Entrevista a Josep Maria Vila d'Abadal, alcalde de Vic i candidat a la presidència d'UDC al Singular Digital
“No sóc un independentista exprés
”
Josep Maria Vila d’Abadal (Barcelona, 1954) és batlle de Vic i president de l’Associació de Municipis per la Independència. Es presenta com alternativa de Josep Antoni Duran i Lleida a la presidència del partit en el congrés d’Unió dels dies 12 i 13 de maig, que per primer cop en dècades votarà dos candidats. Assegura que la formació necessita fer un gir cap a la independència si vol ser fidel al seu esperit fundacional (1931). I creu que Duran exagera un antiindependentisme. Vila d'Abadal admet que no té possibilitats de guanyar, però presentarà batalla.
per Alèxia L. Ferret
Ja té els avals necessaris per presentar-se. Però quants en té?
Fins ara, en tenim 396. Però tenim temps fins avui a les dotze. Potser arribem als 400. Tenim els avals necessaris. De totes les intercomarcals en tenim com a mínim vint. Tarragona és la número u. És la que ha superat a les altres.
Li dóna suport algun dels actuals membres de la direcció d'Unió?
No. De l’actual direcció ningú. Tampoc no m’han donat cap aval, ni venen amb mi.
Vostè és partidari de la independència de Catalunya. En canvi, Duran defensa un model confederal, com es va aprovar el 1931. Poden conviure en un mateix partit?
I tant! La meva proposta ve de l’evolució del que es va dir el 1931. Jo defenso un Estat propi independent. És a dir, un pas més.
Per què?
Després de vuitanta anys una relació entre Catalunya i Espanya no ha sigut viable. I si això no ha estat possible, com ho pot ser una confederació de dos Estats, un de català i un d'espanyol? Això és impensable. Hem de seguir el criteri que ja deia Unió temps enrere.
Per què li cal ara a Unió assumir un discurs independentista?
No és nou. Fa dècades, ja es deia llibertat o independència plena. Aquests noms ja s’utilitzaven als anys 60 i 70. I ara és més necessari. El nostre país està evolucionant en aquest sentit. I nosaltres com a partit hem de servir la societat catalana. Aquest és el nostre objectiu. Catalunya necessita un Estat propi independent.
UDC encara hauria fer un pas més que el gir sobiranista de CDC en el congrés de Reus?
CDC aposta per un Estat propi, però no independent. I jo crec que la paraula necessària és independent. Això és el que hem de treure en el congrés del maig. I ho hem de proposar als militants i als compromissaris. La ponència oficial d’Unió parla d’una confederació d’Estats, però la contempla amb el fet de la llengua, la cultura i el dret civil. I això està superat. No crec ni que els ponents s’ho creguin. Aquest discurs és tirar enrere del que es deia el 1931.
Per què diu que Duran exagera l’antiindependentisme?
Perquè està segrestat per la política que fa a Madrid. Ell hi va cada setmana, i la visió allà de Catalunya és diferent de la d’aquí. A més, ha de fer unes polítiques concretes, negociar i treballar. Si no no tindria sentit ser-hi. El desig de separar-nos d’Espanya no s’entén a la capital. I per aquest motiu en Duran té aquesta deriva més espanyolista de la seva persona. No ho era tant. Això els ha passat a molts polítics que han anat cap allà.
Té por que alguns militants hagin firmat alhora a favor de vostè i de Duran i que, al final, els avals quedin anul·lats.
Sí. Quan vaig anunciar que tenia uns quants avals, ja vaig avisar que això podia passar. Però tampoc hi vull entrar més. El que desitjo és renovar el partit, i evitar que passin aquestes coses. Aquest és un mal que té el sistema de partits. Hi ha uns models d’organització molt forts, que governen i incideixen massa en els militants. Jo em presento per canviar-ho. Hi ha hagut pressions per tal que avalin en Duran i no a mi. I també doblar-ho, tot i que és més agressiu i ja ho han parat.
Vostè assegura que l’organització de UDC va fer el possible perquè no es presentés. Concreti què li van fer…
Conec gent a qui li han anat a buscar l’aval, i que li han dit que no val pel Josep Maria Vila d’Abadal. I d’altres, que a les assemblees locals i comarcals porten els avals d’en Duran. A més, si saben que hi ha gent que no hi ha assistit els el van a buscar a casa seva. Tot això, des de l’organització. No ho fan a nivell personal. Però amaguen la realitat. Ahir vaig configurar la proposta de comitè de govern, i un no va venir perquè li havien fet pressions i ofertes d’altres possibilitats.
Segons vostè, per què Duran hauria de deixar pas a una nova direcció?
Per renovar el partit des dels seus orígens. Hem de recuperar el pensament dels fundadors d’Unió i portar-lo al segle XXI. I reconduir el tema nacional clarament. Cal un partit on la gent s'hi trobi còmode i pugui expressar les seves idees sense que tinguin conseqüències.
Però a Unió tothom dóna com a clar guanyador Duran...
És lògic. En Duran i Lleida té tot l’aparell del partit. Està treballant i organitzant el congrés. Per tant, els presidents locals i comarcals li busquen els compromissaris…
Firmaria treure un 20% dels vots dels delegats? Quina és la seva aposta?
No en tinc ni idea… No vull entrar en això. Jo em presento per fer una alternativa. En Duran porta 30 anys al capdavant d'Unió, i és molt temps. Tot i així, se li han d’agrair moltes coses. És un gran polític que pot continuar fent feina a Madrid. Però pel partit i el tema nacional de Catalunya, ja ha complert una etapa i s’hauria de retirar.
Es reconeix com l'hereu de Duran...
Jo no vull ser l’hereu de ningú. Jo em presento perquè el missatge que dóna Unió sobre la sensibilitat nacional no és l’adequat.
De moment no s’ha produït una trobada entre vostès dos. N'hi haurà alguna abans del congrés?
No en tinc ni idea. Fa un mes aproximadament, ens vam enviar missatges i em vaig oferir per parlar. Em va dir que parlaríem quan tingués la ponència elaborada, i ja la té. Si ell vol, jo estic disposat.
Vostè lidera l'Associació de Municipis per la Independència. Quants són ara?
La setmana passada ja érem uns 380 municipis.
I faran insubmissió fiscal?
No. Nosaltres hem demanat al Parlament i al Govern, que facin els tràmits necessaris perquè puguem pagar els nostres impostos a l’Agència Tributària Catalana. Però si no ho desenvolupen, no ho farem.
Ja ha demanat anar a entrevistar-se amb Rajoy per presentar-la?
Sí. També hem demanat parlar amb el president del Parlament Europeu, i amb l’ONU. I també parlarem amb diferents caps d’Europa per explicar el projecte independentista català des de la visió dels municipis.
Han obtingut resposta?
No. Encara no ens han contestat.
En més d’una ocasió ha assegurat que l’actual crisi econòmica és un bona oportunitat per a què Catalunya s’independitzi. Tan convençut està que en dos o tres anys es produirà?
Sempre explico les teories d’Einstein. El món es mou a través de les crisis. Quan es plantegen les coses i es busquen projectes, hi ha noves solucions. Europa ha de ser una confederació d’Estats. I si passa això, n'hi podran aparèixer de nous. És el moment que neixi Catalunya. Avui es pot plantejar més fàcilment un Estat català.
Vostè és independentista exprés?
No. Crec que les coses s’han de fer quan toquen. Però és clar que si no t’ho planteges no ho faràs. Per tant, ens hi hem de posar, i el temps dirà. Ara bé, aquests processos són molt ràpids.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Unió Democràtica de Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Unió Democràtica de Catalunya. Mostrar tots els missatges
dijous, 12 d’abril del 2012
dimecres, 28 de març del 2012
ARA LI TOCA A UNIÓ
Després del Congrés Nacional que Convergència Democràtica ha celebrat aquest passat cap de setmana a Reus en el que s'ha refermat el compromís decidit de CDC per a l'estat propi. arriba el moment que, també des d'Unió Democràtica es faci el pas definitiu. Que s'actúi de conformitat amb els postulats inequívocs plasmats en el Manifest Fundacional d'Unió publicat al diari el Matí el dia 7 de novembre de 1931. Ara és quan tenim l'oportunitat històrica que en el proper Congrés Nacional d'UDC, que s'ha de celebrar a Sitges els propers 12 i 13 de maig, i si cal de la ma d'en Josep Maria Vila d'Abadal, apostem d'una vegada i per totes, sense pors i amb fermesa perquè Catalunya assoleixi la seva independència política esdevenint un estat més amb drets i deures per igual en mig de totes les nacions lliures d'Europa.
Per això, m'ha vingut de gust reproduir el text transaccionat aprovat en la ponència política de CDC el passat cap de setmana en quant a que Catalunya esdevingui una nació amb estat propi:
Els militants de Convergència ens refermem de nou en el que ja vàrem aprovar en els XIIIè i XVè congressos:
“Volem portar Catalunya a la plena sobirania i a situar la seva gent al capdavant del progrés i el benestar dels països europeus més avançats, aconseguint progressivament més quotes de llibertat que ens condueixin a ser un país independent normalitzat.
I volem també llegar a l’esdevenidor una Catalunya lliure, justa i independent que ocupi un espai propi, amb veu pròpia en el món del segle XXI. En d’altres paraules, la militància de Convergència tenim el dret i l’obligació de treballar per una Catalunya sense límits, i amb plena sobirania nacional”.
Davant d’aquest compromís renovat, constatem que la màxima expressió de la voluntat d’una nació és poder decidir sobre el seu futur com a projecte col•lectiu i tenir el poder i la capacitat d’actuar en conseqüència. A vegades, aquesta capacitat i aquest poder s’exerceixen de manera satisfactòria en el si de projectes polítics compartits amb d’altres nacions, circumstància que obliga a mantenir un equilibri de sobiranies a partir, necessàriament, del reconeixement de l’altre. Hi ha molts d’exemples d’èxit d’aquesta mena de situacions. No és, però, el cas de l’Estat espanyol. Com a projecte ha demostrat, en les tres dècades constitucionals, que les carències congènites i les sobrevingudes afecten la seva viabilitat com a projecte compartible. Si ho havia estat, o almenys si havíem treballat lleialment perquè ho fos, és evident que ho ha deixat de ser i que el catalanisme polític té dificultats per explicar les raons per continuar destinant esforços a un propòsit que apareix com a inassolible, esforços que sovint són font de confusions i d'incomprensió.
