El passat dissabte dia 22 de febrer a Sitges es va celebrar el tant comentat, esperat i poc aprofitat Congrés extraordinari d'Unió Democràtica de Catalunya, convocat, d'acord amb el compromís adquirit pel Comitè de Govern entrant, per tal de modificar els estatuts del partit, modernitzant-los, que vol dir, posant-los al dia, agilitzant processos, fent el partit més transparent, més participatiu..., i molts altres aspectes necessaris que expressen com, també Unió, ha d'actualitzar-se tant de portes endins com en la seva projecció exterior.
S'havia especulat molt sobre el que passaria, (o que agradaria que hagués passat), que si s'evidenciaria un canvi de rumb en la qüestió nacional o sobiranista, en la clarificació de postures davant la convocatòria de la Consulta del proper 9 de novembre, potser canvi en la relació amb CDC, que si es mostraria públicament un canvi d'etapa política, de persones, de renovació a tot nivell..., etc. Al final però, res de res. Tenim uns nous estatuts. Són efectivament millors que els anteriors. Són un reflex del que la societat mínimament exigeix a una formació política, però, res extraordinari que no es pugui considerar normal avui per avui.
Tothom a Unió sap, (també en Duran, en Ramon Espadaler i tants altres amb qui he tingut relació des que vaig entrar a militar al partit l'any 1992), del meu posicionament clara i inequívocament independentista. Tothom coneix com la pràctica totalitat de la militància d'Unió a Palau-solità i Plegamans es decanta sense fisures pel Sí´, Sí davant la consulta del proper 9 de novembre. En Duran i Lleida, fins i tot, presumia al llarg del Congrés ordinari d'ara fa dos anys, que en la seva candidatura hi havia tants independentistes com en la del també amic Vila d'Abadal. Però, és evident que, malgrat les circumpstàncies i la força de tota una nació empenyent cap a que Catalunya esdevingui un estat independent, hi ha quelcom inexplicable que fa impossible un posicionament clar i decidit al respecte.
Caldria analitzar les raons per les quals, quan es tracta la qüestió nacional amb els militants d'UDC en la intimitat, molt pocs es manifesten a favor de postulats confederals per a Catalunya i la inmensa majoria es mostren a favor de la independència. Formar part d'un partit petit, (i no dic ara res més), suposa que el que s'expressa privadament no sigui el mateix que el que es vota davant l'atenta mirada de qui pot condicionar el teu futur polític, que de vegades (masses) vol dir laboral. Però, si gairebé tots vam participar a la Via Catalana,(que recordem era per a la Independència), per quina raó doncs, hi ha aquesta mena de temor a expressar-ho davant dels màxims responsables del partit?
El temps s'ens va acabant. I, encara que Unió mai ha estat un partit de blancs o negres, i ha jugat, amb força encert, cal dir-ho, amb els grisos, ara toca definir-se. En Ramón Espadaler, a qui conec des que entre els anys 1992 i 1995 s'en va fer tips de venir a Palau amb l'objectiu de crear i consolidar el partit al nostre poble, deia en el seu discurs de cloenda del Congrés del dia 22 que: "Volem votar, volem decidir lliurement el nostre futur, volem que la gent s'expressi i així saber si el país està per la independència,el federalisme o el confederalisme". Però, no sabem encara què farem. Sabem la data i la pregunta; sabem que hi hem donat la nostra conformitat com a partit; però no sabem si Unió està pel sí o pel no a la segona de les preguntes. I això, a aquestes alçades, després de la celebració d'un congrés extraordinari, no té cap sentit ni justificació.
Sort que, es digui el que es digui, es va salvar a darrera hora la configuració de la llista a les properes eleccions al Parlament Europeu, ja que, en cas contrari, n'estic segur que la Federació de CiU entrava en la seva definitiva disolució.
Sé qe el que dic sonarà a revel, potser a indisciplinat. Res més lluny de la realitat. Sóc i em sento socialcristià i així voldria seguir, ja que no està pas renyit amb posicionaments independentistes. Però, demano que no ens ho posin més difícil. Que, com va dir en Ramon Espadaler, volem seguir amb CDC remant en la mateixa direcció. Voldria sortir d'un congrés engrescat, animat, amb ganes de menjar-me el món. De moment, si més no, tindrem una bona llista a les europees. Però, tinguem-ho clar: Tenim pressa. Molta pressa, i hem d'optar ja d'una vegada pel Sí, Sí!
 | This email is free from viruses and malware because avast! Antivirus protection is active. |
