POLÍGON DE LLEVANT: EL QUE NO POT SER NO POT SER I A MÉS ÉS IMPOSSIBLE

Escolto aquests dies, tant en el Palau a Debat com en el Palau Notícies de Radio Palau, que, per molt que des de l’Ajuntament és vulgui preservar la part dels anomenats Polígon de Llevant i de can Planes, que són la part de l’espai protegit de Gallecs que voreja la C155 que constitueix l’entrada al nostre poble arribant des de la banda de Barcelona, que malgrat l’interès del Govern municipal en preservar aquest espai impedint que s’hi porti a terme cap tipus de desenvolupament industrial o urbà, que això no serà possible. Que, al ser propietat de l’Institut Català del Sòl, res pot decidir el consistori sobre quelcom que no és seu i que, segons sembla, la Generalitat en els propers Pressupostos destinarà al desplegament i execució d’obres d’aquesta zona un total de pràcticament tretze milions d’euros durant els propers tres anys.

 

La qüestió és la següent: Junts per Palau i ERC van subscriure el passat mes de juny de 2019 un Pacte d’Investidura en el qual un dels principals compromisos polítics per a l’actual mandat era preservar l’espai del Polígon de Llevant, mantenint la protecció integral continguda a l’actual PEIN, Pla Especial d’Interès Natural de Gallecs, amb tota mena d’iniciatives i accions encaminades a la protecció i foment de tot l’entor natural, agrícola, forestal i faunístic d’aquest territori. El problema fonamental no és només que tot aquest territori pertany a diversos municipis, sino que no tota la seva extensió gaudeix del mateix nivell de protecció. Encara menys el Polígon de Llevant que el propi POUM del nostre poble ja va deixar palès que caldria desenvolupar com a zona on cal implantar empreses de serveis de diferent tipus, com també ho preveu la planificació urbanística que pertany a Santa Perpetua de Mogoda. Però, si a més és propietat d’un altre, poca cosa pots fer més que no sigui la de vetllar perquè les teves pròpies normes urbanístiques es desenvolupin dins d’uns paràmetres de respecte a l’entorn així com al propi POUM.

 

ERC, va fer bandera de la lluita per aquesta protecció del Polígon de Llevant durant tot el mandat 2015/2019, passant per una defensa que, en molts casos, avançava per l’esquerra als postulats de la mateixa CUP, cosa que va fer també en d’altres propostes i que mira que bé li va anar des d’un punt de vista electoral, pujant com a força política i fent desaparèixer del mapa a la CUP. Va mantenir la seva proposta, fent que en el Pacte d’Investidura, Junts per Palau s’avingués a quelcom amb el que fins aquell moment hi havia treballat de manera diferent, intentant que el desenvolupament d’aquest polígon comportés tants elements positius per al poble com fos possible. I ja se sap que, en una negociació uns cedeixen per un cantó i uns altres per un altre. I a Junts per Palau entenc que els va tocar cedir en això. No passa res!

 

Sí que passa, quan arriba el moment de la veritat. Quan et diuen que la normativa urbanística de la zona és la que és, que a sobre tu no n’ets el propietari i que, per si no n’hi havia prou, el teu propi partit al Govern de catalunya està decidit a invertir d’immediat en aquest polígon per al seu desplegament amb empreses de serveis, hotels, benzineres, etc.

 

Tot plegat m’ha fet rememorar alguns epissodis interessants de la nostra història recent. Per una banda, si ens situem en el mandat 2007/2011, amb un Govern municipal format per CiU, ERC i PP, ja tenim clara constància que per part de l’Incasol s’està enllestint el projecte del Polígon de Llevant i can Planes. Des de l’Ajuntament es treballa amb aquest organisme per tal que, ja que la cosa és irreversible, que al menys aquell projecte sigui el menys agressiu possible i que comporti un respecte a l’entorn, fent que les diferents construccions quedin força esponjades, amb un nivell alt de zones verdes, arbrades i ajardinades, que es respecti també el traçat de la Via Augusta i altres aspectes que ara seria massa llarg d’enumerar. El projecte queda definit i tancat, de tal manera que les seves previsions són incloses al POUM. I aquí val la pena recordar que aquell POUM, aprovat el 2015 de la mà de la Regidora àngels Marcuello d’ICV, qui també s’havia fet farts de fer bandera de la protecció d’aquest espai i pel seu no desenvolupament, va acabar portant a Ple una planificació industrial afirmant públicament que, malgrat no hi estava d’acord, no havia tingut més remei que aprovar-lo i que ja miraria des del Govern municipal que no s’apliqués.

 

A partir d’aquí, ja l’any 2017 es va posar damunt la taula una proposta de conveni entre l’Ajuntament i l’Incasol on es preveia un seguit d’inversions per part de la Generalitat, la possibilitat de cedir l’us o la propietat de la masia de can Planes a l’Ajuntament, la cesió, amb diners d’aquella part de l’avinguda Catalunya a l’Ajuntament i altres propostes. Però, de tot això no n’havíem sentit parlar més. És aquests dies que sento que, efectivament, la Generalitat està disposada a tirar endavant amb el desplegament i urbanització d’aquests polígons i que, poca cosa hi pot fer el consistori, més enllà d’intentar negociar contrapartides profitoses per al poble. Doncs això, que, quan una cosa no és teva, resulta que t’has de limitar a controlar que es faci d’acord amb les previsions urbanístiques municipals i poca cosa més. Aquest Polígon es tirarà endavant, pel gust d’alguns i el disgust d’uns altres, i només resta que l’Ajuntament vetlli perquè sigui el menys agressiu possible amb l’entorn, aprofitant, això sí, per mirar que les empreses que s’hi ubiquin també s’impliquin de ple amb el poble, prioritzant la contractació de treballadores i treballadors de Palau-solità i Plegamans. Per cert, aquests Pressupostos de la Generalitat, encara en fase de tràmit, també gaudeixen del suport dels Comuns. Ho dic per si algú encara s’atreveix a despenjar-se públicament comprometent-se ves a saber en què respecte del Polígon de Llevant!