Una nació, per poder exercir la seva voluntat com a tal, necessita un Estat que actuï i que se’l senti com a propi. L’Estat és una eina potent per poder desplegar la Nació en bones condicions, amb eficiència, amb solvència. L’actual Estat espanyol és justament el contrari: genera un dèficit fiscal que asfixia la nostra societat (que perjudica directament l’administració, les empreses, els treballadors i els ciutadans), negligeix la nostra competitivitat amb dèficits infraestructurals insostenibles i no respecta la identitat lingüística i cultural catalana en la seva política general, els seus pressupostos i les seves sentències. Ens cal un Estat que sigui eficient, útil, que estimuli i contribueixi a la nostra gran capacitat de creixement econòmic, social, cultural. Si un Estat no fa tot això esdevé un obstacle i un fre que una nació té el deure de superar si vol continuar existint com a tal.
El modernisme i el noucentisme van ser capaços de plantejar: Catalunya igual a Nació; el catalanisme sobiranista del segle XXI ha d’actuar amb actitud d’independència i ha de plantejar la idea de: Catalunya igual a Nació + Estat. I és en el desplegament d’aquesta idea que Convergència ha de destinar els seus esforços, que ha de promoure el debat en el si de la societat per tal de construir l’Estat propi que ens garanteixi la pervivència com a nació i la viabilitat com a societat, avui amenaçades. Un procés en el que Convergència ha de tenir sempre present la pertinença de Catalunya a la Unió Europea i la necessitat d’articular grans majories socials a l’interior del país que facin viables i naturals els objectius que ens proposem.
Per això, m'ha vingut de gust reproduir el text transaccionat aprovat en la ponència política de CDC el passat cap de setmana en quant a que Catalunya esdevingui una nació amb estat propi:
Els militants de Convergència ens refermem de nou en el que ja vàrem aprovar en els XIIIè i XVè congressos:
“Volem portar Catalunya a la plena sobirania i a situar la seva gent al capdavant del progrés i el benestar dels països europeus més avançats, aconseguint progressivament més quotes de llibertat que ens condueixin a ser un país independent normalitzat.
I volem també llegar a l’esdevenidor una Catalunya lliure, justa i independent que ocupi un espai propi, amb veu pròpia en el món del segle XXI. En d’altres paraules, la militància de Convergència tenim el dret i l’obligació de treballar per una Catalunya sense límits, i amb plena sobirania nacional”.
Davant d’aquest compromís renovat, constatem que la màxima expressió de la voluntat d’una nació és poder decidir sobre el seu futur com a projecte col•lectiu i tenir el poder i la capacitat d’actuar en conseqüència. A vegades, aquesta capacitat i aquest poder s’exerceixen de manera satisfactòria en el si de projectes polítics compartits amb d’altres nacions, circumstància que obliga a mantenir un equilibri de sobiranies a partir, necessàriament, del reconeixement de l’altre. Hi ha molts d’exemples d’èxit d’aquesta mena de situacions. No és, però, el cas de l’Estat espanyol. Com a projecte ha demostrat, en les tres dècades constitucionals, que les carències congènites i les sobrevingudes afecten la seva viabilitat com a projecte compartible. Si ho havia estat, o almenys si havíem treballat lleialment perquè ho fos, és evident que ho ha deixat de ser i que el catalanisme polític té dificultats per explicar les raons per continuar destinant esforços a un propòsit que apareix com a inassolible, esforços que sovint són font de confusions i d'incomprensió.
Una nació, per poder exercir la seva voluntat com a tal, necessita un Estat que actuï i que se’l senti com a propi. L’Estat és una eina potent per poder desplegar la Nació en bones condicions, amb eficiència, amb solvència. L’actual Estat espanyol és justament el contrari: genera un dèficit fiscal que asfixia la nostra societat (que perjudica directament l’administració, les empreses, els treballadors i els ciutadans), negligeix la nostra competitivitat amb dèficits infraestructurals insostenibles i no respecta la identitat lingüística i cultural catalana en la seva política general, els seus pressupostos i les seves sentències. Ens cal un Estat que sigui eficient, útil, que estimuli i contribueixi a la nostra gran capacitat de creixement econòmic, social, cultural. Si un Estat no fa tot això esdevé un obstacle i un fre que una nació té el deure de superar si vol continuar existint com a tal.
El modernisme i el noucentisme van ser capaços de plantejar: Catalunya igual a Nació; el catalanisme sobiranista del segle XXI ha d’actuar amb actitud d’independència i ha de plantejar la idea de: Catalunya igual a Nació + Estat. I és en el desplegament d’aquesta idea que Convergència ha de destinar els seus esforços, que ha de promoure el debat en el si de la societat per tal de construir l’Estat propi que ens garanteixi la pervivència com a nació i la viabilitat com a societat, avui amenaçades. Un procés en el que Convergència ha de tenir sempre present la pertinença de Catalunya a la Unió Europea i la necessitat d’articular grans majories socials a l’interior del país que facin viables i naturals els objectius que ens proposem.
divendres, 13 de gener del 2012
DIU EN DURAN EN LA CARTA D'AQUESTA SETMANA:
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
Torno a ser amb vosaltres! Han passat les festes de Nadal i hem estrenat any nou. Amb ell hem inaugurat també govern central a l’Estat i amb les seves primeres mesures hem estrenat el debat parlamentari. Fora del Parlament, el debat polític se centra també en el principal partit de l’oposició. En vigílies del seu congrés, i per obrir una nova etapa després de Zapatero, hi ha dues candidatures que es plantegen accedir al lideratge del PSOE: la de Rubalcaba i la de Chacón.
Aquest mes de gener, les notícies al voltant de les passes d’aquests dos candidats ompliran pàgines de diaris i minuts d’informatius de ràdios i televisions. Tot el debat nominal polaritza aquesta etapa precongressual socialista i crec que és un gravíssim error. No és un debat nominalista, el que el PSOE necessita en aquests moments per tornar a recuperar el seu lideratge social. És un debat molt més de fons i no passa, ni de bons tros, només per les persones. Des de fora m’ho miro amb preocupació. Sempre he dit que es necessiten governs forts i oposicions també fortes i preparades per assolir el govern. Avui, en l’àmbit de l’Estat, tenim govern i el temps dirà el que dóna de si, però el que no tenim és oposició. De fet, aquesta segona consideració serveix també per a Catalunya.
A banda, però, del debat socialista, que correspon a ells resoldre, no puc deixar d’explicar-vos el somriure que em va provocar llegir o escoltar en algun mitjà que algun dirigent del PSC consideri Rubalcaba representant del jacobinisme i Chacón, exponent de l’Espanya plural. Tot el PSOE és jacobí. Ho és Rubalcaba i ho és Borrell. I ho és Carme Chacón, que ha passat de Catalunya i del PSC tant com ha pogut i que, cal recordar-ho, va ser l’única que va aplaudir una sentència del Constitucional que era expressió d’un pensament no només jacobí, sinó al mateix temps manifestació d’una decidida voluntat d’humiliació al fet diferencial català, a la nostra personalitat nacional, a la nostra voluntat de ser.
En seu parlamentària hi ha hagut una primera sessió a la qual no vaig poder assistir –m’he passat mitja setmana al llit engripat, empiocat i enfebrat. EL debat tenia diverses qüestions a tractar i en vull remarcar un parell d’abast i de dimensió completament diferents. Un és el debat sobre el reglament on, un cop més, es va rebutjar l’ús del català a la cambra. Amb quins vots? Amb els del PP i els del PSOE fonamentalment. I el PSC? Estrena una nova etapa amb veu pròpia i diferenciada? Les diputades i els diputats encapçalats per la representant de l’Espanya plural, Carme Chacón, van votar amb el PSOE contra el català o amb els partits catalans a favor de la nostra llengua? M’imagino que no teniu cap dubte i que enteneu prou bé que tots aquests interrogants són pura retòrica, com ho és la cançó de sempre que els socialistes ara sí que tindran veu o, almenys, vot diferenciat. Òbviament, tot el PSC darrere del jacobisme de Rubalcaba, que és qui ara per ara està comandant el grup parlamentari del PSOE.
La segona qüestió té una dimensió completament diferent. Es tractava de convalidar o no el reial decret llei que el govern de Rajoy va aprovar el 30 de desembre, que apujava l’IRPF i l’IBI, actualitzava les pensions adaptant-les al nivell de vida, recuperava la desgravació per compra del primer habitatge, l’IVA supereduït per a la rehabilitació, etc. Abans d’escriure aquesta carta he repassat les portades dels principals diaris d’ahir. Alguns, com El País i El Periódico, li dedicaven fins i tot l’editorial. Doncs bé, parlem-ne.
Un diari de Madrid destacava en portada que el fet que Convergència i Unió votés que sí era “el principi d’un pacte estable de suport mutu”. S’equivoquen! A Catalunya estem disposats a pactar amb qui vulgui fer-ho, i si ho fem amb el PP és perquè només ells s’han ofert fins ara. Crec que les coses estan canviant i que l’actitud d’ERC i del PSC va canviant o pot canviar. Per tant, de pacte estable i mutu, res de res. Ni aquí ni a Madrid. És més, crec que per a CiU no seria bo que es repetís la situació del 2000 al 2004, quan a Catalunya depeníem del PP i això comportava donar suport, sobretot en els primers anys, al PP a Madrid. Seria un greu error que no hem de cometre. Així, almenys, ho penso.
Un altre diari, en aquest cas català, deia “Duran sorprèn donant suport a l’ajust que tant havia criticat”. Vejam. Des del 30 de desembre no he obert la boca, i quan ho vaig fer, vaig pronunciar-me en contra de la pujada d’IRPF, vaig dir que la pujada de l’IBI no era solució per al finançament dels ajuntaments i poca cosa més. En canvi, vaig manifestar-me d’acord amb molts altres punts del reial decret llei convalidat ahir. I ho reitero, no he tornat a obrir la boca. Ahir el portaveu de CiU -Duran ni tan sols va prémer el botó de vot perquè, com ja he dit, malauradament, no hi vaig poder ser- va criticar la pujada de l’IRPF i també la de l’IBI, però va donar altres arguments per sostenir el vot positiu. Quins?
