BEN TROBATS!

Sembla que les prop de mil cinc-centes entrades mensuals a aquest blog han baixat exponencialment al ritme de publicacions durant el mes d’agost. Sempre m’ha cridat molt l’atenció com és possible que tantes persones visitin aquest lloc web que, en molts casos, masses, constitueix una mena de teràpia de desfogament per a mi davant determinades situacions o sensacions personals. Si bé és cert que el mes d’agost durant molts anys encara tenia més inspiració per parlar dels temes que ja sabeu que m’agraden, enguany ha estat diferent. No sé si el fet d’haver-me apartat de l’activitat política a nivell municipal hi ha pogut influir, però certament la mandra m’ha envaït durant les vacances i és aquesta la raó per la qual no he publicat cap més apunt des de finals de juliol.

 

La veritat és que, recuperada l’activitat professional i el que entenem per normalitat quotidiana, sí que he tornat a sentir aquesta mena de necessitat d’explicar coses. Ara mateix, són molts i diversos els temes que em volten pel cap i sobre els que voldria reflexionar-hi. Per això, poc a poc aniré desgranant-los en els propers dies, setmanes o mesos. Parlaré de Dret, de Justícia, que no és pas el mateix encara que ho sembli. Parlaré de país i de l’irreversible camí empès cap a la independència per molt cansament que es detecti en les converses de amics i coneguts. Ara més que mai és l’hora del poble, de la ciutadania, de la societat en general. L’hora dels polítics i que les diferents administracions es posin al capdavant de les nostres reivindicacions, ja ha passat. Ara, veient les conseqüències d’allò hem de ser nosaltres els qui, més que mai, prenguem el carrer, les places i el país…, i que vinguin, que aquí els esperem democràtica, pacíficament, però convençuts que no podran amb nosaltres, que sabem que podem desbordar-los i acabar amb la seva prepotència, els seus tribunals i els seus exèrcits i policies. Em deia un amic aquest estiu una frase que cal interpretar en el seu sentit més metafòric: “No vull anar a cap més concentració, mobilització, a cantar o a fer no sé quina performance. Quan hagi de tornar a sortir, que sigui per anar a cremar….”. Doncs això, que ha arribat l’hora de desbordar i portar Espanya al límit. Només així ens en sortirem! I és d’això del que us vull seguir parlant. Però, també de Palau, com a persona, veí, ciutadà del municipi. I per què no, també de futbol, del barça i les seves vergonyes, tot esperant que s’acabi el mandat d’una directiva nefasta i que finalment s’incorpori un entrenador que sàpiga aplicar els nostres valors al camp sense manies. I sort que no ha vingut el “cantamanyanes” d’en Neimar!

 

L’estiu ha estat plaent, amb una calor fora de control, que només et permetia mantenir-te en remull si volies aconseguir un nivell d’estabilitat mental i emocional adequada. Enguany, amb les obres de renovació del Parc del dt Robert de davant de casa, amb la impossibilitat que els joves l’ocupéssin durant la nit, hem gaudit d’un nivell de silenci i tranquil·litat extraordinaris, que hem volgut aprofitar al màxim. Em preocupa el nivell de seguretat que pot comportar tantes cordes, pals, ganxos i tirabuixons que els socialistes ens van dir que la canalla demanava. Sort que, al final, la tirolina va anar a parar a un altre parc, que ara sembla que es veuran obligats a retirar. De la festa Major, com a ciutadà “privilegiat” que viu al centre, vam pensar que, amb una mica de sort, potser un altre any tot això tant bonic de les matinades, timbals i coets a les set i vuit del matí, ho aniran repartint pels diferents barris del poble. I com que preferia dormir una mica més de les dues hores que van del “chumba chumba a les Matinades, vam preferir tornar diumenge, participar una mica de l’ambient de festa del carrer, algun bon àpat amb amics, el rebujito del Centro Cultural Andalús, o el concert de jazz, sense jazz d’enguany del dilluns. De totes formes, esperem que de cara al futur hi hagi algun canvi substancial a la festa Major, ja que si no no cal ni que reparteixin el programa, doncs ja ens l’hem après de memòria després de tants anys amb els mateixos actes, grups, artistes i/o activitats. Ah, que és fruit de la participació? Perdoneu, que tot segueixi igual! Però, al menys, el castell de focs en memòria d’en Josep Maria Vilardell, el meu tiet Josep, potser que el dignifiquin una mica més i estigui a l’alçada del que ell va fer pel nostre poble!