 

Caldrà veure com acaben altres grans compromisos electorals com allò de la famosa Remunicipalització del Servei de l’Aigua, que en aquests moments diria que es troba en fase d’estudi. Però, ara per ara, el Poligon de Llevant serà una realitat i només ens resta saber aprofitar els beneficis que comportarà per a Palau-solità i Plegamans!

 

UN PLE, EL DE GENER, AMB GESTIÓ, PERÒ MOLTA MOCIÓ

Com veieu, segueixo pendent del que passa en els plens municipals que, de forma ordinària, es venen celebrant cada últim dijous de mes a l’Ajuntament. Tot i que hi ha qui no entén les ironies quan en alguna ocasió faig referència a la mandra que em fa escoltar-los, ni que sigui per la Ràdio, el cert és que, a no ser que sigui per algun interès, conflicte en concret, dubto que hi hagi massa gent disposada a seguir uns plens de prop de quatre hores de mitjana en els que la major part del temps es discuteixen qüestions polítiques en masses casos poc relacionades amb el nostre municipi. I és que, si no és, o perquè en aquest o aquell carrer o barri es dona una situació polèmica, una protesta veïnal o qualsevol altra circumpstància semblant, a l’Ajuntament poques vegades s’hi veuen més de deu o dotze persones com a públic assistent. O, en tot cas, en molts casos, es tracte de persones, sempre molt respectables, que s’esperen fins a la finalització del ple per poder exposar en públic alguna qüestió d’interès per tal d’aconseguir una major atenció i que, d’aquesta manera, es pugui solucionar el que planteja.

Dit això, el d’ahir va ser un ple, en el que, a banda de les set o vuit mocions polítiques de rigor, cosa no pas nova, en destacaria dos punts: En primer lloc, que de la reurbanització del polígon industrial de can Cortès, ja finalitzat, un cop liquidades les corresponents contribucions especials a abonar pels propietaris, s’han acabat retornant diners de les quotes en el seu dia abonades. No passa gaire, però aquí ha passat i ens n’hem de felicitar per la tasca portada a terme per la Regidora d’Empresa, Laura Navarro, amb col·laboració amb l’àrea d’Urbanisme municipal. I en segon lloc i molt important, finalment es va posar fi a anys i anys d’incompliments del conveni de cesió de la masia de can Maiol a la Fundació Arqueològica Clos. Si no sabeu què fer i voleu mirar què va presentar al plenari el Grup que jo mateix encapçalava, ara fa aproximadament un any, veureu com van patir els socialistes davant una moció elaborada pel Regidor Jordi Pujol, denunciant els incompliments d’aquells convenis subscrits els anys 1997 i 1998 del segle passat, regalant a aquella fundació un total de quaranta-cinc milions de pessetes (270 000 euros) els quals mai ningú va controlar la seva destinació ni mai es va rendir comptes amb detall del seu destí. Quan vam presentar la moció denunciant aquells incompliments que evidenciaven com aquella masia amenaça ruïna, tot van ser corredisses, advertint que ja s’hi estava treballant i que estàven preparant un nou conveni. Res de res! Volíem recuperar aquell equipament per al poble per tal de dotar-lo d’uns usos en benefici de Palau-solità i Plegamans. Ara sí, ara s’ha aprovat subscriure un nou conveni en el que es disposa cedir la part que realment utilitza la Fundació Clos, que la nau central i el pati del darrera sigui recuperat per l’Ajuntament i que aquella entitat faci els treballs necessaris de recuperació i restauració durant els propers tres anys per tal de dignificar l’immoble, obligant-se a destinar-hi més de cent-cinquanta mil euros. I això sí, constituïnt-se una comissió de seguiment per vetllar pel compliment de les previsions acordades. La veritat és que em van venir moltes ganes de riure quan sentia al Portaveu socialista dir que aquest era el conveni que ells havien deixat preparat; va home va! El cert és que el nostre grup d’aleshores, amb el suport del Regidor d’ERC, Jordi Plaza, no va aconseguir fer prosperar una moció que finalment ara sí que ofereix una possibilitat real que el poble recuperi uns espais dels que està tant i tant mancat.

Deixant estar la resta de punts de tràmit, tant en qüestions urbanístiques, de gestiò, com de nomenament de representants a diferents òrgans col·legiats i la delegació de competències al nou Regidor d’ERC, en substitució de la Regidora Portillo, va arribar el torn de les mocions, que és on, al menys l’Oposició i esmersa uns grans esforços. Bé, no tota, perquè, com he dit en altres ocasions, els de C’s encara que estiguin presents, ni hi són ni s’els espera.

Mocions en contra de la inhabilitació del President Quim Torra, en suport al Vice-president Oriol Junqueras com a eurodiputat i per la seva inmunitat, moció en contra del famós Decret Digital d’en Pedro sánchez, o llei mordassa digital, que té com a únic objectiu el control d’Internet no fos cas que a Catalunya li passés pel cap fer res en relació a l’anomenada República Digital o sobre un sistema propi d’identitat català on line. El que em va cridar més l’atenció, és que algú ha après la lliçó i s’ha donat compte que en aquests tipus de mocions sí que cal que tots els grups independentistes vagin a l’una. Suposo que per això, aquest cop s’han presentat les mocions de forma conjunta entre els tres grups. Felicitats! Primàries però, va voler marcar perfil, cosa que l’honora, presentant una moció demanant quelcom així com que “Es doti als plens municipals de tota la seva significació”. En definitiva, intentant cercar més participació de la gent, es pretén que l’Ajuntament faci un estudi per adequar espais (tots sabem que la sala de plens és molt reduïda) perquè qui vulgui acudir a presenciar les sessions es pugui acomodar i no haver de romandre dret. També, que en determinades ocasions, per raons d’acords de gran trascendència, els plens se celebrin en llocs amb més cabuda de persones. En fi, el que sempre s’ha fet, com per exemple, quan es va aprovar el POUM. O també que un cop l’any, a mode de prova pilot, es celebri un ple en diferents barris del poble, cosa que no aconsegueixo imaginar. Tothom hi va estar a favor; però si algú s’entreté a llegir la moció, de seguida es veurà l’aportació consensuada del Govern, ja que a cada acord, se li posa aquell final tant nostrat que diu “Sempre que hi hagi disponibilitat pressupostària”; vosaltres mateixos! Penseu però, que actualment els plens són totalment retransmesos per ràdio Palau i també pel Youtube de l’Ajuntament.