Dos diaris més diuen a la portada que “vam donar suport per tenir oxigen a Catalunya” i que “avalem el gran impost que Rajoy dedicarà a les autonomies”. Doncs bé, de quin gran impost per a les autonomies parlem? Jo no conec cap mesura que afecti les autonomies. Afecten, en tot cas, els ciutadans, contribuents, però no les autonomies. En qualsevol cas hem votat sí per coherència. Podem prendre mesures d’ajust a Catalunya i ¿girar-nos d’esquena quan es pren a nivell espanyol? ¿Podem tenir ara un comportament diferent davant la crisi que el que vam tenir el maig de 2010 mentre governava el PSOE i ens vam abstenir en el primer reial decret del president Zapatero sobre mesures d’austeritat? Hi ha qui es pregunta per què llavors ens vam abstenir i ara votem sí. Per dues raons molt clares: primera, llavors no governàvem a Catalunya i no sabíem l’abast real del dèficit, i segona, la situació en termes econòmics a Espanya i a Europa és ara molt pitjor que el maig del 2010.
Tot plegat transmet la sensació que hi ha qui no és prou conscient del que passa a Europa, que Grècia potser no podrà pagar, que això té un efecte dòmino i que la nostra economia no ha sortit, ni de bon tros, del risc d’intervenció. Tant és així que els propers sis mesos seran, financerament parlant, extraordinàriament difícils. Retingueu aquestes paraules de dimecres del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi: “no és possible expressar confiança en la recuperació econòmica, malgrat els indicis favorables”. La UE està fent esforços, a Catalunya també, i no té sentit que no els faci l’Estat espanyol, encara que algunes mesures no ens agraden, i nosaltres tinguem alternatives. Hem entès des del primer dia quina és la situació europea potser perquè per aquesta Espanya jacobina, que viu d’esquena a Europa, no corre la sang carolíngia que circula pel nostre país. Les mesures aprovades ahir han estat aplaudides per les institucions europees. Això no és un únic argument, però és un argument més. Parlant d’Europa, no puc deixar de tornar a expressar la meva preocupació per les decisions del tàndem Merkel-Sarkozy. Només amb mesures d’austeritat no n’hi ha prou. Ens n’anirem a pastar fang.
Dit tot això, CiU fa un marge de confiança al govern. Si es tradueix en recentralització financera i en disminució de les competències de les comunitats autònomes, es trobarà amb la nostra porta tancada al nassos. S’haurà acabat la confiança. S’haurà acabat el crèdit. No ens ha de fer por que vulguin penalitzar els que no compleixin el dèficit. El que ens ha de preocupar i s’ha d’evitar és que l’Estat no se l’espolsi i que el centrifugui a les comunitats autònomes. De tot això, n’hem parlat i caldrà continuar-ne parlant. Del resultat de les converses, se’n derivarà la nostra conducta de futur: responsabilitat a canvi de lleialtat. Si no hi ha lleialtat, no tindrà cap sentit la responsabilitat.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 13 de gener de 2012
Torno a ser amb vosaltres! Han passat les festes de Nadal i hem estrenat any nou. Amb ell hem inaugurat també govern central a l’Estat i amb les seves primeres mesures hem estrenat el debat parlamentari. Fora del Parlament, el debat polític se centra també en el principal partit de l’oposició. En vigílies del seu congrés, i per obrir una nova etapa després de Zapatero, hi ha dues candidatures que es plantegen accedir al lideratge del PSOE: la de Rubalcaba i la de Chacón.
Aquest mes de gener, les notícies al voltant de les passes d’aquests dos candidats ompliran pàgines de diaris i minuts d’informatius de ràdios i televisions. Tot el debat nominal polaritza aquesta etapa precongressual socialista i crec que és un gravíssim error. No és un debat nominalista, el que el PSOE necessita en aquests moments per tornar a recuperar el seu lideratge social. És un debat molt més de fons i no passa, ni de bons tros, només per les persones. Des de fora m’ho miro amb preocupació. Sempre he dit que es necessiten governs forts i oposicions també fortes i preparades per assolir el govern. Avui, en l’àmbit de l’Estat, tenim govern i el temps dirà el que dóna de si, però el que no tenim és oposició. De fet, aquesta segona consideració serveix també per a Catalunya.
A banda, però, del debat socialista, que correspon a ells resoldre, no puc deixar d’explicar-vos el somriure que em va provocar llegir o escoltar en algun mitjà que algun dirigent del PSC consideri Rubalcaba representant del jacobinisme i Chacón, exponent de l’Espanya plural. Tot el PSOE és jacobí. Ho és Rubalcaba i ho és Borrell. I ho és Carme Chacón, que ha passat de Catalunya i del PSC tant com ha pogut i que, cal recordar-ho, va ser l’única que va aplaudir una sentència del Constitucional que era expressió d’un pensament no només jacobí, sinó al mateix temps manifestació d’una decidida voluntat d’humiliació al fet diferencial català, a la nostra personalitat nacional, a la nostra voluntat de ser.
En seu parlamentària hi ha hagut una primera sessió a la qual no vaig poder assistir –m’he passat mitja setmana al llit engripat, empiocat i enfebrat. EL debat tenia diverses qüestions a tractar i en vull remarcar un parell d’abast i de dimensió completament diferents. Un és el debat sobre el reglament on, un cop més, es va rebutjar l’ús del català a la cambra. Amb quins vots? Amb els del PP i els del PSOE fonamentalment. I el PSC? Estrena una nova etapa amb veu pròpia i diferenciada? Les diputades i els diputats encapçalats per la representant de l’Espanya plural, Carme Chacón, van votar amb el PSOE contra el català o amb els partits catalans a favor de la nostra llengua? M’imagino que no teniu cap dubte i que enteneu prou bé que tots aquests interrogants són pura retòrica, com ho és la cançó de sempre que els socialistes ara sí que tindran veu o, almenys, vot diferenciat. Òbviament, tot el PSC darrere del jacobisme de Rubalcaba, que és qui ara per ara està comandant el grup parlamentari del PSOE.
La segona qüestió té una dimensió completament diferent. Es tractava de convalidar o no el reial decret llei que el govern de Rajoy va aprovar el 30 de desembre, que apujava l’IRPF i l’IBI, actualitzava les pensions adaptant-les al nivell de vida, recuperava la desgravació per compra del primer habitatge, l’IVA supereduït per a la rehabilitació, etc. Abans d’escriure aquesta carta he repassat les portades dels principals diaris d’ahir. Alguns, com El País i El Periódico, li dedicaven fins i tot l’editorial. Doncs bé, parlem-ne.
Un diari de Madrid destacava en portada que el fet que Convergència i Unió votés que sí era “el principi d’un pacte estable de suport mutu”. S’equivoquen! A Catalunya estem disposats a pactar amb qui vulgui fer-ho, i si ho fem amb el PP és perquè només ells s’han ofert fins ara. Crec que les coses estan canviant i que l’actitud d’ERC i del PSC va canviant o pot canviar. Per tant, de pacte estable i mutu, res de res. Ni aquí ni a Madrid. És més, crec que per a CiU no seria bo que es repetís la situació del 2000 al 2004, quan a Catalunya depeníem del PP i això comportava donar suport, sobretot en els primers anys, al PP a Madrid. Seria un greu error que no hem de cometre. Així, almenys, ho penso.
Un altre diari, en aquest cas català, deia “Duran sorprèn donant suport a l’ajust que tant havia criticat”. Vejam. Des del 30 de desembre no he obert la boca, i quan ho vaig fer, vaig pronunciar-me en contra de la pujada d’IRPF, vaig dir que la pujada de l’IBI no era solució per al finançament dels ajuntaments i poca cosa més. En canvi, vaig manifestar-me d’acord amb molts altres punts del reial decret llei convalidat ahir. I ho reitero, no he tornat a obrir la boca. Ahir el portaveu de CiU -Duran ni tan sols va prémer el botó de vot perquè, com ja he dit, malauradament, no hi vaig poder ser- va criticar la pujada de l’IRPF i també la de l’IBI, però va donar altres arguments per sostenir el vot positiu. Quins?
Dos diaris més diuen a la portada que “vam donar suport per tenir oxigen a Catalunya” i que “avalem el gran impost que Rajoy dedicarà a les autonomies”. Doncs bé, de quin gran impost per a les autonomies parlem? Jo no conec cap mesura que afecti les autonomies. Afecten, en tot cas, els ciutadans, contribuents, però no les autonomies. En qualsevol cas hem votat sí per coherència. Podem prendre mesures d’ajust a Catalunya i ¿girar-nos d’esquena quan es pren a nivell espanyol? ¿Podem tenir ara un comportament diferent davant la crisi que el que vam tenir el maig de 2010 mentre governava el PSOE i ens vam abstenir en el primer reial decret del president Zapatero sobre mesures d’austeritat? Hi ha qui es pregunta per què llavors ens vam abstenir i ara votem sí. Per dues raons molt clares: primera, llavors no governàvem a Catalunya i no sabíem l’abast real del dèficit, i segona, la situació en termes econòmics a Espanya i a Europa és ara molt pitjor que el maig del 2010.
Tot plegat transmet la sensació que hi ha qui no és prou conscient del que passa a Europa, que Grècia potser no podrà pagar, que això té un efecte dòmino i que la nostra economia no ha sortit, ni de bon tros, del risc d’intervenció. Tant és així que els propers sis mesos seran, financerament parlant, extraordinàriament difícils. Retingueu aquestes paraules de dimecres del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi: “no és possible expressar confiança en la recuperació econòmica, malgrat els indicis favorables”. La UE està fent esforços, a Catalunya també, i no té sentit que no els faci l’Estat espanyol, encara que algunes mesures no ens agraden, i nosaltres tinguem alternatives. Hem entès des del primer dia quina és la situació europea potser perquè per aquesta Espanya jacobina, que viu d’esquena a Europa, no corre la sang carolíngia que circula pel nostre país. Les mesures aprovades ahir han estat aplaudides per les institucions europees. Això no és un únic argument, però és un argument més. Parlant d’Europa, no puc deixar de tornar a expressar la meva preocupació per les decisions del tàndem Merkel-Sarkozy. Només amb mesures d’austeritat no n’hi ha prou. Ens n’anirem a pastar fang.