 

I res, que tot torna a començar. I caldrà també restar amatents a l’activitat política municipal. Ara a participar en tots els actes de la diada, sobretot anant, si és possible amb les conviccions més reforçades que mai, a la mani de dimecres a barcelona. Després, restarem també molt pendents de si finalment el Govern independentista municipal porta al ple i aprova d’una vegada les mocions d’adhesió a l’AMI, la de la sobirania fiscal i la de declarar al rei espanyol Persona non grata al nostre poble. M’ha agradat que desaparegués la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament, encara que només fos durant els dies de la Festa Major, o l’estelada al castell de Plegamans, amb l’autoexclusió dels dos regidors de C’s. Com m’ha agradat que els representants del PSC hagin seguit participant a tots els actes sense posar el crit al cel, entenent que la majoria social vol que les coses vagin així a partir d’ara. I, finalment, em preocupen els meus amics de Junts per Palau. Encara és aviat, però he tingut la sensació que la política comunicativa del Govern no ha mostrat un interès massa remarcable en fer-los sortir a la foto. Estem a començament de mandat i tot té solució. Però cal mantenir-se vigilants davant determinades actituds que en cap cas són innocents. També els aconsellaria que, per molt que ERC vulgui mantenir apartada a la regidora de Primàries (i ja sabeu la meva opinió contrària a que es formés aquella candidatura) des de JxP-siP cal que segueixin treballant per la unitat i comptant i col·laborant amb ella i el que representa d’ara en endavant!

 

Seguim!!!

PRIMER PLE MUNICIPAL ORDINARI, DES DE LA DISTÀNCIA!

És curiós. Ahir, des del despatx estant, vaig recordar que tocava celebració del primer Ple ordinari del nou mandat municipal i em va semblar interessant escoltar-lo. Sembla que, també des d’aquest mes, i tal com estava ja previst, els plenaris es poden seguir en directe, com també en diferit per Youtube. Assegut còmodament al despatx, tot fent la meva feina, em va cridar l’atenció, de quina manera poden canviar les coses en tant poc temps! No dic ni en positiu ni en negatiu. Senzillament, tot és diferent. Nous representants, noves formes, canvis sobtats de tarannà i de discurs en segons qui… Hem passat de tenir vuit forces polítiques més un regidor no adscrit a només cinc, amb el que això comportarà d’agilització dels plens, ni que sigui perquè hi haurà moltes menys intervencions. Em va cridar l’atenció la manca de mocions polítiques, la baixada de tensió en les diferents intervencions en relació als mandats anteriors i també el fet que durant quatre anys només el PSC exercirà d’Oposició, donada la més que absoluta irrellevància de C’s. I en aquest punt, caldrà veure l’evolució de la representant de Primàries per la República que, suposo com a conseqüència de la seva inexperiència, encara s’ha d’ubicar i assimilar quin paper ha de jugar davant d’un Govern independentista que, en pura teoria ha de perseguir els mateixos objectius que els que es proclamen des de la candidatura de la Núria solà. Serà en àmbits diferents als estrictament independentistes on es veurà en la necessitat de destacar o aportar propostes, ja que en cas contrari també pot veures avocada a la irrellevància política que, ves que no sigui això el que ja pretenia la gent d’ERC quan no li va ni oferir col·laboració activa en el Govern municipal.

 

Escoltant el Ple de juliol d’ahir, el que tanca curs polític abans de vacances per tal d’engegar definitivament tota la maquinària pel setembre, em va fer adonar que són moltes les formes i maneres que cal pulir per part del Govern. Sentir que, davant la visita al municipi del Delegat del govern de la generalitat de les comarques de Barcelona o del mateix Conseller d’Educació, ni tan sols es va avisar a la resta de representants del consistori, em va fer pensar que tot el relacionat amb les formes té molta importància en Política i que cal prestar-hi sempre una especial atenció. Però també molts altres detalls que van evidenciar que la cosa encara està arrencant i que poc a poc s’anirà agafant velocitat de creuer, ja que a partir del proper mes de setembre s’hauria d’haver acabat aquesta mena de periode d’adaptació.

 

Vaig observar com tots els punts de l’ordre del dia eren qüestions de pur tràmit, compliment de normes legals o regularització d’ordenances d’acord amb la legislació vigent. D’entre aquests punts, destacava l’aprovació del Compte anual de l’ajuntament. És aquell tràmit posterior a la liquidació del pressupost de l’exercici anterior que, un cop passat pel cedàs de la Comissió de Comptes es plasma definitivament en els llibres comptables del consistori, en el patrimoni municipal, l’immobilitzat, etc. I el que vaig ser incapaç d’entendre és la raó per la qual el grup d’ERC es va abstenir en la votació, després que, passat per l’esmentada Comissió de Comptes, ningú hi formulés cap al·legació com tampoc en el tràmit posterior d’exposició pública. Em va agradar sentir que Junts per Palau hi donés suport, ja que així sí que es pot apel·lar a la responsabilitat, no pas fent tot el contrari.