I la darrera de les mocions de Primàries presentada d’urgència, com no podia ser d’una altra manera, es referia a la situació vergonyant viscuda al Parlament de Catalunya el passat dilluns, amb l’acceptació per part del President de la cambra, Roger Torrent, de la inhabilitació de la JEC com a Diputat per al President Torra, pels insults i bronca dels “xulos de discoteca de C’s”, o dels aplaudiments i no aplaudiments. Quin gran regal que debia suposar aquesta moció pels meus amics de Junts per Palau! Ells estan a Govern no ho haurien pas presentat, però van tenir un obsequi amb llacet inclòs de la Regidora de Primàries. Al final, moció desestimada, amb els vots a favor només de Junts per Palau i Primàries i tretze vots en contra de PSOE, Ciutadans i ERC!

Sí que també els socialistes busquen cada mes els seus minuts de glória amb mocions que, encara que a primera vista no us ho sembli, només cerquen el desgast de l’equip de Govern. Bé, suposo que és el que ha de fer qui pretengui liderar una oposició. Ahir demanant que el Govern municipal també reclami el que la Generalitat ha deixat d’abonar durant el 2018 en matèria d’escoles bressol, una altra perquè es redacti una ordenança reguladora de la mobilitat de patinets elèctrics i tota aquesta mena d’estris que volten pels carrers…, i una altra demanant que es retiri el famós avantprojecte de l’anomenada Llei aragonès. D’aquesta última, que es presentava en nom d’una associació vinculada al món de la Salut del que en diuen Baix Vallès, no sé què voleu que us digui; que discutir sobre el sexe dels àngels, sempre m’ha semblat una autèntica pèrdua de temps. Discutir sobre quelcom que s’està treballant, que ni tan sols s’ha aprovat iniciar el procés de discussió i debat, és voler fer soroll per no-res. Sobre això dels patinets, després de fer els estudis i tot el que calgui, que ningú pateixi, que arribarà una llei d’àmbit nacional, que farà que tota la feinada i temps emprat en els estudis, no serveixin per gran cosa; però el PSOE ja haurà pogut fer un twit més per aconseguir una mica de notorietat. I sobre la reclamació de les escoles bressol a la Generalitat, només cal esperar que en el proper ple presentin una moció reclamant els mils de milions que l’Estat espanyol deu a Catalunya i que incumpleix d’una forma constant i reiterada, encara que hi hagi sentències del seu Tribunal Constitucional, que en això donen la raó a Catalunya. Però, m’agrada veure com a Palau, per damunt d’interessos de partit, es cerca el benefici pel poble. A nosaltres, a l’antiga CiU, PDECAT-Demòcrates, com ara Junts, ningú ens ha d’explicar res. Sempre ho hem fet. Vam batallar en contra del Quart Cinturó, quan el nostre partit governava la Generalitat i hi treballava a favor; vam lluitar en contra dels interessos del nostre partit en relació a l’escola de can Periquet…, i ara, també lluitem pels diners (molts) que es deuen per part de la Generalitat per les nostres escoles bressol.

Acabo. Els precs i preguntes, ni els comento. Com tampoc tot el que es refereix a posades i retirades de pancartes i direcció del carrer Folch i Torres, sobretot perquè no disposo d’informació suficient.

DESCONCERTAT

Arriba un moment a la vida, que un ja no sap benbé si les coses que passen al seu voltant, no és ja que tinguin una lògica, sino si realment responen a cap criteri raonable. Arriba un moment en el que els dubtes s’apoderen del teu cervell i ja no saps ni on pares. I això es palpa a cada moment. I és que, seguint l’actualitat política, sobretot des que els jutges són els qui marquen les directrius dels afers importants del país, t’adones que les coses, com deia aquell: no és que, “son com són i no com sembla que són”, sino que són exactament tot el contrari del que hauria de ser.

 

A la Universitat, quan estudiavem Dret ens van ensenyar com qui diu des del primer dia, allò de la Pressumpció d’Innocència. Sí, allò de “In dubio pro reo”. Ens van ensenyar que si no hi ha unes proves concluents, el jutge ha de veure en la persona acusada que té al seu davant, com un individu que no ha comès cap dels delictes dels que és imputat. Mireu bé totes les acusacions fetes sobre els nostres presos polítics i exiliats. Ens van ensenyar que el dret penal en cap cas tenia la finalitat de càstig, d’escarment, d’exemplificar d’alguna manera les conseqüències d’haver actuat d’una forma penalment reprotxable. Que la principal funció d’un procés penal no era cap altra que recuperar a la persona per a la societat. Penseu (i no cal que hi esmerceu masses esforços) en quin d’aquests elements es compleixen, no ja amb els presos i exiliats polítics, sino amb tota la gent represaliada com a conseqüència del procés, o de les manifestacions contra la sentència, o contra tots els detinguts en les diverses ràtzies practicades per la policia sota les ordres de jutges i fiscals, com tots els detinguts el 23 de setembre acusats de terrorisme sense proves i sense ni tan sols indicis de cap mena. On es la famosa Tutela judicial efectiva?