Dit tot això, CiU fa un marge de confiança al govern. Si es tradueix en recentralització financera i en disminució de les competències de les comunitats autònomes, es trobarà amb la nostra porta tancada al nassos. S’haurà acabat la confiança. S’haurà acabat el crèdit. No ens ha de fer por que vulguin penalitzar els que no compleixin el dèficit. El que ens ha de preocupar i s’ha d’evitar és que l’Estat no se l’espolsi i que el centrifugui a les comunitats autònomes. De tot això, n’hem parlat i caldrà continuar-ne parlant. Del resultat de les converses, se’n derivarà la nostra conducta de futur: responsabilitat a canvi de lleialtat. Si no hi ha lleialtat, no tindrà cap sentit la responsabilitat.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 13 de gener de 2012
divendres, 2 de desembre del 2011
SOBRE LA DECISIÓ D'EN MONTILLA
Diu avui en Duran a la seva carta web dels divendres:
PS. Sento molt haver d’escriure el que ara escriuré, però no me’n puc estar. Si el resultat electoral del 20 de novembre va confirmar que Catalunya és diferent, el fet que un expresident de la Generalitat vagi a fer de senador ens converteix en una comunitat autònoma més. Els que sovint donaven lliçons de nacionalisme i que en el seu dia van optar per fer president el qui ara serà senador en lloc de votar a qui havia guanyat les eleccions i, a més a més, representava el nacionalisme català, haurien de fer un esforç d’autocrítica. Qui sembra vents, cull tempestats.
PS. Sento molt haver d’escriure el que ara escriuré, però no me’n puc estar. Si el resultat electoral del 20 de novembre va confirmar que Catalunya és diferent, el fet que un expresident de la Generalitat vagi a fer de senador ens converteix en una comunitat autònoma més. Els que sovint donaven lliçons de nacionalisme i que en el seu dia van optar per fer president el qui ara serà senador en lloc de votar a qui havia guanyat les eleccions i, a més a més, representava el nacionalisme català, haurien de fer un esforç d’autocrítica. Qui sembra vents, cull tempestats.
dimecres, 2 de novembre del 2011
CARTA OBERTA D'EN DURAN ALS SOCIALISTES
Observo que cada dia utilitzeu com a únic argument per atacar CiU la nostra política de reducció de la despesa al capdavant del govern de la Generalitat. Són uns ajustos que fem per necessitat i no per ganes. Per aquest motiu, vull recordar alguns fets i algunes dades que són de l‘interès de la ciutadania i que convindria molt que ho fossin també del vostre.
El 24 de novembre de 2010, just quatre dies abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb el tripartit al govern de la Generalitat i el PSOE al govern de l’Estat, el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” va avalar els comptes de la Generalitat amb un 2’4% del dèficit, un dèficit que ha acabat essent del 4’2%. El 23 de març el que era secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, va comunicar al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, que “la reducció del 10% de despesa que proposa la Generalitat no era suficient” per corregir el dèficit que vau deixar. També va afirmar que “per la banda dels ingressos, no podia esperar-se res més, llevat que apugéssim impostos amb efectes del 2011”. A través del ministeri d’Hisenda, el govern socialista de l’Estat pretenia que rebaixéssim un 20% la despesa fins arribar a l’1’3% del dèficit públic. Aquesta és la vostra proposta: el doble de retallades.
Davant d’això, el govern de CiU es va plantar i va dir que ni parlar-ne. Una veu socialista –la del que era primer tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona, Jordi William-Carnes, que era de viatge a Sao Paulo- es va desmarcar de la posició oficial del PSC en afirmar que era impossible en un sol any situar el dèficit en el1’3%.
El govern de la Generalitat va reduir la despesa en tres mil milions d’euros en el pressupost del 2011. El secretari d’Estat, Carlos Ocaña, va demanar que es disminuís el doble, sis mil milions d’euros. El que era vicepresident del govern i portaveu, Pérez Rubalcaba –ara candidat socialista-, va afirmar que “la reducció del dèficit era irrenunciable, i-re-nun-ci-a-ble”. L’obligada reducció de despesa, forçada per la mala gestió del tripartit i per la imposició del govern socialista de l’Estat, va implicar necessàriament rebaixar totes les partides del pressupost a Catalunya i, per tant, lògicament, les de sanitat, ensenyament i polítiques socials, tot i que s’ha de dir que l’import pressupostari d’aquests departaments va guanyar pes en el conjunt dels comptes públics. Per exemple, en l’anterior pressupost socialista Sanitat representava un 36% i ara suposa un 38’6%. A tot això, cal tenir present que la Generalitat paga en el 2011 més de quatre milions d’euros diaris d’interessos i en pagarà sis milions –també cada dia- l’any que ve. Fixeu vos que això significa que només en set mesos que no haguéssim de pagar aquests interessos -que vosaltres vau generar- no hauríem de tocar ni un euro la sanitat. Cal recordar també que l’import a pagar per l’amortització de la despesa financera que vosaltres heu deixat per al 2011 és de sis mil milions d’euros (més de 10 bilions de pessetes). És a dir, el Govern de CiU pagarà d’amortització de despesa financera, provocada per la gestió del tripartit socialista, el doble del total que s’ha rebaixat el pressupost català.
També hauríeu de recordar que l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans i contra el que aquí demanàveu –fins i tot ens vàreu recomanar que portéssim el govern central als tribunals- no ha pagat la bestreta del fons de competitivitat ni ha liquidat l’import de l’aplicació de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut. Per cert, més enllà del fet que el govern de l’Estat mai ha invertit la xifra del PIB real de Catalunya respecte a Espanya, la inversió planificada a Catalunya només ha tingut una mitjana del 81% d’execució.
Ara, en plena precampanya, ¿no teniu rés més per oferir com a argument electoral que acusar CiU de desmantellar l’estat del benestar social? Si tinguéssiu una mica de vergonya, miraríeu de parlar-ne el mínim possible. No obstant, us llanceu pel camí de la demagògia i renuncieu a l’actiu que teníeu de cultura de partit de govern. En resum, la Generalitat es veu obligada a gastar menys perquè els socialistes, mentre éreu al govern de la Generalitat i llençant la casa per la finestra, heu deixat el país arruïnat (torno a recordar-ho: un dèficit del 4’2 del PIB català, és a dir, més de vuit mil cinc cents milions d’euros, o bé, si ho preferiu en pessetes, més de tretze bilions). A més, en l’àmbit de l’Estat, i amb vosaltres al govern, els socialistes demaneu que reduïm molt més la despesa –concretament, el doble- o que apugem els impostos. I tot això sense pagar el que es deu a Catalunya (fons de competitivitat, Disposició Addicional Tercera, principi de lleialtat institucional per abonar l’import de la llei de dependència i d’altres). Malgrat tot, us quedeu tan amples, criticant-nos dia sí i dia també, afirmant que ens volem carregar l’estat del benestar que vosaltres heu deixat en estat de coma. Si ho féssim nosaltres, estic segur que ens diríeu “quina barra!”. I atenció, nosaltres a Catalunya hem rebaixat el pressupost de Sanitat un 6’9%, però el govern socialista de l’Estat l’ha reduït un 8%. I mentre aquí hem rebaixat un 7’6% la partida d’Ensenyament, a l’Estat l’han reduït un 7’8%. Això sí, el pressupost de Defensa –amb la vostra candidata per Barcelona al capdavant- només l’heu rebaixat un 7%, com si els vaixells, els tancs i les armes en general fossin garants de l’estat del benestar social que els socialistes empareu.
Tot plegat, sense tenir present el dèficit fiscal que l’Estat té envers Catalunya i que significa 16.500 milions d’euros l’any, és a dir, un 8’4% del PIB català, que tant vosaltres com el PP no esteu d’acord a reduir. Bé, ¿de debò, no us sentiu responsables principals del dèficit que heu generat durant els set anys que heu governat a Catalunya? ¿No sou conscients que el govern de l’Estat, en el qual participeu, vol obligar-nos a reduir encara més el nostre pressupost i, per tant, a ampliar les retallades que tan demagògicament utilitzeu com a expressió de desgast electoral? ¿Heu oblidat que aquí demanàveu amb energia que l’Estat liquidés la bestreta del fons de competitivitat i que, en canvi, a Madrid us va faltar coratge per servir els interessos dels catalans i us vau encongir a l’hora de fer el que dèieu a Catalunya com a conseqüència de la vostra dependència del PSOE, votant al costat del govern central contra els interessos de Catalunya? Què penseu fer els socialistes catalans per donar resposta a les necessitats econòmiques dels ciutadans de Catalunya i a les nostres aspiracions nacionals?
Tot això no us ho plantejo perquè cregui que Catalunya pot estar contenta amb una possible majoria absoluta del PP, que vosaltres heu conreat ja que guanyaran gràcies a la vostra ineficaç política econòmica. Ans el contrari: recordem perfectament l’actitud que el PP va tenir contra Catalunya quan van exercir la seva majoria absoluta sense contemplacions, o el seu rebuig davant l’Estatut referendat pel poble de Catalunya. No seré jo qui oblidi els seus greuges contra els catalans .No seré jo qui silenciï l’actitud d’un PP que s’ha plegat de braços i que ha deixat que el país s’enfonsés sense donar suport a cap mesura per facilitar la reactivació econòmica i la generació de llocs de treball. La seva irresponsabilitat electoralista de pensar que com pitjor anés l’economia, millor anirien les seves perspectives electorals ha contribuït que actualment hi hagi gairebé cinc milions de persones sense feina. No estem parlant només de xifres estadístiques, sinó de problemes reals de persones amb noms i cognoms. Es tracta d’’un PP que governarà Espanya amb el qual els socialistes no heu dubtat d’arribar a acords contra Catalunya, però mai a favor de l’ocupació, de l’economia o de la confiança i de la credibilitat davant els mercats. Tots dos, socialistes i populars, heu negat a Catalunya el traspàs dels aeroports del Prat, de Reus, de Sabadell i de Girona; heu disminuït l’autonomia de la gestió dels ports de Barcelona i de Tarragona i, per tant, heu perjudicat l’economia catalana, i heu pactat d’esquena als ciutadans de Catalunya amb nocturnitat i traïdoria la reforma de la Constitució que limita l’autonomia financera de la Generalitat. Sabem que, de la mateixa manera que vosaltres heu arruïnat la Generalitat, moltes famílies i persones, el PP es passarà de frenada reduint els drets nacionals i personals.
Per què creieu que CIU, davant la vostra ineficiència en matèria econòmica i la irresponsabilitat electoralista del PP, va haver d’actuar amb coherència i responsabilitat per evitar que la Unió Europea intervingués l’economia espanyola? Com a president del grup parlamentari de CiU no vaig pensar en els interessos electorals, sinó que vaig fer un pas endavant per evitar que a l’Estat s’haguessin d’aplicar mesures com les que s’han dut a terme a Grècia i que han representant una reducció del 20% de les pensions de més de 1.200 euros que arriba al 40% als jubilats amb menys de 55 anys, la disminució de 200 mil funcionaris del sector públic... Rieu-vos-en, dels ajustos que per la vostra mala gestió hem d’administrar ara!