 

Per la resta, res de nou. Només que es va evidenciar que el PSC pensa fer d’Oposició. Va fer forces preguntes al govern, i aquest sabrà que, a partir d’ara, no podrà anar als plens amb les mans al cap, sabent d’antuvi que hi ha qui pensa fer la seva feina. Amb això no vull dir res més que, el govern ha de governar i l’Oposició ha de fiscalitzar. Aquest és el sistema que tenim, i així s’ha de treballar. Sense crispacions però d’una forma efectiva. La gent els ho agraïrem a tots plegats.

 

Sí que, no em puc estar de comentar quelcom que em crida poderosament l’atenció. Vaig sentir a l’alcalde, Oriol Lozano, dir que estàven pendents de no sé què de la secretària en relació a propostes en favor dels presos polítics i exiliats. Ho va dir davant la pregunta d’un dels Martínez de C’s sobre la pancarta de Llibertat amb el llaç groc al balcó de l’Ajuntament. I és que no entenc quina es la raó per la qual encara no s’ha portat al ple la moció d’adhesió a l’AMI, associació de Municipis per la Independència, que tantes vegades s’ha portat a ple durant els darrers anys i sempre quedava desestimada. Pensava que, a la primera oportunitat, tindríem això al ple i quedaria aprovat pels deu vots independentistes existents. Com també la moció sobre la sobirania Fiscal a fi que s’ingressin els diferents impostos a l’agència Tributària catalana, o la declaració de Persona Non grata al rei d’espanya. Mocions totes elles que ja s’han presentat en diverses ocasions al ple i que ara tenim la grandiosa oportunitat de que prosperin. M’hi va fer pensar la pregunta sobre la pancarta. I és que la solució a les possibles crítiques és molt fàcil. És qüestió d’aprovar una moció pel ple de l’ajuntament acordant que es col·locarà una pancarta que digui Llibertat, sigui pels presos polítics i exiliats o sense més inscripcions, de tal manera, que davant qualsevol crítica la resposta és molt senzilla: És el ple municipal per àmplia majoria qui ha decidit que es col·loqui la pancarta. Com en el seu dia, també el ple va decidir que es retiri la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament durant la Diada Nacional de l’Onze de Setembre.

 

Que tingueu (tinguem) unes molt bones vacances!

 

SI NO FOS...

Si no fos perquè som catalans.

Si no fos perquè som tan complicats que, podent fer les coses fàcils, ho fem ben complex perquè som així i sembla que no tenim remei.

Si no fos per la falta d’unitat independentista.

Si no fos perquè hi ha qui prioritza el seu interès particular o de partit per davant del de país.

Si no fos perquè, encara que pensi el mateix i defensi els mateixos objectius que tu, la meva prioritat és desbancar-te per posar-m’hi jo.

Si no fos perquè, si ens haguéssim posat d’acord el primer dia en anar junts, ara no ens trobaríem amb tantes contradiccions arreu.

Si no fos perquè als Ajuntaments cadascú va per ell i en molts casos les qüestions personals i els interessos particulars acaben anant per davant de l’interès general.

Si no fos perquè els que abans eren els nacionalistes moderats i pactistes ara són els independentistes més convençuts i els que abans eren la gent decididament independentista i d’esquerra ara s’ha transformat en la nova alternativa pactista i moderada.

Si no fos perquè, malgrat aixecar la bandera independentista, hi ha qui està disposat a fer les concessions que calguin a canvi de res.

Si no fos perquè tenim presos polítics.

Si no fos perquè tenim polítics presos.

Si no fos perquè la manca d’unitat independentista provoca acords de tota mena amb aquells que mantenen actituds del tot represores amb l’independentisme.

Si no fos perquè, encara hi ha persones de bona fe que mantenen la lluita per la independència.

Si no fos perquè, aquells que acusàven de fluix i d’enganyar als electors durant la darrera setmana d’octubre de 2017 són els mateixos que ara rebaixen pretensions i que es disposen fins i tot a facilitar les coses als nostres botxins perquè segueixin governant espanya.

Si no fos perquè en l’àmbit internacional no hi han amics sino simplement interessos.

Si no fos perquè els catalans som tant mesells.

Si no fos perquè els espanyols són tant rematadament destralers.