 

Penso també en el raper mallorquí exiliat a Bèlgica i em crida l’atenció com es pot demanar la seva extradició emparant-se en que la nova regulació penal, posterior a la seva condemna, ha augmentat la pena de presó pel delicte d’enaltiment del terrorisme. Però, que no ens ensenyaven a Dret que les lleis no favorables al reu mai podien tenir efectes retroactius? Però, que no ens van dir que només les normes favorables tenien retroactivitat?

 

D’exemples en tenim a cavassos. No acabaríem. Ja no parlo de la riota internacional que deu provocar veure com a un president de la Generalitat s’el inhabilita per penjar una pancarta! Només cal fer una lectura ràpida de l’article 9 de la més que “sagrada” Constitución, per adonar-se que tots aquells principis bàsics d’un Estat de dret són reiterada i sistemàticament conculcats. Diu aquest precepte: “3.- La Constitución garantiza el principio de legalidad, la jerarquía normativa, la publicidad de las normas, la irretroactividad de las disposiciones sancionadoras no favorables o restrictivas de derechos individuales, la seguridad jurídica, la responsabilidad y la interdicción de la arbitrariedad de los poderes públicos”.

 

Doncs això. Que hi aneu pensant. En el que he dit, en governar via decret per a tot i en interpretar les lleis de la manera que convingui en cada moment. I, si bé és cert que totes les normes són interpretables, també ho és que ni els principis d’igualtat, llibertat i seguretat jurídica han primat en cap de les actuacions respecte dels nostres represaliats polítics.

 

Sincerament, m’agradaria molt pensar que tot això canviarà. Que amb el nou Govern les coses seran molt diferents. Que, al menys, des de la Fiscalia i l’advocacia de l’Estat es donarà un enfocament més d’acord amb una interpretació extensiva dels principis democràtics i constitucionals.

 

Però tot plegat em desconcerta. De vegades penso que no calia estudiar tant per acabar veient com aquells a qui hauria de tenir com a veritables referents en l’àmbit jurídic, com són jutges i magistrats i més si pertanyen al Tribunal Suprem o al Superior de Catalunya, exhibeixen un nivell d’una mediocritat que, ni un odi visceral cap als qui han de jutjat pot en cap cas justificar.

 

Però, si això em desconcerta, també ho pateixo veient com qui tant t’ha atacat en d’altres èpoques exigint coses inassumibles, ara es mostra orgullós de la seva activitat dialogant i respectuosa amb els del 155. Però, més val que ho deixi estar. I ja no diguem res de la que em diu que si només escolto els plens quan tinc sòn o m’avorreixo, que em manca una percepció de la realitat. Ja li agradaria a ella que els plens municipals hi hagués més gent que prestés tanta atenció com jo, que fins i tot vaig aguantar el ple del mes de setembre fins a les dues de la matinada! I això que jo ja portava dotze anys seguits assistint als plenaris sense haver d’absentar-me per anar a no sé quina assemblea!

 

Per desconcertar, ja només ens resta parlar de la directiva del Barça i la seva més que erràtica trajectòria. Gràcies a Déu ha marxat, de la pitjor manera possible, una bona persona i mal entrenador com era en Valverde, qui mai ha cregut en l’estil de joc del Barça. Amb en Setién no sé què guanyarem, però jugarem bonic. Més val això. Però, potser que aquest tema el deixi per un altre dia!

 

HOLA, SOY ESPAÑOL. A QUÉ QUIERES QUE TE GANE?

No em digueu que no fa riure tot plegat, sino és perquè en realitat fa plorar! És molt bèstia el que està passant amb la Justícia espanyola respecte de les decisions superiors del TJUE. Tenim gent a la presó per delictes inventats, per querelles presentades pel Fiscal General de l’Estat, sota arxius de noms tant imparcials com el de Más dura será la caída, partits de dreta, ultradreta i extremadreta, que no sé benbé quina diferència hi ha, amb no sé quants jutjats, audiències, tribunals superiors de justícia, tribunal suprem, constitucional…., jutjant el mateix. A la cúpula dels Mossos els jutgen per l’Audiència Nacional, que és l’antic Tribunal de Órden Público, una mena d’instància superior i especial que no té parangó en cap sistema democràtic de dret. Al nostre Govern legítim el jutja el Tribunal Suprem via uns magistrats nomenats a dit pels grups parlamentaris majoritaris a les Corts espanyoles, com també els del Tribunal Constitucional. A d’altres membres de la Mesa del Parlament i càrrecs més o menys intermitjos els jutja un òrgan d’instrucció, si cal detenim unes quantes persones sota acusacions inversemblants que no porten enlloc, només per donar sensació de més gravetat. I, en definitiva, el que calgui per atacar l’independentisme, per venjar-se, per destruir famílies si cal. I si resulta que, al final, no hi ha condemna per malversació, habilitem aquell altre cementiri d’elefants anomenat Tribunal de Comptes, per així embargar tots els béns i titularitats dels encausats fins que estiguin a la misèria.

 

Fan i han fet tot el que han pogut contra un poble i uns polítics que, al final, només van fer possible que la gent votés lliurement en un referèndum d’autodeterminació.

 

Espanya, en les diferents besants, ha fet i segueix fent el que està a les seves mans, amparats o no per la llei per tal d’aniquilar la voluntat majoritària d’un poble. Afirmen sense més, que la majoria de catalans no volen la independència. Però, al mateix temps, neguen qualsevol possibilitat als ciutadans d’expressar-ho. Mira que n’és de fàcil! Si no som més els del sí a la independència, tema tancat i no en parlem més! Però, si han arribat fins tant lluny, és perquè saben que la majoria vol la independència. I que si permeten votar, Catalunya s’en va i Espanya quedarà absolutament empobrida, ja que sempre ha viscut de l’explotació econòmica a una evident situació colonial com és la de Catalunya.