De cara a les eleccions del 20-N, esperem que el poble català no permeti que hi hagi aquesta majoria absoluta que les enquestes preveuen per al PP. El contrapès al futur govern no passarà per vosaltres, sinó per CiU. Els ciutadans del nostre país saben que som l’única força política amb veu i grup parlamentari propis que té les mans lliures per plantar cara a vosaltres i al PP. Som l’únic grup parlamentari que podrà defensar els interessos dels catalans.
Afortunadament, el poble català és prou madur i té sentit de responsabilitat per entendre que el govern actual de la Generalitat posa per davant els interessos de país als del partit. Encara que ens pugui costar algun vot, estem disposats a redreçar la situació que hem heretat de vosaltres per retornar al seu lloc l’estat del benestar social. CiU l’ha construït durant vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat, això sí, amb l’ajut de tothom, de tota la societat i també amb el de vosaltres des de molts ajuntaments.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
El 24 de novembre de 2010, just quatre dies abans de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb el tripartit al govern de la Generalitat i el PSOE al govern de l’Estat, el “Consejo de Política Fiscal y Financiera” va avalar els comptes de la Generalitat amb un 2’4% del dèficit, un dèficit que ha acabat essent del 4’2%. El 23 de març el que era secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, va comunicar al conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, que “la reducció del 10% de despesa que proposa la Generalitat no era suficient” per corregir el dèficit que vau deixar. També va afirmar que “per la banda dels ingressos, no podia esperar-se res més, llevat que apugéssim impostos amb efectes del 2011”. A través del ministeri d’Hisenda, el govern socialista de l’Estat pretenia que rebaixéssim un 20% la despesa fins arribar a l’1’3% del dèficit públic. Aquesta és la vostra proposta: el doble de retallades.
Davant d’això, el govern de CiU es va plantar i va dir que ni parlar-ne. Una veu socialista –la del que era primer tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona, Jordi William-Carnes, que era de viatge a Sao Paulo- es va desmarcar de la posició oficial del PSC en afirmar que era impossible en un sol any situar el dèficit en el1’3%.
El govern de la Generalitat va reduir la despesa en tres mil milions d’euros en el pressupost del 2011. El secretari d’Estat, Carlos Ocaña, va demanar que es disminuís el doble, sis mil milions d’euros. El que era vicepresident del govern i portaveu, Pérez Rubalcaba –ara candidat socialista-, va afirmar que “la reducció del dèficit era irrenunciable, i-re-nun-ci-a-ble”. L’obligada reducció de despesa, forçada per la mala gestió del tripartit i per la imposició del govern socialista de l’Estat, va implicar necessàriament rebaixar totes les partides del pressupost a Catalunya i, per tant, lògicament, les de sanitat, ensenyament i polítiques socials, tot i que s’ha de dir que l’import pressupostari d’aquests departaments va guanyar pes en el conjunt dels comptes públics. Per exemple, en l’anterior pressupost socialista Sanitat representava un 36% i ara suposa un 38’6%. A tot això, cal tenir present que la Generalitat paga en el 2011 més de quatre milions d’euros diaris d’interessos i en pagarà sis milions –també cada dia- l’any que ve. Fixeu vos que això significa que només en set mesos que no haguéssim de pagar aquests interessos -que vosaltres vau generar- no hauríem de tocar ni un euro la sanitat. Cal recordar també que l’import a pagar per l’amortització de la despesa financera que vosaltres heu deixat per al 2011 és de sis mil milions d’euros (més de 10 bilions de pessetes). És a dir, el Govern de CiU pagarà d’amortització de despesa financera, provocada per la gestió del tripartit socialista, el doble del total que s’ha rebaixat el pressupost català.
També hauríeu de recordar que l’Estat, amb el vot dels socialistes catalans i contra el que aquí demanàveu –fins i tot ens vàreu recomanar que portéssim el govern central als tribunals- no ha pagat la bestreta del fons de competitivitat ni ha liquidat l’import de l’aplicació de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut. Per cert, més enllà del fet que el govern de l’Estat mai ha invertit la xifra del PIB real de Catalunya respecte a Espanya, la inversió planificada a Catalunya només ha tingut una mitjana del 81% d’execució.
Ara, en plena precampanya, ¿no teniu rés més per oferir com a argument electoral que acusar CiU de desmantellar l’estat del benestar social? Si tinguéssiu una mica de vergonya, miraríeu de parlar-ne el mínim possible. No obstant, us llanceu pel camí de la demagògia i renuncieu a l’actiu que teníeu de cultura de partit de govern. En resum, la Generalitat es veu obligada a gastar menys perquè els socialistes, mentre éreu al govern de la Generalitat i llençant la casa per la finestra, heu deixat el país arruïnat (torno a recordar-ho: un dèficit del 4’2 del PIB català, és a dir, més de vuit mil cinc cents milions d’euros, o bé, si ho preferiu en pessetes, més de tretze bilions). A més, en l’àmbit de l’Estat, i amb vosaltres al govern, els socialistes demaneu que reduïm molt més la despesa –concretament, el doble- o que apugem els impostos. I tot això sense pagar el que es deu a Catalunya (fons de competitivitat, Disposició Addicional Tercera, principi de lleialtat institucional per abonar l’import de la llei de dependència i d’altres). Malgrat tot, us quedeu tan amples, criticant-nos dia sí i dia també, afirmant que ens volem carregar l’estat del benestar que vosaltres heu deixat en estat de coma. Si ho féssim nosaltres, estic segur que ens diríeu “quina barra!”. I atenció, nosaltres a Catalunya hem rebaixat el pressupost de Sanitat un 6’9%, però el govern socialista de l’Estat l’ha reduït un 8%. I mentre aquí hem rebaixat un 7’6% la partida d’Ensenyament, a l’Estat l’han reduït un 7’8%. Això sí, el pressupost de Defensa –amb la vostra candidata per Barcelona al capdavant- només l’heu rebaixat un 7%, com si els vaixells, els tancs i les armes en general fossin garants de l’estat del benestar social que els socialistes empareu.
Tot plegat, sense tenir present el dèficit fiscal que l’Estat té envers Catalunya i que significa 16.500 milions d’euros l’any, és a dir, un 8’4% del PIB català, que tant vosaltres com el PP no esteu d’acord a reduir. Bé, ¿de debò, no us sentiu responsables principals del dèficit que heu generat durant els set anys que heu governat a Catalunya? ¿No sou conscients que el govern de l’Estat, en el qual participeu, vol obligar-nos a reduir encara més el nostre pressupost i, per tant, a ampliar les retallades que tan demagògicament utilitzeu com a expressió de desgast electoral? ¿Heu oblidat que aquí demanàveu amb energia que l’Estat liquidés la bestreta del fons de competitivitat i que, en canvi, a Madrid us va faltar coratge per servir els interessos dels catalans i us vau encongir a l’hora de fer el que dèieu a Catalunya com a conseqüència de la vostra dependència del PSOE, votant al costat del govern central contra els interessos de Catalunya? Què penseu fer els socialistes catalans per donar resposta a les necessitats econòmiques dels ciutadans de Catalunya i a les nostres aspiracions nacionals?
Tot això no us ho plantejo perquè cregui que Catalunya pot estar contenta amb una possible majoria absoluta del PP, que vosaltres heu conreat ja que guanyaran gràcies a la vostra ineficaç política econòmica. Ans el contrari: recordem perfectament l’actitud que el PP va tenir contra Catalunya quan van exercir la seva majoria absoluta sense contemplacions, o el seu rebuig davant l’Estatut referendat pel poble de Catalunya. No seré jo qui oblidi els seus greuges contra els catalans .No seré jo qui silenciï l’actitud d’un PP que s’ha plegat de braços i que ha deixat que el país s’enfonsés sense donar suport a cap mesura per facilitar la reactivació econòmica i la generació de llocs de treball. La seva irresponsabilitat electoralista de pensar que com pitjor anés l’economia, millor anirien les seves perspectives electorals ha contribuït que actualment hi hagi gairebé cinc milions de persones sense feina. No estem parlant només de xifres estadístiques, sinó de problemes reals de persones amb noms i cognoms. Es tracta d’’un PP que governarà Espanya amb el qual els socialistes no heu dubtat d’arribar a acords contra Catalunya, però mai a favor de l’ocupació, de l’economia o de la confiança i de la credibilitat davant els mercats. Tots dos, socialistes i populars, heu negat a Catalunya el traspàs dels aeroports del Prat, de Reus, de Sabadell i de Girona; heu disminuït l’autonomia de la gestió dels ports de Barcelona i de Tarragona i, per tant, heu perjudicat l’economia catalana, i heu pactat d’esquena als ciutadans de Catalunya amb nocturnitat i traïdoria la reforma de la Constitució que limita l’autonomia financera de la Generalitat. Sabem que, de la mateixa manera que vosaltres heu arruïnat la Generalitat, moltes famílies i persones, el PP es passarà de frenada reduint els drets nacionals i personals.
Per què creieu que CIU, davant la vostra ineficiència en matèria econòmica i la irresponsabilitat electoralista del PP, va haver d’actuar amb coherència i responsabilitat per evitar que la Unió Europea intervingués l’economia espanyola? Com a president del grup parlamentari de CiU no vaig pensar en els interessos electorals, sinó que vaig fer un pas endavant per evitar que a l’Estat s’haguessin d’aplicar mesures com les que s’han dut a terme a Grècia i que han representant una reducció del 20% de les pensions de més de 1.200 euros que arriba al 40% als jubilats amb menys de 55 anys, la disminució de 200 mil funcionaris del sector públic... Rieu-vos-en, dels ajustos que per la vostra mala gestió hem d’administrar ara!
De cara a les eleccions del 20-N, esperem que el poble català no permeti que hi hagi aquesta majoria absoluta que les enquestes preveuen per al PP. El contrapès al futur govern no passarà per vosaltres, sinó per CiU. Els ciutadans del nostre país saben que som l’única força política amb veu i grup parlamentari propis que té les mans lliures per plantar cara a vosaltres i al PP. Som l’únic grup parlamentari que podrà defensar els interessos dels catalans.