Si no fos perquè els poders públics espanyols cometran les il·legalitats que calguin per acabar amb la voluntat de ser dels catalans.

Si no fos perquè, malgrat haver soportat l’insoportable per part de qui sí va lluitar i defensar les urnes des del Govern municipal, ara s’avé a treballar amb qui tant l’havia atacat.

Si no fos perquè tothom té un passat, per molt que el vulgui amagar.

Si no fos per la pobra i bona gent que tenim a la presó per complir amb els seus compromisos.

Si no fos per tantes i tantes coses. Ara tot seria tant diferent…

Si no fos per tot això i molt més, ara catalunya ja seria un país independent en forma de República.

Però, deixem-nos estar del “Si no fos”. I siguem la gent del carrer la que ens plantem. Ens plantem per la sentència que condemnarà als nostres legítims representants. Ens plantem per desobeir pacífica però decididament.

Deixem enrere el “Si no fos” i siguem nosaltres qui ens empoderem de l’esprit del 1 d’octubre. No sé si ho hem de tornar a fer, o simplement hem d’acabar la feina iniciada, ara que als més radicals d’antuvi els tremolen les cames. És ara quan a nosaltres, a la gent, no ens han de tremolar les cames i demostrar a tothom on podem arribar.

Si no fos pel que hem dit, ja hauríem acabat la feina. Però, com que el “Si no fos” es mantindrà a l’espai i en el temps, demostrem on som capaços d’arribar sense els que fan pactes d’uns contra els altres i no pensen en nosaltres. Si volem, podem i depenem només de nosaltres mateixos.

Preparats per la lluita final?

 

COSTA D'ENTENDRE...

Costa d’entendre…

 

Que la democràcia no consisteixi en que els ciutadans decideixin per tot. Pel seu futur, per la forma de Govern, per com s’organitzen col·lectivament.

Costa d’entendre que en un sistema democràtic no es constati una veritable divisió de poders.

Costa d’entendre que el poder legislatiu no pugui ser independent perquè hi interfereixen els altres dos poders.

Costa d’entendre que el poder judicial esdevingui l’únic i veritable àrbitre del que es pot o no es pot, sempre sotmès al que decideixi el poder executiu.

Costa d’entendre que els mitjans de comunicació, o els seus professionals, quan convé proclamen la seva inalterable independència, però que a la pràctica sempre actuen d’acord amb determinats interessos i/o directrius polítiques.

Costa d’entendre que hom no es pugui informar de forma objectiva o imparcial, acabant per fer-ho sempre acudint als mitjans que més s’acosten a les seves línies de pensament.

Costa d’entendre que davant d’un objectiu comú, es prioritzin qüestions personals en detriment del fi perseguit.

Costa d’entendre que no ajuntem tots els esforços unànimement deixant de banda detalls sense importància.

 

Costa d’entendre la manca d’unitat política i d’acció només per aconseguir objectius polítics de desgast de l’altre.

Costa d’entendre que si tots volem la independència no ens posem d’acord al·legant qualsevol excusa económica, personal o estratègica.

Costa d’entendre com hem arribat tant lluny si no sabem fer altra cosa que tirar-nos els plats pel cap amb qualsevol excusa de mal pagador.

Costa d’entendre les raons per les que la gent no abandona definitivament a partits i polítics per desobeir i col·lapsar el país fins que les altes instàncies europees o espanyoles no s’avinguin a escoltar el clam del poble.

Costa d’entendre com encara hi ha qui es planteja sense vergonya permetre la investidura de qualsevol president d’Espanya que no s’avingui a negociar res de res.

Costa d’entendre per què encara no ens hem decidit a aturar l’Economia de catalunya durant al menys una setmana, com deia algú que ara només parla de negociar i investir a un president socialista que va recolzar l’aplicació del 155 i que segueix perseguint als qui pensem diferent i volem la independència de catalunya.

Costa d’entendre als qui, proclamant la unitat de les forces independentistes, van i creen una nova formació municipal que no fa més que dividir encara més l’independentisme.

Costa d’entendre com, malgrat tot, no s’ajunten totes les forces com una sola per formar el govern municipal, si l’objectiu és el que és sense reticències.

Costa d’entendre com, després de molt soroll polític i mediàtic durant quatre anys, acabem penjant una pancarta (amb el llaç groc sí) però on només es llegeix la paraula Llibertat sense cap referència als Presos Polítics, als exiliats i a la resta de investigats per raons ideològiques.