 

Són moltes les ocasions en les que, en el dia a dia del meu despatx, em lamento de la lentitud de la Justícia, que és la causa de la majoria de situacions injustes i d’indefensions. I això és també el que passa amb tots els processos relacionats amb les persones encausades pel Procés d’independència i totes les seves variants. Però, l’única certesa i aventatge actuals és la nostra pertinença a la Unió Europea, Nacions Unides, com la subscripcció de diversos convenis internacionals dels que tribunals supranacionals han d’encarregar-se de fer cumplir, ni que sigui a la llarga. I això és el que tot just ha començat. Això és el que s’ha començat a vislumbrar amb la sentència del TJUE sobre l’inmunitat d’Oriol Junqueras, com també del president Puigdemont i del Conseller Comín. Definitivament Espanya està entrant en el ridícul més espantós. Però, tant els és. Ells van a la seva. Ells sempre guanyen perquè les lleis les apliquen sempre en defensa de la més que sagrada unitat del seu estat artificial i imposat. Ells fan i faran sempre el que els doni la gana. Tant seval el que digui aquest o aquell tribunal internacional al que haurien d’obeir. Tant és que Marchena pregunti al TJUE, perquè digui el que digui Europa, ell mantindrà empresonat a Junqueras i a qui faci falta.

 

Mentrestant, hi ha qui s’entesta a fer de la CiU de les “millors èpoques” i, per molt que ho neguin, han agafat el cove, a veure si hi poden ficar algun peix encara que estigui mig podrit. Però, no s’adonen que així no anem enlloc? Que Espanya ha incomplert sistemàticament sempre tots els acords? Tots els pressupostos? Totes les promeses?

 

Tinc clar que només amb el bloqueig a la governabilitat d’Espanya en podrem treure alguna cosa. El bloqueig vol dir també, unitat de totes les forces polítiques independentistes. Voldria dir, com a mínim, mirar de seure i negociar, però anant tots a l’una. Amb acords només de partit, mirant de reüll a qui se suposa que és el teu company de lluites, però a qui en realitat vols anul·lar, només fa que anar-nos desgastant i minant entre nosaltres sense solució de continuitat. Hem de ben diferenciar entre el que són polítiques locals i pactes puntuals, del que és la governabilitat d’Espanya. I més en uns moments de tanta complexitat com l’actual. No ens podem esgargamellar i fer-nos els ofesos davant determinats pactes com els de la Diputació de Barcelona o d’altres acords municipals, per després fer president d’Espanya a qui no només ha aplicat el 155, sino que ha insultat i amenaçat fins fa quatre dies als nostres legítims representants.

 

Amb aquesta gent només hi podem seure un cop s’hagin alliberat els presos polítics i hagin reconegut el dret de Catalunya a l’autodeterminació. A partir d’aquí, podem negociar els termes per exercir-la, les condicions i els terminis. Però, si qui mana a la Fiscalia i a l’Advocacia de l’Estat no demostra la seva clara i decidida determinació, què és el que s’està negociant? Més competències? Més inversions? Més i millors infrastructures? Que és que no sabem que tot això ho incumpliran com sempre han fet?

 

Ara en Sánchez ja té el que volia. Ara, que ens demostrin on són capaços d’arribar a la famosa taula de negociació i què és el que volen sotmetre a consulta.

 

Només bloquejant ens en sortirem. Només amb Tsunamis, amb CDR i amb mobilitzacions. I quan dic mobilitzacions, no em refereixo pas a concentracions, manifestacions i d’altres simbolismes. Tot això ja ho hem fet. Ja portem massa temps amb manifestacions de milions de persones, amb concentracions per cantar a favor de la llibertat dels presos i no sé quantes coses més. Necessitem més Urquinaona, més aeroport, més Jonquera i més dilatat en el temps, perquè tothom s’adoni del que realment volem. Els partits no ens trauran d’on som, com tampoc unes noves eleccions. No hem passat pel 9N, per 1 O, pel 3 O, pel 27 O, per la presó, per la ignomínia ni per la lluita jurídica davant tots els tribunals europeus que ens han donat la raó, per fer president d’Espanya a un dels nostres botxins, que evidència que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Hem arribat aquí per dir prou i per deixar clar que no en passem ni una més. Ahir que si mantenen en presó al vicepresident Junqueras, avui que si deixen sense escó al president Torra…, i encara algú comença a dir que qui el substituirà. Aquests tribunals i pseudotribunals com la JEC no tenen ja legitimitat sobre nosaltres i només ens resta plantar-nos i dir prou. Mentre anem fent el préssec amb abstencions que permeten fer president a caragirats com el tal Sánchez, no ens en sortirem pas.

 

Llegeixo que la família d’en Junqueras s’ha decidit a presentar un Habeas Corpus davant el jutge de Manresa per considerar que l’Oriol es troba detingut, retingut o “segrestat” per la Justícia espanyola de forma il·legal. Això és el que el mateix dia 20 de desembre va proposar el professor Pérez Royo. Ya era hora!

 

Algun dia tocarà repassar tot el que hem hagut de soportar alguns per part dels qui ara abanderen pactes de governabilitat espanyols. Però, això millor ho deixem per més endavant!

PLE EXTRAORDINARI DELS INNOCENTS: PUGEN IMPOSTOS I L'OPOSICIÓ NO HI ÉS!

