Penso que l’ordre i la seguretat no són un dret sinó una condició bàsica imprescindible per poder exercir tots els altres drets, començant per la llibertat i la igualtat. Confio, en un estat democràtic, en la policia. I malament aniriem si aquesta no pogués exercir el seu monopoli en l’ús de la força. Adequat i proporcionat, amb la complexitat que implica haver d’actuar i adoptar decisions sobre la marxa. Que voleu que us digui, jo tampoc trobo normal que es mantinguin acampades i focs de camp a la Plaça Catalunya. També dec ser un individu raro que, recolzant el dret a la protesta, no entén que es pugui fer qualsevol cosa a l’espai públic de tots.
Finalment, un consell pels indignats: segurament tenen raó quan critiquen els poders públics, els dèficits democràtics i els bancs. Molt senzill: que no n’esperin res ja d’entrada. Tot el que n’obtinguin serà d’afegit. I que es centrin en el que ningú els hi pot prendre mai: dues mans i un cervell. Intel.ligència i esforç. Que es preguntin: indignats i què més? Què puc fer jo? Només quan s’ho responguin començaran de veritat a combatre i superar els problemes que denuncien. Indignats si però també emprenedors.
Un meu amic em diu que quan està indignat i deprimit se'n va al Pirineu, i acampa, sense fer soroll, allà. Li dona més idees del que ha de fer el silenci de les muntanyes, la remor del riu i el cantar dels ocells que les cacerolades i barreges extranyes de la Plaça Catalunya.