Costa d’entendre com aquells que han abanderat la radicalitat independentista, apareixent públicament com els únics, veritables i autèntics defensors de la causa, ara siguin els qui moderen el discurs, les formes i la tàctica política.

Costa d’entendre com els que es deien anti sistema, que volien rebentar el sistema per aconseguir un model nou i un país pròsper, ara són els pragmàtics que volen fer el canvi però poc a poc i sense trencadisses.

Costa d’entendre masses coses. Com també que el Govern i els tribunals espanyols siguin tant curts de mires i gambals, que provocaran la més que imprescindible unitat del poble. I només des del poble, amb el poble i les entitats civils, tirarem endavant.

Costa d’entendre, sí. Però, ho aconseguirem!

 

SÍ, N'ESTIC CONTENT!

Fa just una setmana us parlava del darrer dia dels dotze anys com a Regidor a l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Hi ha qui m’ha escrit per expressar sentiments diversos sobre aquest fet, però sobretot, per dir-me que semblava transmetre amb les meves paraules un sentiment de pena, o tristor pel fet de deixar de ser Regidor. De cap manera! Estic molt content d’haver pogut dedicar aquests dotze anys seguits de la meva vida a servir al meu poble. Crec que és quelcom que tothom hauria de poder fer, no només per conèixer les dificultats d’aplicar determinades polítiques que des de fora semblen fàcils, sino perquè el goig de sentir-se protagonista dels canvis, les millores i els avenços pel teu poble, ja us puc ben assegurar que no tenen preu!

 

I en mig de tots aquests comentaris, més enllà d’una persona que sempre s’esforça en transmetre un odi visceral cap a mi, a les xarxes i que mai contesto ni contestaré, mentint d’una forma compulsiva sobre aspectes, que ja us vaig comentar també l’altre dia, relacionats amb les situacions viscudes en el mandat 1991/1995, el cert és que, tant la bona acollida i predisposició de la gent, com la comprensió i sensibilitat amb que una inmensa majoria de ciutadans m’ha tractat, em fa sentir cofoi i orgullós d’aquesta etapa de servei al meu sempre estimat poble.

 

Estic content de tantes coses:

D’haver culminat, com a Regidor de Cultura, la rehabilitació de la masia de can Cortès. D’haver distribuït i adequat els seus espais, d’acord amb les entitats de la vila. D’haver traslladat tant la Biblioteca municipal com el museu parroquial a can Cortès, sota l’atempta mirada i conformitat de l’admirat Lluís ventura. D’haver aconseguit grans donacions de llibres per a la Biblioteca, subscrit conveni amb el Bisbat i equipat tècnicament la masia amb donacions d’empreses privades.

D’haver creat i posat en funcionament el primer servei municipal per als joves del poble, amb el Punt Palau, amb la Montse Montpeyó al capdavant.

D’haver culminat la restauració del Castell de Plegamans, sota la direcció tècnica de l’arquitecte Serrano Codina. D’haver-hi traslladat definitivament l’escola municipal de Música, procedent de les seves primeres dependències a l’altell de la Sala Polivalent.

D’haver organitzat les primeres sis hores de Rock a Palau, de la mà i amb l’ajuda de l’Àngel Requena. I d’haver patrocinat l’enregistrament de la primera maqueta de música per part del extraordinari grup local denominat Beirut! D’haver fet venir als Status quo a fer un concert per la Festa Major del 92 al camp de futbol municipal. D’haver acordat i començat la construcció de les actuals instal·lacions del Tren de Palau al Parc de l’Hostal del Fum, amb els Amics del Tren. D’haver canviat la forma d’organitzar diferents activitats com la mateixa Festa Major, o d’haver fet arribar per primera vegada Als Reis Mags en Helicòpter al camp de futbol, amb la cavalcada subsegüent.

 

Suposo que hi ha moltes més consecucions d’aquella primera època prèvia a 1995. I és a partir de 2007 que també estic content:

 

D’haver contribuït a la posada en funcionament del nou Espai Jove l’Escorxador i haver consolidat l’exitós sistema de cogestió del centre juvenil.

Es digui el que es digui, també d’haver legalitzat, regularitzat i professionalitzat l’emissora municipal de Ràdio Palau, sense deixar de comptar amb entitats i col·laboradors de tota mena.

D’haver construït la nova Comissaria de la Policia Local, reorganitzat el cos i dotar-lo d’una estructura i especialització que responsables posteriors s’han encarregat de destruir. D’haver aconseguit sistemes de negociació col·lectiva amb personal laboral i funcionaris municipals, assolint grans acords que hom va tirar enrere per errònies interpretacions legals i equivocades estratègies polítiques.