Mireu si en deuria estar ahir a la nit d’avorrit, o potser més aviat per combatre el meu insomni quasi crònic, que em vaig decidir a escoltar la sessió del Ple municipal que amb caràcter extraordinari es va celebrar dissabte 28 de desembre a les 10 del matí a l’ajuntament. Això d’escoltar els plens per Ràdio o a l’àudio que resta penjat tant al lloc web de Ràdio Palau com al del propi ajuntament (més enllà del vídeo, ja sigui en directe o en diferit que trobem al You Tube), fa que et perdis algun detall important. Tant és així que, per una banda sembla que no hi eren presents tots els regidors d’ERC, cosa perfectament comprensible en aquestes dates però que no s’explicava als oients, i per una altra que, havent-se convocat el plenari per tal de resoldre i desestimar les Al·legacions que s’havien presentat en temps i forma contra l’aprovació de les Ordenances Fiscals per al 2020, tamppoc s’explicava ben bé qui eren els que havien “gosat” presentar-les. S’intuïa però, que els que van formular al·legacions a unes taxes i impostos que comporten una pujada substancial de l’IBI als propietaris de solars industrials que superin un valor cadastral de poc més de nou-cents mil euros i de gairebé dos-cents mil euros en els terrenys destinats a usos comercials, eren representants d’entitats que agrupen empresaris i comerços del nostre poble. I pel que fa al caràcter extraordinari del Ple municipal, només iniciar-se la sessió, com que cal votar per validar la convocatòria del Ple, davant la pregunta de la raó de la urgència d’aquella convocatòria, l’Alcalde es va limitar a contestar que, com que s’havien presentat al·legacions a les Ordenances Fiscals, doncs que calia fer el Ple per resoldre-ho. I ja està. Potser caldria informar, no ja a la resta de representants polítics, sino a la població en general, que si es convoca amb tanta premura el plenari és per tal que, un cop desestimades les al·legacions en qüestió, es pugui publicar aquesta resolució encara dins de l’any actual i així fer possible que els nous impostos i tributs entrin en vigor a partir del dia 1 de gener. És a dir, no hi ha cap obligació de fer aquest Ple ni ara ni amb aquesta urgència. Es podria fer perfectament en el Ple del mes de gener. Però, si així es fa, es només per permetre l’entrada en vigor de la nova fiscalitat municipal des del primer dia de l’any.

En el debat sobre aquest punt, vaig sentir de tot: Que si els que han fet les al·legacions estan polititzats, que si apliquen normes ja derogades, que si el que es vol evitar és que paguin els que més tenen, i altres argumentacions que gairebé sí que em fan venir la sòn definitivament. El cert és que l’equip de Govern, ha decidit pujar aquest tram d’impostos que, recordem no afecta pas als industrials o als comerciants en sí, sino als propietaris dels solars amb us industrial o comercial, que no vol dir que siguin pas necessariament empresaris d’aquests sectors econòmics, i així es pot incrementar el Pressupost en els quatre-cents mil euros que ja consta aprovat inicialment en el Ple del mes de novembre. Han pensat que aquesta era la millor manera d’aconseguir més recursos afectant el mínim possible a les famílies i no cal donar-hi més voltes. Que, potser amb els superàvits i grans romanents derivats de les liquidacions dels pressupostos anteriors no caldria aquesta pujada, és un debat que el podeu mantenir durant les sobretaules d’aquestes festes amb un gintònic a la mà. Però, quan es governa s’han de prendre decisions. Sino, no es farà res, com ja estàvem acostumats fins ara.

Encara en relació a les Ordenances Fiscals, crida l’atenció això de Primàries. La Regidora Solà no la van voler els d’ERC al Govern, però, malgrat s’esforça en debatre els diferents punts, segueix oferint un suport gairebé incondicional a l’equip de Govern des de l’oposició estant. I, pel que fa a C’s, resulta extraordinari escoltar les seves intervencions que mai superen el minut de durada: “Nosotros, como estamos en contra de que suban los impuestos, lo votamos en contra”. I aquí acaben! És evident que l’única oposició la fan els socialistes de la mà d’en Marc Sanabria. Però, com he dit tantes vegades, ja t’hi pots esforçar, que l’oposició és molt trista, i a més, hi fa molt fred!

Aprofitant que s’havia de convocar aquest Ple, es va incorporar una moció dels Grups municipals de Junts per Palau i Esquerra Republicana per demanar l’inmunitat d’Oriol Junqueras arran de la sentència del TJUE, la retirada de les euroordres per a Puigdemont i Comín, la llibertat de tots els presos i preses polítiques, l’anul·lació de la sentència del Procés, així com exigir la no inhabilitació del President Torra. Com era d’esperar, s’hi va adherir la regidora Solà de Primàries. El fart de riure ve dels dos Martínez de C’s, que, després de tant insistir que les sentències s’han de cumplir, van abandonar el plenari per manca absoluta d’arguments davant d’una sentència que serà la primera de moltes que aniran caient. Parlen poc, però al pas que anem, aviat ni assistiran als Plens! Els socialistes també es veien que no sabien per on tirar, dient que en aquest ple això no tocava, que no s’havia avisat amb prou antel·lació i no sé què més. Però, res d’entrar tampoc en el contingut de la moció.

I aquí es va acabar el Ple del dia dels Innocents. Per cert, va prendre possessió el nou regidor d’ERC, Sergi Plaza en substitució de la regidora Portillo. Diuen que és el més jove de la història del nostre Ajuntament amb 23 anys. Jo en tenia 27 quan, el dia 11 de juny de 1991 vaig entrar per primera vegada com a regidor i em van dir que era el més jove fins aleshores. Després han vingut d’altres, com en Julià Montero o el mateix Marc Sanabria, amb edats molt properes als 25 anys. Que tingui molta sort el nou regidor i que tingueu tots un feliç any 2020!!!

EVIDÈNCIES

Moltes, masses, diverses, clares… Són les evidències que ens esclaten als morros en aquestes hores prenadalenques, quan alguns ja havien fins i tot perdut la fe i les conviccions en les nostres pròpies forces com a poble, com a Nació, com a col·lectiu organitzat dins del càos i el desori ideològic i de partits.

