar unes obres consistents en ocupar una tercera part del pati de l'escola amb una pista per practicar no només el patinatge sino que fos l'inici real de l'esport del hoquei patins al nostre poble.
D'aquella pista, encara existent, va sorgir la primera gran fornada d'equips de hoquei patins. Estic parlant probablement dels anys 1970-73. El primer gran equip d'hoquei patins del poble, sí, el que durant la primera meitat dels anys vuitanta va assolir els primers grans èxits d'aquest esport, pujant a la primera divisió a nivell estatal, la formaren grans jugadors, que van acabar jugant en els equips de referència de la divisió d'honor, com en Josep Maria Vilardell, el Toni Soriano, en Francesc Robert, en Joan Vilardell o en Miquel Busquets! Sí, en Miquel Busquets, l'actual entrenador de l'equip femení i pare d'una de les jugadores més destacades del mateix, com és la Berta Busquets que, juntament amb la Laura Puigdueta, Laura Vicente, Berta Canal, Elisabeth Gurri, Carolina Herrera, Carla Masclans, Paula Cerrón i Daniela Membreño, formen un conjunt imparable per la il·lusió que transmet i l'encomanadís del seu bon rotllo, que, fa que ens poguem imaginar un futur gloriós per a elles, i per tant, per a tot el poble!
Aquell equip, també guanyador i referent de la primera meitat dels anys vuitanta, va ser qui va començar a passejar el nom de Palau de Plegamans d'aleshores per tot arreu. Va trepitjar les grans places de l'hoquei patins català, com Igualada, Reus, Manlleu, Vic, el Vendrell, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú..., però també ciutats espanyoles amb arrels en aquest esport, com A Coruña.
És curiós com Catalunya ha tendit sempre a tenir ciutats que podriem considerar com "especialitzades" en diferents esports. Passa amb l'handbol a Granollers, el basquet a Badalona, el waterpolo i la natació a Sabadell, el hoquei herva a Terrassa o el rugby a Sant Boi. Però, si hi ha un esport que es pot considerar com l'esport nacional de Catalunya, aquest és l'hoquei patins. I m'il·lusiona especialment que Palau-solità i Plegamans torni a ser novament, ara amb l'equip femení, formant part dels pobles i ciutats que s'han fet un nom al llarg de la història en aquest esport.
Hi ha dues curiositats que em criden poderosament l'atenció: Una, que un dels grans jugadors d'aquell equip mític dels anys vuitanta sigui ara l'artífex dels grans èxits i consecucions de l'equip femení, com entrenador. I dos, que el director de l'escola Marinada, quan es va construir la pista de patinatge, era el Senyor Serra, sí, el pare d'en David Serra, un dels principals responsables del club d'hoquei actual.
En conclusió, res és casual. Tot té una raó de ser. I res surt com per art de màgia. Els èxits de la Berta Busquets i companyia, responen a molts anys de feina i dedicació de moltíssimes persones. D'anys d'èxits, però també d'èpoques menys fructíferes a les que, de ben segur, uns valents van haver de fer front. I ara ens trobem davant d'una nova espiral positiva d'èxits i il·lusió col·lectiva que entre tots hem de seguir recolzant, potenciant i consolidant. Aquest equip, i tots els de nois i noies que segueixen al seu darrere són la nostra gran aposta de present i de futur. El poble els hi ha d'agraïr la bona imatge que transmeten de tots nosaltres.
Endavant i força! MAI PATINAREU SOLES!
| Este correo electrónico se ha enviado desde un equipo libre de virus y protegido por Avast. www.avast.com |