D’haver format part d’un Govern que va transformar el poble de dalt a baix amb la vianantització del centre de la vila, la construcció d’un nou edifici per als serveis socials municipals, l’arranjament total i definitiu de la Rambla del Mestre Pere Pou i del carrer Isaac Peral. De les construccions de dos grans col·lectors d’aigua, posant fi als problemes d’inundacions, tant a l’Avinguda Diagonal com al carrer Arquitecte Falguera cap a la riera. De la creació de la Ronda Verda i la consolidació del projecte Riera Viva amb els ajuntaments dels pobles colindants. De la restauració amb la corresponent accessibilitat de l’edifici històric de l’Ajuntament. De la total restauració de la masia medieval de can Falguera. D’haver ajudat a trobar nous sistemes i més àgils per a la contractació pública d’obres. D’haver estat a punt d’iniciar les obres, contractades i adjudicades, de la que havia de ser la Piscina municipal, que politiqueries de vol gallinaci es van encarregar de tirar enrere.

 

Però, també en aquesta última etapa: D’haver aconseguit diners, projecte i aprovació definitiva de la nova Biblioteca municipal que d’aquí a pocs mesos esperem començar a veure maquinària i fonaments! D’haver participat en les decisions que han fet possible una gran baixada en el nombre d’aturats al poble, no només amb nous i més plans d’ocupació, sino amb noves fórmules com les del Prospector d’Empresa que tant ha ajudat a conectar demanda i oferta de treball. O les noves fórmules de col·laboració amb les entitats culturals, socials i cíviques. La implantació d’un nou sistema efectiu de subscripció de convenis amb organitzacions solidàries com Creu Roja, Caritas Palau, Palau solidari i Haribala. Haver posat en funcionament el nou Punt del Voluntariat, o contribuït amb noves fórmules d’aposta per a emprenedors. Haver col·laborat directament amb els comerciants del poble posant a la seva disposició els tècnics i recursos que els proporcionéssin una diagnosi del seu negoci per tal de poder millorar i optimitzar els seus establiments. O, disposar d’un estudi i projecte de gran valor, elaborat per la Cambra de Comerç de sabadell per a la dinamització del comerç local que constitueix un veritable full de ruta per als botiguers palauencs i plegamanins. I parlant de Bokk road, disposar d’un estudi i veritable Pla de turisme que de ben segur ens ajudarà a donar a conèixer d’ara en endavant els enormes atractius que té Palau-solità i Plegamans.

Estic content, d’haver aconseguit que al nostre poble, ningú, que vol dir ningú, estigui descobert pel que fa a assistència social i ajudes de tota mena si es troba en situació de vulnerabilitat!

 

Són tantes i tantes coses, que segur que m’en deixo moltes i, que alguns m’escriureu per recordar-les. Però, tampoc cal fer-ho més llarg, que això sí que sempre m’ho critiqueu, que m’enrotllo massa. Pferò, això no té remei!

 

No em digueu que no és per estar-ne content!!!

 

2007/2019. DOTZE ANYS SERVINT AL MEU POBLE COM A REGIDOR

Aquesta nit, al punt de les dotze, deixaré de ser regidor de l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. Dotze anys després, torno a la meva vida professional, que mai he deixat d’exercir.

 

Hauran estat dotze anys amb moments de tota mena, amb estades al Govern i a l’Oposició. Amb esprit de servei i estimació al meu poble per damunt de tot.

 

Vaig prendre possessió del càrrec en el mes de juny de 2007, després que de l’any 1991 al 1993 ja hagués estat també regidor de Govern, en una etapa molt combulsa i complexa que no desitjo a ningú, però que entomo amb total responsabilitat i plena consciència que tot el que vaig fer ho tornaria a fer sense cap recança, convençut que allò era el millor pel municipi, més enllà d’interessos personals que més val oblidar, tot i que són moltes les persones que, havent-me criticat en aquells moments, ara em reconeixen l’encert de les meves decisions.

 

En tot cas, ara sí que tanco una etapa, que mai es pot dir que sigui de forma definitiva. Als que ens agrada la Política, sobretot la de proximitat, per la coneixença del poble i per l’estimació i les ganes de servir a la seva gent, sempre romandrem en guàrdia per tal d’arremangar-nos de nou si considerem que podem resultar d’utilitat.