 

El cas és que, just ara, pocs dies abans de Nadal, el TJUE, Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ha dit l’única cosa que podia dir: que Oriol Junqueras disposa d’inmunitat des del mateix dia en que fou elegit eurodiputat. Per tant, des que es trobava en ple judici del Procés, engarjolat de forma provisional. Deixo a banda ara unes altres evidències, les que es deriven d’un judici injust, sense garanties processals i per uns delictes inventats en els que en cap cas concórren ni els requisits ni les circumpstàncies que el Codi Penal regula en la tipificació de les infraccions de rebel·lició, sedició ni els de caire econòmic que també es persegueixen per aquesta mena de Tribunal que, a mode de “cementiri d’elefants” constitueix l’anomenat Tribunal de Comptes. Si el 26 de maig Oriol Junqueras ja era eurodiputat, el judici s’hauria d’haver suspès, deixat en llibertat, no només a l’Oriol sino a tota la resta d’investigats, també empresonats de forma irregular provisionalment, esperar a tramitar el Suplicatori davant l’eurocambra i, en tot cas, seguir amb les sessions de la vista al Suprem un cop aprovat, si així s’acordava, el referit Suplicatori. Però no, el Suprem, sempre polititzat i no tant professionalitzat i expert com alguns volen fer veure, ni tant sols va permetre que Junqueras anés a prometre la seva tant preciada Constitució, provocant així que no pogués prendre posessió com a eurodiputat per no haver promès la seva Carta Magna. Realment, no és pot ser més inútil! O més antidemocràtic, o més anticatalà, o més irrespectuós amb la legalitat europea que forma part integrant de l’ordenament jurídic espanyol!

 

Espanya ha manipulat, ha targiversat, ha enredat la troca fins a límits delirants. Però, a l’Europa democràtica, més enllà dels interessos dels Estats i dels grans partits, encara resta alguna llum del que Montesquieu va deixar escrit. I això és el que ha fet el TJUE en aplicar la normativa europea sense més.

 

Aquells que proclamàven que Catalunya vagaria per l’espai sideral, són els mateixos que ara no volen saber res d’Europa. Però, una altra evidència ens diu que també són els mateixos que mai n’han volgut saber res d’Europa, més enllà d’aprofitar els seus diners, recursos i subvencions en interès propi. Catalunya ha sigut sempre Europa, essent la seva projecció europeista quelcom que ha caracteritzat la seva forma de ser i de fer, en molts casos a disgust d’uns altres.

 

Veurem quines són les avantatges d’una investidura socialista, ara que ens diuen que tot depèn del que digui l’Advocacia de l’Estat en relació a la nova situació derivada de la sentència del TJUE. Però, si en el mes de juny ja va dir que calia que Junqueras sortís en llibertat pel tema de la inmunitat! Però, què espereu que digui ara? La Fiscalia, en canvi, la que Sánchez deia que controlava, s’ha demostrat, no que és independent, sino que també es guia per la ràbia i la rancúnia contra tot el que no sigui la “sagrada unidad de la patria”.

 

Ara, no passarà res que no sapiguem. El Suprem mantindrà a Junqueras i tota la resta de presos polítics empresonats, després que va preguntar al TJUE si Junqueras tenía inmunitat. No va parar el judici, va córrer a dictar sentència, també abans no finalitzessin els dos anys de presó provisional…, i així ara dirà que ja no l’afecta la resolució europea, perquè tot això tenia la seva eficàcia abans de la seva sentència. Una trampa darrera l’altra. De moment però, el President Puigdemont, el Conseller Comín i ben aviat la consellera Ponsatí, ja són eurodiputats de ple dret i Espanya no s’en sap avenir, després d’haver-se cregut les seves pròpies mentides.

 

M’agradaria que no hi hagués investidura de Sánchez. Ja sabeu la meva opinió respecte que a Madrid només cal anar-hi a boicotejar si no s’aconsegueix un clar compromís per l’autodeterminació i la llibertat immediata de les preses i els presos polítics. No puc entendre que es critiquin pactes de governs locals, de consells comarcals o diputacions, si després, a canvi d’absolutament res i de promeses sempre incomplertes, afavorim la formació d’un govern a Espanya que seguirà fent el que sempre ha fet amb Catalunya. Que és que no tenim ja prou experiència amb polítiques de peix al cove i d’inversions que mai s’han executat? Escolti, vostè alliberim els presos, acordem un referèndum d’autodeterminació i jo ja l’investiré amb la resta d’acords econòmics i socials.

 

En tenim moltes i molt diverses més d’evidències de tot plegat. De que això nostre amb Espanya ni funciona ni funcionarà mai. Però ara és Nadal i més val que gaudim de la família, dels amics i de la companyia de les persones que estimem.

 

Que tingueu unes molt bones Festes!!!

 

PRESSUPOSTOS MUNICIPALS, GESTIÓ, AVORRIMENT GENERAL I BLOQUEIG DE PAÍS

Us ho haig de confessar: Cada dia em costa més escoltar els plens municipals. I no és pas que hagi deixat d’interessar-me tot el que es refereix tant a la política local com al dia a dia del nostre poble. Hi ha qui diu que cal que l’Ajuntament s’obri més al poble, fins i tot, n’hi ha que presenten mocions (tot i que al final la van retirar) demanant que els plens se celebrin en espais grans on hi pugui assistir força públic. De fet, actualment, ja em direu quanta gent està disposada a anar a veure i escoltar disset persones durant quatre hores parlant, en molts casos, sobre qüestions que poc tenen a veure ni amb el poble ni amb res sobre el que l’Ajuntament hi tingui competència ni tan sols una mínima influència. Més, ara que no només es pot escoltar via radio Palau, sino també en directe, i en diferit, pel You Tube! Però, res. Que si cal demanar a la generalitat (perquè els socialistes estan obsessionats amb presentar mocions que ataquin per damunt de tot a la Generalitat) que faci polítiques de protecció i reconeixement a les persones discapacitades, que si cal treballar perquè no s’estigmatitzi a les persones que pateixen VIH, que si ens hem d’adherir a una ben poc reixida xarxa per treballar contra la prostitució i més encara de menors d’edat…, i ara ja no les recordo pas totes.