Afortunadament, el poble català és prou madur i té sentit de responsabilitat per entendre que el govern actual de la Generalitat posa per davant els interessos de país als del partit. Encara que ens pugui costar algun vot, estem disposats a redreçar la situació que hem heretat de vosaltres per retornar al seu lloc l’estat del benestar social. CiU l’ha construït durant vint-i-tres anys al capdavant de la Generalitat, això sí, amb l’ajut de tothom, de tota la societat i també amb el de vosaltres des de molts ajuntaments.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
dissabte, 10 de setembre del 2011
MANIFEST D'UNIÓ DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA AMB MOTIU DE LA DIADA NACIONAL
A les portes de la Diada Nacional, Unió Democràtica de Catalunya renova el compromís amb Catalunya contret ara fa vuitanta anys, i expressat en el Manifest Fundacional publicat el 7 de novembre de 1931 a les pàgines d’El Matí. Així mateix, des d’Unió Democràtica de Catalunya convidem el conjunt de la ciutadania a persistir en el nostre compromís col·lectiu per una Catalunya plena i convivencial.
Enguany la Diada Nacional ens arriba en un moment particularment difícil i complex per al nostre país. A la greu situació generada per a moltes persones i moltes famílies catalanes com a conseqüència de la severa crisi que estem vivint, hi hem de sumar el malintencionat intent d’acabar amb el model d’immersió lingüística en català, implantat amb consens social i polític arreu del nostre país des dels anys vuitanta. I encara més: acabem d’assistir a una precipitada reforma del text constitucional que, a més de limitar-nos la capacitat d’autogovern, ens ha exclòs del consens constitucional en el qual sí que vam participar l’any 1978.
Per tot plegat, i molt particularment per la crisi econòmica i per l’intent barroer d’alteració del model d’immersió lingüística en català, considerem que el nostre país esta greument exposat a un risc cert de fractura social.
Davant d’aquesta realitat, Unió Democràtica de Catalunya, conscient de les pròpies arrels i coherent amb el nostre ideari d’inspiració nacionalista i personalista, assumeix la responsabilitat de continuar, més que mai, al servei d’una Catalunya plena i convivencial. Com a partit catalanista i com a partit personalista que som, comprometem el nostre esforç al servei de la defensa d’allò més preuat que tenim, la cohesió social, i d’allò que més anhelem, la cohesió nacional perquè volem continuar essent un sol poble, aplegat al si d’una nació que ve de lluny i que no defallirà, ans al contrari, davant els atacs a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra nació.
Molt bona Diada a tothom!
11 de setembre de 2011
Enguany la Diada Nacional ens arriba en un moment particularment difícil i complex per al nostre país. A la greu situació generada per a moltes persones i moltes famílies catalanes com a conseqüència de la severa crisi que estem vivint, hi hem de sumar el malintencionat intent d’acabar amb el model d’immersió lingüística en català, implantat amb consens social i polític arreu del nostre país des dels anys vuitanta. I encara més: acabem d’assistir a una precipitada reforma del text constitucional que, a més de limitar-nos la capacitat d’autogovern, ens ha exclòs del consens constitucional en el qual sí que vam participar l’any 1978.
Per tot plegat, i molt particularment per la crisi econòmica i per l’intent barroer d’alteració del model d’immersió lingüística en català, considerem que el nostre país esta greument exposat a un risc cert de fractura social.
Davant d’aquesta realitat, Unió Democràtica de Catalunya, conscient de les pròpies arrels i coherent amb el nostre ideari d’inspiració nacionalista i personalista, assumeix la responsabilitat de continuar, més que mai, al servei d’una Catalunya plena i convivencial. Com a partit catalanista i com a partit personalista que som, comprometem el nostre esforç al servei de la defensa d’allò més preuat que tenim, la cohesió social, i d’allò que més anhelem, la cohesió nacional perquè volem continuar essent un sol poble, aplegat al si d’una nació que ve de lluny i que no defallirà, ans al contrari, davant els atacs a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra nació.
Molt bona Diada a tothom!
11 de setembre de 2011
divendres, 17 de juny del 2011
CARTA SETMANAL D'EN DURAN I LLEIDA
Benvolgudes amigues i benvolguts amics
M’és impossible redactar aquesta carta sense dedicar-la als greus i intolerables fets protagonitzats per centenars de persones que a les portes del parc de la Ciutadella intentaven impedir l’entrada dels diputats catalans a la seu parlamentària. No van aconseguir el que volien, que era paralitzar la normalitat democràtica. En canvi, sí que va aconseguir avergonyir-nos i indignar-nos, a milions de persones que no estem disposats que el terror, la coacció i la violència avortin el nostre sistema democràtic per imperfeccions que tingui, que sens dubte en té. Estem avergonyits de veure com la capital del nostre país, de la nostra nació ha estat notícia arreu del món amb unes imatges tercemundistes. Em sap greu que facin mal al país que m’estimo i m’avergonyeix, encara que sigui uns dies, que hi pugui haver gent més enllà de les fronteres de Catalunya que guardin a la retina unes imatges que fan mal a la nostra credibilitat, que minen la confiança en el nostre país, políticament i econòmicament parlant. Ahir, els teòricament indignats –i després en parlaré, d’això- no van obtenir l’objectiu que pretenien. La resta, però, vam perdre-hi molt.
Em sento indignat perquè fa molt de temps que a Catalunya hi ha hagut símptomes suficients que al marge del moviment del 15 M, hi ha cada cop més gent, més organitzada, més preparada, amb més instruments, més violenta, amb voluntat i amb capacitat de rebentar qualsevol acte públic, des de la festa major de Gràcia fins a una vaga sindical o la commemoració del Primer de Maig, passant per la celebració d’una victòria del Barça. Ho estic denunciant des de fa molts anys: Barcelona és la capital dels antisistema. Conviuen amb nosaltres des de fa molt temps, si és que es pot utilitzar amb rigor la paraula conviure en aquest cas. I la cultura d’esquerres que ha governat Barcelona i Catalunya en els darrers anys ha permès que anessin creixent i multiplicant-se. La inhibició de la policia per responsabilitat dels seus comandaments polítics era un efecte crida. Aquí ha vingut tothom amb ganes de fer gresca, a destrossar el mobiliari urbà i els aparadors dels comerços, a intentar fer-se seu el carrer per la força i malauradament en mantes ocasions ho van aconseguir. Doncs bé, d’aquells vents, se’n recullen ara aquestes tempestats.
Quan esmento l’actual crisi econòmica, sempre parlo de la crisi de valors, i n’assenyalo el de l’autoritat. Necessitem com el pa que mengem recuperar el valor de l’autoritat –ho dic sempre- a les aules, a la família i a la societat. Tants anys d’autoritarisme al llarg de la dictadura han provocat massa complexos que en nom del terme equívoc “progressisme” han impedit exercir l’autoritat com a valor oposat precisament a l’autoritarisme. I això ha passat a l’escola amb el mestre, a la família amb els pares i a la societat amb les institucions democràtiques. I com també dic sempre, sense autoritat no hi ha seguretat, sense seguretat no hi ha llibertat, i sense llibertat no hi ha democràcia. I el principal i primer principi d’una democràcia real és la llibertat.
Fins i tot davant del moviment del 15M hem tingut complexos a l’hora d’exercir l’autoritat. A cap veí no se li permet certes activitats a la via pública, com tampoc ocupar-la inadequadament. Si ho fa, és sancionat. En canvi, s’ha permès fer-ho al moviment del 15M. Entenc i comparteixo que el principi del 15M era el millor. Desallotjar-los en vigílies electorals hauria estat un error. Però després no tenia cap sentit continuar permetent que envaïssin espais públics amb tots els perjudicis que això comporta: d’una banda, econòmics; d’imatge, d’una altra, i també d’autoritat, segurament el més important. A la ciutat de Barcelona, el mes passat tothom va parlar d’una actuació policial desproporcionada a la Plaça de Catalunya. Molta gent m’ha demanat que miri les imatges perquè em volien convèncer que hi havia hagut aquesta desproporció. M’hi he negat. En un estat democràtic, la policia ha d’actuar i, si cal, amb contundència. I si l’acció és desproporcionada, la justícia és la que hi ha d’intervenir. Mentrestant, la policia democràtica tindrà sempre el meu suport. Les excepcions no poden minar més l’autoritat dels cossos policials. I malauradament, a Catalunya, durant massa anys molta gent –començant pels que n’eren els màxims responsables polítics- ha restat autoritat a la policia. Això és insostenible en un estat de dret.
Abans he dit que parlaria dels indignats. Volia fer-ho –i ho faig- per dir que no són els responsables directes del que abans d’ahir va passar a les portes del poder legislatiu. Des d’un bon principi s’han manifestat contra la violència. Per tant, no tots els “indignats” són iguals, com per cert no tots els polítics són iguals. Entenc perfectament que avui a Espanya hi hagi moltes persones indignades. En un país amb cinc milions d’aturats, l’estrany és que no hi hagi una revolució. Només ho justifica el que aquesta xifra no sigui prou certa a partir de l’existència de l’economia submergida. Entenc també que hi hagi gent que des del realisme o des de la utopia, o que des de les dues actituds alhora, pretenguin millorar la democràcia. Ho entenc per una raó simple: la democràcia és una obra humana i, per tant, clarament millorable si es vol. Crec que cal respectar el 15M –que és més un moviment de protesta que de proposta-, sempre que les seves idees es defensin mitjançant la paraula i no amb la violència. I sobretot no oblidar que al marge dels intolerables incidents al voltant del Parlament les causes del malestar social subsisteixen. Però dit això no estic d’acord amb moltes de les propostes del 15M, i fins i tot algunes em semblen contradictòries amb els objectius del moviment. No es pot demanar més democràcia i mes representativitat dels parlamentaris i al mateix temps proposar un nou sistema electoral amb una circumscripció única per a tot Espanya, que provocaria més allunyament entre el ciutadà i el polític. Comportaria més desconeixement per part de la ciutadania de qui és el seu representant. Torno a dir que respecto el seu model de la mateixa manera que demano que respectin el meu. Tot i que insisteixo que no tenen res a veure amb la violència que abans d’ahir es va exercir, els demano també que siguin conscients que les seves concentracions han estat desbordades pels antisistema. Avui ja no controlen els seus moviments. A més, els seus propis moviments són aprofitats pels altres per dur a terme els seus objectius, que són l’antítesi de la democràcia.