 

Recordo quan, cap al mes de febrer de 2007, quan jo era només un simple i modest militant d’Unió Democràtica, partit al qual pertanyia des del mes de novembre de 1992, em va trucar la que havia de ser la Cap de llista de Convergència i Unió, per demanar-me que formés part de la seva candidatura. Mai he amagat, per una banda la sorpresa que em va suposar, però per una altra, l’enorme il·lusió que va despertar en mi. El problema era comunicar-ho a la família, a qui ja sabia que no li faria pas cap il·lusió, més si tenia en compte els mals moments que van haver de passar en aquella primera etapa dels anys noranta. Però, les sensacions tot i ser aquestes, la seva resposta va ser molt clara en el sentit de respectar clara i decididament els meus sentiments i desitjos. I és així que, anant com a sisè a la llista de CiU, pensant que en cap cas arribaria a sortir escollit, el cert és que vaig ser elegit regidor i que les ganes de canvi al nostre poble van fer possible un Govern d’enorme entesa i lleialtat amb ERC i PP, quedant a l’oposició el PSOE i ICV. Van ser quatre anys de Govern, els que van de 2007 a 2011, dels que guardo un gran record i que algun dia escriuré sobre la gran tasca de govern portada a terme, sense que cap altre equip de govern hagi igualat ni de lluny la gran feinada feta durant aquells anys en els que vam aconseguir canviar el poble de dalt a baix girant-lo com un mitjó!

 

Després van venir quatre anys més, ara ocupant el tercer lloc a la llista de CiU, en els que vam ocupar el lloc de principal partit de l’oposició, ja que socialistes i ICV van recuperar el Govern per ben pocs vots de diferència, i sobretot, perquè un vot estripat a favor de la CUP va comportar que aquests es quedéssin sense representació i que el PSC tingués un regidor més que nosaltres. El que recordo d’aquell mandat és el lideratge de l’oposició que em va tocar exercir i el canvi a fer possible que ser oposició no signifiqués necessàriament destrucció de l’adversari polític a costa del que fos, sino que el nostre treball esdevingués una veritable eina de construcció de poble, de propostes i de tirar endavant noves i grans iniciatives. És quan la gent et diu allò de: Potser sí que treballeu molt i porteu grans propostes, però el rendiment polític és per a qui governa. Tenen tota la raó. Però fer d’oposició vol dir també construir i treballar. No pas només anar sempre a la contra del govern amb el No per sistema.

 

Finalment, va arribar el mandat que avui s’acaba. El que vaig encapçalar amb tanta il·lusió com a Cap de llista de CiU al 2015. Però les coses no van anar com ens hagués agradat. Vam quedar com a segona força política a força distància dels socialistes. La nostra gent va considerar que calia superar velles disputes i posar-nos a treballar al costat de qui havia guanyat les eleccions. Vam entrar a Govern i vam treballar molt a gust. Tot es va estroncar com a conseqüència de l’actitud dels socialistes en relació al referèndum del dia 1 d’octubre de 2017, cosa que va comportar que, també de la mà de les militàncies dels nostres partits, deixéssim l’equip de Govern, passant de nou a l’oposició fins avui.

 

Hi ha qui diu que a la política no s’hi van a fer amics, sino a treballar pel poble. A fe de Déu que he treballat i aconseguit grans fites per Palau-solità i Plegamans. Però també és cert que hi he fet grans amics i molt pocs, per no dir cap, enemic. Sempre estaré disposat a treballar i a ajudar a qui sigui pel bé del nostre poble. Però, tingueu clar quan em pregunteu si després de dotze anys ja n’estic cansat, us diré que no, que crec que cal renovació i regeneració a la Política. Però que això a mi m’agrada i que mai saps què et pot deparar el futur.

 

Agraït a tots els que heu fet possible que dediqui dotze anys de la meva vida al poble. Disculpeu-me als que hagi pogut deixar amb algun mal regust per alguna gestió poc encertada.

 

Aquí seguiré pel que convingui!

 

SOBRE SISTEMES ELECTORALS I ELS SEUS EFECTES

En tota tertúlia on es parli de política, sempre hi ha qui treu aquella dita o afirmació que diu: “La Democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics”. Dit d’aquesta manera, el que volem constatar és que tots els sistemes polítics són dolents. I no estic pas gens d’acord en això. La Política, no és que sigui necessària, sino que resulta imprescindible a l’hora de gestionar l’exercici del poder i per tant, de garantir una adequada convivència dins qualsevol comunitat o societat, en la que es preciï que la presa de decisions es fonamenti en la voluntat popular i en el respecte a tothom, però sobretot a les minories.