 

I és que ahir es va celebrar el Ple corresponent al mes de novembre. Jo diria que el més important de l’any. Ja us he comentat molts cops que, des que no sóc regidor, em limito a escoltar-ho per la ràdio, mentre intento fer feina assegut al despatx. Porto anys i anys sentint als grups de l’oposició de torn, queixant-se pel fet de no haver disposat de tota la informació i documentació necessària per tal de conèixer els Pressupostos municipals que s’aproven aquest mes. Ahir ho vaig sentir gairebé d’esquitllada. Vaig pensar: quin “txollo” que té aquest Govern amb una oposició que sí, deixa anar que no ha tingut prou temps per preparar-s’ho, però que a veure si l’any vinent els lliuren la documentació no deu o quinze dies abans del ple, sino amb més temps d’antel·lació. Em ve al cap quan ens demanaven que s’ajornés l’aprovació dels pressupostos perquè deien que necessitaven com a mínim dos mesos per estudiar unes xifres de més de disset milions d’euros! Ara, ho enllestim ràpid, no tenim notícia de cap procés participatiu del que tant i tant ens parlaven alguns que ara conformen l’equip de Govern, i com a molt sentim a dir que, com que no s’ho han pogut mirar bé, que s’abstindran. Si voleu que us digui la veritat, d’un tros lluny i a les fosques, ben bé em va donar la sensació que ni el propi Govern s’ho havia preparat massa, De fet, són molt semblants, pel que em va donar la sensació, als de l’any passat, si bé amb un increment en despesa corrent i inversió, en uns quatre-cents mil euros conseqüència de l’increment d’una part de l’IBI que es va aprovar el mes passat i l’eliminació d’algunes bonificacions amb l’excusa, sempre recorrent del medi ambient. Veig que s’acaba amb les desorbitades xifres de pressumptes arranjaments en via pública que no s’acabaven executant. I m’alegra veure com s’incrementen les partides destinades a Comerç, Turisme, Salut Pública, Empresa, Ocupació i manteniment d’espais i vies públiques gestionades pels bons amics de Junts per Palau. I si dic que la sensació era que ni el Govern s’ho havia preparat bé, és perquè la Regidora Portillo d’Economia, a qui no conec pas personalment i que ahir mateix va presentar la seva renúncia al càrrec, es va limitar a llegir el Programa electoral d’ERC en lloc de contestar a les sempre encertades reflexions del Portaveu socialista Marc Sanabria.

 

Però res, que ja tenim Pressupostos pel 2020, que ara sí que el nou Govern podrà desplegar plenament els seus propòsits…, i no hi haurà “mala gent” com ho erem nosaltres a l’Oposició, que es dediqui a presentar al·legacions contra els mateixos, ja que fins i tot els socialistes deuen estar contents de veure com, amb algunes modificacions, es prorroguen els mateixos pressupostos aprovats per ells en el seu últim mandat.

 

A partir d’aquí, es van tractar qüestions d’estricta gestió municipal. Que si modificacions de crèdit necessàries pel dia a dia municipal, que si nomenament de representants a diferents òrgans, consells i consorcis, que si l’aprovació d’aquella famosa modificació del perímetre al voltant de la falla on es pot construir que ja es va aprovar inicialment el passat mes d’abril, que si un retoc tècnic al POUM per permetre una edificabilitat d’una empresa del polígon, o l’aprovació definitiva del Progecte de clavegueram de la zona de can Clapés. Perfecte. A partir d’aquí, mocions. Algunes d’importants, com demanar que la Sardana sigui declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Altres d’interessants, com la que va presentar Primàries per declarar al Rei dels espanyols Persona non grata al nostre municipi…, que està bé, però potser que marxem ja d’una vegada d’Espanya i ja s’ho faran aquella gent amb el seu estimadíssim rei! Unes altres mocions d’aquelles que el partit et mana que les presentis, com fan els socialistes, per demanar la lluna en un cove, o les de aquesta gent de C’s, que demanen que es faci un estudi per si cal posar un reductor de velocitat al carrer la Plana de la Sagrera, com si no disposés l’ajuntament d’un bon estudi de viabilitat del municipi, o una altra que demanava, per una banda, que s’equipari a les parelles de fet i les casades pel que fa al dret a la pensió de viduitat, però per una altra, instàven a que el Govern espanyol reguli les parelles de fet per equiparar-les a les casades. Es veu que encara no saben que això és Catalunya i que aquí disposem d’una normativa, que es concentra bàsicament a l’article 234 del Codi Civil català que regula les parelles de fet de tal manera que constitueix una de les legislacions més modernes d’Europa en aquest camp. Però, deixeu-los, que a ells això de Catalunya cada cop els queda més lluny!

 

Però, nois, no vaig tenir prou forces ni per acabar d’escoltar el Ple. Pel desembre no s’en celebrarà cap, a no ser que hi hagi qui presenti al·legacions o bé a les ordenances fiscals o bé als pressupostos. Si algú s’hi atreveix, pot ser que sigui titllat de “traidor a la pàtria” perquè, diran, que convocar un ple costa diners, i que què s’han cregut aquests!

 

Amb tot, seguim amb el país embarrancat. L’independentisme segueix creixent i dividit. I n’hi ha que s’asseuen a parlar de no sé exactament què. Com que els van preguntar si estarien d’acord en investir al tal Sánchez si es constituia una taula de negociació, ara ja tenim taula amb gent asseguda. N’hi ha algun que, de tant seriós que surt a la tele, se li nota massa que “lo suyo es puro teatro”. Però, vaja, que seguim endavant, que això és imparable, que acabarem votant, que els partits cada cop ens importen menys, que serem independents…, i que aleshores, ja ens podrem dividir del tot i que cadascú defensi el seu model de país.

 

Per cert, n’hi ha que em diuen que com és que no dic res sobre aquesta pressumpta problemàtica derivada de la doble direcció del carrer Folch i Torres a l’alçada del pabelló Maria Victor. No sé què dir. Faré com el Govern: si els tècnics i tots els informes diuen que així és millor, doncs potser que deuen tenir raó. Jo què voleu que us digui!