Benvolgudes amigues i benvolguts amics
M’és impossible redactar aquesta carta sense dedicar-la als greus i intolerables fets protagonitzats per centenars de persones que a les portes del parc de la Ciutadella intentaven impedir l’entrada dels diputats catalans a la seu parlamentària. No van aconseguir el que volien, que era paralitzar la normalitat democràtica. En canvi, sí que va aconseguir avergonyir-nos i indignar-nos, a milions de persones que no estem disposats que el terror, la coacció i la violència avortin el nostre sistema democràtic per imperfeccions que tingui, que sens dubte en té. Estem avergonyits de veure com la capital del nostre país, de la nostra nació ha estat notícia arreu del món amb unes imatges tercemundistes. Em sap greu que facin mal al país que m’estimo i m’avergonyeix, encara que sigui uns dies, que hi pugui haver gent més enllà de les fronteres de Catalunya que guardin a la retina unes imatges que fan mal a la nostra credibilitat, que minen la confiança en el nostre país, políticament i econòmicament parlant. Ahir, els teòricament indignats –i després en parlaré, d’això- no van obtenir l’objectiu que pretenien. La resta, però, vam perdre-hi molt.
Em sento indignat perquè fa molt de temps que a Catalunya hi ha hagut símptomes suficients que al marge del moviment del 15 M, hi ha cada cop més gent, més organitzada, més preparada, amb més instruments, més violenta, amb voluntat i amb capacitat de rebentar qualsevol acte públic, des de la festa major de Gràcia fins a una vaga sindical o la commemoració del Primer de Maig, passant per la celebració d’una victòria del Barça. Ho estic denunciant des de fa molts anys: Barcelona és la capital dels antisistema. Conviuen amb nosaltres des de fa molt temps, si és que es pot utilitzar amb rigor la paraula conviure en aquest cas. I la cultura d’esquerres que ha governat Barcelona i Catalunya en els darrers anys ha permès que anessin creixent i multiplicant-se. La inhibició de la policia per responsabilitat dels seus comandaments polítics era un efecte crida. Aquí ha vingut tothom amb ganes de fer gresca, a destrossar el mobiliari urbà i els aparadors dels comerços, a intentar fer-se seu el carrer per la força i malauradament en mantes ocasions ho van aconseguir. Doncs bé, d’aquells vents, se’n recullen ara aquestes tempestats.
Quan esmento l’actual crisi econòmica, sempre parlo de la crisi de valors, i n’assenyalo el de l’autoritat. Necessitem com el pa que mengem recuperar el valor de l’autoritat –ho dic sempre- a les aules, a la família i a la societat. Tants anys d’autoritarisme al llarg de la dictadura han provocat massa complexos que en nom del terme equívoc “progressisme” han impedit exercir l’autoritat com a valor oposat precisament a l’autoritarisme. I això ha passat a l’escola amb el mestre, a la família amb els pares i a la societat amb les institucions democràtiques. I com també dic sempre, sense autoritat no hi ha seguretat, sense seguretat no hi ha llibertat, i sense llibertat no hi ha democràcia. I el principal i primer principi d’una democràcia real és la llibertat.
Fins i tot davant del moviment del 15M hem tingut complexos a l’hora d’exercir l’autoritat. A cap veí no se li permet certes activitats a la via pública, com tampoc ocupar-la inadequadament. Si ho fa, és sancionat. En canvi, s’ha permès fer-ho al moviment del 15M. Entenc i comparteixo que el principi del 15M era el millor. Desallotjar-los en vigílies electorals hauria estat un error. Però després no tenia cap sentit continuar permetent que envaïssin espais públics amb tots els perjudicis que això comporta: d’una banda, econòmics; d’imatge, d’una altra, i també d’autoritat, segurament el més important. A la ciutat de Barcelona, el mes passat tothom va parlar d’una actuació policial desproporcionada a la Plaça de Catalunya. Molta gent m’ha demanat que miri les imatges perquè em volien convèncer que hi havia hagut aquesta desproporció. M’hi he negat. En un estat democràtic, la policia ha d’actuar i, si cal, amb contundència. I si l’acció és desproporcionada, la justícia és la que hi ha d’intervenir. Mentrestant, la policia democràtica tindrà sempre el meu suport. Les excepcions no poden minar més l’autoritat dels cossos policials. I malauradament, a Catalunya, durant massa anys molta gent –començant pels que n’eren els màxims responsables polítics- ha restat autoritat a la policia. Això és insostenible en un estat de dret.
Abans he dit que parlaria dels indignats. Volia fer-ho –i ho faig- per dir que no són els responsables directes del que abans d’ahir va passar a les portes del poder legislatiu. Des d’un bon principi s’han manifestat contra la violència. Per tant, no tots els “indignats” són iguals, com per cert no tots els polítics són iguals. Entenc perfectament que avui a Espanya hi hagi moltes persones indignades. En un país amb cinc milions d’aturats, l’estrany és que no hi hagi una revolució. Només ho justifica el que aquesta xifra no sigui prou certa a partir de l’existència de l’economia submergida. Entenc també que hi hagi gent que des del realisme o des de la utopia, o que des de les dues actituds alhora, pretenguin millorar la democràcia. Ho entenc per una raó simple: la democràcia és una obra humana i, per tant, clarament millorable si es vol. Crec que cal respectar el 15M –que és més un moviment de protesta que de proposta-, sempre que les seves idees es defensin mitjançant la paraula i no amb la violència. I sobretot no oblidar que al marge dels intolerables incidents al voltant del Parlament les causes del malestar social subsisteixen. Però dit això no estic d’acord amb moltes de les propostes del 15M, i fins i tot algunes em semblen contradictòries amb els objectius del moviment. No es pot demanar més democràcia i mes representativitat dels parlamentaris i al mateix temps proposar un nou sistema electoral amb una circumscripció única per a tot Espanya, que provocaria més allunyament entre el ciutadà i el polític. Comportaria més desconeixement per part de la ciutadania de qui és el seu representant. Torno a dir que respecto el seu model de la mateixa manera que demano que respectin el meu. Tot i que insisteixo que no tenen res a veure amb la violència que abans d’ahir es va exercir, els demano també que siguin conscients que les seves concentracions han estat desbordades pels antisistema. Avui ja no controlen els seus moviments. A més, els seus propis moviments són aprofitats pels altres per dur a terme els seus objectius, que són l’antítesi de la democràcia.
Crec que és l’hora de la responsabilitat. L’hem d’exercitr els polítics, però també els mitjans de comunicació i la justícia. En els tres àmbits s’ha estat massa sovint poc bel·ligerant amb els antisistema. Sembla que com més “progre” siguis, més comprensió has de tenir amb ells i que més propers et són. Les imatges de dimecres de l’exsecretari d’Interior, Joan Boada, corrent empaitat per un grup d’antisistemes ho diuen tot. Aquí només hi ha dues opcions: la democràcia o l’anarquia, i la primera és manifestament millorable i la segona és clarament empitjorable. Ens hi juguem el futur.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