Crec que és l’hora de la responsabilitat. L’hem d’exercitr els polítics, però també els mitjans de comunicació i la justícia. En els tres àmbits s’ha estat massa sovint poc bel·ligerant amb els antisistema. Sembla que com més “progre” siguis, més comprensió has de tenir amb ells i que més propers et són. Les imatges de dimecres de l’exsecretari d’Interior, Joan Boada, corrent empaitat per un grup d’antisistemes ho diuen tot. Aquí només hi ha dues opcions: la democràcia o l’anarquia, i la primera és manifestament millorable i la segona és clarament empitjorable. Ens hi juguem el futur.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
M’és impossible redactar aquesta carta sense dedicar-la als greus i intolerables fets protagonitzats per centenars de persones que a les portes del parc de la Ciutadella intentaven impedir l’entrada dels diputats catalans a la seu parlamentària. No van aconseguir el que volien, que era paralitzar la normalitat democràtica. En canvi, sí que va aconseguir avergonyir-nos i indignar-nos, a milions de persones que no estem disposats que el terror, la coacció i la violència avortin el nostre sistema democràtic per imperfeccions que tingui, que sens dubte en té. Estem avergonyits de veure com la capital del nostre país, de la nostra nació ha estat notícia arreu del món amb unes imatges tercemundistes. Em sap greu que facin mal al país que m’estimo i m’avergonyeix, encara que sigui uns dies, que hi pugui haver gent més enllà de les fronteres de Catalunya que guardin a la retina unes imatges que fan mal a la nostra credibilitat, que minen la confiança en el nostre país, políticament i econòmicament parlant. Ahir, els teòricament indignats –i després en parlaré, d’això- no van obtenir l’objectiu que pretenien. La resta, però, vam perdre-hi molt.
Em sento indignat perquè fa molt de temps que a Catalunya hi ha hagut símptomes suficients que al marge del moviment del 15 M, hi ha cada cop més gent, més organitzada, més preparada, amb més instruments, més violenta, amb voluntat i amb capacitat de rebentar qualsevol acte públic, des de la festa major de Gràcia fins a una vaga sindical o la commemoració del Primer de Maig, passant per la celebració d’una victòria del Barça. Ho estic denunciant des de fa molts anys: Barcelona és la capital dels antisistema. Conviuen amb nosaltres des de fa molt temps, si és que es pot utilitzar amb rigor la paraula conviure en aquest cas. I la cultura d’esquerres que ha governat Barcelona i Catalunya en els darrers anys ha permès que anessin creixent i multiplicant-se. La inhibició de la policia per responsabilitat dels seus comandaments polítics era un efecte crida. Aquí ha vingut tothom amb ganes de fer gresca, a destrossar el mobiliari urbà i els aparadors dels comerços, a intentar fer-se seu el carrer per la força i malauradament en mantes ocasions ho van aconseguir. Doncs bé, d’aquells vents, se’n recullen ara aquestes tempestats.
Quan esmento l’actual crisi econòmica, sempre parlo de la crisi de valors, i n’assenyalo el de l’autoritat. Necessitem com el pa que mengem recuperar el valor de l’autoritat –ho dic sempre- a les aules, a la família i a la societat. Tants anys d’autoritarisme al llarg de la dictadura han provocat massa complexos que en nom del terme equívoc “progressisme” han impedit exercir l’autoritat com a valor oposat precisament a l’autoritarisme. I això ha passat a l’escola amb el mestre, a la família amb els pares i a la societat amb les institucions democràtiques. I com també dic sempre, sense autoritat no hi ha seguretat, sense seguretat no hi ha llibertat, i sense llibertat no hi ha democràcia. I el principal i primer principi d’una democràcia real és la llibertat.
Fins i tot davant del moviment del 15M hem tingut complexos a l’hora d’exercir l’autoritat. A cap veí no se li permet certes activitats a la via pública, com tampoc ocupar-la inadequadament. Si ho fa, és sancionat. En canvi, s’ha permès fer-ho al moviment del 15M. Entenc i comparteixo que el principi del 15M era el millor. Desallotjar-los en vigílies electorals hauria estat un error. Però després no tenia cap sentit continuar permetent que envaïssin espais públics amb tots els perjudicis que això comporta: d’una banda, econòmics; d’imatge, d’una altra, i també d’autoritat, segurament el més important. A la ciutat de Barcelona, el mes passat tothom va parlar d’una actuació policial desproporcionada a la Plaça de Catalunya. Molta gent m’ha demanat que miri les imatges perquè em volien convèncer que hi havia hagut aquesta desproporció. M’hi he negat. En un estat democràtic, la policia ha d’actuar i, si cal, amb contundència. I si l’acció és desproporcionada, la justícia és la que hi ha d’intervenir. Mentrestant, la policia democràtica tindrà sempre el meu suport. Les excepcions no poden minar més l’autoritat dels cossos policials. I malauradament, a Catalunya, durant massa anys molta gent –començant pels que n’eren els màxims responsables polítics- ha restat autoritat a la policia. Això és insostenible en un estat de dret.
Abans he dit que parlaria dels indignats. Volia fer-ho –i ho faig- per dir que no són els responsables directes del que abans d’ahir va passar a les portes del poder legislatiu. Des d’un bon principi s’han manifestat contra la violència. Per tant, no tots els “indignats” són iguals, com per cert no tots els polítics són iguals. Entenc perfectament que avui a Espanya hi hagi moltes persones indignades. En un país amb cinc milions d’aturats, l’estrany és que no hi hagi una revolució. Només ho justifica el que aquesta xifra no sigui prou certa a partir de l’existència de l’economia submergida. Entenc també que hi hagi gent que des del realisme o des de la utopia, o que des de les dues actituds alhora, pretenguin millorar la democràcia. Ho entenc per una raó simple: la democràcia és una obra humana i, per tant, clarament millorable si es vol. Crec que cal respectar el 15M –que és més un moviment de protesta que de proposta-, sempre que les seves idees es defensin mitjançant la paraula i no amb la violència. I sobretot no oblidar que al marge dels intolerables incidents al voltant del Parlament les causes del malestar social subsisteixen. Però dit això no estic d’acord amb moltes de les propostes del 15M, i fins i tot algunes em semblen contradictòries amb els objectius del moviment. No es pot demanar més democràcia i mes representativitat dels parlamentaris i al mateix temps proposar un nou sistema electoral amb una circumscripció única per a tot Espanya, que provocaria més allunyament entre el ciutadà i el polític. Comportaria més desconeixement per part de la ciutadania de qui és el seu representant. Torno a dir que respecto el seu model de la mateixa manera que demano que respectin el meu. Tot i que insisteixo que no tenen res a veure amb la violència que abans d’ahir es va exercir, els demano també que siguin conscients que les seves concentracions han estat desbordades pels antisistema. Avui ja no controlen els seus moviments. A més, els seus propis moviments són aprofitats pels altres per dur a terme els seus objectius, que són l’antítesi de la democràcia.
Crec que és l’hora de la responsabilitat. L’hem d’exercitr els polítics, però també els mitjans de comunicació i la justícia. En els tres àmbits s’ha estat massa sovint poc bel·ligerant amb els antisistema. Sembla que com més “progre” siguis, més comprensió has de tenir amb ells i que més propers et són. Les imatges de dimecres de l’exsecretari d’Interior, Joan Boada, corrent empaitat per un grup d’antisistemes ho diuen tot. Aquí només hi ha dues opcions: la democràcia o l’anarquia, i la primera és manifestament millorable i la segona és clarament empitjorable. Ens hi juguem el futur.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
divendres, 9 de juliol del 2010
AQUEST ÉS EL DURAN QUE A MI M'AGRADA!
Reprodueixo a continuació la carta setmanal d'en Josep Antoni Duran i Lleida adreçada als militants d'UDC:
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
Ni al Parlament català ni al Congrés dels Diputats hi hagut ple ordinari aquesta setmana, la qual cosa no significa que no hi hagi hagut activitat parlamentària. Però és cert que l’actualitat ha estat fora del Parlament i del Congrés i que continua condicionada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i, especialment, per la manifestació de dissabte al Passeig de Gràcia de Barcelona (per cert, la nostra militància està convocada a Passeig de Gràcia – València).
Amb relació a la manifestació, s’ha sostingut tot un debat que considero pobre i lamentable i que empetiteix encara més el nostre país. Espero i us demano un cop més que tothom vagi a la manifestació. S’han d’expressar els sentiments de rebuig a una sentència i a tot un procés protagonitzat pel Tribunal Constitucional que ens ha escandalitzat. Ens ha indignat. Sempre vaig -de fet, vam- sostenir com a partit que mentre no hi hagués sentència no ens havíem de pronunciar i encara menys de manifestar. I que després ho hauríem de fer amb el màxim grau d’unitat possible. La sentència ja s’ha emès, i tot i que encara no la coneixem del tot, el moment de manifestar-nos i pronunciar-nos ja ha arribat. Però, malauradament, la unitat fa aigües per tot arreu.
El lema de la manifestació és cert que no és innocu: “Som una nació. Nosaltres decidim”. Però cadascú pot interpretar el que li convingui i molta gent pot identificar-se amb aquesta pluralitat d’interpretacions. “Som una nació” és una manifestació d’una voluntat de ser. El “Nosaltres decidim” és el que pot tenir més interpretacions. Segurament, una part de les entitats que se sumen a la convocatòria ho interpretaran d’una manera i d’altres d’una altra. A mi, l’única cosa que em fa por és fer el ridícul. En Tarradellas sempre deia que en política es podia fer tot menys el ridícul, i aquest “nosaltres decidim” hauria pogut arribar a ser ridícul després d’una decisió que deixa sense efecte la del poble català si no haguéssim estat capaços de posar-nos d’acord a l’hora d’organitzar la manifestació, i ara cal que tingui un èxit esclatant. Per tant, som-hi.
Diumenge, a l’Escola d’Estiu, parlava de la necessitat que els partits arribin a uns acords que permetin ser l’eix conductor de les reivindicacions de la manifestació. Això no ha estat possible. No ho ha estat, al meu entendre, entre d’altres raons –més enllà de les partidàries- perquè el debat del Parlament s’ha ajornat –i no dic que no tingui certa lògica- per esperar a conèixer la totalitat de la sentència, sobretot els seus fonaments jurídics, i per fer una valoració real del contingut de l’apartat tercer del seu veredicte.