 

Suposo que era a la Universitat, en l’etapa d’estudiant de dret que en els primers cursos de Dret Polític ens explicàven allò que en Democràcia són bàsicament dos els sistemes electorals predominants en qualsevol sistema democràtic modern. El sistema majoritari i el proporcional. Aquest darrer és el nostre, el que ens serveix per escollir als representants a les cambres legislatives de l’estat espanyol, el Parlament de Catalunya, però també els ajuntaments. Basada en l’anomenada Llei d’Hondt, d’acord amb una prèvia atribució d’escons vinculat a la població per territoris en les cambres legislatives, però unificat en el cas dels ajuntaments, es distribueix la representació obtinguda en funció dels vots emesos,de tal manera que s’intenta afavorir, per una banda, a les formacions més votades, i per una altra, a fer que zones amb menys població vegin compensat amb representants polítics en detriment de les ciutats o conurbacions més habitades.

 

Ara, com cada quatre anys, assistim a un lamentable espectacle d’equilibris, suports, “venjances”,condicions inversemblants i el que volgueu, a l’hora de fer pactes per formar els diferents governs. I això, és especialment cridaner, a banda de sensible, en el cas dels ajuntaments. És quan ens adonem que, per evitar que aquest o aquell sigui alcalde o alcaldessa, n’hi ha un que, potser amb un sol representant, pot evitar que el que ha resultat més votat esdevingui el nou alcalde o alcaldessa. O que es puguin ajuntar formacions tradicionalment enemistades i del tot incompatibles des d’un punt de vista ideològic per evitar que qui ha estat més votat acabi gestionant els afers municipals. D’exemples en tenim molts i diversos més lluny o més aprop. I també és evident que el paper ho aguanta tot i per tant, tot es pot justificar d’una manera o altra. Però, no em negareu que qui guanya les eleccions ha de tenir dret a esdevenir l’alcalde o l’alcaldessa. I penso que aquest és un canvi imprescindible en el nostre sistema electoral. El que guanyi, ni que sigui per un sol vot, ha de poder ser l’alcalde del municipi. A partir d’aquí, negociem el que calgui amb qui faci falta, però aquest hauria de ser un element prou clarificador de que el o la més votada ha de ser el proper alcalde. De fet, el legislador, en el seu moment, ja va insinuar aquesta circumpstància, en el benentès que el cap de llista de la formació més votada esdevindrà l’alcalde encara que hi hagi qui el superi en vots en el ple d’investidura, sempre que no obtingui la majoria absoluta en el plenari. És a dir que, pensant en el nostre poble, si l’Oriol Lozano obtingués el vot només del grup d’ERC (sis) i un altre candidat n’obtingués vuit, l’alcalde seria l’Oriol. Per tant, perquè no sigui l’Oriol Lozano l’escollit, l’altre candidat hauria d’obtenir nou vots en el plenari, ja que el total de regidors en el nostre cas és de disset.

 

Un altre plantejament és el del sistema anomenat Majoritari, que funciona amb prou eficàcia en el nostre veí del nort. A França, a banda que els mandats no són de quatre sino de sis anys, la qual cosa també garanteix unes majors possibilitats de desplegar el pla de Govern compromès, també existeix el règim de segona volta, que comporta que, per molts grups o candidatures que es presentin, són dos els que s’acaben imposant, els quals normalment han rebut el suport de les formacions que han resultat descartades en la primera volta. I això, al mateix temps, també suposa que de les dues llistes que s’enfronten en segona volta, la més votada serà qui es farà amb l’alcaldia.

 

A mi, què voleu que us digui. Em sembla que aquest sistema vigent a frança seria una molt bona garantia d’estabilitat política, al menys a nivell municipal. Només crec que ens manca un nou graó de perfeccionament democràtic, del que tothom parla però cap partit hi està interessat. Es tracta de les anomenades Llistes Obertes. Això, que a l’hora de votar obligaria als electors a fer el que ja fem quan votem per a la cambra legislativa més inútil creada mai a l’Estat espanyol com és el Senat, és el que caldria fer quan anem a votar per l’alcalde del poble. Així, la persona més votada, que més s’hagués marcat a les butlletes seria l’alcalde. I aquest ja s’espabilarà a formar el seu govern amb la resta de representants escollits amb independència de la seva ideologia.

 

Potser sí que penseu que estic filosofant massa. És de les utopies que el món ha avançat. I depenem només de nosaltres. Això d’aquest nou Grup creat per en Jordi graupera amb el suport de l’ANC, (Primàries per la república), nés un bon exemple de com aplicar el mateix sistema a les eleccions municipals. Llàstima que aquest “invent”, al final, només haurà servit per dividir encara més el vot independentista i no per aconseguir una sola força unitària independentista. Però això, ja és un altre tema!