Espero que la unitat -que no hem acabat de demostrar al llarg d’aquesta setmana- es recuperi al debat parlamentari a la cambra catalana i que a més, es traslladi a Madrid. Hi ha algun grup que anunciava aquesta setmana a Madrid que presentaria una proposta de resolució. Concretament, es veu que ho va comentar en un brífing el portaveu d’ERC, Joan Ridao. La nostra intenció no és presentar-ne cap de particular, ni creiem que sigui bo que cada grup parlamentari on hi hagi diputats catalans en proposi una de diferent. Al meu entendre, el que hauríem de fer a Madrid és presentar la resolució que es pogués aprovar després del debat del Parlament català.
Ara bé, això no sembla que sigui possible en la mesura que aquí a Catalunya el debat es faci després del “Debate del Estado de la Nación” a Madrid. Es parla que el debat sobre la sentència al Parc de la Ciutadella es pot fer els dies 14, 15 o 16 de juliol. El 14 i 15 és quan a Madrid tenim aquest debat de política general i, per tant, sobreposaríem els dos debats i trauríem importància al del Parlament català. No crec que siguin dues dates encertades. Si es fa el dia 16, en la mesura que a Madrid les propostes de resolució s’han de presentar abans de la una del migdia, voldria dir que no es podria traslladar la resolució aprovada pel Parlament català. És possible que algú ja hagi pensat en això i que aquesta sigui una de les raons de l’ajornament del debat català, més enllà -torno a dir-ho- del sentit que té fer-ho un cop es conegui degudament la sentència.
A falta d’una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya que puguin presentar totes les forces polítiques catalanes a Madrid, podríem aprofitar alguns paràgrafs de la declaració institucional del president de la Generalitat per reconvertir-les en propostes de resolució a presentar unitàriament per tots els partits catalans. Suposo, a més, que el PSOE comparteix els pronunciaments del president socialista, Montilla i, per tant, com que veig interès del PSC perquè el text que es presenti el pugui subscriure també el PSOE, aquest seria un bon camí. Però si no fos així, crec que ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom. Ho deia també diumenge, i ho repeteixo ara. Al PSC no li podem demanar que trenqui amb el PSOE perquè estic convençut que no convé als interessos nacionals de Catalunya. El forat que deixés el PSC l’ocuparia el PSOE i -tot i que són el mateix, constatada la dependència del PSC respecte al PSOE- prefereixo un PSC-PSOE que un PSOE que sens dubte tindria la mateixa o similar força electoral. Però al PSC sí que podem i li hem de demanar que sigui capaç de votar, dir o fer, el mateix a Catalunya que a Madrid en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional.
Ja sabeu la meva opinió: un cop ens haguem manifestat i un cop haguem reaccionat institucionalment, quedarà molt per fer. Però no farem res si abans no som capaços de proveir-nos d’un govern fort, cohesionat, coherent, amb les mans lliures i seriós. Tot això, no ho té el govern actual de Catalunya. Per això, i sense deixar de responsabilitzar el PP de tot el que està passant pel fet d’haver presentat el recurs, també responsabilitzo el PSOE perquè va tenir poc interès a defensar l’Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya (i ja no dic aprovat pel Parlament català, que és el que Zapatero va prometre al poble de Catalunya), el Tribunal Constitucional per emetre una sentència qualificada tantes vegades per mi de dolenta, que arriba tard i en el pitjor moment i el govern català, que també té responsabilitats amb tot el que ens està passant. Estic convençut que això no hauria succeït amb un govern fort de Convergència i Unió.
Més enllà de l’Estatut i del Tribunal Constitucional, també hi ha vida, i moltíssima gent està molt més preocupada per la situació econòmica que pels efectes de la sentència. La reforma laboral la tenim a les portes, ens anuncien una nova llei de caixes mentre es constata que el crèdit continua sense arribar a les empreses i a les famílies, i el govern espanyol continua sense fer cap diagnòstic ni prendre mesures coherents i cohesionades. Ara, el que fa és posar pedaços, i sovint per obligació imposada des de l’exterior. Aquí també tot resta per fer.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
diumenge, 1 de febrer del 2009
CONSELL NACIONAL D'UNIÓ
Ahir va tenir lloc el primer Consell Nacional d’UDC d’enguany, al que vaig assistir donada la meva condició de Conseller Nacional del partit. Fou un Consell Nacional extraordinari convocat a l’efecte d’escollir i proclamar el cap de llista d’Unió a les eleccions europees; essent elegit en Salvador Sedó, qui per la seva trajectòria política i professional és qui millor pot defensar els postulats d’aquest partit davant les institucions europees en uns moments en els que la crisi de valors humans i socials fa que un partit com el nostre pugui esdevenir molt útil a l’hora d’aportar solucions de futur.
Cal dir, que durant el debat posterior a l’informe de gestió presentat pel Secretari General d’UDC, Josep Maria Pelegrí, el que més es va sentir van ser les veus d’alcaldes i regidors pel flagrant abandó al que es van veure inmersos durant el temporal de vent del dissabte dia 24 de gener. I és que, resulta indignant observar com per part del govern de la Generalitat mai no es té la culpa de res i sempre és algú altre qui ha d’assumir els errors que només poden imputar-se a la gestió d’uns departaments i direccions generals que si existeixen és precissament per actuar i coordinar situacions d’autèntica excepcionalitat com aquesta. I en aquest sentit, també des de Palau vam poder comprovar com el 112 no existia, que els bombers tenien altres prioritats i que també vam rebre un avís per fax quan el mal ja estava fet.
Per sort aquí ens mantenim sempre en alerta, mantenim una exquisida relació amb la Comisaria dels Mossos d’Esquadra de Santa Perpetua de Mogoda, tenim una Policia Local molt motivada i preparada per actuar en qualsevol situació d’emergència, disposem d’un vehicle tot-terreny que ens permet accedir on en condicions normals no es pot amb els vehicles convencionals; i sobre tot, tenim un Còs de Voluntaris de Protecció Civil que es mereixen tots els reconeixements haguts i per haver! I és que, aquests voluntaris, si bé és cert que disposen d’un gran material al seu abast per poder actuar, cotxes, motocicletes, motoserres i altre material molt divers, també ho és que són gent excepcional, que actúen de forma voluntària i sense rebre res a canvi, que moltes vegades són els primers en arribar i poder donar els també primers auxilis, etc. Però, com que en català diem allò de: Si vols estar ben servit fes-te tú mateix el llit! Doncs nosaltres veient l’abandó i descoordinació que ja vam patir amb motiu de l’incendi de Sakata, hem optat, sense deixar en cap cas de reivindicar que la Generalitat ha de fer la seva feina amb els Bombers, els Mossos i equips de salvament divers, per aplicar aquell principi de la subsidiarietat local també per aquests casos.
Sentim vergonya per la manera de gestionar el país, per donar la culpa als meteoròlegs, als alcaldes i a qui sigui. Encara recordo a en Montilla l’any 2001 demanant la dimisió de l’Artur Mas davant unes inofensives nevades que pocs transtorns van causar a la societat catalana. Ara hem d’aguantar colapses de tota mena, ensorraments de tot tipus, per acabar sentint allò que la culpa sempre és dels altres!
Estem perdent la dignitat de país, ens hem d’entretenir en debats sobre si hem d’anar a 40 o a 80: i fins i tot, ara ens diuen que preparen una llei on quedarà totalment prohibit llançar pedres al riu! Però: si això curava d’ennaigat!
Sisplau: Volem tornar a ser aquell país respectat que vam ser, volem polítics coherents, volem treball, esforç, convicció, valors de país…, vull poder-me tornar a fer la il·lusió que visc en una nació més, i que és respectada per tothom!
Cal dir, que durant el debat posterior a l’informe de gestió presentat pel Secretari General d’UDC, Josep Maria Pelegrí, el que més es va sentir van ser les veus d’alcaldes i regidors pel flagrant abandó al que es van veure inmersos durant el temporal de vent del dissabte dia 24 de gener. I és que, resulta indignant observar com per part del govern de la Generalitat mai no es té la culpa de res i sempre és algú altre qui ha d’assumir els errors que només poden imputar-se a la gestió d’uns departaments i direccions generals que si existeixen és precissament per actuar i coordinar situacions d’autèntica excepcionalitat com aquesta. I en aquest sentit, també des de Palau vam poder comprovar com el 112 no existia, que els bombers tenien altres prioritats i que també vam rebre un avís per fax quan el mal ja estava fet.
Per sort aquí ens mantenim sempre en alerta, mantenim una exquisida relació amb la Comisaria dels Mossos d’Esquadra de Santa Perpetua de Mogoda, tenim una Policia Local molt motivada i preparada per actuar en qualsevol situació d’emergència, disposem d’un vehicle tot-terreny que ens permet accedir on en condicions normals no es pot amb els vehicles convencionals; i sobre tot, tenim un Còs de Voluntaris de Protecció Civil que es mereixen tots els reconeixements haguts i per haver! I és que, aquests voluntaris, si bé és cert que disposen d’un gran material al seu abast per poder actuar, cotxes, motocicletes, motoserres i altre material molt divers, també ho és que són gent excepcional, que actúen de forma voluntària i sense rebre res a canvi, que moltes vegades són els primers en arribar i poder donar els també primers auxilis, etc. Però, com que en català diem allò de: Si vols estar ben servit fes-te tú mateix el llit! Doncs nosaltres veient l’abandó i descoordinació que ja vam patir amb motiu de l’incendi de Sakata, hem optat, sense deixar en cap cas de reivindicar que la Generalitat ha de fer la seva feina amb els Bombers, els Mossos i equips de salvament divers, per aplicar aquell principi de la subsidiarietat local també per aquests casos.
Sentim vergonya per la manera de gestionar el país, per donar la culpa als meteoròlegs, als alcaldes i a qui sigui. Encara recordo a en Montilla l’any 2001 demanant la dimisió de l’Artur Mas davant unes inofensives nevades que pocs transtorns van causar a la societat catalana. Ara hem d’aguantar colapses de tota mena, ensorraments de tot tipus, per acabar sentint allò que la culpa sempre és dels altres!
Estem perdent la dignitat de país, ens hem d’entretenir en debats sobre si hem d’anar a 40 o a 80: i fins i tot, ara ens diuen que preparen una llei on quedarà totalment prohibit llançar pedres al riu! Però: si això curava d’ennaigat!
Sisplau: Volem tornar a ser aquell país respectat que vam ser, volem polítics coherents, volem treball, esforç, convicció, valors de país…, vull poder-me tornar a fer la il·lusió que visc en una nació més, i que és respectada per tothom!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)